La literatura del segle XX comprèn les obres, moviments literaris i autors del . És un segle marcat per la ruptura dels límits estrictes entre gèneres, per la influència de la tècnica (especialment les arts audiovisuals com el cinema i, a les darreries, l'aparició d'Internet), els conflictes bèl·lics que sacsejaren la consciència dels escriptors i l'intercanvi entre diferents llengües i cultures, que fa que les obres mostrin un cosmpolitisme i influències mestisses en un grau molt més elevat que en segles precedents.
El segle està igualment determinat per l'auge de la indústria editorial, amb els grans segells, la sobrepublicació i el paper de l'escola, la crítica literària i els cercles acadèmics com a filtre per al lector. S'estenen els premis diversos, entre els quals destaca el Premi Nobel de Literatura pel seu prestigi internacional. La quantitat de receptors potencials va créixer gràcies a les campanyes d'alfabetització i l'extensió de l'educació bàsica, de manera que augmenten com mai a la història els llibres disponibles i altres formats com revistes o diaris que també inclouen literatura.
Durant aquest període es desenvolupa notablement la teoria de la literatura, començant pel formalisme rus. La seva influència es pot percebre en les creacions contemporànies, ja que actuen a manera de poètica preceptiva antiga o de sanció del que ha de conrear-se. Els manifests dels moviments actuen en el mateix sentit.
Com que el desenvolupament de corrents i generacions varia força en funció de la zona d'estudi, aquest article aborda la literatura en una estricta divisió per dècades, tot i que hi ha moviments que no s'ajustin a aquesta delimitació temporal i abarquin períodes més amplis o més curts.
Del 1900 al 1909 El segle s'inicia en un ambient que barreja l'optimisme pels avenços tècnics i la nostàlgia d'un passat idealitzat, encarnat en l'esperit del fin de siècle. Un exemple d'aquesta dualitat l'encarna el noucentisme català, que al mateix temps que vol modernitzar l'art i pren el nom dels nous temps, entronca amb els clàssics grecollatins i reivindica la Mediterrània com a espai històric i lligam amb les civilitzacions anteriors (els autors més destacats són Josep Carner i Eugeni d'Ors). És la dècada on es posa definitivament en qüestió el realisme com a tècnica i on es publiquen obres que inauguren la literatura infantil i juvenil moderna.
A l'àmbit anglosaxó es dona l'anomenat període eduardià (pel rei Eduard VII del Regne Unit) caracteritzat per la divisió entre alta literatura i literatura popular que influiria la crítica de tot el segle, especialment a les novel·les. Els diaris van continuar sent el vehicle de difusió de contes i novel·les, com a dècades passades. Es reivindica la fantasia, el món interior, a vegades ple de color, com el món de Beatrix Potter, Peter Pan o el de El màgic d'Oz i a vegades amençant com a El cor de les tenebres de Joseph Conrad. Triomfa l'exotisme (reedicions de les obres de Rudyard Kipling) i l'allunyament a través de l'humor (comença a tenir èxit un autor com P.G. Wodehouse).
miniatura|P.G. Wodehouse
S'inicia l'edat de plata de la literatura russa, que trenca també amb la representació realista, però especialment a la poesia, a diferència de la majoria de tradicions europees.
A Alemanya comença a publicar Thomas Mann, un dels autors més rellevants del cànon germànic, que comença inserit en el realisme decimonònic (amb la seva obra Els Buddenbrook) per anar donant pas progressivament a altres maneres de narrar, en paral·lel als autors estrangers. Es publica La interpretació dels somnis, si bé la seva influència no serà perceptible en literatura fins uns anys després. A Itàlia, la figura que marca els nous camins és sens dubte Luigi Pirandello, que conreà tots els gèneres per trencar amb una tradició massa literalista.
L'occità Frederic Mistral rep un Nobel i importa a les seves obres la Renaixença catalana, allunyant-se de la producció dels veïns francesos, els quals exploren els límits del simbolisme (André Gide) i comencen a trencar amb les regles de la sintaxi i els relats ordenats cronològicament. París continuava sent la meca artística per excel·lència i moltes de les grans obres literàries d'autors de diferents països es van forjar als seus cafès i tertúlies.
Espanya estava marcada pel desastre de la pèrdua de les darreres colònies, que havia provocat el sorgiment de la Generació del 98, que domina amb els seus escrits reflexiusWeb dedicada a la literatura de principis de segle el panorama de la dècada, per mirar d'entendre el present hispànic, diferent del camí europeu. Les influències dels autors hispanoamericans, que ja s'havien fet paleses al modernisme, marquen la renovació d'una literatura fortament ancorada en la tradició i en la revisió del passat (amb l'excepció de figures com Juan Ramón Jiménez, que s'avança a moviments posteriors amb la seva poesia sensualista). Igualment estaven en una etapa anterior els autors japonesos d'influència occidental, que continuaven conreant el naturalisme juntament amb la lírica tradicional.
Del 1910 al 1919 La segona dècada està marcada per la Primera Guerra Mundial, que per a molts estudiosos suposa el primer autèntic trencament literari del segle. Així, si els autors de 1910 a 1914 poden mostrar encara un optimisme i un desig de modernització, la guerra fa que tots els escrits parlin de la condició humana, la mort, el destí europeu i la decadència de l'ètica. El conflicte va provocar moltes baixes, no solament entre soldats sinó entre la població civil, i va fer entrar Europa en una severa crisi econòmica.
La fi de les certeses va traduir-se artísticament en l'avantguardisme, un seguit de moviments amb el denominador comú de l'experimentació verbal i l'ús d'elements de diferents arts. Aquest art "trencat", fragmentari, responia molt bé al desencís generalitzat i preludia els jocs verbals de la postmodernitat.
França lidera aquestes avantguardes, amb noms com Guillaume Apollinaire, Tristan Tzara en poesia, mentre que en prosa destaca la publicació en diversos volums de A la recerca del temps perdut, obra magna de Proust que amb el pes que atorga a la memòria representa molt bé el desencís davant la pèrdua de referents, que porta a refugiar-se en una infantesa innocent anterior a la guerra.
Itàlia seguirà els mestres francesos i triomfarà especialment el futurisme de Filippo Tommaso Marinetti. Entre els escriptors en espanyol cal remarcar les aportacions de Vicente Huidobro i els pensadors de l'anomenada Generación de 1914. Guerau de Liost és un dels noms més senyers en català.
Els aires de trencament arribaran a la literatura asiàtica, com al Xīn Wénhuà Yùndòng ("nou moviment cultural") xinès, un moviment contracultural que es fa ressò dels canvis produïts per la caiguda de les antigues dinasties i l'auge d'una nova llengua. Els autors es lliguen a revistes com Nova Joventut, que esdevé l'òrgan oficial per a la difusió de les idees modernitzadores.Furth, Charlotte (1983). "Intellectual change: from the Reform movement to the May Fourth movement, 1895-1920", dins de John K. Fairbank, Republican China 1912-1949, Part 1. The Cambridge History of China. Cambridge: Cambridge University Press Al Japó, es crea un dels personatges més populars, el protagonista de Botxan, que exemplifica el contrast entre el món rural i l'urbà que creix (la ciutat és un dels temes preponderants a la literatura d'inicis de segle a tot el món). El Nobel consagra Rabindranath Tagore a l'Índia.
S'inicia el modernisme anglosaxó, que no té a veure amb el modernisme stricto sensu sinó amb una renovació de la narrativa que passa la preponderància als EUA, menys afectats per la guerra. James Joyce comença a explorar els límits de la llengua anglesa, reproduint el llenguatge mental i l'oníric, perquè durant aquesta dècada sí que s'aprecia ja la petja de Freud. En poesia, són populars les composicions de T. S. Eliot.
En alemany Franz Kafka recull la desconfiança de la realitat i el pessimisme continental en uns relats on l'individu no pot res davant l'estat, l'absurd o els altres. A La transformació, un home es transforma en un insecte no identificat, subratllant la deshumanització que pot esdevenir als temps moderns.
Del 1920 al 1929 Els feliços anys vint és el nom que rep aquesta dècada, marcada pel desig d'oblidar els horrors de la guerra. Per això l'art es torna frívol, hedonista i tracta de recuperar l'optimisme fugint de la realitat, fixant-se només en els detalls i no en el marc històric o bé alterant la percepció de l'entorn. La influència de la música i el cinema comença a fer-se palesa en els escrits, que adopten un ritme més ràpid. En aquest context sorgeix amb força el surrealisme, agafant les troballes de la psicoanàlisi com a punt de partida per explorar el món dels somnis i de les associacions d'imatges. Aquesta exploració arriba a la religió i la mitologia, on comencen a destacar els treballs de Mircea Eliade.
André Breton fou el pare d'aquest moviment, recollint l'herència pionera dels francesos avantguardistes i exportant el concepte a la pintura i el cinema a part de quallar en la literatura. El monòleg interior, present per exemple a les obres de Virginia Woolf, és una de les tècniques per fer brollar l'inconscient. En aquestes obres apareixen éssers fantàstics, que entronquen amb la ciència-ficció, com els robots de R.U.R. (Robots Universals de Rossum) (on neix precisament el terme). La personalitat ja no és monolítica, com demostren els heterònims de Fernando Pessoa, perquè la ment tampoc no ho és. Això fa que es multipliquin els punts de vista. La poesia de Joan Salvat-Papasseit s'inscriu en aquesta tradició.
Ramón María del Valle-Inclán va usar el teatre grotesc (el esperpento) per deformar la realitat i qüestionar-la, en una línia similar al teatre de la crueltat d'Antonin Artaud o les obres de Jean Giraudoux. Aquest posat còmic va arribar a l'òpera xinesa, que triomfava als anys 20 seguint la tradició de segles de representacions populars.
En castellà, la Generació del 27 va combinar les influències surrealistes i avantguardistes amb la tradició lírica (reben el seu nom de Góngora), amb els versos de Pedro Salinas, Gerardo Diego, Jorge Guillén o Vicente Aleixandre. Jorge Luis Borges inicia la publicació de les seves obres farcides de referències intel·lectuals que fan de pont entre Europa i Amèrica Llatina, on escriu Pablo Neruda.
Un grup d'ex-combatents i autors es resistien a adoptar l'optimisme sensualista o burlesc generalitzat. Es tracta de la generació perduda nord-americana, amb figures com William Faulkner, Ernest Miller Hemingway o Ezra Pound. Les seves obres continuen el pessimisme existencial dels anys anteriors, agreujat per una experiència directa en el conflicte o bé per la constatació de la vacuïtat dels seus conciutadans, que obliden la memòria dels que han patit i no volen enfrontar-se al món.
Una altra excepció és Alemanya. A la República de Weimar sorgeix la Nova Objectivitat, que justament pretén retratar la realitat tal qual és, basant-se en les tècniques del reportatge periodístic o en un teatre renovat. Els autors més importants són Bertolt Brecht, Alfred Döblin i Hermann Hesse. La literatura d'Països Baixos seguiria posteriorment aquest camí.
Itàlia tampoc no segueix els corrents predominants, ja que l'auge del feixisme modifica tot l'art, que es converteix en un instrument de propaganda o de resistència. Només la poesia hermètica, hereva de la futurista, s'aparta de la influència política i s'emmiralla en els autors continentals.