Les Guerres d'independència hispanoamericanes foren un seguit de guerres en contra de la dominació de l'Imperi Espanyol a Hispanoamèrica de principis del coincidint amb la invasió napoleònica de la península Ibèrica durant la Guerra del Francès. Tots els països de la regió aconseguiren proclamar de forma efectiva la seva independència i a la mort de Ferran VII l'any 1833 només Cuba i Puerto Rico seguien sota control espanyol.
Les guerres han estat definides històricament com a guerres d'alliberament o com a guerres civils, ja que bona part dels combatents en ambdós bàndols eren d'origen espanyol. Aquests moviments estan emmarcats i influenciats per la Il·lustració i són anàlegs a altres revolucions similars a ambdós costats de l'Atlàntic com la Revolució Francesa o la Independència del Brasil.
La majoria dels països actuals de l'Amèrica Llatina reconeixen aquest procés com a l'origen de les seves nacions i molts dels líders combatents en aquests processos reben la consideració de pares de la pàtria.
Context En acabar el , gràcies al dilatat Imperi Espanyol, Espanya figurava encara entre les grans potències internacionals. L'imperi no només aportava prestigi i pes diplomàtic; també resultava crucial per a l'economia espanyola. En l'últim terç del segle el tràfic amb les colònies va representar prop de la meitat del comerç exterior. Absorbia un 48% de les exportacions, integrades per productes espanyols, però també per articles europeus, doncs Espanya, en qualitat de metròpoli, exercia el monopoli del comerç i tots els països que volguessin traficar amb les Índies havien de fer-ho a través dels ports espanyols. Les colònies americanes també oferien un subministrament constant de metalls preciosos: entre 1784 i 1796 les mines de plata de Mèxic i l'Alt Perú van aportar una mitjana anual de 355 milions de pesos.
No obstant això, sostenir l'imperi no resultava fàcil. Si preservar el monopoli comercial i eliminar el contraban en temps de pau ja era per si mateix complicat, més ho va ser des de finals del , quan l'aliança d'Espanya amb França va obligar a mantenir un estat pràcticament permanent de guerra amb la Gran Bretanya. Les conteses hispano-britàniques van entorpir el comerç espanyol amb Amèrica, fins al punt d'interrompre-ho gairebé per complet: el 1801 la mitjana anual d'exportacions a les Índies havia descendit un 93%; les importacions també van caure radicalment. Després de la destrucció de la flota espanyola en la batalla de Trafalgar, el 1805, la Gran Bretanya es va aventurar, fins i tot, a l'atac directe a les costes americanes. El 1806 i el 1807 l'armada britànica va tractar d'ocupar el port de Buenos Aires i les autoritats virregnals van rebutjar l'atac. Una acció que va revelar la impotència d'Espanya per defensar els seus regnes ultramarins i va demostrar als criolls (descendents d'espanyols nascuts a Amèrica) la mateixa força que van tenir en el desenvolupament i el triomf enfront de les pretensions angleses.
Antecedents del procés independentista Molts anys abans del començament del conflicte, el 1808, es reconeixen antecedents del procés independentista a Hispanoamèrica. Alguns es van produir a l'Amèrica espanyola, uns altres a la metròpoli espanyola, i l'últim grup van ser internacionals, d'influència mundial reconeguda, com la revolució francesa o la independència dels Estats Units d'Amèrica.
A Hispanoamèrica Des de dècades anteriors van existir revolucions de les més diverses característiques i finalitats, però que no van formar part del moviment independentista hispanoamericà, entre les quals es van destacar la rebel·lió de Guillén de Lampart a Mèxic (1640 - 1643), les Revolucions dels Comuneros al Paraguai (1721 - 1735), la del canari Juan Francisco de León contra el monopoli de la Reial Companyia Guipuscoana a Veneçuela (1748), l'aixecament maia liderat per Jacinto Canek al Yucatán (Mèxic) el 1761 i l'aixecament quetxua - aimara liderat per José Gabriel Túpac Amaru a Cuzco (Perú), entre els anys (1780 i 1781). La Revolució dels comuneros a l'actual Santander, Colòmbia, a més de la guerra d'Arauco en la qual el maputxe havia detingut l'avanç espanyol durant més de dos segles. Les idees liberals de la Il·lustració que van ser difoses a Amèrica i a tot Europa i que arribaven a les universitats, les acadèmies literàries i les societats econòmiques van fomentar els ideals revolucionaris que eren contraris a l'actuació de la Monarquia espanyola en el seu Imperi. Entre aquestes noves idees sobresortien el principi de sobirania nacional, el contracte social de Jean-Jacques Rousseau i els drets individuals, oposats a l'absolutisme reial. Les trobades dels màxims dirigents hispanoamericans de la revolució a l'exterior i la participació d'alguns d'ells en les revolucions liberals europees, així com els seus contactes amb els governs exteriors.
A Espanya Per part de la mateixa monarquia espanyola es van desenvolupar plans per donar una independència total als virregnats americans durant els anys 1804 i 1806, però que es van veure interromputs per successos dramàtics de la política europea espanyola sota el regnat de Carles IV d'Espanya.Obra escollida, per Guillermo Morón
Internacionals La revolució dels Estats Units a la qual li va seguir la Guerra de la Independència dels Estats Units sostinguda per Espanya i França, i que va culminar amb la seva independència d'Anglaterra, és un antecedent geogràficament proper i de gran impacte a Hispanoamèrica. La Revolució Francesa que va proclamar la igualtat de tots els francesos i els seus drets fonamentals; encara que excloïa als esclaus d'Haití, la qual cosa va derivar en la revolució haitiana. A Amèrica la Revolució Francesa va ser l'exemple ideològic per la república d'Haití, que va generar una veritable revolució social dels esclaus. Els fallits intents de l'Imperi Britànic per ocupar directament territoris continentals sud-americans com l'atac britànic a Cuba i Cartagena d'Índies en la Guerra de l'orella de Jenkins (1741) o les dues invasions angleses en el Virregnat del Riu de la Plata, el 1806 i 1807, que va portar a generar una consciència hispanoamericana de les capacitats i poders propis, i la creació de diversos cossos militars locals, com el Regiment de Patricis.
Fonaments del procés independentista El procés independentista a Hispanoamèrica va esclatar el 1808 amb els moviments juntistes americans, i en ser un procés tan llarg, complex i ampli, està ple de particularitats.
A Amèrica El descontentament de la població americana, en els criolls, que volien la independència per canviar un sistema colonial que consideraven injust, ja que els excloïa de les màximes decisions polítiques i econòmiques, i en les castes, en tractar-se de grups explotats. Els criolls volien dirigir el poder polític i practicar el lliure mercat, podent desenvolupar lliurement les seves activitats comercials. Aquestes llibertats en el comerç estaven frenades pel monopoli que s'exercia des de la metròpoli, sumat a gabeles i traves. Insistien a prendre el control dels cabildos i l'administració de les colònies. El concepte del dret indià segons el qual Hispanoamèrica era un bé reial pertanyent a la corona espanyola com a patrimoni de la família reial va provocar que quan el rei Ferran VII, juntament amb el seu pare Carles IV, van ser retinguts a França, les províncies americanes no van reconèixer a les corts de Cadis ni a la Junta Suprema Central, sinó que van formar Juntes de Govern a cada país, que el seu objectiu va ser primer governar i posteriorment substituir a l'estat espanyol. Els criolls no estaven d'acord amb alguns aspectes fonamentals de la constitució espanyola de 1812, com el repartiment de la terra o la igualtat política entre ells i els indis americans. Aquest motiu va tenir especial importància a Mèxic. Així és que quan la constitució espanyola va entrar en vigor novament el 1820, els criolls, liderats per Agustín de Iturbide, van canviar de bàndol i van passar de defensar la unitat de la Monarquia Espanyola a lluitar per la independència.
A Espanya La conjuntura del govern d'Espanya, immers en les guerres napoleòniques. Si bé al principi va ser aliada de França pel Tractat de Sant Ildefons (1796), posteriorment es va oposar a Napoleó, qui va pretendre imposar una monarquia liberal afí. La caiguda de l'Antic Règim espanyol amb les abdicacions de Baiona implicava que els Regnes castellans d'Índies perdrien l'estatus especial que li atorgaven les Lleis d'Índies, segons les quals eren patrimoni de la monarquia espanyola (encara que prèviament, el 1768, en la pràctica, els regnes americans havien estat minvats a una condició colonial per les reformes borbòniques de l'Imperi Espanyol). Ara en el nou règim de cort liberal, tant en les disposicions de l'estatut de Baiona (1808), com igualment en la Constitució espanyola (1812), els europeus pretenien disminuir o desaparèixer la representativitat o el nombre de representants americans del parlament.
El buit de govern a Espanya, causat successivament per la guerra contra Napoleó i el Trienni Liberal, que va ocupar la revolució del constitucionalisme espanyol, va obrir l'oportunitat perquè la classe dominant hispanoamericana, formada per criolls europeus, donessin impuls, i sostinguessin el moviment, i la guerra per la independència com a mitjà definitiu de conservar i millorar el seu estatus, disminuït o en risc de perdre's pel liberalisme. La independència de la Pàtria va ser el caràcter essencial del moviment, i que finalment va predominar a tots els llocs d'Amèrica, per sobre d'altres moviments independentistes, que com el fallit d'Hidalgo a Mèxic, es pretenien acompanyar també d'una veritable revolució social. En alguns països va resultar una continuïtat de les pràctiques de castes colonials, on esclaus, indígenes i criolls no exercien els mateixos drets.
Internacional La negativa de cap suport de part de la Gran Bretanya i França a favor del rei Ferran VII d'Espanya per recuperar els seus regnes americans, declarada en el Memorandum Polignac, i la finalitat d'aquests països d'establir un lliure comerç amb els països independents americans.
La intenció de la Gran Bretanya, finalment assolida, de la posició de potència hegemònica mundial en el tràfic internacional marítim, a costa d'Espanya.
El suport que Anglaterra va donar al seu territori a la formació de les lògies que van donar suport a la independència d'Amèrica i als seus caps, que van acabar sent posteriorment els líders de la independència d'Amèrica, com Simón Bolívar i José de San Martín.
L'ajuda d'Anglaterra en la logística de les tropes independentistes, el moviment naval de les seves tropes, per exemple a Veneçuela, de manera limitada durant les guerres Napoleòniques i més obertament després, o el trasllat i armat de tropes pro independència des d'Europa i Anglaterra, com els més de 5.000 fusilers polonesos.
La formació dels estats americans Inici: les juntes autònomes americanes A Europa, amb l'ocupació francesa d'Espanya i la captura de la família reial espanyola, l'emperador Napoleó Bonaparte va imposar en 1808 les abdicacions de Baiona per les quals el monarca Ferran VII d'Espanya i el seu pare i predecessor Carles IV d'Espanya renunciaven als seus drets a la corona d'Espanya, que incloïa als territoris americans, en favor de l'emperador Napoleó, qui finalment els va atorgar al rei José Bonaparte, després de la qual cosa Ferran VII va quedar captiu. Tot això va desencadenar l'aixecament dels pobles d'Espanya conegut com a Guerra de la Independència Espanyola (1808-1814) contra l'ocupació napoleònica, i de la creació de Juntes d'autogovern en la península.