El Palau Reial de Caserta (en italià Reggia di Caserta) és una residència de la família reial dels Borbons de Nàpols. El conjunt monumental, proclamat patrimoni de la humanitat per la UNESCO, és excepcional en la manera com reuneix un sumptuós palau amb el seu parc i els seus jardins però també una part natural boscosa, pavellons de caça i un complex industrial per a la producció de la seda. És una evocació eloqüent dels gustos arquitectònics del segle de les Llums, integrat més que imposat al seu entorn natural.
Història Orígens miniatura|Carles VIII de Nàpols L'any 1734, el Primer Pacte de Família va concedir a la dinastia borbònica espanyola els regnes de Nàpols i de Sicília, que havien estat sota domini austríac des de la Guerra de Successió espanyola. No obstant això, el tractat va estipular que Nàpols i Sicília havien de formar un estat únic i independent que no podria estar sota la sobirania de la Corona d'Espanya. Carles de Borbó va ocupar el tron com a Carles VIII de Nàpols i Sicília. Va ser un monarca il·lustrat que va emprendre nombroses reformes administratives i socials per a la modernització del regne. Un dels seus principals projectes va ser la creació d'una residència reial que servís de seu cortesana i governamental del nou regne, seguint l'exemple del Palau de Versalles a França. Aquesta nova capital estaria situada prop del mar, però no a la costa, per evitar la contínua amenaça a la qual estaven sotmeses ciutats com Nàpols. L'emplaçament triat van ser les terres de Michelangelo Gaetani d'Aragona, Comte de Caserta, que li van ser comprades per 489.343 ducats.Cioffi: Casa di Re - Un secolo di storia alla Reggia di Caserta 1752 - 1860, pàg. 10 Mentre es construïa el palau, la casa reial casertana es va instal·lar en l'antiga residència dels Gaetani, el Palazzo Vecchio.Palaus de Caserta (Italià)
Projecte miniatura|Mapa Reggia di Caserta El projecte del rei no es limitava a l'edificació d'un palau, sinó a crear una nova ciutat que tingués tots els avenços urbanístics de l'època per resultar la capital més avançada de tot Europa. Es van considerar molts noms d'arquitectes rellevants de l'època per rebre el singular encàrrec, com Ferdinando Fugida o Nicola Salvi, i finalment es va prendre la decisió de contractar a Luigi Vanvitelli.
Aquest arquitecte napolità treballava a Roma a les ordres de Benet XIV, que l'havia contractat per preparar el jubileu de 1750. El rei Carles va fer una visita als Estats Pontificis, amb la finalitat de demanar permís al papa per contractar al seu protegit, objectiu que finalment va aconseguir.
El 1751, Vanvitelli va presentar el seu projecte. El palau es va proposar com un edifici d'enormes dimensions (una superfície de 44.000 metres quadrats) de planta rectangular amb quatre patis. Del pavelló central arrencarien quatre galeries al voltant d'un pati en forma de plaça, una estructura utilitària molt similar a la del Palau de Versalles.Bongäser: El Barroco pàg. 64-65 Les façanes presentarien dues plantes principals sobre una doble primera planta de gran altura, dissenyades exteriorment amb dos pòrtics als extrems i un al centre. D'aquesta manera, l'estructura i organització interiors podrien ser observades des de l'exterior, al mateix temps que els elements arquitectònics responíen a les exigències funcionals del palau.
Els quatre patis van ser projectats per il·luminar les 1.200 habitacions que es construirien, de les quals només 134 serien destinades a la Família Reial. Es va disposar una successió de plans i espais concebuts en una perspectiva escènica, que havia de satisfer les exigències cerimonials i administratives. El palau havia d'albergar un teatre, les oficines estatals, una capella i moltes altres dependències palatines, inclosa una fàbrica de seda, per la qual cosa va resultar molt difícil harmonitzar el conjunt. Vanvitelli va saber aconseguir l'objectiu del rei, emular els seus dos palaus favorits: Versalles i el Palacio del Buen Retiro.
Construcció El 20 de gener de 1752 es va posar la primera pedra del Palau de Caserta. Els treballs van començar amb gran suport econòmic, per la qual cosa van avançar amb rapidesa. No obstant això, el 1759, el rei va haver de marxar a Espanya per ocupar-ne el tron després de la mort del seu germà Ferran, la qual cosa va suposar un estancament en les obres del palau. Bernardo Tanucci es va convertir en regent del regne, ja que el nou rei Ferran de Borbó només tenia vuit anys, i no va mostrar un gran interès en el projecte de Caserta: va reduir la plantilla d'obrers a la meitat i el mateix Vanvitelli es va lamentar de la marxa del rei Carles. No obstant això, l'arquitecte es va mantenir il·lusionat amb la construcció del palau, malgrat el poc suport que va rebre per part del govern. El 1766, tot i que les obres no havien acabat, l'ambaixador Ferdinando Galiani va quedar extasiat davant la bellesa de la construcció, considerant-la encara més bella que Versalles.
Un any més tard, el Vesuvi va entrar en erupció, per la qual cosa el rei Ferran va haver d'abandonar la seva residència a Portici i mudar-se a Caserta, la qual cosa, va produir un increment del pressupost de les obres i de la plantilla, que va possibilitar la finalització de la major part del projecte.Cioffi: Casa di Re - Un secolo di storia alla Reggia di Caserta 1752 - 1860, pàg. 17 El 1773 Vanvitelli va morir i va deixar al seu fill Carlo a càrrec de l'últim tram de la construcció del palau, malgrat que el seu talent artístic era inferior al del seu pare. El palau que va planejar Vanvitelli mai es va culminar, però les obres es van donar per acabades el 1847. El capital invertit ascendia a 6.133.547 ducats, perquè es van emprar els materials més luxosos.Jacobitti: Il Palazzo Reale di Caserta, pág. 8
Des de llavors, el Palau Reial de Caserta seria una residència habitual dels sobirans de les Dues Sicílies al costat dels palaus de Portici, Nàpols i Capodimonte, encara que mai va arribar a ser la idíl·lica capital amb la que havia somiat el rei Carles.<ref>Casa di Re - Un secolo di storia alla Reggia di Caserta 1752 - 1860, pàg. 154</ref>
Residència reial El Rei Ferran IV va triar el Palau de Caserta com la seva residència estiuenca i es va convertir en una de les principals quan va haver d'abandonar el seu Real Lloc favorit, el Palau de Portici, després de l'erupció del Vesuvi de 1767. La seva esposa María Carolina es va encarregar de la decoració del palau,Defilippis: Il Palazzo reale di Caserta e i Borboni di Napoli, pàg. 32 reunint una important pinacoteca i una gran col·lecció de porcellana.
La proclamació de la República Partenopea el 1799 va treure el control del palau i les altres propietats a la Família Real, tot i que va ser derrocada aquest mateix any amb ajuda internacional. En aquest episodi l'edifici no va parir grans danys però va ser saquejat i gran part del mobiliari va desaparèixer, malgrat que les peces més importants havien estat posades en lloc segur. La reina va maldar per la redecoració dels apartaments reials, que principalment és el que es manté actualment.
El 1806, Napoleó va conquerir el Regne de Nàpols i li va atorgar la corona al seu germà Josep. La família real va fugir a Sicília abandonant totes les seves propietats, que van quedar en mans del nou rei. Amb la conquesta d'Espanya el 1808, Josep hi va ser enviat a governar i el seu cunyat Murat es va convertir en el nou monarca a Nàpols. Murat sentia una especial predilecció pel Palau de Caserta i va manar instal·lar uns apartaments d'estil Imperi.
Després del Congrés de Viena de 1815, es va restaurar la monarquia borbònica en el nou Regne de les Dues Sicílies. En endavant, el palau serviria com a residència estiuenca dels reis, però tot i així va entrar en un cert estat de decadència.
El 1860 tot el regne va ser incorporat al Regne d'Itàlia i el palau va ser utilitzat ocasionalment per algun membre de la Casa de Savoia, com el duc d'Aosta, però va acabar sent donat al poble italià per Vittorio Emanuelle III el 1919.
Últims anys Els apartaments reials del Palau es van obrir com a museu el 1919, mentre que la resta de les estades van acollir organismes oficials. No obstant això, Mussolini va cedir tot l'edifici com a seu l'Acadèmia de l'Aeronàutica Militar,Scuola Sottufficiali Aeronautica Militare (Italià) que hi va estar instal·lada entre 1926 i 1943.
El 14 de desembre de 1943, després de la Invasió aliada d'Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, es va convertir en la caserna general dels aliats a la península. Entre els seus murs es va signar la rendició incondicional de les tropes alemanyes d'Itàlia (27 d'abril de 1945), però el palau havia sofert grans danys durant el conflicte.
Després de la fi de la guerra es van iniciar llargs treballs de restauració en el palau i en el jardí, especialment danyat. Els dibuixos de boix i el disseny d'algunes fonts van haver de ser recuperats dels plànols originals que va dissenyar Vanvitelli. Les peces més importants del mobiliari, la biblioteca i la pinacoteca havien estat traslladades a altres palaus, per la qual cosa es va redecorar seguint documents i quadres que descrivien les estances. Les obres van acabar al voltant de 1958 i es va obrir un museu que englobava els apartaments reials, el teatre de la cort i els jardins. La resta de l'espai va ser destinat a diverses associacions municipals: La Societat Storia Pàtria, la Intendència del Patrimoni Cultural de Caserta, l'Oficina regional de Turisme i l'Escola superior de Turisme. En 1994 el president de la República Italiana, Oscar Luigi Scalfaro, hi va oferir un sopar als caps d'estat del G7. Tres anys més tard, va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco juntament amb els jardins, l'Aqüeducte Carolino i el complex arquitectònic de Sant Leucio.
Arquitectura El conjunt palatí té 1.200 habitacions, 1.742 finestres, 34 escales i 1.026 xemeneies, ocupa una superfície de 47.000 metres quadrats, tenint dues façanes principals iguals: una sobre el pati d'armes i una altra sobre el parc. No obstant això, l'edifici difereix en alguns aspectes del projecte inicial, doncs no es va construir la cúpula central ni les torrasses en els seus angles. A més, en comptes que les façanes fossin coronades per una balustrada, s'havia planejat una llarga filera d'estàtues al·legòriques al·lusives a les virtuts del rei.
Malgrat aquestes diferències, l'estructura del palau segueix rigorosament els plànols de Vanvitelli: una àrea rectangular amb dos cossos la intersecció dels quals en forma de creu dona lloc a quatre patis interiors. La col·locació de les finestres i les columnes és molt precisa, donant la sensació escenogràfica tan característica de l'estil de l'arquitecte a l'homogeneïtat del qual contribueixen els pòrtics centrals i els situats en els extrems.
Vestíbuls i escala esquerra|miniatura|Escala Del centre de l'edifici, envoltat pels quatre patis, arrenquen quatre galeries i en ambdues plantes l'ocupa un vestíbul. Ambdues són peces de forma octogonal que són característiques del Barroc equilibrat que preval en el palau, precursor del Neoclassicisme.
El vestíbul inferior consta de vuit columnes d'ordre dòric que divideixen l'estada en vuit nínxols en els quals es van col·locar escultures romanes de la col·lecció Farnese,Santini: Caserta pàg. 10-11. com el famós Hèrcules. A la dreta del vestíbul, per no entorpir la perspectiva del parc, es troba l'escala d'honor que arrenca en només un tram i es divideix en dos a l'arribar al primer replà, permetent contemplar tota l'estructura arquitectònica dels vestíbuls. Els seus 117 esglaons i els altres elements decoratius (balustrada, frisos...) estan fets de marbres de diverses tonalitats.