Aaron Copland (Nova York, 14 de novembre de 1900 - Sleepy Hollow, 2 de desembre de 1990) va ser un compositor estatunidenc.
Va compondre música de concert i cinematogràfica, creant un estil genuïnament nord-americà, per la qual cosa va ser conegut com el degà dels compositors estatunidencs del . La música de Copland intenta un difícil balanç entre l'avantguarda i el folklore nord-americà. Les harmonies canviants i obertes d'algunes de les seues obres han estat considerades com una evocació fidel del paisatge americà. Va incorporar una orquestració percussiva, metres canviants, polirítmies, poliacords i sèries tonals. A banda de la seua tasca com a compositor, Copland va exercir de professor, va escriure llibres i articles i va actuar com a director d'orquestra, principalment de les seues obres. Claire Raphael Reis (1888-1978) i Alma Morgenthau Wertheim (1887-1953) van ser unes de les mecenes de Copland. Aquesta última també fou mecenes d'altres alumnes que van estudiar a París amb Nadia Boulanger.Howe, S. W. (2014). Women Music Educators in the United States: A History. Plymoth: Scarecrow Press
Biografia Primers anys miniatura|Aaron Copland School of Music, Queens College (part del City University of New York) Aaron Copland va néixer a Brooklyn, Nova York, el 14 de novembre de 1900. Era el més petit de cinc germans dins d'una família jueva conservadora d'origen lituà. Quan emigrava de Rússia cap als Estats Units, el pare de Copland, Harris Morris Copland, va viure i treballar a Escòcia durant dos o tres anys per pagar-se el passatge del vaixell. És possible que fos llavors quan anglitzés el cognom "Kaplan" en "Copland", tot i que durant molts anys el mateix Aaron cregué que el canvi l'havia fet un funcionari d'Ellis Island en el moment d'entrar al país. Copland no va saber fins molt tard que el cognom original era Kaplan, ja que els seus pares mai no li ho van dir.
Durant tota la seva infantesa, Copland i la seva família van viure al pis de sobre de la botiga dels pares, H. M. Copland’s, al número 628 de Washington Avenue, a Brooklyn (un establiment que Aaron més endavant anomenaria “una mena de Macy's de barri”), a la cantonada de Dean Street i Washington Avenue. Gairebé tots els germans ajudaven a la botiga. El seu pare era un demòcrata convençut i la família participava activament a la Congregation Baith Israel Anshei Emes, on Aaron celebrà la seva bar mitzvah. Tot i no destacar per les seves habilitats físiques, era un noi molt sensible i es convertí en un lector apassionat, sovint llegint històries de Horatio Alger assegut als graons de casa seva.
El pare de Copland no tenia cap interès per la música. En canvi, la seva mare, Sarah Mittenthal Copland, cantava, tocava el piano i s'encarregava d'organitzar classes de música per als seus fills. Aaron tenia quatre germans més grans: dos nois, Ralph i Leon, i dues noies, Laurine i Josephine. D'entre tots, el germà gran Ralph era qui tenia més coneixements musicals, ja que tocava el violí amb destresa. La seva germana Laurine fou qui mantingué una relació més estreta amb ell: li donà les primeres classes de piano, afavorí la seva educació musical i el va recolzar al llarg de la seva carrera. Com a estudiant de la Metropolitan Opera School i aficionada a l'ópera, Laurine solia portar a casa llibrets perquè Aaron els pogués estudiar. Copland va assistir a la Boys High School i a l'estiu anava a diversos campaments. Els seus primers contactes amb la música van ser, sobretot, a casaments jueus i cerimònies religioses, així com en petites vetllades musicals familiars.
Copland va començar a compondre cançons amb només vuit anys i mig. La seva primera música escrita que es conserva —uns set compassos— data de quan tenia onze anys i formava part d'un esbós d'òpera que ell mateix batejà com Zenatello. Entre 1913 i 1917 prengué classes de piano amb Leopold Wolfsohn, que li ensenyà el repertori clàssic habitual. La seva primera actuació pública va tenir lloc en un recital a la botiga Wanamaker's. Quan tenia quinze anys, després d'escoltar en concert el pianista i compositor polonès Ignacy Jan Paderewski, decidí que volia ser compositor. Un any més tard, sentí la seva primera simfonia a l'Acadèmia de Música de Brooklyn.
Després d'intentar formar-se a través d'un curs per correspondència, començà a rebre classes formals d'harmonia, teoria i composició amb Rubin Goldmark, un compositor i professor reconegut de música nord-americana (que també havia fet algunes lliçons a George Gershwin). Entre 1917 i 1921, Copland rebé de Goldmark una base sòlida, sobretot en la tradició germànica. Tal com ell mateix reconegué: «Vaig tenir molta sort. Em vaig estalviar les errades que pateixen molts músics per culpa d'una mala formació.» No obstant això, també admeté que Goldmark tenia «poca simpatia per les tendències musicals més avançades del moment» i que el seu cànon de compositors «s'acabava amb Richard Strauss».
La peça amb què Copland es va graduar dels estudis amb Rubin Goldmark va ser una sonata per a piano en tres moviments, escrita en un estil romàntic. No obstant això, també havia compost obres més originals i atrevides que mai no mostrà al seu professor. A més d'assistir sovint al Metropolitan Opera i a la New York Symphony, on escoltava el repertori clàssic habitual, Copland va continuar la seva formació musical envoltant-se d'un cercle d'amics cada vegada més ampli i interessats en la música. Després de graduar-se a l'institut, tocà en conjunts de ball. També va reprendre les classes de piano amb Victor Wittgenstein, qui el descrigué com un jove «tranquil, tímid, ben educat i receptiu a les crítiques». El seu interès per la Revolució Russa i la seva promesa d'alliberar les classes baixes li valgué un retret per part del seu pare i els seus oncles. Malgrat això, en la seva joventut Copland entaulà amistats amb persones de tendència socialista i comunista.
Estudis a París miniatura|Nadia Boulanger el 1925 La passió de Copland per la música europea més recent, sumada a les entusiastes cartes del seu amic Aaron Schaffer, el van impulsar a viatjar a París per continuar els estudis. Un article a Musical America sobre un programa d'estiu per a músics nord-americans a l'Escola de Música Fontainebleau de París —ofert pel govern francès— el va acabar de convèncer. El seu pare preferia que anés a la universitat, però la seva mare li va donar suport en la reunió familiar decisiva, i Copland va poder fer realitat el seu desig de formar-se a París.
Un cop a França, estudià a Fontainebleau amb el pianista i pedagog Isidor Philipp i amb el compositor Paul Vidal. Però en considerar que Vidal s'assemblava massa a Goldmark, el seu antic mestre, va seguir la recomanació d'un company i es passà a la classe de Nadia Boulanger, que aleshores tenia 34 anys. Inicialment tenia dubtes: «Mai no havia sentit a parlar de ningú que estudiés amb una dona.» Tanmateix, durant l'entrevista, Boulanger detectà de seguida el seu talent: «Es notava de seguida que era un jove amb dots musicals.»
Boulanger arribà a tenir fins a 40 alumnes alhora i aplicava un règim formal que Copland havia de seguir. Copland trobava molt estimulant la seva ment incisiva i considerava impecable la seva capacitat per criticar una composició. Boulanger "sempre podia trobar el punt feble en un lloc que tu ja sospitaves que era feble... També podia dir-te per què era feble [cursiva de Copland]." En una carta al seu germà Ralph, Copland escrivia: «Aquesta amazona intel·lectual no només és professora al Conservatori, no només coneix tota la música de Bach a Stravinski, sinó que està preparada per a qualsevol cosa pitjor en matèria de dissonància. Però no t’equivoquis... Mai no ha existit una dona més encantadora i femenina». Més endavant, Copland escrigué: «va ser meravellós per a mi trobar una mestra amb una mentalitat tan oberta i que, al mateix temps, tenia idees fermes sobre què era correcte i què no en qüestions musicals. La confiança que tenia en el meu talent i la seva fe en mi no només eren afalagadores, sinó molt més que això: van ser crucials per al meu desenvolupament en aquest moment de la meva carrera». Tot i que només havia previst passar un any a l'estranger, va estudiar amb ella durant tres anys, ja que el seu enfocament eclèctic va inspirar el propi gust ampli de Copland per la música.
Paral·lelament als seus estudis amb Boulanger, Copland va fer classes de llengua i història francesa a la Sorbona, va assistir a representacions teatrals i freqüentava la Shakespeare and Company, la llibreria en anglès que era un punt de trobada per als escriptors americans expatriats. Entre aquest grup, dins l'ambient cultural vibrant del París dels anys vint, hi havia Paul Bowles, Ernest Hemingway, Sinclair Lewis, Henry Miller, Gertrude Stein i Ezra Pound, així com artistes com Pablo Picasso, Marc Chagall i Amedeo Modigliani. També van tenir una influència important sobre la nova música els intel·lectuals francesos Marcel Proust, Paul Valéry, Jean-Paul Sartre i André Gide; Copland afirmava que aquest últim era el seu preferit i el que més llegia. Viatges a Itàlia, Àustria i Alemanya van completar la formació musical de Copland. Durant la seva estada a París, va començar a escriure crítiques musicals, la primera sobre Gabriel Fauré, cosa que va contribuir a fer créixer la seva fama i prestigi dins la comunitat musical. En aquest període rebé també lliçons del pianista lleidatà Ricard Viñes.
1925-1935 Copland va tornar als Estats Units amb optimisme i entusiasme pel futur, decidit a obrir-se camí com a compositor a temps complet. Va llogar un petit apartament d'estudi a l'Upper West Side de Nova York, a l'Empire Hotel, a prop del Carnegie Hall i d'altres sales i editorials musicals. Es va quedar en aquella zona durant els següents 30 anys, abans de traslladar-se al comtat de Westchester, a Nova York. Copland vivia de manera austera i es mantenia econòmicament gràcies a dues beques Guggenheim de 2.500 dòlars el 1925 i el 1926 (cada una equivalent a 44.824 dòlars el 2024. Recitals amb conferència, premis, nomenaments, petits encàrrecs, una mica de docència, escrits i préstecs personals li van permetre mantenir-se econòmicament durant els anys següents, fins a la Segona Guerra Mundial.
miniatura|esquerra|vertical|Serge Koussevitzky fou un mentor i valedor de Copland. També van ser importants, especialment durant la Gran Depressió, els mecenes adinerats que subvencionaven interpretacions, ajudaven a finançar la publicació d'obres i promovien esdeveniments musicals i compositors. Entre aquests destacava Serge Koussevitzky, director musical de la Boston Symphony Orchestra, conegut com un defensor de la "nova música". Koussevitzky va tenir una gran influència en la vida de Copland, probablement la segona figura més important en la seva carrera després de Boulanger. A partir de la Simfonia per a orgue i orquestra (1924), Koussevitzky va interpretar més música de Copland que de cap altre compositor contemporani seu, en un moment en què altres directors només programaven algunes de les seves obres.
Poc després de tornar als Estats Units, Copland va entrar en contacte amb el cercle artístic del fotògraf Alfred Stieglitz. Tot i que no suportava gaire l'actitud dominant de Stieglitz, admirava la seva obra i va assumir com a pròpia la seva convicció que els artistes americans havien de reflectir "les idees de la democràcia americana". Aquest ideal va influir no només Copland, sinó tota una generació d'artistes i fotògrafs, com Paul Strand, Edward Weston, Ansel Adams, Georgia O'Keeffe i Walker Evans. Les fotografies d'Evans van inspirar fragments de l'ópera de Copland The Tender Land.