Calassanç (Calasanz, en castellà) és un lloc de la vila de Peralta i Calassanç, a la comarca de la Llitera, a la Franja de Ponent (província d'Osca, Aragó). Calassanç és a la zona sud de la Serra de la Corrodella, al marge dret del Sosa. Aquesta zona del prepirineu aragonès fa frontera entre les comarques de la Llitera, a la qual pertany, i la Ribagorça.
És el nucli de població més antic de la Llitera (ja mencionat en un document visigot de l'any 556) i és situat sobre un turó tallat per la part est i nord, a 736 m d'altitud. El terme confina pel nord amb els de Jusseu i Aguinaliu, per l'est amb el de Gabassa, pel sud amb el de Peralta de la Sal i per l'oest amb els d'Estadilla, Alins i Sanui. Té una extensió aproximada d'uns 6 km de nord a sud i el mateix d'est a oest.
Població Calassanç va assolir la seva màxima població cap al 1857, any en el qual va arribar a tenir 1.003 habitants, però la població actual de Calassanç ronda les 40 persones (a causa de l'emigració dels anys 50 a 70 del segle XX), una població que aproximadament es triplica durant l'època estival.
El gentilici de Calassanç és 'calasanci' o, popularment, Canyuto.
Llengua El parlar de Calassanç és de transició entre el ribagorçà i l'aragonès. S'usa la denominació xapurriau o canyuto. La llengua és greument amenaçada, actualment tan sols la parlen els pocs habitants de la vila i alguns dels seus descendents (emigrats). La segona llengua més emprada, i a la qual està derivant la parla del poble, és el castellà i en tercer lloc hi ha el català, puix que molts dels habitants van emigrar a Catalunya i els seus descendents el parlen.
Algunes paraules del cañuto són:
Cañuto Català Castellà Cotxo Gos Perro Mixó Moixó, Ocell Pájaro Somer [somé] Somer, Ruc Burro Lletó [llató] Porc Cerdo Rabosa Rabosa, Guineu Zorra Engrineta Oreneta Golondrina Trumfa Trumfa, Patata Patata Llugar [llugà] Lloc, Poble Lugar, Pueblo Plaça [pllaça] Plaça Plaza Carrer [carré] Carrer Calle Callarís [calleriç] Carreró Callejón Fiero Lleig Feo Xico Xic, Petit Pequeño Dijós [cat. ant. dejós] A sota Debajo Ixe / Ixa / Ixo Eixe, Eixa, Això Ese / Esa / Eso Natros Nosaltres Nosotros Vatros Vosaltres Vosotros Jo sigo [io] Jo sóc Yo soy Què quiers [qué quiés?] Què vols? ¿Qué quieres? Ploure [plloure] Ploure Llover Medrar [medrà] Créixer Crecer Emporcar Emporcar, Embrutar Ensuciar Nino / a Nen / a Niño / a Jove [txobe] Jove Joven Monyaco Ninot Muñeco Auto Auto, Cotxe Coche … … …
Història Diversos historiadors i toponimistes, com Coromines, consideren que l'origen del nom de Calassanç prové l'arrel àrab <cala> (castell) i de la llatina <sanctii> (del sant), equivalent doncs a 'castell del sant'. Menéndez Pidal el relaciona amb Calahorra, Calamocha. L'escolapi Julio Campos, basant-se en l'esment documental de Calassanç, al , opina que el topònim derivaria del prefix preromà o cèltic <cala> i el llatí <sanctus>, amb el significat de "la muntanya del sant". Aquest sant que hauria donat nom al lloc hauria estat Cebrià de Cartago. En efecte, el culte i la dedicació a aquest sant de santuaris i esglésies a Hispània apareixen estesos a finals del , tal com insinua el poeta Prudenci en un dels seus poemes.
A mitjan el comte ribagorçà Bernat fa recular els moros, fins a Calassanç. En aquest segle, aquesta vila apareix sovint com a punt de conquesta dels Comtes d'Urgell. Arnau Mir de Tost prengué Calassanç i Gabassa amb l'ajuda dels comtes d'Urgell i els de Barcelona. L'any 1083 Ermengol IV d'Urgell assetjà Calassanç, i va lliurar a la canònica de Solsona els pobles de Gabassa i Purroi de la Solana. Per fi, el 1090 caigué Calassanç juntament amb altres castells del nord de la Llitera: Rocafort, Pelegrinyó, Camporrells, etc. El dia 8 de març d'aquest any lliura el temple de Sant Cebrià, que havia estat transformat en mesquita pels musulmans, a la canònica de Solsona.
L'any 1092, a la mort d'Ermengol IV, el castell de Calassanç passà al seu fill Ermengol V, encara que el 1096 es perdrà després d'una ràtzia dels moros de Lleida.
Dos anys més tard, Pere I d'Aragó, que volia dominar la vall del Cinca, assetja Calassanç, segons narra l'historiador Zurita. La llegenda diu que al seu setial oficial portava sempre la imatge de la Mare de Déu de la Ganza i quan es va conquerir Calassanç, després d'un llarg setge, la Mare de Déu li ordenà que li construïssin una ermita. Aquesta conquesta es va fer el dia de sant Bartomeu (24 d'agost) de l'any 1102, segons consta al Fragmentum Historicum ("Dominus Petrus filius eius tenuit comitatum qui anno incarnatione Domini MCII cepit Calasanz").
El rei va manar de construir l'ermita de sant Bartomeu i va donar una fira a la localitat. Calassanç va passar, doncs, a dependre territorialment del regne d'Aragó.
L'any 1124, en una estada a la vila, el rei Alfons I d'Aragó i Pamplona, concedeix furs de població a l'Aïnsa. Dos anys més tard, al seu castell s'esdevé l'entrevista del rei aragonès amb el comte de Barcelona i els seus dos fills, Ramon Berenguer III i Berenguer Ramon. Després de la derrota patida a les portes de Fraga per Alfons I, Calassanç passa al domini territorial del comtat d'Urgell. En morir Jaume I, Calassanç passarà al comtat ribagorçà fins a final del . Existeix un document reial de l'any 1332 que parla de la sal de les salines de Peralta de la Sal i Calassanç.
En ple es va construir l'actual parròquia de Sant Cebrià, que substituiria a la primitiva església romànica.
Per un reial decret l'any 1708, les salines de Calassanç, com les d'altres viles, passen a la corona; i l'any 1736 se'n prohibirà l'extracció de sal.
En el «Diccionari Geogràfic» de Pascual Madoz es diu que Calassanç té, cap a l'any 1842, 150 cases, una plaça quadrilonga, una casa abacial de bona construcció amb horts de secà i regadiu, una casa de la vila arruïnada i una mala presó incòmoda i insalubre. Compta, a més a més, amb una escola de primeres lletres, amb 25 alumnes i dotada de 1.234 rals de billó.
Segons la guia de la província d'Osca d'Adrià Hernández Cerezo, l'any 1908 la població tenia 772 habitants i era en el districte electoral de Benavarri. El seu alcalde era Cándido Panzano, el secretari Jaume Peirón, el jutge Enric Rami, el rector Josep Rodrigo i els mestres Josep Riverola i Maria Gavín. Existien en aquell any a la localitat dues botigues de queviures, dos molins d'oli, dues fusteries, dues ferreries, dues sastreries i dues botigues de teixits. Els propietaris més importants eren Ignaci Paül, Pius Naval i Ramon Sesé.
L'any 1970 s'uneixen els municipis de Quatrecorz, Gabassa, Peralta de la Sal i Calassanç amb la nova denominació de Peralta i Calassanç, amb seu municipal a Peralta de la Sal.
L'any 1981, Antonio Alós Pascau publica el llibre Calasanz, amb l'important mèrit de recollir romanços i poemes en la parla local.
L'any 1990 neix "el trunfas" creador dels vehicles autopropulsats, entre els quals el trunfimòbil i la fanticmòbil.
Actualment, la població continua mantenint la seva peculiar bellesa i tipisme i l'encant propi de les viles medievals amb bells paratges com Foncalent o l'Estretet de Sorribes.
Arquitectura Calassanç és una vila que conserva tota la puresa de les antigues poblacions de muntanya, car manté la seva estructura medieval, amb un traçat sinuós de carrers, adaptat a l'orografia del terreny.
Les façanes de les antigues casetes i cases senyorials dels segles XVII i XVIII reflecteixen l'antiga esplendor de la vila. Moltes mantenen les velles pedres esculpides amb els escuts familiars i els motius decoratius de les portes adovellades o els detalls arquitectònics més simples, però alhora més integrats en un conjunt urbà rural característic d'un lloc de muntanya en el qual la tranquil·litat dels seus estrets carrerons sembla haver detingut el pas del temps.
En ser el nucli urbà sobre un turó, hi ha bells racons on gaudir de les meravelloses vistes sobre tota la comarca.
Escampades pel seu extens terme, com a record de l'ús dels seus camps com a llocs de cultiu i de pastura d'abundants ramats, encara hi podem trobar masos, torres i pletes encara que la majoria estan abandonades i mig derruïdes.
Església parroquial de Sant Cebrià L'església parroquial del és dedicada a sant Cebrià. Hi destaca la torre de dos cossos i coberta plana i les riques guixeries de tradició mudèixar de l'interior.
Castell
Sobre el cim del turó on hi ha la vila, trobem un complex arquitectònic conegut com "Es Castell", fortificació que dominava la població.
És una construcció islàmica que formava part d'una línia defensiva de la frontera superior de l'Àndalus al i XI, al costat d'altres castells com els de Barbastre, Montsó, la Mora de Peralta (Montmagastre), Estopanyà i Balaguer.
Avui només se'n conserven unes poques restes: un aljub d'aigua pluvial que estava cobert, restes d'una cambra i una petita torre de vigilància en el vessant de la muntanya, al costat d'un llenç de muralla, encara que aquestes construccions potser ja corresponen a una reforma d'època cristiana.
Història: Aquesta fortificació va ser conquistada per Ermengol IV d'Urgell cap a 1084, encara que es va tornar a perdre i Pere I d'Aragó la va reconquerir definitivament el 1098, després d'un llarg setge. En aquest castell de Calassanç, el rei Alfons I d'Aragó i Pamplona va concedir les cartes de repoblació de l'Aïnsa, Almudébar i Sarinyena el 1124. Formava part del comtat de Ribagorça i va ser possessió de Ponç de Cabrera (1236) i dels Montcada fins al .
Ermita de San Bartomeu Al costat de les restes del Castell hi ha una ermita romànica del . És un edifici d'una sola nau, amb dues capelles laterals afegides en data posterior a la de la construcció original, i un absis semicircular orientat a l'est. La volta és un arc apuntat i el nivell del sòl interior és més baix que el de l'exterior, al qual s'accedeix per unes àmplies escales en angle. La porta d'entrada és en arc de mig punt amb arquivoltes molt desgastades, en les quals els efectes de l'erosió han donat una aparença molt peculiar.
Història: la va fer edificar Pere I d'Aragó l'any 1102, després d'haver pres la fortalesa en el dia de Sant Bartomeu (24 d'agost), i va ser consagrada el 24 d'agost de 1103 pel bisbe Ponci de Roda-Barbastre, en la festivitat del titular. Va ser donada al monestir benedictí de Santa Maria d'Alaó i va ser elevada a la categoria de prioral, que va mantenir fins a 1750.
L'ermita es va començar a restaurar en la segona meitat dels anys vuitanta, restauració que es va acabar en els primers anys del segle XXI.
Ermita de la Gansa A la partida de la Gansa existeix una ermita sota l'advocació de Mare de Déu de la Gansa; és d'una sola nau i de construcció senzilla, però tota de pedra de pedrera, amb una casa contigua, en la qual, anys arrere, vivia l'ermità.
Llocs notables La font Des del portal de la vila, prenent el camí que condueix a les salines, arribarem a la Font, després de recórrer uns 400 m. És al paratge anomenat Sant Climent. És la font que va proveir la població durant segles. Està construïda amb carreus i rematada per una motllura que forma un arc de mig punt sota el qual hi havia la pila. Compta amb un abeurador per al bestiar i un petit safareig, amagat per la vegetació. Actualment no s'usa; de fet, l'asfalt del camí que hi condueix l'oculta parcialment.
Pou del gelo (Pou de gel)