La censura a Espanya es refereix a totes les accions que es poden considerar com la supressió de la llibertat d'expressió a l'estat espanyol. L'ONG d'origen francès Reporters Sense Fronteres, en el seu informe anual de 2019, situa Espanya en el lloc 29 de 180 estats avaluats respecte al grau de llibertat de premsa existent, i assenyala la Llei de Seguretat Ciutadana com a principal amenaça a la llibertat d'expressió en l'actualitat.
Història de la censura a Espanya Inquisició espanyola
miniatura|Índex de llibres prohibits de la Inquisició espanyola.Madrid, 1583 En el marc de la Contrarreforma, la Inquisició va treballar activament per evitar la difusió d'idees herètiques a Espanya mitjançant l'elaboració de successius Index Librorum Prohibitorum et Derogatorum: es van publicar índexs el 1551, 1559, 1583 i després, al , el 1612, 1632 i 1640. Aquests índexs eren llistes de llibres prohibits per raons d'ortodòxia religiosa que ja eren comunes a Europa una dècada abans que la Inquisició publiqués el primer dels seus que era, en realitat, una reimpressió del publicat a la Universitat de Lovaina el 1546, amb un apèndix dedicat als llibres espanyols. Els índexs incloïen una enorme quantitat de llibres de tota mena, encara que prestaven especial atenció a les obres religioses i, particularment, a les traduccions vernacles de la Bíblia.
Es van incloure a l'índex, en un moment o altre, moltes de les grans obres de la literatura espanyola.Els principals escriptors espanyols que van ser inclosos a l'Índex van ser:, Bartolomé Torres Naharro, Juan del Encina, Jorge de Montemayor, Juan de Valdés, Juan d'Àvila, Lluís de Granada, Francesc de Borja, Ignacio de Loyola o Lope de Vega, així com l'anònim Lazarillo de Tormes i el Cancionero General, d'Hernando del Castillo. La Celestina, que no va figurar en els índexs del , es va expurgar el 1632 i es va prohibir totalment el 1790. Entre els autors no espanyols s'objectava a Ovidi, Dante, Rabelais, Ariosto, Maquiavel, Erasme de Rotterdam, Jean Bodin i Thomas More, entre molts altres. També diversos escriptors religiosos, avui considerats sants per l'Església catòlica, van veure les seves obres a l'índex de llibres prohibits.És el cas dels sants Juan d'Àvila, Lluís de Granada i Francesc de Borja, entre d'altres. En principi, la inclusió a l'índex implicava la prohibició total i absoluta del llibre, sota pena d'heretgia, però amb el temps es va adoptar una solució de compromís, consistent a permetre les edicions expurgades d'alguns dels llibres prohibits. Aquest va ser el cas, per exemple, del Lazarillo de Tormes, que, després d'entrar a l'índex, només va ser accessible a edicions expurgades fins a entrat el . Tot i que en teoria les restriccions que l'Índex imposava per a la difusió de la cultura a Espanya eren enormes, alguns autors, com Henry Kamen, opinen que un control tan estricte va ser impossible a la pràctica i que va existir molta més llibertat en aquest aspecte del que habitualment es creu. La qüestió és polèmica. Un dels casos més destacats -i més coneguts- en què la Inquisició va xocar frontalment amb l'activitat literària és el de Luis de León, destacat humanista i escriptor religiós, d'origen convers, que va patir presó durant quatre anys (entre 1572 i 1576) per haver traduït el Càntic dels Càntics directament de l'hebreu. És un fet, però, que l'activitat inquisitorial no va impedir el floriment de l'anomenat Segle d'Or de la literatura espanyola, malgrat que gairebé tots els seus grans autors van tenir en alguna ocasió els seus més i els seus menys amb el Sant Ofici.També Cervantes i Luis de Góngora y Argote van tenir problemes, encara que lleus, amb la Inquisició. A Cervantes, en concret, la Inquisició li va expurgar del Quixot la línia següent: «Las obras de caridad que se hazen tibia y flojamente no tienen mérito ni valen nada». Al es va prohibir també una comèdia de Lope de Vega, La fiança satisfecha.
Censura en la Constitució de 1812 La Constitució Espanyola de 1812 confirmava la eliminació de l'òptica preventiva de la censura com garantia fonamental de la llibertat, però es cenyia la seva supressió només a les matèries polítiques. El manteniment de la censura en matèria de religió es va correspondre amb el tenor de l'article 12 de la Constitució.
Censura durant el regnat de Ferran VII La culminació de la Guerra del Francès va suposar l'abrogació del sistema constitucional i la tornada al poder de Ferran VII i el restabliment del sistema preventiu de l'Antic Règim fins al Trienni Liberal. La censura eclesiàstica quedava limitada als escrits sobre la «Sagrada Escriptura» i sobre els dogmes de la religió.
Censura durant la restauració
El 25 de novembre de 1905 un grup de militars espanyols van assaltar les redaccions del setmanari satíric ¡Cu-cut! i del diari La Veu de Catalunya. El setmanari, de caràcter catalanista, era molt crític amb les derrotes de l'exèrcit espanyol, cosa que va provocar l'assalt dels militars. Després d'aquest fet, el Govern en va suspendre la publicació i es va impulsar la Llei de Jurisdiccions per la qual els militars tenien la llibertat de jutjar què atemptava contra la unitat d'Espanya o contra l'exèrcit espanyol.
Censura durant la dictadura de Primo de Rivera El dictador controla la premsa de manera molt severa. La censura és quotidiana i permanent. Els diaris han de sotmetre els seus articles en cinc exemplars: un torna amb el segell de la censura, un altre esta remés al dictador, i un tercer està conservat al despatx de la censura. Els darrers dos són per al Govern i el governador civil.
A nivell nacional és dirigida per lOficina de Información y Censura, dirigida inicialment per Pedro Rico Parada i, més endavant per Celedonio de la Iglesia. A les províncies, els governadors civils controlen les publicacions dels diaris locals. El 1929 Primo de Rivera substitueix de la Iglesia per un governador civil, Semprún arran d'un article d'autor desconegut publicat a La Nación el 15 d'abril. La censura que s'exercia a les províncies era més inflexible que a la capital de l'Estat. Conscients, el seus executors que, com recorda Celedonio de la Iglesia,
Primo de Rivera inaugura un nou mode de control de la informació que són les notes oficioses (escrites pel dictador). La seva inserció és obligatòria. El fet de no publicar una nota del dictador, canviar-ne el contingut o el títol implica sancions.
Primo de Rivera no exhibeix una doctrina clara. Tot i la proclamació de mesures arbitràries (censura), manté una relació particular amb què els que el critiquen, com els periodistes. La premsa no està totalment embossada sinó que s'adapta a les notes oficioses i al paternalisme del dictador.
Censura durant la Segona República L'Estatut jurídico del Govern Provisional, la Llei de Defensa de la República i la Llei de Orden Público de 1933 van permitre al governo imposar sancions i limitar la llibertat de premsa. Encara que l'article 34 de la Constitució Espanyola de 1931 eliminaba la censura prèvia, aquesta va ser restituïda sota la Llei d'Ordre Públic de 1933 i la reiterada aplicació dels estats d'excepció contemplats en aquesta.
Censura durant el Franquisme
Dos textos legislatius determinen la intensitat de la censura a la règim franquista: durant la Guerra Civil, la Llei de Premsa de 1938, que suprimeix la premsa republicana i fa dels mitjans de comunicació un instrument de propaganda franquista, la Llei de Premsa de 1966, que suavitza l'anterior.
Durant la Transició i després d'haver-se promulgat la Llei per a la Reforma Política (1976), el Reial Decret de l'1 d'abril de 1977 obria el camí a la desaparició de la censura.
Espanya actual Nacionalisme basc
Alguns mitjans de comunicació vinculats al nacionalisme basc i, especialment, a l'esquerra abertzale han estat objecte de la censura. Durant la dècada de 1990, la policia espanyola va investigar la suposada relació entre el diari basc Egin i ETA. El diari Egin i la seva emissora de ràdio, Egin Irratia, van ser clausurats en 1998 per ordre del jutge Baltasar Garzón. No obstant això, el 2009 els tribunals van resoldre que la seva activitat era lícita, contràriament a l'anterior resolució; però, a causa del temps transcorregut, no va ser possible reobrir ni el periòdic ni la ràdio.
Després del tancament d'Egin, un dels seus periodistes, Pepe Rei, va continuar la seva tasca professional i va crear l'any 1999 la revista Ardi Beltza. El 2001 va ser clausurada per Baltasar Garzón i el seu director, Pepe Rei, processat per un presumpte delicte d'integració en banda terrorista. Després de 5 mesos de presó preventiva fou alliberat i revocat el tancament de la publicació.
El diari Euskaldunon Egunkaria va seguir un camí similar. El 2003, el jutge instructor de l'Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar la seva clausura temporal durant sis mesos i l'embargament preventiu de tots els béns d'Egunkaria, perquè formaven presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA.Del Olmo se basa en documentos de ETA para relacionar a 'Egunkaria' con la banda terrorista A més a més, alguns dels seus treballadors, entre ells el seu director, Martxelo Otamendi, van denunciar tortures a mans de la Guàrdia Civil. Tant la clausura com l'embargament es van anar prorrogant successivament durant set anys fins que, el 2010 tots els acusats van ser absolts.
El gener de 2011 l'Audiència Nacional va ordenar el tancament pàgina web Apurtu.org. Al desembre de 2013 es va arxivar el cas però la pàgina ja no va tornar a obrir. Un dels detinguts, Miguel Ángel Llamas, va passar 18 mesos a la presó sense judici. Un mes abans de l'arxiu del sumari, l'Audiència Nacional va ordenar el tancament de la pàgina web Ateak Ireki per considerar-la successora d'Apurtu.org. Després de l'arxiu del sumari d'Apurtu.org, no es van aixecar les restriccions contra Ateak Ireki. Per evitar un altre llarg procés per aconseguir obrir Ateak Ireki, es va iniciar un projecte de crowdfunding per obrir un nou mitjà. El resultat va ser el portal Ahotsa.info.
El 2013, l'Audiència Nacional va tancar un mitjà en línia local de Burlata, BurlataHerria, acusant al seu administrador d'enaltiment del terrorisme. Un any després va ser absolt i es va aixecar el tancament, tot i que la pàgina no va tornar a obrir.
El jutge Eloy Velasco de l'Audiència Nacional va imputar per enaltiment del terrorisme set membres de l'organització juvenil Ernai el 2013 i va ordenar el tancament del seu web. El jutge va ordenar al mitjà de comunicació Topatu retirar vídeos de la seva cobertura informativa d'una festival organitzat per Ernai en considerar-ho també com a enaltiment. Topatu va retirar els vídeos i tres dels seus periodistes van ser cridats a declarar a judici.
Injúries a la Corona
Les injúries a la Corona constitueixen un delicte tipificat en els articles 490.3 i 491 del Codi penal espanyol, que preveu penes de presó de quatre a vint-i-quatre mesos.Ley Orgánica 10/1995 de 23 de novembre del Código Penal. Aquest delicte és causa de controvèrsia entre les forces polítiques.Boletín oficial de las Cortes Generales 22/04/2008 Entre els processaments per aquest delicte es troben la revista satírica El Jueves, els diaris Deia i Gara, la revista Punto y Hora de Euskal Herria, polítics d'Esquerra Unida, l'esquerra abertzale i l'esquerra independentista catalana i diversos grups de música.La Audiencia prohíbe la venta del último número de 'El Jueves' por un presunto delito de injurias a la Corona
El 20 de juliol del 2007 el jutge Juan del Olmo va ordenar el segrest del setmanari satíric El Jueves, que havia publicat a la portada un dibuix del príncep Felip i la princesa Letícia en posicions sexuals explícites.Imatge de la portada a Vilaweb El 15 de novembre els autors de la portada (dibuixant i guionista) van ser condemnats a pagar una multa de 3000 euros cadascun.
Llei de Seguretat Ciutadana de 2015