Abu Nasr Uzun Hasan ibn Ali ibn Kara Yoluk Uthman (1425 –1478) fou un emir dels turcmans Aq Qoyunlu (1454-1478). Uzun vol dir "alt" o ""larg". Els seus dominis es van estendre per Pèrsia occidental, Kirman, l'Iraq, Armènia, el Caucas oriental i Anatòlia oriental. Era fill d'Alí ibn Kara Uthman i de la princesa Maria Comnena de Trebisonda.
Biografia miniatura|esquerra|Dominis d'Uzun Hasan el 1478 Joventut Els ak koyunlu tenien la seva base de poder al Diyar Bakr. El seu avi Kara Yoluk Uthman (Kara Uthman) que va governar del 1402 al 1435 va morir el 1435 i el va succeir el seu fill Alí ibn Kara Uthman o Ali Beg (1435-1438) que va passar el seu regnat en lluites contra el seu germà Hamza ibn Kara Uthman que a partir del 1438 es va imposar; va morir el 1444 i el va succeir el seu nebot Djihangir ibn Ali (1444-1453, i després a Mardin fin el 1469) que va reprendre la guerra contra els Qara Qoyunlu.
El 1447 va morir Xah Rukh (timúrida) i a Herat van esclatar lluites per la successió timúrida. El sobirà dels Qara Qoyunlu Iskandar ibn Kara Yusuf havia estat assassinat el 7 de juny de 1438 i el nou sultà Qara Qoyunlu Jahan-Xah ibn Kara Yusuf es va fer llavors independent dels timúrides i es va proclamar sultà i va tenir el suport d'alguns caps dels ak koyunlu; el 1450, en una campanya contra els ak koyunlu dirigits per Djihangir, va conquerir bona part d'Armènia, i va assetjar a Djihangir a Amida (Armènia); el cap ak koyunlu es va rendir la primavera del 1452 i va reconèixer la sobirania del sultà Qara Qoyunlu Jahan-Xah, sense coneixement dels altres caps dels ak koyunlu, entre ells el seu germà Uzun Hasan, que quan ho va saber ho va considerar una rendició i va iniciar la guerra pel seu compte.
Conquesta del poder al Diyar Bakr Per detalls d'aquest període de la seva vida, vegeu Jahangir ben Ali
A Djihangir o Jahangir se li oposaven diversos caps: el seu germà Uzun Hasan, l'oncle Kasim Beg i el governador d'Erzindjan Kilidj Arslan ibn Pir Ali. Uzun Hasan va combatre primer a Kasim Beg i a Kilidj Arslan i els va derrotar i va aconseguir el suport dels begs del Kurdistan, i llavors es va enfrontar amb el seu germà Djihangir ibn Ali que s'acabava de sotmetre als Qara Qoyunlu i que en aquell moment havia anat al campament d'estiu a l'Ala Dagh o a una expedició al Kurdistan segons les fonts. Hasan disfressat va entrar a la fortalesa d'Amida (Diyarbakir) i se'n va apoderar.
Una vegada al poder a Amida i el Diyarbakir va desconèixer la sobirania de Jahan-Xah dels Qara Qoyunlu i va enviar les claus de la fortalesa al Caire com a símbol de vassallatge envers els mamelucs; el sultà li va enviar la investidura com a governador del Diyar Bakr. Djihangir es va haver de refugiar a Mardin (1454) on Uzun Hasan, després de conquerir Ruha (al-Ruha o Edessa), el va assetjar. La intervenció de la mare d'Uzun Hasan, Sara Khatun, una dona diplomàtica que seguirà jugant un paper destacat en els afers, va forçar al seu fill a retornar a Amida i abandonar el setge; llavors Uzun Hasan va atacar els Qara Qoyunlu a les seves possessions a les regions d'Erzerum, Awnik i Bayburt i va atacar Erzindjan que era del seu germà, però al no poder ocupar aquesta fortalesa va retornar a Amida.
L'any següent va retornar a Erzindjan i va tornar a començar el setge de la fortalesa, però va caure de cavall i va quedar ferit greu; Djihangir ho va aprofitar per provar de reconquerir la capital amb ajut de contingents enviats per Jahan-Xah, però encara que va assolar la rodalia d'Amida, no ho va aconseguir; al retorn d'Uzun, Dhihangir va estar a punt de refugiar-se amb Jahan-Xah, però altre cop la intervenció de la mare de Hasan va restablir una precària pau, i Uzun va retornar a Amida mentre el seu germà romania a Mardin.
Unificació del poder ak koyunlu Uzun Hasan va retornar contra Erzindjan i Turdjan d'on va expulsar a Arab Shah, que reconeixia al seu germà Djihangir. Després va marxar al sud-oest del Diyar Bakr, al Karadja Dagh, que també va ocupar. Jahan-Xah va enviar diversos amirs en ajut del seu vassall Jahangir però aquests foren derrotats (probablement el maig del 1457) i Djihangir es va haver de sotmetre al seu germà i va haver d'entregar com a ostatge a un fill.
Llavors un germà de Djihangir i Hasan, Uways d'al-Ruha, es va sotmetre a Uzun Hasan; aquest va instal·lar a Erzindjan com emir al que era probablement el seu cosí Khurshid Beg; Erzindjan era una fortalesa estratègica el control de la qual permetia dominar l'altiplà armeni. Uzun Hasan va donar asil a Hasan Ali, fill de Jahan-Xah que s'havia revoltat contra el seu pare; no obstant al cap d'un temps el va expulsar per les seves opinions herètiques.
Guerres i aliances Poc després (vers 1457 o 1458, però altres fonts ho retarden a 1462) va conquerir Hisn Kayfa al darrer malik kurd d'una dinastia aiúbida (els aiúbides van ocupar la fortalesa el 1233). La fortalesa fou donada al seu fill Khalil. Tot seguit va conquerir Siirt i Haytham al Bohtan. El 1458 va fer diverses incursions de pillatge a Geòrgia que li van procurar botí i el prestigi d'un ghazi (combatent per la fe) en ser els enemics cristians;aquesta expedició Munejjim-bashi la situa el 1466 però al mateix temps reprenia els contactes amistosos que ja hi havia hagut anteriorment amb la casa imperial de Trebisonda, ara amenaçada pels otomans, un poder creixent a l'oest dels dominis ak koyunlu. Uzun Hasan es va aliar a David Comnè de Trebisonda i es va casar amb la princesa Teodora Comnena o Catarina Despina (despina era el seu títol), filla de Joan IV Comnè (germà de David) i es va unir a una aliança contra els otomans.
Primera guerra contra els otomans El 1460 el sultà otomà Mehmet II (1451-1481) es va adonar de les pretensions del cap turcman i va amenaçar a Uzun Hasan que llavors va decidir actuar i es va apoderar de la fortalesa de Koyunlu Hisar (o Koylu Hisar) a la riba del riu Kilkit Su, més amunt de Niksar, i va saquejar la rodalia de Tokat i d'Amasya. Quan Mehmet II, després d'eliminat als Isfendiyaroğulları de Sinope, es va acostar a territori de Trebisonda amb artilleria (1461), i en primer lloc davant de Koyunlu Hişar, Uzun Hasan va concentrar les seves forces a Kemakh i va enviar un destacament a la muntanya de Munzur; aquest destacament fou derrotat per l'otomà Ahmad Pasha; Uzun va enviar com ambaixadora a la seva mare (Sara Khatun), i aquesta va saber negociar de manera que Mehmet es va dirigir cap al Bulghar Daghi (a l'est de Gerjanis, entre el Kilkit Su i l'Eufrates); Sara Khatun va intercedir altra vegada per salvar ara Trebisonda, al·legant que pertanyia a la seva jove, però aquesta vegada no fou escoltada i la ciutat va ser ocupada i l'imperi del Comnens liquidat. No obstant Sara Khatun va rebre una part dels tresors trobats a Trebisonda suposadament per compensar a la seva jove.
L'efímera pau aconseguida per Sara Khatun es va trencar aviat quan Uzun Hasan va reocupar Koyunlu Hişar i va avançar fins a la vora de Sivas però els otomans van derrotar els seus destacaments; llavors Uzun Hasan va enviar al seu cosí Khurshid Beg per demanar al sultà l'alliberament dels presoners turcmans i suplicar l'evacuació de Trebisonda. Encara que la font (l'historiador Munejjim-bashi) diu que la petició fou acceptada, s'ha de suposar que es refereix només a la de l'alliberament (probablement intercanvi) de presoners. Uzun Hasan va tornar a Erzindjan i després a Amida (Armènia) i va renunciar de fet a combatre als otomans, ja que no podia enfrontar la superioritat d'aquests, i en els següents anys es va dirigir cap altres fronts.
Derrota dels Qara Qoyunlu El 1464 els kurds es van apoderar del castell de Gargar, a la riba dreta de l'Eufrates al sud.est de Malatya, que pertanyia als mamelucs i van enviar les claus a Uzun Hasan que, tot i ambicionar les possessions mameluques a l'est de l'Eufrates, per mantenir la seva aliança amb els sultans del Caire va haver de retornar la fortalesa al sultà Khúixqadam a través del wali d'Alep, però el 1465 es va rescabalar en ocupar la fortalesa de Khartpurt que pertanyia a l'emir Malik Arslan de Dhu l-Kadr, va devastar Abulastayn (Elbistan), i segons Munejjim-bashi va fer també una expedició contra Geòrgia (que altres fonts situen el 1458). Mentre Jahan-Xah dels Qara Qoyunlu havia dominat l'Iraq Adjemí, Fars i fins al Kirman a costa dels timúrides i va evitar el conflicte amb els ak koyunlu tot i que no van faltar les ocasions per la guerra a causa dels atacs d'aquests; la revolta de Pir Budak, fill de Jahan-Xah, a Bagdad el tenia ocupat, però quan la revolta fou dominada va iniciar la guerra contra Uzun Hasan (1466/1467).
L'octubre de 1467 Jahan Xah va arribar a Muix i Čapakhčur on la seva avantguarda fou derrotada per Khalil, fill d'Uzun Hasan; el novembre el fred era intens i Jahan-Xah va donar llicència a la major part de les seves tropes i es va disposar a passar l'hivern (de 1467 a 1468) a Erzindjan i a la conca del Bala Rud (que podria ser el Kilkit Su), i es va dirigir a Kighi. Mentre, ja proper l'hivern, Uzun Hasan havia rebut reforços des de Mardin i no descansava. L'11 de novembre de 1467 va atacar el camp de Jahan-Xah i el va derrotar. Jahan-Xah i el seu fill Muhammad van morir durant la retirada mentre altres dos fills van morir poc temps després.
Per manca de lideratge la confederació Qara Qoyunlu va desaparèixer de fet i l'estiu del 1468 Uzun Hasan va poder dominar l'Azerbaidjan i va establir la seva capital a Tabriz. Altre cop va enviar les claus d'aquesta ciutat (i la d'altres), al sultà mameluc Qàit-bay (1468-1496) demanant confirmació de la sobirania, però utilitzant un llenguatge que clarament mostrava que es considerava un sobirà independent. Llavors va anar a Mossul i d'allí es va dirigir a Bagdad que va assetjar durant 40 dies (Bagdad va acabar conquerida el 1468 per lamir governador de Mossul, Khalil Beg).
Mentre Hasan Ali, fill de Jahan-Xah, havia reunit un exèrcit a l'Azerbaidjan (Khuandemir l'avalua en 180.000 homes xifra que sembla exagerada) i havia demanat el suport del timúrida Abu Said que immediatament va reunir un exèrcit i va marxar a l'oest (març del 1468). L'expedició fou organitzada amb molta pompa i detalls, fins i tot ja es van designar els governadors de les ciutats a conquerir, però militarment no estava ben preparada i el poble estava cansat de lluites; Abu Said va iniciar el camí sense esperar els carros que havien de portar els subministraments; la rereguarda fou atacada per desertors; alguns cossos que havien d'actuar encara no estaven organitzats. En el seu camí Abu Said va nomenar governadors a tot l'Iraq Ajamita tal com s'havia previst. L'exèrcit de Hasan Ali estava reunit a Marand però alguns emirs van trair al seu cap i l'exèrcit es va descompondre.