El leninisme és una teoria política i econòmica que es construeix a partir del marxisme; n'és una ramificació i ha estat la dominant al món, en l'àmbit del comunisme i l'esquerra revolucionària, a partir de la revolució russa fins a finals del , moment en què va perdre força, sobretot a partir de la desintegració dels partits comunistes oficials i l'aparició de noves formulacions en l'àmbit de l'esquerra.
El leninisme rep el nom del seu principal desenvolupador, el líder bolxevic Vladímir Lenin, i és portat a la pràctica per ell abans i després de la Revolució Russa. Les teories de Lenin han estat una font de controvèrsia en el si del moviment obrer i socialista des de la seva implementació, amb veus crítiques tant en l'esquerra política (socialdemòcrates, anarquistes i altres més a l'esquerra com és ara Rosa Luxemburg).
Lenin argumentava que el proletariat només podia arribar a tenir consciència revolucionària a través dels esforços d'un partit que assumís el rol d'avantguarda revolucionària.Lenin, V. I., United States of Europe Slogan, Collected Works, vol. 18, p. 232. Lenin creia que aquest partit només podria aconseguir els seus objectius per mitjà d'una forma d'organització disciplinada coneguda com el centralisme democràtic. A més a més, el leninisme manté que l'imperialisme és l'estadi més alt del capitalisme, i que el capitalisme només pot ser vençut a través dels mitjans revolucionaris (qualsevol intent de reformar el capitalisme està destinat al fracàs). Lenin creia en la destrucció de l'estat capitalista a través de la revolució proletària, i en reemplaçar aquest estat per una dictadura del proletariat, com una fórmula de transició al socialisme.
La teoria de Lenin sobre l'imperialisme tenia com a objectiu analitzar l'evolució del capitalisme a nivell mundial, actualitzant en part les concepcions desenvolupades per Karl Marx. Hi havia noves formes de l'expansió capitalista que Marx no havia pogut teoritzar. Al centre d'aquesta teoria de l'imperialisme hi ha la idea que les nacions capitalistes avançades estaven intentant evitar la revolució forçant que la seva sobreproducció entrés als mercats colonials i explotant aquestes colònies (es venen productes a les colònies fabricats amb els seus recursos). Això permetia a les nacions capitalistes industrialment avançades tenir contents els seus treballadors, en part, també, a través de la creació de l'aristocràcia obrera. Com a resultat d'això, el capitalisme seria dirigit per l'aristocràcia obrera, representada pels partits socialdemòcrates, fins al punt que la revolució podia esclatar inicialment en l'estat imperialista més dèbil: Rússia, encara que el seu triomf exigia de manera necessària un procés revolucionari d'abast mundial.
Si la revolució podia partir des d'un país no plenament industralitzat això comporta un problema seriós: aquest país no serà capaç de desenvolupar un sistema socialista (en la teoria marxista el socialisme és l'estadi que succeeix al capitalisme, abans d'arribar al comunisme), perquè el capitalisme encara no ha seguit el seu curs complet a la futura URSS i perquè els poders estrangers intentaran posar fi a la revolució a qualsevol preu. Per solucionar aquest problema Lenin proposa dues possibles solucions:
1. La revolució en un país subdesenvolupat desencadena una revolució en un país capitalista desenvolupat (per exemple, Lenin esperava que la Revolució Russa provocaria una revolució a Alemanya). Això faria possible que el país desenvolupat, després d'instaurar el socialisme, ajudés el país subdesenvolupat a fer el mateix. 2. La revolució té lloc en nombrosos països subdesenvolupats al mateix temps o en una successió ràpida; els països subdesenvolupats s'ajunten en un estat federal capaç d'intimidar les potències capitalistes i establir el socialisme. Aquesta era la idea original en la fundació de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS).
El socialisme no pot sobreviure només en un país pobre i subdesenvolupat. Per això, el Leninisme advoca per la revolució mundial d'una manera o d'una altra. Els leninistes actuals veuen, sovint, a la globalització com una forma moderna d'imperialisme. A la Xina, l'estructura leninista va ser la base de l'organització tant pel Kuomindang com pel Partit Comunista Xinès; després, els comunistes xinesos van desenvolupar la teoria del maoisme, que a la mort de Mao Zedong, l'any 1977, va ser canviada per un socialisme de mercat.
El leninisme després de 1924 Stalinisme i marxisme-leninisme A la Rússia postrevolucionària, l'aplicació estalinista del marxisme-leninisme (socialisme en un sol país) i el trotskisme (revolució mundial permanent) eren les principals filosofies del comunisme que afirmaven una descendència ideològica legítima del leninisme; així, dins del Partit Comunista, cada facció ideològica negava la legitimitat política de la facció contrària. Fins poc abans de la seva mort, Lenin va contrarestar la influència política desproporcionada de Stalin al Partit Comunista i a la burocràcia del govern soviètic, en part a causa dels abusos que havia comès contra la població de Geòrgia i en part perquè l'autocràtic Stalin havia acumulat un poder administratiu desproporcionat respecte al seu càrrec de Secretari General del Partit Comunista.
La contraacció contra Stalin es va alinear amb la defensa de Lenin del dret a l'autodeterminació dels grups nacionals i ètnics de l'Imperi tsarista deposat. Lenin va advertir al Partit que Stalin tenia una autoritat il·limitada concentrada a les seves mans, i no estic segur si sempre serà capaç d'utilitzar aquesta autoritat amb prou precaució i va formar una facció amb Lev Trotski per destituir Stalin com a Secretari General del Partit Comunista.
Amb aquest objectiu, es van presentar propostes que reduïen els poders administratius dels càrrecs del partit per tal de reduir la influència burocràtica sobre les polítiques del Partit Comunista. Lenin va aconsellar a Trotski que emfatitzés el recent alineament burocràtic de Stalin en aquests assumptes (per exemple, soscavant la Inspecció antiburocràtica d'obrers i camperols) i va argumentar per deposar Stalin com a Secretari General. Malgrat el consell de rebutjar qualsevol compromís podrit, no va fer cas del consell de Lenin i el secretari general Stalin va conservar el poder sobre el Partit Comunista i la burocràcia del govern soviètic.
Trotskisme
miniatura| Lev Trotski va ser exiliat de Rússia després de perdre contra Stalin en la política faccional dels bolxevics. El 1922, Lenin es va aliar amb Lev Trotski contra la creixent burocratització del partit i la influència de Ióssif Stalin. El mateix Lenin mai va esmentar el concepte de trotskisme després que Trotski es convertís en membre del partit bolxevic, però el terme va ser contractat per Stalin i la troica per presentar les opinions de Trotski com a faccionals i anatemàtiques al pensament leninista.
Després de la mort de Lenin (21 de gener de 1924), Trotski va lluitar ideològicament contra la influència de Stalin, que va formar blocs dirigents dins del Partit Comunista Rus (amb Grigori Zinóviev i Lev Kàmenev, després amb Nikolai Bukharin i després ell mateix) i així va determinar la política del govern soviètic a partir de 1924. Els blocs governants van negar contínuament als opositors de Stalin el dret a organitzar-se com a facció d'oposició dins del partit; per tant, la reinstauració del centralisme democràtic i la llibertat d'expressió dins del Partit Comunista van ser arguments clau de l'Oposició d'Esquerra de Trotski i de la posterior Oposició Conjunta.
En instituir la política governamental, Stalin va promoure la doctrina del socialisme en un sol país (adoptada el 1925), en què la Unió Soviètica establiria el socialisme sobre els fonaments econòmics de Rússia (i donaria suport a les revolucions socialistes en altres llocs). En una entrevista del 1936 amb el periodista Roy W. Howard, Stalin va articular el seu rebuig a la revolució mundial i va afirmar que «Mai vam tenir aquests plans i intencions» i que «L'exportació de la revolució és una ximpleria».
Per contra, Trotsky sostenia que el socialisme en un sol país limitaria econòmicament el desenvolupament industrial de la Unió Soviètica i, per tant, requeria l'assistència dels nous països socialistes del món desenvolupat —cosa essencial per mantenir la democràcia soviètica— el 1924, molt minada per la Guerra Civil Russa de la contrarevolució de l'Exèrcit Blanc. La teoria de la revolució permanent de Trotski proposava que les revolucions socialistes en els països subdesenvolupats desmantellarien encara més els règims feudals i establirien democràcies socialistes que no passarien per una etapa capitalista de desenvolupament i govern. Per tant, els treballadors revolucionaris haurien d'aliar-se políticament amb les organitzacions polítiques camperoles, no amb els partits polítics capitalistes. En canvi, Stalin i els seus aliats van proposar que les aliances amb partits polítics capitalistes eren essencials per dur a terme una revolució on els comunistes fossin massa pocs. Aquesta pràctica estalinista va fracassar, especialment en l'Expedició del Nord, que va resultar en la massacre del Partit Comunista Xinès per part del Kuomintang , un partit de dretes. Malgrat el fracàs, la política d'aliances polítiques d'ideologia mixta de Stalin es va convertir en la política del Komintern.
Fins al seu exili de Rússia el 1929, Trotski va desenvolupar i liderar l'Oposició d'Esquerra (i la posterior Oposició Conjunta) amb membres de l'Oposició Obrera, els desembristes i (més tard) els zinovievistes. El trotskisme predominava en la política de l'oposició d'esquerres, que exigia la restauració de la democràcia soviètica, l'expansió del centralisme democràtic en el Partit Comunista, la industrialització nacional, la revolució permanent internacional i l'internacionalisme socialista. Segons la historiadora Sheila Fitzpatrick, el consens acadèmic era que Stalin es va apropiar de la posició de l'oposició d'esquerres en assumptes com la industrialització i la col·lectivització.
Les demandes trotskistes contrarestaven el domini polític de Stalin sobre el Partit Comunista, que es caracteritzava oficialment pel culte a Lenin, el rebuig de la revolució permanent i defensava la doctrina del socialisme en un sol país. La política econòmica estalinista vacil·lava entre apaivagar els interessos capitalistes dels kulaks al camp i destruir-los com a classe social. Inicialment, els estalinistes també van rebutjar la industrialització nacional de Rússia, però després la van perseguir completament, de vegades brutalment. En ambdós casos, l'oposició d'esquerres va denunciar la naturalesa regressiva de la política de Stalin envers la classe social kulak rica i la brutalitat de la industrialització forçada. Trotsky va descriure la vacil·lació estalinista com un símptoma de la naturalesa antidemocràtica d'una burocràcia governant.
Durant les dècades del 1920 i del 1930, Stalin va lluitar i derrotar la influència política de Trotski i els trotskistes a Rússia mitjançant la calúmnia, l'antisemitisme, la censura, les expulsions, l'exili (intern i extern) i l'empresonament. La campanya anti-Trotski va culminar amb les execucions (oficials i no oficials) dels Judicis de Moscou (1936–1938), que van formar part de la Gran Purga dels antics bolxevics que havien liderat la Revolució.
Crítica Les crítiques a l'economia del leninisme han estat molt àmplies, des de l'esquerra i la dreta polítiques.
Crítica del segle XX John Maynard Keynes va escriure en el seu assaig sobre la persuasió del 1931 sobre el leninisme:
Noam Chomsky, entrevistat el 2013, va assenyalar el resultat del leninisme:
Crítiques d'esquerres