Svalbard (AFI: [ˈsʋɑ(ː)lbɑːɾ]; abans conegut pel nom holandès de Spitsbergen) és un arxipèlag noruec de l'oceà Àrtic. Comprès entre la Terra de Francesc Josep i Grenlàndia, al nord de l'Europa continental, és a mig camí entre la Noruega continental i el Pol Nord. L'illa més gran és la Spitsbergen, seguida de la Nordaustlandet, l'Edgeøya, l'illa de Barents, l'illot de Prins Karls Forland i altres illots menors.
L'arxipèlag és administrativament una àrea no incorporada del Regne de Noruega, ja que no és considerat un comtat d'aquest país. L'any 2016 l'arxipèlag tenia 2.654 habitants. La capital és Longyearbyen, el principal assentament situat a l'illa de Spitsbergen on hi ha la majoria de la població (de 2.154 habitants el 2015); és l'únic assentament de Svalbard on hi ha un govern local escollit democràticament. Els altres assentaments són la comunitat minera russa de Barentsburg, l'estació d'investigació de Ny-Ålesund, la comunitat minera de Sveagruva i l'estació polonesa de Hornsund. Svalbard és l'indret més septentrional del món amb una població civil permanent. Hi ha altres assentaments més al nord, però només hi viuen grups d'investigadors, com és el cas de la comunitat d'Alert al Canadà.
Les illes van tenir un paper important als segles XVII i , quan eren la base per a la caça de balenes a les costes del mar de Noruega. Després, però, quedaren abandonades i no hi tornà a haver activitat fins a principis del , quan s'inicià la mineria de carbó a l'arxipèlag i s'hi van establir assentaments permanents. El tractat de Svalbard del 1920 reconeix la sobirania del Regne de Noruega sobre l'arxipèlag i estableix que es tracta d'una zona franca i desmilitaritzada. La noruega Store Norske i la russa Arktikugol continuen sent les úniques empreses mineres a l'arxipèlag. La investigació i el turisme s'han convertit en importants indústries complementàries, amb la Universitat Central de Svalbard (UNIS) i el Magatzem de llavors de Svalbard que tenen un paper important. No hi ha carreteres que connectin els assentaments; els transports entre les comunitats són les motos de neu, els avions i els vaixells. L'aeroport de Svalbard-Longyear serveix d'entrada principal a l'arxipèlag.
L'arxipèlag té un clima polar, tot i que les temperatures són significativament més altes que en altres àrees situades a la mateixa latitud. La flora aprofita el llarg període de sol de mitjanit per compensar la nit polar. Pel que fa a la fauna, moltes aus marines hi troben aliment i l'arxipèlag és poblat principalment per l'os polar, el ren i la guineu àrtica. Set parcs nacionals i vint-i-una reserves naturals cobreixen dos terços de l'arxipèlag. Aproximadament el 60% de l'arxipèlag és cobert per glaceres, i a les illes hi ha moltes muntanyes i fiords.
Svalbard i Jan Mayen s'assignen col·lectivament l'ISO 3166-1 alpha-2 del país "SJ". Les dues àrees són administrades per Noruega, tot i que estan separades per una distància de més de 500 milles nàutiques (uns 950 quilòmetres) i tenen estructures administratives molt diferents.
Geografia
miniatura|Mapa topogràfic de Svalbard. Svalbard està format per totes les illes, illots i esculls situats entre 74° i 81° de latitud nord, i entre 10° i 35° de longitud est, segons defineix el tractat de Svalbard. La superfície terrestre és de 61.022 km², i és dominada per l'illa de Spitsbergen, que constitueix més de la meitat de l'arxipèlag, seguida de Nordaustlandet i Edgeøya. Tots els assentaments estan ubicats a l'illa de Spitsbergen excepte les estacions d'investigació meteorològica a l'illa de l'Ós i a la de Hopen. L'estat noruec va prendre possessió de tota la terra no reclamada, el 95,2% de l'arxipèlag, en el moment en què el Tractat de Svalbard va entrar en vigor. L'empresa Store Norske posseeix el 4% del territori, Arktikugol el 0,4%, i altres propietaris privats un altre 0,4%. miniatura|esquerra|Imatge satèl·lit de l'arxipèlag. Com que Svalbard està situat al nord del cercle polar àrtic hi toca el sol de mitjanit a l'estiu i la nit polar a l'hivern. Als 74° nord, el sol de mitjanit dura 99 dies i la nit polar en dura 84, mentre que les xifres corresponents als 81° són 141 i 128 dies. A Longyearbyen, el sol de mitjanit dura del 20 d'abril al 23 d'agost, i la nit polar dura del 26 d'octubre al 15 de febrer. A l'hivern, la combinació de la lluna plena i la neu reflectant poden generar més llum.
Una gran glacera cobreix 36,502 km² de l'arxipèlag, que representen el 60% de la superfície total de Svalbard. El 30% és roca estèril mentre que el 10% és de vegetació. La glacera més gran és l'Austfonna (8.412 km²) a l'illa de Nordaustlandet, seguida de la d'Olav V Land i la de Vestfonna. Durant l'estiu, es pot esquiar des del sud de Sørkapp fins al nord de Spitsbergen per l'estret espai que no està cobert per glaceres, ja que el 99,3% de l'àrea de l''illa de Kvitøya està coberta per glaceres. + Illes de Svalbard Illa Superfície(km²) Spitsbergen 37.673 km² Nordaustlandet 14.443 km² Edgeøya 5.074 km² Barentsøya 1.288 km² Kvitøya 682 km² Prins Karls Forland 615 km² Kongsøya 191 km² Illa de l'Ós 178 km² Svenskøya 137 km² Wilhelmøya 120 km²
El relleu de Svalbard es va crear a través de les repetides edats de gel, quan les glaceres van erosionar l'antic altiplà formant fiords, valls i muntanyes. El punt més alt és el Newtontoppen (1.717 metres), seguit del Perriertoppen (1.712 metres), el Ceresfjellet (1.675 metres), el Chadwickryggen (1.640 metres) i el Galileotoppen (1.637 metres). El fiord més llarg és el Wijdefjorden (108 km), seguit de l'Isfjorden (107 km), el Van Mijenfjorden (83 km), el Woodfjorden (64 km) i el Wahlenbergfjorden (46 km). Svalbard va experimentar el terratrèmol més fort registrat mai a Noruega el 6 de març de 2009, amb una magnitud de 6,5 en l'escala de Richter.
Clima miniatura|esquerra|La muntanya Gnålberget al sud de l'arxipèlag en un dia boirós. L'elevada latitud de Svalbard fa que tingui una temperatura mitjana a l'estiu de 4 a 6 °C i al gener de -16 a -12 °C. El corrent de l'Atlàntic Nord modera les temperatures de l'arxipèlag, en particular durant l'hivern. Les temperatures hivernals poden arribar a baixar dels -30 °C, com és el cas en latituds similars a Rússia i al Canadà. L'aigua càlida de l'Atlàntic manté les aigües costaneres obertes i navegables la major part de l'any. En les àrees i les valls interiors dels fiords, a recer de les muntanyes, s'hi donen oscil·lacions tèrmiques més grans que a la costa, amb uns 2 °C de diferència a l'estiu i uns 3 °C a l'hivern. Al sud de la Spitsbergen, la temperatura és lleugerament superior que al nord i a l'oest. Durant l'hivern, la diferència de temperatura entre el sud i el nord és d'uns 5 °C, i al voltant de 3 °C a l'estiu. A l'illa de l'Ós les temperatures mitjanes encara són més altres que a la resta de l'arxipèlag.
En aquest arxipèlag és on l'aire fred polar del nord toca amb l'aire càlid humit del sud, el que genera baixes pressions, temps variable i vents forts, sobretot a l'hivern. En la temporada estival, sobretot prop de la costa, la boira és habitual, amb una visibilitat inferior a un quilòmetre. Les precipitacions són freqüents a Svalbard però de baixa intensitat, generalment menys de 400 mil·límetres per any a l'oest de Spitsbergen. En canvi, a la zona deshabitada de l'est poden arribar-hi a caure més de 1.000 mil·límetres.
Història miniatura|L'estació balenera de la cabra d'Amsterdam de la Companyia del Nord a Smeerenburg, per Cornelis de Man (1639). És probable que els escandinaus ja haguessin descobert Svalbard al . Hi ha documents nòrdics tradicionals d'una terra coneguda com a Svalbarð -literalment "fredes costes"-, encara que aquest nom podria haver-se referit a l'illa de Jan Mayen, o una part de l'est de Groenlàndia. Fou aleshores quan pensaren que tant Svalbard com Groenlàndia estaven connectats a l'Europa continental. Segurament en aquest període ja hi havia caça i pesca a l'arxipèlag. L'holandès Willem Barentsz fou el primer descobridor de l'arxipèlag el 1596, quan albirà la costa a la recerca de la ruta del mar del Nord.
El nom de Spitsbergen (literalment "muntanyes punxegudes") s'originà amb Barentsz, quan veié les muntanyes punxegudes a la costa oest de l'illa principal. Tanmateix, quan Barentsz batejà l'arxipèlag, aquest ja tenia un nom al seu mapa de l'Àrtida del 1599, es deia Het Niewe Land ("La nova terra"). Barentsz no va saber mai que havia descobert un arxipèlag i, per tant, el nom de Spitsbergen es seguí utilitzant tant per a l'illa principal com per a tot l'arxipèlag.A la recerca de Het Huys Behouden: un estudi de les restes de la casa de Willem Barents a Nova Terra, LOUWRENS HACQUEBORD, p. 250 . Detail of Barentsz' 1599 arctic map, publicat a Internet per la Universitat de Tromsø el 1999 com a part del projecte "La Ruta de les llums del Nord" del Consell d'Europa. miniatura|esquerra|Mapa de l'arxipèlag del 1758. El primer desembarcament conegut a la zona data del 1604, quan un vaixell anglès aterrà a l'Illa de l'Ós (en noruec: Bjørnøya) per caçar morses. Les expedicions cada cop van ser més freqüents, i Spitsbergen es convertí en una base per a la caça de la balena a les costes de Groenlàndia a partir del 1611. A causa de l'explotació il·legal de la naturalesa de la zona; anglesos, danesos, holandesos, i empreses i autoritats franceses van intentar impedir per la força l'entrada a l'arxipèlag de flotes d'altres països.
Smeerenburg fou un dels primers assentaments, establert pels holandesos el 1619. Anglesos, danesos i francesos van construir altres bases més petites. Al principi, els assentaments eren habitats només a l'estiu, però a partir de la dècada del 1630 un grup d'individus va començar a passar-hi l'hivern. La caça de balenes a Spitsbergen durà fins a la dècada del 1820, quan els baleners britànics, holandesos i danesos marxaren a una altra part de l'Àrtida. A finals del arribaren caçadors russos a l'arxipèlag, que buscaven majoritàriament mamífers terrestres com l'os polar o la guineu àrtica. Després d'incursions britàniques a la mar de Barentsz el 1809, l'activitat russa a Svalbard disminuí, i cessà totalment a la dècada del 1820. La caça de la morsa per part de noruecs començà a la dècada del 1790. Els primers ciutadans noruecs que van arribar a Spitsbergen va ser un petit grup de samis de la regió de Hammerfest, que van ser contractats per formar part d'una expedició russa el 1795.Carlheim-Gyllensköld (1900), p. 155 Els noruecs abandonaren la caça de balenes gairebé al mateix temps que els russos. No obstant, la caça d'aquest animal continuà a petita escala a la zona de Spitsbergen fins a la dècada del 1830, i al voltant de l'Illa de l'Ós fins a la dècada del 1860.
Inicis del Durant la dècada del 1890 Svalbard s'havia convertit en una important destinació turística àrtica; s'havien trobat dipòsits de carbó i les illes eren utilitzades com a base per a l'exploració de l'Àrtida. La primera mina s'obrí el 1899 per part de noruecs a l'Isfjorden. El 1904 els britànics s'establiren a l'Adventfjorden. La producció a Longyearbyen, per interessos nord-americans, començà el 1908. La Store Norske s'establí el 1916, igual que altres interessos noruecs durant la guerra, en part per la compra dels interessos nord-americans. miniatura|Tramvia aeri abandonat, prèviament utilitzat per al transport de carbó.