LEiger és una muntanya de 3.970 metres d'altitud dels Alps Bernesos de Suïssa. Es localitza a la regió de l'Oberland bernès, al cantó de Berna. És el pic més oriental de la cadena que inclou també els cims del Mönch (4099 m.) i la Jungfrau (4158 m.). El costat septentrional de la muntanya s'alça al voltant de 3.000 metres sobre la localitat de Grindelwald. La cara meridional queda enfront de la regió Alps suïssos Jungfrau-Aletsch, coberta per algunes de les glaceres més grans dels Alps i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 2001. http://whc.unesco.org/en/list/1037
Nom L'Eiger s'esmenta ja en documents del , però no hi ha referències clares de l'origen del seu nom. Les tres muntanyes de la cresta es diuen la Donzella (en alemany Jungfrau, que es tradueix com «Verge» o «Donzella"), el Monjo (Mönch) i l'Ogre (Eiger ). El nom ha estat relacionat amb el terme llatí acer, que significa «agut» o «punxegut", però més comunament amb l'alemany eigen, en el sentit de «característic». Atès que és una muntanya mítica de l'alpinisme per la dificultat de la cara nord, en què hi han mort molts muntanyencs, es justifica el nom «Ogre».
Descripció miniatura|esquerra|L'Eiger i el Mönch des de prop de Kleine Scheidegg. L'Eiger es troba 5,5 km al nord-est de la Jungfrau, a la part nord-est dels Alps Bernesos. A la mateixa distància al nord queda el poble de Grindelwald, que està al voltant de 20 km de Interlaken. A l'oest hi ha altres localitats properes, a la vall de Lauterbrunnen. L'Eiger s'alça com una pila de roca continua, tan inclinada que difícilment la neu queda enganxada als seus vessants. La muntanya no forma part pròpiament dita de la cadena principal dels Alps bernesos. És una enorme mola de pedra calcària, que es projecta des de la massa granítica del Mönch creuant el coll anomenat Eigerjoch, i les glaceres a banda i banda alimenten dues branques del mateix corrent, el Lütschine, que s'uneixen per desembocar en el riu Aar.
La impressionant paret de la Jungfrau, el Mönch i el mateix Eiger és el massís més visible dels Alps bernesos, des de molts llocs al nord dels Alps suïssos. La regió és una de les principals destinacions turístiques als Alps. Més alts són el Finsteraarhorn (4.270 m) i el Aletschhorn (4.190 m), que es troben uns 10 km al sud, però són generalment menys visibles i estan situats en mig de glaceres en zones menys accessibles. El costat sud del massís està format només per grans glaceres: Aletsch, Fiesch i Grindelwald Inferior i està deshabitat. El lloc Patrimoni de la Humanitat abasta tota la zona Jungfrau-Aletsch-Bietschhorn comprenent els cims més alts i les més grans glaceres dels Alps Bernesos.
miniatura|Mapa del Jungfraubahn de 1903. L'interior de l'Eiger està recorregut per un tren cremallera anomenat Jungfraubahn. Surt des de l'estació de Kleine Scheidegg, un pas a 2.061 metres d'altitud entre Grindelwald i Lauterbrunnen, que estan connectats per un altre ferrocarril que també passa i s'atura aquí. Acaba al Jungfraujoch, el coll entre el Mönch i la Jungfrau, a 3.454 metres. L'estació Jungfraujoch és la terminal ferroviària més alta d'Europa. El túnel d'aquest ferrocarril comença una mica més enllà de l'estació d'Eigergletscher, a 2.320 metres. Recorre l'interior de l'Eiger amb dues estacions intermèdies que proporcionen un fàcil accés a finestres amb vistes als vessants de la muntanya. Al kilòmetre 3,8 de la via, hi ha un orifici anomenat Stollenloch, que servia per ventilació i desenrunament del túnel durant les obres de construcció. Actualment fa la funció d'accés a la paret per rescats, i també de punt d'inici d'escalades, doncs permet estalviar-se la part més baixa de la paret. Aquesta zona baixa és de poc interès alpinístic per que no té gaire dificultat i té un elevat risc per la caiguda de pedres i allaus des de les zones altes de la paret. Com a inici d'ascensions és controvertit, com que implica un important estalvi de temps, risc i esforç per l'escalada. A 2.864 metres d'altitud, dins de la muntanya, queda l'estació Eigerwand. Aquesta estació està connectada a la cara nord per uns grans finestrals, que de vegades s'ha fet servir per rescatar escaladors, i que serveixen de mirador pels turistes. L'altra estació del túnel es diu Eismeer, i es troba a 3.158 metres, amb vistes a la cara est, al Schreckhorn i la glacera Ischmeer (també coneguda com a Grindelwald-Fieschergletscher).
L'espectacular Nordwand ("cara nord» en alemany) és una paret vertical de 1.800 m. d'altura des de la vall de Grindelwald del (cantó de Berna). També se l'anomena Eigernordwand ("paret nord de l'Eiger"). Se situa entre l'aresta oest i l'aresta Mittellegi. Pel fet de ser còncava i orientada al nord, és obaga i freda. A la part superior hi ha una secció anomenada l'"Aranya", una gelera en forma d'estrella de la qual surten una sèrie d'esquerdes gelades que recorden a les potes d'una aranya. Aquest nom el va usar un dels primers escaladors de la cara nord, Heinrich Harrer, com a títol al seu llibre sobre l'escalada de la cara nord de l'Eiger, Die Weisse Spinne ("L'aranya blanca"). La via clàssica o via Heckmair és una ascensió de dificultat (MD+ / V+ / A0 en roca i 50º-60º en gel. El terreny és de predomini mixt, però si la paret està molt seca, llavors el que predomina són els despreniments. El recorregut és d'uns 3.000 metres amb 1.800 metres de desnivell. Els llocs més característics de la ruta estan batejats amb noms evocadors, com el «Primer pilar» (First Pillar / Erster Pfeiler), el «Segon pilar» o «Pilar descompost» (Zerschrundener Pfeifer / Shattered Pillar), el «Forat de ventilació» (Stollenloch), la «Fissura difícil» (Difficult Crack / Schwieriger Riss), la «Travessa Hinterstoisser» (Hinterstoisser Traverse / Hinterstoißer Quergang), la «Primera gelera» (First Icefield / Erstes Eisfeld), el «Niu de les Orenetes» (Swallow's Nest / Schwalbennest), la «Mànega de gel» (Ice hose / Eisschlauch), la «Segona gelera» (Second Icefield / Zweites Eisfeld), la «Planxa» (Flatiron / Bügeleisen), «Bivac de la mort» (Death Bivouac / Todesbiwak), la «Tercera gelera» (Third Icefield / Drittes Eisfeld), la «Rampa» (Ramp / Rampe), la «Xemeneia de la cascada» (Waterfall Chimney / Wasserfallkamin),"... Una xemeneia per on cau una autèntica cascada d'aigua, ... la quantitat d'aigua és tal, que t'entra pels braços, et recorre el pit i les cames i finalment et vessa per les botes ". Sánchez Fernández, "El Eiger, el ogro", pág. 91. la «Gelera de la Rampa» (Ramp Icefield / Rampeneisfeld) la «Vira delicada» (Brittle Ledge / Brüchiges Band), la «Fissura delicada» (Brittle crack / Brüchigerriss), la «Travessa dels déus» (Traverse of the Gods / Götterquergang), l'"Aranya» (Spider / Spinne), el «Bivac Corti» (Corti Bivouac / Cortibiwak), les «Fissures de sortida» (Exit Cracks / Ausstiegsrisse) i la «Fissura de quars» (Quartz crack / Quarzriss), fins a enllaçar per la «Gelera somital» (Summit icefield / Gipfeleisfeldamb) amb l'"Aresta Mittellegi» (Mittellegi Ridge / Mittellegigrat) al nord."Cada passatge de la seva ruta principal es un lloc carregat d'història", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger".
miniatura|Caiguda de roques sobre la vall de la gelera de Grindelwald inferior. És una de les sis grans cares nord dels Alps. Des de l'any 1935, almenys 66 escaladors han mort mentre intentaven pujar per la cara nord, el que li ha valgut el sobrenom alemany de Mordwand, literalment «Paret assassina", un joc de paraules sobre el nom en alemany Nordwand. Actualment segueix considerant-se un formidable desafiament, degut més a la creixent caiguda de roques i a les geleres cada vegada més petites que per les seves dificultats tècniques, que no són pas de les majors per l'alpinisme modern. Sovint a l'estiu no es pot pujar a causa de la caiguda de roques. Cada vegada més, els escaladors estan triant pujar a l'hivern, quan l'esmicolada paret està enfortida pel gel. Les roques que es desprenen i cauen, pel desglaç degut a la calor, són un dels principals perills d'aquesta cara, ja que és una muntanya amb roca que es disgrega."... Un recorregut de més de 3.500 metres per unes roques descompostes i un gel negre i trencadís", Pérez de Tudela, "La fascinación del Eiger". La inestabilitat de la cara es va acreditar el 15 de juliol de 2006, quan al voltant de 700.000 metres cúbics de roca es van ensorrar en el costat est. Era una cosa que s'advertia des de feia setmanes, i a més va caure en una zona deshabitada, per això ni hi va haver ferits ni danys en edificacions.bioedonline.org
Història Primeres ascensions La primera ascensió a l'Eiger es va realitzar sense gran dificultat per l'irlandès Charles Barrington i els guies suïssos Christian Almer, Peter Bohrer l'11 d'agost de 1858, per una complexa ruta a la cara occidental. Van començar a les 3:00 p.m. des de Wengen. Barrington descriu una ruta que en gran part se segueix també avui, discorrent prop de la vora de la cara nord durant gran part del camí. Van aconseguir el cim cap al migdia, van romandre-hi durant uns 10 minuts i van baixar en unes quatre hores. Barrington narra l'arribada al cim dient: «els dos guies amablement em van cedir el lloc del primer home a dalt». El seu ascens va ser confirmat per l'observació d'una bandera deixada al cim. Segons l'obra de Harrer L'aranya blanca, al principi Barrington pensava fer el primer ascens del Matterhorn, però per manca de prou mitjans econòmics no podia permetre-s'ho, i es va quedar a la regió de l'Eiger.Primera ascensió de l'Eiger summitpost.org. Accés 03-03-2010.
Escalada la muntanya per la cara oest van començar a intentar-se els ascensos hivernals i de les altres cares. Així, l'aresta sud-oest va ser pujada per primer cop el 14 de juliol de 1871, per W. A. B. Coolidge, Meta Brevoort, Christian Bohr, Christian Almer i Ulrich Almer. El primer ascens hivernal es va fer el 1890, per Mead i Woodroffe, amb els guies Ulrich Kaufmann i Christian Jossie. Entre 1896 i 1912 es va construir el tren de cremallera del Jungfraujoch. L'aresta est o aresta Mittellegi va ser ascendida per primera vegada el 10 de setembre de 1921 pel japonès Yuko Maki, amb el guies Fritz Amatter, Fritz Steuri i Samuel Brauwand. El 1924 es va fer la primera ascensió esquiant per la glacera de l'Eiger.
Intents a la cara nord miniatura|La cara nord des de l'aresta oest. Després d'obrir-se el 1932 la ruta Lauper per la cara nord-est per Hans Lauper, Alfred Zürcher, Joseph Alexander Graven i Knubel, només quedava el gran desafiament de la cara nord. La batalla per l'ascens de la cara nord va captar l'interès tant dels escaladors com del públic que no ho era. El primer intent per la cara nord el van fer el 1934 Willy Beck Kurt Lowinger i George Lowinger, que varen assolir els 2.900 metres abans de descendir per una finestra del túnel del ferrocarril de l'interior de la muntanya.