va ser un arquitecte brasiler, considerat una de les figures més rellevants en el desenvolupament de l'arquitectura moderna. Niemeyer va ser famós pels projectes que va dur a terme a la nova capital del seu país, Brasília. També va ser membre de l'equip que va dissenyar la seu de les Nacions Unides a Nova York. El franco-suís Le Corbusier va ser la seva gran inspiració. La seva investigació sobre les possibilitats del formigó com a material de construcció va ser molt influent en l'arquitectura de final de segle.
Va estudiar a l'Escola Nacional de Belles Arts on, durant el tercer curs, va coincidir amb Lúcio Costa, que va ser un gran company seu. La seva primera gran obra va ser el planejament urbà de Pampulha, un suburbi de Belo Horizonte, on va treballar amb l'enginyer Joaquim Cardozo. A Pampulha va erigir l'església de Sant Francesc d'Assís, que va rebre un gran reconeixement dins i fora de les fronteres brasileres. Això el va dur a treballar en projectes per tot el món i a donar master class a universitats com Yale o Harvard.
L'any 1956, el president de la República, Juscelino Kubitschek, va triar-lo per realitzar el projecte dels edificis públics més importants de la nova capital: el Congrés Nacional del Brasil, el Palau de l'Alvorada, el Palau del Planalto, l'edifici del Tribunal Federal Suprem i la catedral de Brasília, tots enllestits abans d'inaugurar la ciutat el 1960. Arran d'aquest treball, va ser designat com director del departament d'arquitectura de la Universitat de Brasília i membre honorari de l'Institut Americà d'Arquitectes.
Degut a la seva ideologia d'esquerres i la militància al Partit Comunista Brasiler, Niemeyer va haver de deixar el país després del cop militar de 1964 i es va exiliar a París, on va obrir un despatx. No va retornar al seu país fins que va acabar la dictadura, el 1985. De l'etapa següent, destaquen els edificis del Museu d'Art Contemporani de Niterói (1996), el Museu Oscar Niemeyer de Curitiba (2002) o la Ciutat Administrativa de Minas Gerais, a Belo Horizonte (2010). Oscar Niemeyer va morir a l'edat de 104 anys, mantenint-se en actiu fins als seus últims dies.
En les seves memòries, va escriure:
Primers anys Infància i joventut miniatura|Niemeyer amb 10 anys.Els seus pares eren Delfina Ribeiro de Almeida i Oscar de Niemeyer Soares, mentre que el seu avi matern va ser Antônio Augusto Riberio de Almeida, antic jutge del Tribunal Suprem Federal. Va criar-se al barri carioca de Laranjeiras, zona benestant de la capital. Tenia avantpassats portuguesos, alemanys i àrabs.
De jove, Niemeyer va tenir una vida sense grans complicacions. Als 21 anys es va casar amb la italo-brasilera Annita Baldo, tres anys més jove que ell. Malgrat que era ateu, va acceptar casar-se amb una cerimònia catòlica per desig de la família política. Comença a treballar en la impremta del seu pare i el 1929 es matricula en el curs d'Enginyeria i Arquitectura de l'Escola Nacional de Belles Arts de Rio de Janeiro.
El matrimoni tindria només una filla, Anna Maria Niemeyer (1930 - 2012), que va esdevenir una dissenyadora de gran prestigi. Anitta Baldo va morir l'any 2005 i un any després, ja amb 98 anys, Niemeyer contrau núpcies amb la seva secretària, Lúcia Cabreira, que en tenia 60.
Formació i influències En la seva etapa com a estudiant de l'ENBA, Niemeyer va coincidir amb Lúcio Costa, que en va ser el director entre 1930 i 1931. Costa va remodelar tot el curs d'arquitectura, basant-se en els nous principis que arribaven des d'Europa. Aquests canvis van influir abastament en l'alumnat, d'on van surgir diversos noms importants del modernisme brasiler. Durant el tercer curs, Niemeyer havia de fer unes pràctiques i decideix treballar, sense remuneració, en el despatx que Costa tenia juntament amb Gregori Warchavchik i Carlos Leão.
La relació amb Lúcio Costa va ser d'extrema importància per la maduració professional de Niemeyer. Era un gran defensor de l'art modern europeu. Els seus escrits sobre el tema unien l'arquitectura colonial luso-brasilera (Olinda, Ouro Preto…) amb els nous corrents vinguts de França i Alemanya. Amb ell es va formar la base que marcaria a tota una gran generació d'arquitectes, que inclou noms com Reidy o Machado Moreira
A través de Costa, Niemeyer aprofundeix les idees de Le Corbusier, que serviria com a base inicial del seu estil arquitectònic. La incorporació de nous materials i de tècniques constructives modernes, que són un patró en l'obra de l'arquitecte, són idees que pren del mestre franco-suís, com es pot percebre en l'ús de pilotis i terrasses enjardinades o en la preferència per façanes uniformes.
Primers treballs L'aixopluc de Lúcio Costa El 1936, Lúcio Costa va ser nomenat pel ministre d'educació Gustavo Capanema per elaborar el projecte d'una nova seu pel Ministeri d'Educació i Sanitat (MES) a Rio de Janeiro. La proposta s'emmarcava en les polítiques propagandistes de l'«Estado Novo» de Getúlio Vargas, que emprava l'arquitectura i l'urbanisme com eines per il·lustrar el nou rumb del Brasil. Costa volia imprimir un estil modern a l'edifici i va reunir un equip de joves arquitectes: Carlos Leão, Affonso Eduardo Reidy, Jorge Moreira i Ernani Vasconcellos i va sol·licitar la participació de Le Corbusier. Niemeyer va insistir a Costa fins que el va incloure en l'equip d'arquitectes, fent-lo treballar directament sota la direcció de l'europeu. D'una de les propostes que va entregar, Niemeyer va fer-ne diverses modificacions. Lúcio Costa va quedar molt satisfet pels canvis i els va acceptar tots, i d'ençà va donar més responsabilitats a Niemeyer. Quan Costa va deixar el projecte, el 1939, Niemeyer va assumir el lideratge.
La construcció del nou ministeri va concloure el 1943 i se'l considera un dels més influents del , amb successors de la categoria de la Lever House. Presentava diversos trets essencials del modernismo brasileiro, molts compartits amb el racionalisme europeu: edificis aixecats per pilotis que deixaven el pas lliure per sota als vianants; materials de construcció locals, com les rajoles amb reminiscències portugueses; evolució dels brise-soleil corbusians, amb tocs del Mediterrani occidental; ús de colors llampants; implementació de jardins tropicals de la mà del paisatgista i dissenyador Roberto Burle Marx i obres d'art distribuïdes per l'edifici (Portinari i Ceschiatti). Actualment, l'edifici rep el nom de Palácio Capanema, en honor al ministre que el va promoure.
El 1937, l'arquitecte va rebre la proposta d'un parent per projectar una maternitat per a una institució filantròpica, al barri de Botafogo, treball que va executar de manera altruista. Aquest va ser el seu primer treball conclòs —fou inaugurat el 1938— i presentava els mateixos components principals del MES (pilotis, façana neta, jardins...). En l'última fase de construcció, Niemeyer s'estava fora de la ciutat. En tornar, va veure que els brise-soleil havien sigut instal·lats de forma equivocada i no complien correctament la funció de parasol; pel que va decidir assumir el cost de la reforma per ajustar-los al disseny inicial.
El 1939, amb 32 anys, se celebrà l'Exposició Universal de Nova York. Lúcio Costa va guanyar el concurs per projectar el pavelló brasiler i Niemeyer hi va particpar també. Costa, però, creia que el projecte presentat pel seu pupil era millor i van acordar treballar plegats en el nou edifici. També hi va col·laborar Paul Lester Wiener en el disseny d'interiors. Va resultar una combinació de lleugeresa i fluïdesa espacial, en contrast amb altres construccions de la fira, més puristes. El batlle novaiorquès, Fiorello La Guardia, va entregar a Niemeyer les claus de la ciutat en agraïment per la seva obra.
Pampulha Niemeyer afirmava que la seva carrera i el seu estil arquitectònic propi van néixer a Pampulha (Minas Gerais): «Pampulha va ser el punt de partida d'aquesta arquitectura lliure i plena de corbes que tant m'estimo encara. Fou, de fet, el germen de Brasília». Des del 17 de juliol de 2016, el complex va entrar en la llista de Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de paisatge cultural.
L'any 1940, Oscar Niemeyer va conèixer Juscelino Kubitschek, que en aquella època era el batlle de Belo Horizonte i el governador de Minas Gerais, Benedito Valadares. Aquests tenien la intenció d'aixecar un barri de luxe al districte de Pampulha de la capital mineira i van encarregar a l'arquitecte la construcció de diversos edificis a la riba del llac: un casino, un restaurant amb saló de ball, un club nàutic, golf i tennis i una església. L'alcalde també va demanar que li construís una casa d'estiueig.
La construcció del Conjunt modern de Pampulha va concloure el 1943 i de seguida rebé un gran ressò internacional, sobretot arran de l'exposició Brazil builds realitzada al MoMA. Les diferències amb el racionalisme europeu són més notòries. Els edificis guanyen corbes i s'hi accedeix a través d'amples pasarel·les, que fan d'entrada, de passeig i de mirador. El restaurant Casa do baile va ser erigit en una illa artificial a pocs metres de la ribera del llac; és rodó i l'illa està vorejada per una marquesina plena de corbes. La casa Kubitschek i el Iate Golf Clube presentaven unes innovadores teulades en forma de V plana o papallona, que causarien tendència en l'arquitectura de l'època.
La cirereta del complex va ser l'església, que fou la primera construcció del modernisme brasiler en ser declarada Patrimoni cultural, només quatre anys després de la finalització. Va ser erigida en formigó armat, encara en un temps en què l'ús d'aquest material era pràcticament circumscrit a bigues, pilars i encofrats. Emprant noves tècniques amb l'ajuda de l'enginyer Joaquim Cardozo, va crear capes de formigó molt més fines, que dotaven a l'edifici de més lleugeresa i sensació de flexibilitat. El mateix Cardozo va titllar-la de «monument antivertical», per la forma en que el formigó es torça, i és alhora paret, sostre i estructura. A més, el temple va ser decorat amb rajoles de Candido Portinari i murals de Paulo Werneck. L'església, en honor a Sant Francesc d'Assís, no va ser consagrada fins al 1959, ja que les autoritats eclesiàstiques no van quedar gaire satisfetes amb l'estil trencador de l'obra, que consideraven massa similar a una nau industrial.
L'arquitecte va declarar: «Pampulha em va donar la oportunitat de desafiar la monotonia de l'arquitectura contemporània, la moda del funcionalisme mal interpretat que la limitava i els dogmes de forma i funció que hi havien sorgit, contrariant la llibertat plàstica que el formigó permetia». A més de l'experiència obtinguda en la realització del projecte, Niemeyer també va destacar la gran oportunitat per haver pogut treballar a prop de Burle Marx, amb qui compartiria diversos projectes en els següents anys.
Anys 40 i 50 Reconeixement i diversificació Amb l'èxit de Pampulha i de l'exposició Brazil Builds de Nova York, Niemeyer obté fama internacional. Els projectes d'aquest període segueixen les pautes del modernisme, però fugint del purisme corbusià estricte i adaptant les escales i les proporcions amb més llibertat. Així troba solucions senzilles i intel·ligents a exigències tècniques complexes.
D'aquella època és la seu del Banco Boavista de Rio de Janeiro, inaugurada el 1948. Lluny de ser una edificació més, enmig de la gran ciutat, l'arquitecte va jugar amb l'entorn cobrint la façana sud, menys assolellada, amb grans finestrals que reflecteixen la imatge de l'església de la Candelària, situada enfront. Obres posteriors d'ordre similar també van rebre el toc humanitzador i harmonitzador de Niemeyer: l'Edifici Montreal (1951-1954), l'Edifici Triângulo (1955), l'Eiffel (1953-1956) o la seu del Banco Mineiro da Produção (1959).