miniatura|Roba d'un cardenal Un cardenal és un clergue que ocupa el segon rang jeràrquic dins l'organigrama de l'Església Catòlica, immediatament després del papa, que és qui el nomena en unes cerimònies públiques anomenades "consistoris ordinaris". Els cardenals constitueixen el Col·legi Cardenalici, òrgan peculiar al qual correspon l'elecció del Summe Pontífex en cas de mort o de renúncia de l'anterior. En circumstàncies ordinàries els cardenals assisteixen de forma col·legiada el papa quan aquest els convoca per a tractar qüestions de màxima importància, o bé de forma individual a través dels diversos càrrecs que ostenten o dels oficis que exerceixen. Entre aquestes tasques ordinàries hi ha el govern de determinades diòcesis, la gestió dels principals organismes de la Cúria Romana, l'administració de la Santa Seu i de la Ciutat del Vaticà.
Origen i funcions El mot cardenal, manllevat del títol que des del regnat de Teodosi I el Gran (347-395) rebien determinats alts mandataris de l'Imperi Romà, prové del llatí cardo, -inis, que vol dir eix o frontissa, cosa que defineix amb exactitud el seu paper central i de gran rellevància dins de l'Església.
Atès que originàriament els cardenals eren els clergues més destacats de la diòcesi de Roma, cada un ostenta un bisbat sufragani d'aquesta (anomenat "suburbicari", etimològicament "per dessota del de la ciutat"), o un títol de prevere o de diaca de determinats temples romans que gaudeixen d'aquest privilegi. Són exceptuats d'aquesta norma els patriarques de les Esglésies Orientals fidels al Primat Romà, els quals tenen com a títol llur respectiva seu patriarcal.
Les màximes jerarquies del Col·legi Cardenalici són el degà i el vicedegà (vegeu "Cardenals bisbes", orde al qual pertanyen), el camarlenc (encarregat de gestionar els afers ordinaris en període de seu vacant, cardenal designat dins de qualsevol orde) i el protodiaca (vegeu "Cardenals diaques"). El Sacre Col·legi també disposa d'un vicecamarlenc, d'un secretari i d'un tresorer, els quals, tanmateix, no han de ser cardenals necessàriament.
La dignitat de cardenal és vitalícia, amb independència de les circumstàncies personals del titular. Naturalment hi pot haver dimissió, però aquestes són raríssimes (la darrera va ser la de Louis Billot, S.J., creat el 1911 cardenal diaca de Santa Maria in Via Lata i que el 1927 va renunciar al cardenalat per discrepàncies amb el papa Pius XI). Més infreqüent encara és que un cardenal sigui desposseït de la dignitat: el darrer fou Louis René Édouard de Rohan, bisbe coadjuntor d'Estrasburg, creat cardenal del títol de Santa Maria in Traspontina el 1778 i destituït vuit anys després a conseqüència del famós affaire del collaret de la reina Maria Antonieta de França.
Història Els primers cardenals dels quals hom té notícia pertanyen al pontificat del papa Alexandre I (105 ca. -115 ca.), per bé que llurs funcions en aquell temps resten indeterminades. El que és provat és que aleshores l'elecció de papa era efectuada per tots els clergues de Roma i no només pels cardenals. No fou fins al papat de Nicolau II (Constitució Apostòlica In nomine Domini de 1059) que el dret d'elecció fou reservat als cardenals. En aquesta època només hi havia cardenals romans: els preveres de les set esglésies de Roma i els sis bisbes de les diòcesis dels voltants. L'any 1179 Alexandre III (Constitució Apostòlica Licet de vitanda discordia) estengué aquest dret a tots els cardenals, fossin d'on fossin, i tant si eren bisbes com no. El papa beat Gregori X va fixar la majoria de dos terços dels vots dels cardenals perquè un papa fos elegit (Constitució Apostòlica Ubi periculum de 1274). Aquestes dues darreres disposicions són tothora vigents, per bé que refoses en la normativa actual.
L'any 1576 i mitjançant la butlla Immensa æternis Dei, el papa Sixt IV va establir que per a ser cardenal calia, pel cap baix, haver rebut ordes eclesiàstics menors i va decretar la classificació en tres ordes: episcopal, presbiteral i diaconal, tothora vigents.
El prestigi del cardenalat al llarg dels temps i llur capacitat d'influència en la Cúria Romana van fer d'aquesta dignitat un honor molt cobejat, i determinades famílies el van gairebé patrimonialitzar. També sovint obtenien el títol de cardenal els fadristerns de les grans famílies nobiliàries, com a honor i alhora com a vinculació amb la Santa Seu. Igualment, els papes van atorgar aquest honor a llur parentela i en van fer un instrument de nepotisme. Per tant, podem parlar d'autèntiques dinasties de cardenals, com ara els Orsini i els Colonna de Roma, els Farnese de Parma, els Este de Ferrara, els Medici de Florència, els Ottoboni de Venècia, els Caracciolo de Nàpols, els Borja de Xàtiva o els Rohan d'Estrasburg.
Pel que fa a les activitats ordinàries dels cardenals i també a llur facultat electora, en segles successius van esdevenir instruments de la política exterior de la Santa Seu i també de les principals potències catòliques. Molts papes van promoure al cardenalat personalitats rellevants de determinats països, per tal que influïssin favorablement en els afers de l'església, i alhora els estats forçaven la promoció al cardenalat de personatges propis que poguessin influir en les decisions de la Santa Seu i en l'elecció de futurs papes. Exemples de cardenals destacadíssims en la política dels estats catòlics han estat Francisco Jiménez de Cisneros (cardenal del títol de Santa Balbina, 1507) o Giulio Alberoni (cardenal diaca de Sant'Adriano, 1717, i posteriorment del títol de San Lorenzo in Lucina i protoprete) a Espanya; Armand-Jean du Plessis de Richelieu (cardenal prevere sense títol específic, 1622) i Giulio Raimondo Mazzarino (aquest sense seu, títol ni diaconia, 1641) a França, i Thomas Wolsey (cardenal del títol de Santa Cecília, 1515) a Anglaterra. En dates tan tardanes com el conclave de 1903 encara hi havia cardenals que, tot obeint instruccions de les autoritats de llur país d'origen, vetaven obertament l'elecció com a papa d'un cardenal determinat.
La condició de cardenal és una categoria simplement d'honor i jerarquia atorgat discrecionalment pel papa, però totalment aliena al Sagrament de l'Orde. De fet, antigament hi havia molts cardenals que ni tan sols eren sacerdots: fins i tot hi va haver un papa, Pius III, que va haver de ser ordenat un cop ja havia estat elegit el 1503. El darrer d'aquests fou Teodolfo Mertel, cardenal diaca de Sant'Eustachio i més tard de Santa Maria in Via Lata i de San Lorenzo in Damaso i protodiaca, que fou nomenat cardenal el 1858 i que morí el 1899 sense haver rebut mai l'ordenació sacerdotal.
El nombre de cardenals ha estat molt variable al llarg de la història. El papa Sixt V, mitjançant la constitució apostòlica Immensi aeterni Dei de 22 de gener de 1588, havia fixat un màxim de setanta, norma que va ser derogada pel papa Joan XXIII el 15 d'abril de 1962 pel motu proprio «Cum gravissima». Actualment, doncs, no hi ha límit de nombre.
El cardenalat actual D'acord amb el vigent Codi de dret canònic de 1983 (cànon 351.1), els cardenals han de ser homes, lliurement triats pel Summe Pontífex, que hagin rebut l'ordenació sacerdotal i que s'hagin distingit notablement en doctrina, bons costums, pietat i prudència en la gestió de llurs afers. El mateix cànon afegeix: «Els qui encara no siguin bisbes, han de rebre la consagració episcopal», com ja havia establert Joan XXIII amb l'esmentat motu proprio «Cum gravissima». És competència del papa, tanmateix, eximir d'aquesta obligació quan hi hagi motius de pes: és el cas d'Albert Vanhoye, S.J., un prestigiós biblista francoflamenc, que l'any 2006 va ser creat cardenal diaca de Santa Maria della Mercede e Sant'Adriano a Villa Albani per Benet XVI i immediatament eximit de la consagració episcopal per raons d'edat i de salut. De tota manera i segons alguna norma no escrita, aquestes exempcions no afecten mai cardenals-electors.
Des del moment de la seva proclamació, els cardenals resten exempts de la potestat de règim del bisbe local d'allà on es trobin (cànon 357.2).
A més dels cardenals proclamats, el papa pot nomenar cardenals secrets o in pectore («en el pit»). Els cardenals reservats in pectore són aquells el nomenament dels quals pot causar greus problemes, fins i tot represàlies, a ells mateixos, a llur comunitat o a les relacions internacionals entre la Santa Seu i els respectius països. És possible que ni ells mateixos sàpiguen que han estat nomenats. Donat cas que canviïn les circumstàncies que havien aconsellat la reserva, els cardenals in pectore poden ser proclamats públicament en consistori i aleshores conserven l'ordre de prelació que els correspon d'acord amb el consistori de creació i no el de proclamació.
Si el papa mor abans que un cardenal in pectore hagi estat proclamat, el cardenalat expira. Això s'esdevingué per darrer cop a la mort de Joan Pau II el 2005: poc abans havia creat un cardenal in pectore el nom del qual romania secret. Hom va especular molt que el testament del papa incloïa el nom d'aquest cardenal, però no va ser així i el més probable és que mai no s'arribi a saber qui havia rebut aquest honor, encara que determinades fonts especulin amb el nom d'Anton Li Duan, bisbe de Xian (República Popular de la Xina). Per contra, el darrer cardenal in pectore que posteriorment va ser proclamat és Jānis Pujats, arquebisbe de Riga, Letònia, creat en el consistori de 1998 (en ple procés d'independència de les repúbliques bàltiques de la Unió Soviètica) i mantingut en secret fins al de 2001, quan aleshores se li assignà el títol de Santa Silvia.
Els cardenals que fixen la residència a la ciutat de Roma reben ipso facto la ciutadania i el passaport de la Ciutat del Vaticà.
Ordres cardenalicis Segons el vigent Codi de Dret Canònic (cànon 350.1, 2 i 3), el Col·legi Cardenalici es distribueix en tres ordes:
L'orde episcopal: Cardenals bisbes i Patriarques de les Esglésies Orientals. L'orde presbiteral: Cardenals preveres o de títol. L'orde diaconal: Cardenals diaques.
Com ja ha estat dit, en el moment de proclamar-lo en consistori, el papa confereix a cada cardenal un «bisbat suburbicari», un títol o una diaconia que corresponen a ciutats dels volts de Roma o esglésies romanes que gaudeixen d'aquest privilegi (a part dels cardenals de les Esglésies Orientals, que conserven el nom de la seva seu). D'acord amb el cànon 350.5, mitjançant opció expressada en consistori públic i sempre amb el vistiplau del papa, els cardenals que pertanyen a l'orde presbiteral poden passar d'un títol a un altre (cas del cardenal Carlo Furno, que el 2005 va rebre el títol de Sacro Cuore di Cristo Re i que l'any següent el canvià pel de Sant'Onofrio), i els de l'orde diaconal poden passar d'una diaconia a una altra (cas menys freqüent; el darrer va ser Pietro Palazzini, l'any 1977 creat cardenal diaca de San Pier Damiani in Monte San Paolo i que l'any següent va optar per la diaconia de San Girolamo della Carità).