La xia (Salvia hispanica), és una espècie de planta amb flors del gènere de Salvia dins la família de les lamiàcies.
El Còdex Mendoza del proporciona evidència que havia estat cultivada pels asteques en època precolombina i que era un dels tres cultius més importants. La xia és present en les nostres dietes des de fa més de 5.550 anys. Aquesta llavor era un dels components més importants en la dieta dels maies i asteques, ja que té un alt potencial nutricional. S'utilitza en l'actualitat a Mèxic i Guatemala per a produir begudes nutritives i aliments.
Es fa servir molt en aliments a Amèrica del Sud i a Amèrica del Nord. A partir de l'any 2013, la UE també n'ha autoritzat l'ús en pans i altres productes. http://www.agrodigital.com 03 de desembre de 2013
Etimologia La paraula xia deriva de la paraula nàhuatl chian, que significa «oleaginosa». L'actual estat mexicà de Chiapas rep el nom del nàhuatl «riu de xia».
Taxonomia Seguint la descripció i classificació taxonòmica de Salvia hispanica L. realitzada per Linnaeus (1753), aquesta espècie es classifica en:
Regne: Plantae
Fílum: Magnoliophyta
Classe: Magnoliopsida
Ordre: Lamiales
Família: Lamiaceae
Gènere: Salvia
Espècie: Salvia hispanica L. miniatura|Tetranúcula Dins el gènere Salvia, s'hi troben arbustos i plantes herbàcies, normalment aromàtiques. El que permet diferenciar Salvia hispanica L. de la resta d'espècies del mateix gènere són: les fulles lleugerament corbades, la superfície de les quals és completament llisa, i verticils florals agrupats en una inflorescència cilíndrica densa.
La família Lamiaceae engloba herbes annuals o perennes i arbustos productors d'olis aromàtics. El que permet diferenciar aquesta família d'altres famílies properes, com per exemple, les Verbenaceas i les Acanthaceas, és tenir quatre fruits lliures o, el que també s'anomena, tetranúcula.
L'ordre Lamiales inclou 24 famílies, 1.059 gèneres i més de 23.000 espècies. Algunes de les característiques generals d'aquest ordre són: fulles oposades, pinnades i regulars, els lòbuls de la corol·la són zigomorfs (1 pla de simetria).
Descripció És una planta herbàcia anual que fa fins a 1 m d'alt amb les fulles oposades de 4 a 8 cm de llarg i de 3 a 5 cm d'ample. Les flors presenten ambdós òrgans sexuals, per tant es consideren hermafrodites. Solen tenir coloracions porpres o blanques, i es troben agrupades en inflorescències racemoses.Anderson, A.J.O. and Dibble, C.E. "An Ethnobiography of the Nahuatl", The Florentine Codex, (translation of the work by Fr. Bernardino de Sahagún), Books 10-11, from the Period 1558-1569 En realitat, moltes plantes cultivades considerades xia són altres espècies de sàlvies com S. lavandulifolia.Mark Griffiths, Editor. Index of Garden Plants. (Portland, Oregon: Timber Press, 2nd American Edition, 1995.) A finals d'estiu aquestes flors donen lloc al fruit. La llavor d'aquest fruit té unes dimensions reduïdes, mesurant 1 mil·límetre d'alçada, 2 mil·límetres de llargada i aproximadament 1 mil·límetre i mig d'amplada. A més, aquesta llavor és rica en mucílag i oli.
Flors Les flors es reuneixen en grups de sis o més en verticils sobre l'eix principal de la inflorescència. La flor té un pedúncle, un calze persistent i bilabiat, i corol·la monopètala, bilabiada i de color blau o morat.
Diferències entre xia salvatge i cultivada Aquelles plantes de xia que han estat cultivades per l'humà, solen tenir unes flors de mida més gran respecte les plantes salvatges o que han crescut sense la influència directa de l'home. Aquestes també tenen les inflorescències més compactes, com a conseqüència de tenir més verticils i menys distància entre ells. Tanmateix, la mida de les plantes no cultivades, és lleugerament més gran.
Una altra característica important que diferencia aquestes 2 maneres de creixement de la planta, és la indehiscència que pateixen aquelles plantes que han estat "domesticades": depenen tant del cultiu de l'ésser humà per sobreviure, que han perdut aquesta capacitat de dispersió de les llavors un cop el fruit ha madurat.
Història Orígens i ús en les civilitzacions antigues Aquesta planta es va conèixer al 3500 aC i és originària de regions de Mèxic i Guatemala.
Els asteques, una de les civilitzacions més poderoses de Mesoamèrica, considerava la xia com un dels quatre cultius més importants, juntament amb el blat de moro, els fesols i l'amarant. No només era essencial en la dieta d'aquests indígenes i per l'elaboració de medicines, sinó que també tenia un important valor religiós. De fet, les llavors de xia s'utilitzaven com a ofrenes als déus i en cerimònies rituals. A més a més, aquestes llavors van ser consumides pels guerrers asteques, ja que proporcionaven energia i resistència durant llargs períodes gràcies a tenir alts nivells d'àcids grassos essencials, proteïnes i fibra.
La paraula "xia" prové del maia que significa "força", reflectint el seu alt valor com a font d'energia. Aquesta societat també utilitzaven aquesta planta en el camp de la medicina i com a moneda d'intercanvi.
Arribada dels espanyols Amb la conquesta espanyola en el , el cultiu i l'ús de la xia va quasi desaparèixer. Els colonitzadors van imposar nous cultius europeus, com el blat i l'ordi, i van expulsar els cultius tradicionals de les civilitzacions mesoamericanes, incloses la xia i l'amarant. De fet, van considerar que el seu significat religiós en les cerimònies indígenes eren un símbol pagà i van prohibir el seu ús.Com a resultat, la xia va quedar oblidada durant molts segles i només va sobreviure en petites regions rurals.
Redescobriment A partir de la segona meitat del , i sobretot en el , aquest cultiu va començar a guanyar popularitat i reconeixement mundial a causa dels estudis científics que mostren els seus beneficis nutricionals. Aquest cultiu també ha tingut implicacions econòmiques, creant una nova font d'ingressos per agricultors d'Amèrica del Sud.
Distribució La xia, per naturalesa, creix en climes tropicals i subtropicals, però, en l'actualitat, a causa de l'augment del consum, es cultiva a una gran quantitat de països, sobretot en països d'Amèrica del sud. Ja que el consum s'ha globalitzat, a Europa es cultiva en hivernacles, per a abastir la gran demanda. Salvia Hispanica creix en regions muntanyoses, sobretot en aquelles on es troba terra franca. Aquesta conté una gran quantitat de nutrients i hi ha una millor filtració de l'aigua.
Actualment, arreu del món s'estan donant episodis prolongats de sequera, provocant una reducció de la disponibilitat d'aigua. La transició cap a cultius que utilitzen l'aigua de manera eficient, pot ser vital per fer front a l'absència d'aigua. La xia, podria ser útil com a cultiu en països i regions en estat de sequera. En un estudi que ha utilitzat informació de satèl·lits que han estat recollint informació durant anys, s'ha pogut observar que la xia consumeix entre un 13-38% menys d'aigua que l'alfals, el blat i la soja. A més a més, un altre gran benefici del cultiu de Salvia hispanica, és l'assimilació de 14-20% més carboni per litre d'aigua consumida, és a dir, més producció de biomassa. Tot el que s'ha anomenat anteriorment, farien a la xia com la planta que utilitza l'aigua de manera més eficient que l'alfals, el blat i la soja.
Encara s'ha d'investigar més sobre aquest aspecte, tant a escala econòmica, social i mediambiental, ja que la substitució de l'alfals per la xia podria ser vital per disminuir el consum d'aigua en sòls agrícoles o pel seu ús en regions en sequera. Portant a terme aquesta substitució, s'aconseguiria una millor gestió i administració de l'aigua, promovent una agricultura més sostenible.
Agronomia La composició fenòlica i la capacitat antioxidant de la llavor de la xia són determinats per diferents factors agronòmics. Tot i que s'ha demostrat que encara que el sistema d'irrigació no té un efecte significant en el creixement de la planta, l'ús de fertilitzants amb nitrogen, provoquen un impacte negatiu en la composició fenòlica de les llavors de la xia.
Degut a les reduïdes dimensions de la llavor de la Salvia Hispanica, no requereix una gran profunditat en la seva sembra, únicament necessita quedar completament recoberta dins del sòl, i amb un màxim aproximat de 10 mil·límetres, no més. Això és perquè prèviament a la seva germinació, necessita humitat. És un planta adaptada a climes i ambients àrids, pel que un cop s'ha produït la seva germinació, no requereix tanta humitat; consumeix molt poca aigua, pel que pot sobreviure amb baixes quantitats d'aigua al medi. Un dels requisits és el correcte drenatge del sòl que l'envolta, ja que no tolera sòls inundats o anegats.
El sòl ideal pel cultiu de la xia, a part de drenat i no excessivament profund, té idealment un ph oscil·lant entre 6.5 i 7.5, és a dir, un ph neutre. Un altre factor a considerar: la salinitat. Tot i tenir certa tolerància a la salinitat, sobretot abans de la germinació quan encara parlem de llavor, una elevada i excessiva salinitat pot reduir la mida de la planta resultant, alhora que disminueix el percentatge de germinació de les llavors sembrades.
Plagues i malalties Tot i que, les plagues i malalties relacionades amb la xia no s'han estudiat gaire, s'han pogut descriure alguns casos de conreus que presenten formigues, llimacs o fongs no beneficiosos per a la planta. Actualment, no s'han especificat els seus mecanismes d'actuació, però s'ha pogut comprovar que les formigues i llimacs afecten a les etapes inicials de creixement dels cultius, reduïnt fins a un 80% la producció de les llavors de xia.
Amb relació a les malalties, els fongs Sclerotinia sp. i Cercospora sp., són els responsables de l'alentiment del període de collita i de la formació de taques necròtiques a les fulles.
Degut a aquestes espècies que afecten directament i indirectament a la producció de llavors de xia, s'han elaborat programes pel seu control.
Hi ha altres microorganismes que podem trobar com a patògens de la xia, com Fusarium oxysporum i Rhizoctonia solani. La presència i acció d'aquests patògens resulta en arrels podrides i tiges també afectades. Sense fer distincions en la longevitat de les plantes; tant Fusarium com Rhizoctonia afecten tant a plantes adultes com a plàntules, i les malalties tant destructives que causen en les plantes, estan molt influenciades per un mal drenatge del sòl. Aquestes microorganismes es troben àmpliament distribuïts arreu del món, i només difereixen, i lleugerament en els efectes que causen, deixant de banda el podriment de les arrels: Fusarium oxysporum també s'associa amb la descomposició de la tija, mentre que Rhizoctonia solani causa també pansiment generalitzat.
Llavors miniatura|Llavors de xia miniatura|Flor de xia La xia es cultiva comercialment per les seves llavors, que són ovals amb un diàmetre del voltant d'un mil·límetre de color marró a blanc. Les llavors de xia tenen un contingut d'oli vegetal del 25-30%, que inclou àcid alfa linolènic (ALA). La presència d'ALA fa que es considerin riques en omega-3, tot i que en contenen nivells inferiors que d'altres llavors com ara les de lli. +Taula 1: Composició dels nutrients en llavors de xiaComponent nutricionalUnitatDisponibilitat (per 100g)Aiguag4,43Energiakcal486Proteïnag24,2Greixos totalsg40,2Àcids grassos saturatsg5Àcids grassos monoinsaturatsg2,96Àcids grassos poliinsaturatsg22,8Fibra dietèticag34,4Hidrats de carbonig42,1
Preparació L'any 2008 la Unió Europea aprovà la xia com a nou aliment i en permet l'addició d'un màxim del 5% en la producció de pa.The European Union, "Commission Decision of 13 October 2009 authorising the placing on the market of Chia seed(Salvia hispanica) as a novel food ingredient under Regulation (EC) No 268/97 of the European Parliament and of the Council" (L294/14) 2009/827/EC p. 14-15 (November 11, 2009) Aquestes llavors es poden menjar crues i proporcionen proteïnes, greixos i fibra.
Extracció d'oli de les llavors xia