Els Alps Escandinaus són una serralada que s'estén al llarg de la costa occidental de la península Escandinava. Cobreixen la major part de Noruega, el nord-oest de Suècia i una petita part de l'extrem nord de Finlàndia. Aquesta és una de les serralades més extenses d'Europa que s'estén des de sud-oest a nord-est més de 1.700 km, amb una amplada màxima de 300 km. La serralada té dues àrees de gran altitud; una situada al sud de Noruega, al voltant de Jotunheimen, on el Galdhøpiggen (2.469 m) és el punt més alt de la serralada i de Noruega, i l'altra al nord de Suècia, amb el Kebnekaise (2.102 m), el punt més alt del país. El punt més alt de Finlàndia és també a la serralada: el Halti (1.328 m).
Els Alps Escandinaus es van formar fa 400 Ma durant la col·lisió entre els palaeocontinents de Laurència (actual Amèrica del Nord) i Bàltica (actual Escandinàvia). Aquesta serralada va tenir probablement una magnitud comparable a l'actual Himàlaia, però ha estat gairebé completament aplanada per l'erosió durant els milions d'anys passats des de la seva formació. El relleu actual és molt més recent, ja que està relacionat amb l'aixecament tectònic de tots els marges continentals del nord de l'oceà Atlàntic que es va produir al Paleogen i al Neogen (és a dir, fa 60 Ma). A continuació, aquest peneplà va ser erosionat per les glaceres de l'era quaternària que el van deixar amb l'aspecte actual. Aquesta erosió va ser especialment important en el costat occidental de la serralada, formant profundes valls glacials moltes de les quals arriben centenars de metres per sota de l'actual nivell de la mar i formen els famosos fiords noruecs.
El clima de la serralada és molt asimètric. A la banda oest, és molt oceànic, amb temperatures suaus per a la latitud i importants precipitacions, mentre que a l'est és més continental. Aquest clima permet a l'oest la persistència d'un gran nombre de glaceres, moltes de les quals són les més grans de l'Europa continental, com la Jostedalsbreen. Aquestes diferències en el clima també afecten significativament la vegetació, amb una rica varietat de boscos caducifolis humits de planifolis i de coníferes als vessants occidentals que contrasten amb la taigà més pobra del costat oriental. La tundra alpina es caracteritza per boscos de bedolls pubescents a l'estatge subalpí. De fet, la majoria de tots aquests frondosos boscos estan protegits per un gran nombre de parcs nacionals i reserves naturals.
Els Alps Escandinaus han estat habitats des de la retirada de les glaceres, fa uns 10.000 anys. Els primers habitants vivien principalment de la caça de rens. Al sud, amb l'arribada de la cultura indoeuropea, va començar l'agricultura i la ramaderia, amb l'esquema de la transhumància. La gent del nord de la serralada, els samis, van romandre al seu torn estretament vinculats als rens, tot i que substituït la caça per la ramaderia, també en un patró de migració estacional. Amb la formació de totes les nacions escandinaves l'any 1000, van començar a créixer les línies de comunicació a través de les muntanyes encara que aquestes tenien un caràcter aterridor i perillós als ulls de les persones. Són els jaciments de metalls de la serralada els que portaran gradualment la gent a les zones de muntanya i el desenvolupament de la infraestructura allà. No obstant això, no va ser fins als segles XVIII i que la serralada no s'ha explorat i cartografiat, resultant en els inicis del turisme. Aquest es va centrar primer en el senderisme a la natura que continuava sent molt salvatge, però a partir del 1950 ja s'hi va afegir el turisme d'hivern, en constant creixent. El també marca l'inici de les operacions d'energia hidroelèctrica, una part molt important de l'equilibri energètic de Suècia i Noruega especialment.
Toponímia esquerra|miniatura|El límit oriental de la serralada no és clar, amb pics aïllats molt distants com el de Hykjeberg, al municipi de Mora. La serralada que s'estén al llarg de la península escandinava és percebuda com una única serralada des de fa relativament poc temps. Aquest fet és en part a causa que les muntanyes escandinaves augmenten gradualment des de les planes de l'est de la península, sense formar una paret visible des de lluny com succeeix en altres serralades com la dels Alps o la dels Pirineus. Mai s'havia percebut per tant com una entitat única i només tenien un nom alguns subconjunts de la serralada, com les serres de Jotunheimen i Dovrefjell, així com algunes muntanyes individuals. Per exemple, la part nord de la serralada entre Noruega i Suècia va ser anomenada Kjølen (noruec) o Kölen (suec), que significa «quilla», pel fet que el perfil de les muntanyes és com un vaixell de quilla bolcat. En general, les muntanyes van ser anomenades simplement fjell o fjäll, que literalment significa «muntanya». Durant la dècada del 1940, el geòleg suec Erik Ljungner Skanderna va suggerir el nom de Skanderna, en català «els Escandes», amb la finalitat de tenir un nom similar al dels Alps o els Andes. Aquest nom ha esdevingut comú en suec, i també en anglès o francès per exemple. Els geòlegs utilitzen de vegades el nom de «Caledònia Escandinava», a causa que la serralada es troba aproximadament en la mateixa ubicació que l'antiga serralada calendoniana. Per tal de trobar un nom estàndard, la companyia noruega de geologia va llançar el 2012 un concurs per a escollir-ne el nom. El nom seleccionat entre més de 5.000 suggeriments va ser Nordryggen (rygg significa columna vertebral i «nord» designa la posició i la direcció de la serralada. Ara cal esperar una mica perquè el nom s'imposi en la cultura popular.
En català, el nom més habitual i àmpliament referenciat per a referir-se a la serralada és el d'«Alps Escandinaus», utilitzat per la Gran Enciclopèdia Catalana, i el més usat també en francès (Alpes scandinaves) o en castellà (Alpes escandinavos). No obstant això, hi ha altres noms menys utilitzats com «Muntanyes Escandinaves», que és el més comú en anglès (Scandinavian Mountains), alemany (Skandinavisches Gebirge) o danès (Skandinaviske bjerge), o «Serralada Escandinava».
Geografia Situació miniatura|Fotografia de les illes Lofoten. La serralada té una llarga frontera marítima, que va des de la mar de Barentsz a l'Skagerrak. Els Alps Escandinaus s'estenen a través d'un eix que va de sud-oest al nord-est al llarg de la costa occidental de la península Escandinava, formant una mena de columna vertebral. Amb una longitud de 1.700 km, és la segona serralada més llarga d'Europa, després de la dels Urals. La serralada està limitada al sud, a l'oest i al nord per les zones marítimes: l'Skagerrak, el mar del Nord, el mar de Noruega i el mar de Barentsz. No obstant això, el seu límit oriental és relativament difícil de definir, a causa de la progressiva disminució de l'altitud.p.8 En efecte, d'oest a est, el paisatge canvia d'alpí a prealpí amb pics aïllats, i a continuació, el paisatge esdevé ondulat gairebé fins al mar Bàltic. De vegades, un límit anomenat odlingsgräns (literalment «límit agrícola»), que representa el límit entre la terra arable i aquella que no ho és, s'utilitza com a límit de la serralada. Deixant de banda els límits, la serralada cobreix la major part de la superfície de Noruegap.7 i el nord-oest de Suècia (el 20% de la superfície del país). D'aquesta manera, la serralada fa de frontera natural entre Noruega i Suècia, i de fet la part septentrional de la frontera entre ambdós països és a través de la serralada. Una petita porció del nord de la serralada es troba en territori finlandès.
Topografia miniatura|La vall de Gudvangen. La costa noruega té un relleu local molt pronunciat.
Morfologia Els Alps Escandinaus tenen dues regions de gran altitud (de fins a més de 2.000 m), una al sud i l'altra al nord, separades per una zona menys elevada (de fins a 1.200 m), a l'altura del fiord de Trondheim. La part sud, la més llarga (de fins a 300 km), té forma de cúpula i el seu centre és Jotunheimen, que inclou la majoria dels cims més alts de la serralada, com el Galdhøpiggen (2.469 m), el més alt de la serralada. Tanmateix, l'àrea de Jotunheimen està envoltada per altres massissos elevats, com ara Hurrungane, Breheimen, Reinheimen, Dovrefjell i Rondane. Aquesta zona s'estén al nord-est a través de les muntanyes de Sylan i Helagsfjället, a la frontera amb Suècia, i al sud cap a l'altiplà de Hardangervidda i progressivament fins al mar. La part nord dels Alps Escandinaus és més llarga en longitud i culmina amb els massissos de Kebnekaise (2.102 m)El cim de Kebnekaise és una glacera, i l'altitud tendeix a disminuir any rere any. El 2010, la seva altitud era de 2.102 m. i Sarek.
Entre els cims de la serralada s'hi desenvolupen un seguit de valls tan baixes com de 300 metres sobre el nivell del mar a l'est, però de vegades molt per sota del nivell del mar a oest. Per tant, la costa occidental de Noruega està profundament dividida per nombrosos fiords que s'endinsen a les valls glacials. El més gran d'aquests fiords, el Sognefjord, s'endinsa prop de 200 quilòmetres terra endins. Aquests fiords i les moltes illes fan que la longitud total de la costaA causa de la seva naturalesa fractal, la longitud de la costa depèn fortament de la resolució amb la qual es calcula. Aquí, es defineix com la suma de segments de 30 m. sigui de 83.281 quilòmetres, dues vegades el perímetre equatorial de la Terra. esquerra|miniatura|Gran part de la serralada és constituïda de paisatges suaus i muntanyes arrodonides, com aquí al Parc Nacional de Stora Sjöfallet. La topografia de la serralada sovint es divideix en diverses categories basades principalment en el relleu local, és a dir, la diferència entre l'alçada màxima i la mínima dins d'una àrea petita. Les àrees en què la topografia local és més pronunciada (amb diferències altitudinals de més de 700 m) es denominen alpines: especialment les zones més altes (Jotunheimen, Sarek-Kebnekaise) i la zona costanera profundament tallada per valls i fiords. El relleu local supera de vegades els 1.500 m i encara més si tenim en compte la part submergida dels fiords que pot arribar als 2.800 m al Sognefjord. Les zones de relleu local moderat (entre 400 i 700 m) ocupen la major part del terreny fora de l'àrea costanera. El paisatge d'aquest relleu es compon principalment per pics arrodonits i àmplies valls. Finalment, la serralada comprèn un nombre de plaques tectòniques, testimonis de l'antic peneplà que hi havia a la zona abans de l'aixecament tectònic. La més gran d'aquestes plaques, l'Hardangervidda, és l'altiplà de muntanya més gran d'Europa. A les àrees més perifèriques de la serralada, el paisatge es fa ondulat, de tipus pla, però amb alguns pics aïllats (monadnock).
Subdivisions miniatura|Mapa de les subdivisions dels Alps Escandinaus miniatura|Els Alps de Lyngen miniatura|Innerdalstårnet a Trollheimen En el llibre Scandinavian Mountains, Peter Lennon proposa dividir la serralada en sis zones cadascuna subdividida en diverses zones. Aquestes subdivisions no cobreixen, però, tota la serralada, deixant de banda particularment la seva part sud-est.