Krzysztof Eugeniusz Penderecki (Dębica, Polònia, 23 de novembre de 1933 - Cracòvia, 29 de març de 2020) fou un compositor i director d'orquestra polonès.
Penderecki va gaudir d'una notorietat excepcional amb les seves músiques de cinema i les seves creacions neoromàntiques, fet que el va consagrar com una de les figures més rellevants del panorama musical del darrer terç del segle XX. Va ser autor d'un ampli catàleg que comprèn vuit simfonies, obres orquestrals, simfonicocorals, concerts, peces instrumentals i de cambra, així com cinc òperes.
Carrera 1933–1958: primers anys Krzysztof Penderecki va néixer el 23 de novembre de 1933 a Dębica, fill de Zofia i Tadeusz Penderecki, un advocat. El seu avi, Michał Penderecki, era originari del poble de Tenetnyky, prop de Rohatyn (actualment a Ucraïna)Memòries de Roman Rewakowicz sobre Krzysztof Penderecki i pertanyia a l'Església Greco-catòlica ucraïnesa. Es va casar amb Stefania Szylkiewicz, d'origen armeni i procedent de Stanislau (actual Ivano-Frankivsk, a Ucraïna); posteriorment es van traslladar a Dębica. La resta de la família Penderecki va adoptar la identitat ucraïnesa i alguns encara viuen al poble ancestral.(LXIX) Els orígens orientals de Krzysztof Penderecki Krzysztof els va conèixer durant les seves visites a Ucraïna als anys noranta. Per part materna, el seu avi, Robert Berger, era un pintor molt dotat i director del banc local en el moment del naixement de Penderecki. El pare de Robert, Johann, un protestant alemany, es va traslladar a Dębica des de Breslau (actual Wrocław) a mitjan segle XIX i, per amor a la seva dona, es va convertir posteriorment al catolicisme.Schwinger, p. 16.
Krzysztof era el més jove de tres germans; la seva germana, Barbara, es va casar amb un enginyer de mines, i el seu germà gran, Janusz, estudiava dret i medicina en el moment del naixement de Krzysztof. El seu pare, Tadeusz, era violinista i també tocava el piano.
La Segona Guerra Mundial va esclatar l'any 1939; la família Penderecki es va veure obligada a deixar el seu pis, ja que havia de ser ocupat pel Ministeri d'Alimentació. Després de la guerra, Penderecki va començar a assistir a l'escola secundària l'any 1946. Va començar a estudiar violí amb Stanisław Darłak, el cap de la banda militar de Dębica, que va organitzar una orquestra per a la societat musical local després de la guerra. Un cop acabats els estudis secundaris, Penderecki es va traslladar a Cracòvia l'any 1951, on va ingressar a la Universitat Jagellònica.Schwinger, p. 17.
Va estudiar violí amb Stanisław Tawroszewicz i teoria musical amb Franciszek Skołyszewski. L'any 1954, Penderecki va ingressar a l'Acadèmia de Música de Cracòvia i, després d'acabar els estudis de violí al cap d'un any, es va centrar completament en la composició. El seu principal professor a l'acadèmia va ser Artur Malawski, un compositor conegut per les seves obres corals i orquestrals, així com per la música de cambra i les cançons. Després de la mort de Malawski l'any 1957, Penderecki va continuar els estudis amb Stanisław Wiechowicz, un compositor conegut sobretot per la seva música coral.Schwinger, p. 18–19. En aquell moment, la caiguda de l'Estalinisme a Polònia l'any 1956 va aixecar la censura cultural estricta i va obrir la porta a una onada de creativitat.
1958–1962: primeres composicions Després de graduar-se a l'Acadèmia de Música de Cracòvia l'any 1958, Penderecki hi va començar a exercir com a professor. Les seves primeres obres mostren la influència d'Anton Webern i Pierre Boulez (Penderecki també va rebre influència d'Ígor Stravinski). El reconeixement internacional li arribà el 1959 durant el festival Tardor de Varsòvia, amb l'estrena de les obres Estrofes, Salms de David i Emanacions. Tanmateix, la peça que el va catapultar definitivament a la fama internacional va ser Plany a les víctimes d'Hiroshima, escrita l'any 1960 per a 52 instruments de corda. En aquesta obra, utilitza tècniques instrumentals esteses (com ara tocar darrere del pont o fregant l'arc sobre el cordal). L'obra presenta moltes textures noves i fa un ús extensiu de clústers sonors (notes adjacents tocades al mateix temps). Inicialment, l'havia titulat 8' 37", però després va decidir dedicar-la a les víctimes d’Hiroshima.Thomas (2008), p. 165
Fluorescències va arribar un any després; augmenta la densitat orquestral amb més instruments de vent i metall, i una secció de percussió enorme amb 32 instruments per a sis intèrprets, incloent-hi un güiro mexicà, màquines d'escriure, gongs i altres instruments inusuals. L'obra va ser composta per al Festival de Donaueschingen de música contemporània de 1962, i la seva interpretació va ser considerada provocadora i controvertida. Fins i tot la partitura semblava revolucionària: la forma de notació gràfica que havia desenvolupat Penderecki rebutjava l'aspecte tradicional de les notes sobre el pentagrama, i representava la música com a sons en transformació. Les seves intencions en aquella etapa eren clarament cageanes: «Tot el que m’interessa és alliberar el so de tota tradició».
Una altra obra destacable d'aquest període és el Cànon per a 52 cordes i 2 cintes magnetofòniques. Aquesta peça segueix un estil similar al d'altres composicions de finals dels anys cinquanta, amb l'ús de masses sonores, contrastades dramàticament amb mitjans tradicionals, encara que sovint l'ús de tècniques o idiomes convencionals apareix disfressat o distorsionat. De fet, el Cànon evoca la tradició coral, i el compositor fins i tot fa cantar els intèrprets, tot i que amb la indicació d'interpretació bocca chiusa (amb la boca tancada) en diversos moments. Amb tot, Penderecki utilitza les 52 ‘veus’ de l'orquestra de corda per fer glissandi massius i harmònics en certs passatges, que són enregistrats per una de les cintes per ser reproduïts més endavant durant l'obra. Es va interpretar al festival Tardor de Varsòvia l'any 1962 i va provocar una revolta, curiosament encapçalada per joves estudiants de música i no pas pel públic habitual de concerts.
Al mateix temps, va començar a compondre música per al teatre i el cinema. La primera representació teatral amb música de Penderecki va ser Złoty kluczyk (La claueta d'or) de Yekaterina Borysowa, dirigida per Władysław Jarema (estrenada el 12 de maig de 1957 a Cracòvia, al Teatre de Titelles "Groteska"). L'any 1959, als Estudis de Cinema d'Animació de Bielsko-Biała, va compondre la música per al seu primer film d'animació, Bulandra i diabeł (El miner Bulandra i el dimoni), dirigit per Jerzy Zitzman i Lechosław Marszałek.
L'any 1959, va escriure la banda sonora per al primer curtmetratge de ficció de Jan Łomnicki, Nie ma końca wielkiej wojny (La Gran Guerra no té fi, WFDiF Varsòvia). En els anys següents, va crear més de vint partitures originals per a muntatges teatrals dramàtics i més de quaranta espectacles de titelles, a més de compondre música original per a almenys onze pel·lícules documentals i de ficció, així com per a vint-i-cinc pel·lícules d'animació per a adults i infants.
La Passió segons Sant Lluc La Passió segons Sant Lluc (1963-1966) va donar a Penderecki aviat l'aclamació popular encara que no fos una obra major. Devotament religiosa i escrita en un llenguatge musical avantguardista, fou composta a l'Europa Oriental comunista. El públic occidental la va considerar com un desafiament a les autoritats soviètiques i li van donar el seu suport. Diversos estils musicals poden observar-se en l'obra. Les teixidures experimentals estan balancejades amb la forma barroca de l'obra i l'ús ocasional d'una escriptura harmònica i melòdica més tradicional. Penderecki fa ús del serialisme en aquesta obra, i una de les sèries que usa conté el motiu BACH, que actua com un pont entre els elements més convencionals i més experimentals. La secció de l'Stabat Mater fins al final conclou en un acord major de re major, i aquest gest és repetit al final de l'obra, que acaba amb un triomfant acord de mi major. Aquestes són les úniques harmonies tonals de l'obra, i ambdues resulten com una sorpresa per a l'oient. L'ús de tríades tonals com aquests per part de Penderecki, han estat un aspecte controvertit de l'obra.
Penderecki va continuar component música sacra. A principis dels anys 1970, va escriure un Dies irae, un Magnificat i un Canticum Canticorum Salomonis (Càntic dels Càntics) per a cor i orquestra.
De Natura Sonoris i altres peces dels anys 1960 i principis dels 1970 miniatura|Penderecki entre 1980 i 1990
La preocupació de Penderecki pel so va culminar amb De Natura Sonoris I (1966), una obra que sovint demana a l'orquestra tècniques d'interpretació no convencionals per produir sons i colors originals. Una seqüela, De Natura Sonoris II, va ser composta el 1971: amb una orquestra més reduïda, incorpora més elements del postromanticisme que la seva predecessora. Això anticipava la renúncia de Penderecki a l'avantguarda a mitjan anys 1970, tot i que ambdues peces presenten glissandos dramàtics, clústers densos, ús d'harmònics i instruments inusuals (com la serra musical, que apareix a la segona peça).
L'any 1968, Penderecki va rebre el Premi Estatal de primera classe.Dziennik Polski, rok XXIV, nr 172 (7599), p. 6. Durant el jubileu de la República Popular de Polònia va rebre la Creu de Comandant (1974)Dziennik Polski, rok XXX, nr 175 (9456), p. 2. i la Creu de Cavaller de l'Orde de Polonia Restituta (1964).Dziennik Polski, rok XX, nr 171 (6363), p. 6.
Cap al final de la dècada, Penderecki va rebre l'encàrrec de compondre una obra per al vint-i-cinquè aniversari de la fundació de les Nacions Unides. El resultat fou Kosmogonia, una peça de vint minuts per a tres solistes (soprano, tenor, baix), cor mixt i orquestra. La Filharmònica de Los Angeles estrenà l'obra el 24 d'octubre de 1970 sota la direcció de Zubin Mehta i amb Robert Nagy com a tenor. La composició utilitza textos d'autors antics com Sòfocles i Ovidi, a més de declaracions contemporànies d'astronautes soviètics i nord-americans, per explorar musicalment la idea del cosmos.
1970–2020: darrers anys miniatura|Krzysztof Penderecki i Władysław Bartoszewski el 2011
A mitjans dels anys 1970, mentre era professor a la Yale School of Music, el llenguatge de Penderecki començà a canviar. El seu Concert per a violí núm. 1 deixa en gran part enrere els densos clústers sonors que l'havien caracteritzat i se centra en dos intervals melòdics: el semitò i el tríton. Aquesta línia continuà amb la Simfonia núm. 2 (1980), harmònicament i melòdicament força directa; sovint se l'anomena la Simfonia de Nadal perquè la frase inicial de la nadala Santa nit hi apareix tres vegades.
Penderecki explicà aquest canvi afirmant que havia arribat a sentir que l'experimentació de l'avantguarda s'havia allunyat massa de les qualitats expressives i no formals de la música occidental: «L'avantguarda donava una il·lusió d'universalitat. El món musical de Stockhausen, Nono, Boulez i Cage era per a nosaltres, els joves —reclosos dins l'estètica del realisme socialista, llavors el cànon oficial al nostre país— una alliberació... Tanmateix, aviat vaig adonar-me que aquesta novetat, aquesta experimentació i especulació formal eren més destructives que constructives; vaig veure que era una utopia». Penderecki conclogué que s'havia «salvat del parany avantguardista del formalisme mitjançant un retorn a la tradició».
Penderecki escriví relativament poca música de cambra. No obstant això, les seves composicions per a formacions reduïdes abracen tota la seva trajectòria i reflecteixen l'evolució del seu llenguatge musical.
miniatura|Krzysztof Penderecki dirigint l'Orquestra Simfònica Nacional Argentina, 2015