Pelléas et Mélisande, op. 80, és la música incidental que va compondre i dirigirMichael Kennedy. The Oxford Dictionary of Music, 2nd edition, 1994 el 1898 Gabriel Fauré per a la producció londinenca de la peça de teatre homònima de Maeterlinck. La va dedicar a Winnaretta Singer, la princesa Edmond de Polignac.
Origen i context La música va ser un encàrrec de l'actriu Patrick Campbell que desitjava estrenar l'obra a Londres i que primer havia optat per encarregar-la a Debussy, que en aquell moment componia l'òpera homònima. Després de la negativa de Debussy, Campbell li va fer l'encàrrec a Fauré, que va acceptar tot i tenir poc temps per completar-la, i fins i tot va haver de deixar l'orquestració en mans del seu deixeble Charles Koechlin.
Sicilienne va ser compopst el 1893; els altres tres moviments entre el 16 de maig i el 5 de juny de 1898. La peça de teatre va ser estrenada el 21 de juny de 1898 al Teatre Príncep de Gal·les de Londres, amb el compositor dirigint, i va obtenir un èxit rotund.
El 1900, Fauré va transformar l'obra en una suite en cinc moviments, revisant l'orquestració per acostar-la més a l'estil de Maeterlink. L'estrena d'aquesta suite es va dur a terme el 3 de febrer de 1901 per l'Orchestre Lamoureux, dirigida per Camille Chevillard. En aquesta ocasió es va ometre el tercer moviment, la chanson de Mélisande. Avui dia aquesta pràctica és habitual i moltes de les gravacions de l'obra fan servir aquesta versió. La suite també ha estat arranjada per a piano sol i per a duo de pianos. La siciliene s'ha popularitzat en la seva versió per a flauta i piano. Fauré va reutilitzar en aquest moviment part de la música incidental per a la peça de teatre El burgès gentilhome, que va iniciar el 1893 i havia deixat inacabada.
Moviments de la suite Prélude - Quasi adagio Fileuse - Andantino quasi allegretto Chanson de Mélisande Siciliene - Allegretto molto moderato La Mort de Mélisande - Molto adagio
Anàlisi musical Malgrat el seu temperament essencialment conservador —amb una empremta decisiva del seu antic mestre Saint-Saëns—, Fauré es mostrava atent als corrents estètics més recents. En aquest context, no és sorprenent que connectés amb l’esperit del simbolisme, en el moment de màxima expansió d’aquest moviment a França i Bèlgica durant les dècades de 1880 i 1890. Els simbolistes aspiraven a suggerir, més que no pas descriure, evocant estats d’ànim i realitats profundes de la psique a través d’una estètica de la insinuació, el misteri i l’ambigüitat, trets que han fet que les seves obres siguin objecte de múltiples interpretacions.
Una de les creacions més emblemàtiques d’aquest corrent és Pelléas et Mélisande, el drama en cinc actes de Maurice Maeterlinck publicat el 1892 i estrenat a París l’any següent. L’argument es va fer especialment popular gràcies a l'òpera de Debussy (1902), però també va inspirar altres versions, com la música incidental de Sibelius o el poema simfònic de Schönberg. Tanmateix, el primer compositor que s’hi va aproximar va ser Fauré, amb la música incidental escrita per a la representació londinenca de 1898, en anglès.
La trama se centra en Golaud i Pelléas, dos germanastres prínceps, i en la misteriosa Mélisande. Golaud la troba plorant al bosc i s’hi casa sense conèixer-ne l’origen. Amb el temps, entre Mélisande i Pelléas neix un vincle amorós que desencadena la gelosia de Golaud, alimentada per diversos episodis, com la pèrdua de l’anell de casament. El conflicte culmina quan Golaud sorprèn els dos amants i mata Pelléas; Mélisande, després de donar a llum una filla, mor poc després.
Per a aquesta obra, Fauré va compondre vuit peces independents destinades a acompanyar moments clau del drama. El primer moviment evoca la figura de Mélisande errant pel bosc; el segon correspon a l’escena de la «cançó de filar», en què coneix Pelléas; i el darrer descriu la seva mort (el tercer moviment té una trajectòria particular). Davant la manca de temps, Fauré va elaborar principalment una versió per a piano i va confiar l’orquestració al seu deixeble Charles Koechlin. Posteriorment, en preparar la suite, va revisar àmpliament aquesta feina, de manera que la Suite Pelléas et Mélisande és fruit d’una col·laboració entre tots dos.
Referències
Categoria:Composicions del Romanticisme Categoria:Composicions musicals del 1898 Categoria:Música incidental Categoria:Obres de Gabriel Fauré