miniatura|Sant Sopar, Obra conservada als Museus d'Olot. MCGO-4263 Joan Carles Panyó i Figaró (Mataró, Maresme, 1755 - Olot, Garrotxa, 1840) fou un pintor, decorador i director d'escoles.Ramon Grabolosa i Puigredon, Joan-Carles Panyó i Figaró: primer director de les Escoles de Dibuix d'Olot i de Girona, Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, 1976, 169 pàgines,
És considerat un dels millors exponents del neoclassicisme català. Fou un autor prolífic però amb una obra poc coneguda.
Era un deixeble dels germans Francesc i Manuel Tramulles i Roig. Estudià a l'Escola de Nobles Arts de Barcelona. Treballà de daurador a Berga, i exercí de professor de dibuix, al seminari de Girona.
El 1783 el bisbe Tomàs de Lorenzana va encarregar-lo amb la creació de l'Escola de Dibuix d'Olot,Fèlix Xuncià & Assumpció Parés, «L'església dels Dolors», Pedres de Girona, Consulta el 9 de juny de 2012 i el 1790 amb la de Girona, la futura Escola Municipal de Belles Arts.Salomo Marques, De l'Escola de Dibuix a l'Escola Municipal de Belles Arts: 200 anys de projectes i realitats, Girona, Ajuntament de Girona, 1990, 223 pàgines, A Barcelona i a Reus, pintà dues teles de grans proporcions destinades al santuari de la Misericòrdia. El 1802 es reincorporà a l'Escola de Dibuix d'Olot, on col·laborà amb l'escultor Ramon Amadeu.
Vida Durant els primers anys d'infantesa hauria rebut una base sòlida i formativa de la mà de la figura paterna, qui sempre va valorar positivament que el seu fill assolís amplis coneixements i pràctica per a l'exercici de la professió. El 1770, quan el noi tenia 15 anys, el pare l'envià a Barcelona, al taller del daurador Salvador Matarrodona per aprendre'n l'ofici. En aquells anys, Panyó també es matricularia a l'Acadèmia dels germans Francesc i Manuel Tramulles i, més endavant, a l'Escola de Dibuix establerta per la Junta de Comerç. El jove aprenent viu en un moment de confluència d'estils: d'una banda el neoclassicisme que imperava a Llotja i de l'altra, la pervivència del rococó. Inicialment, Panyó no s'inclina per cap de les dues opcions sinó que s'emmiralla en Antoni Viladomat i Manalt i en els Tramulles. També hauria rebut formació de Joan Soler, arquitecte, i dels pintors Pau Muntanya i Pasqual-Pere Moles i Corona (qui el 1755 era el director de l'escola de dibuix i sabé veure les qualitats del jove aprenent). A més, va mantenir contactes amb Salvador Gurri, Carles Grau, Pau Serra, Joan Giralt, l'escultor mataroní Damià Campeny i l'imatger de Barcelona, Ramón Amadeu. No tenim gaire més dades de la seva etapa adolescent i de formació. És descrit com un jove de sensibilitat afinada malgrat que el seu temperament fatalista l'entrebanca sovint; és passiu i resignat de mena. No se'n coneixen autoretrats ni iconografia personal. No mostra contrarietat en acceptar encàrrecs fora de la capital barcelonina i comença a destacar-se en aptituds pedagògiques que el durien a acceptar treballs d'envergadura discreta, o encàrrecs més artesanals que no artístics. N'és un exemple el fet que el 1779 es traslladaria a Berga per exercir de daurador; fou a la capital del Berguedà on coneixeria la filla d'un passamaner, Francesca Obiols i Fortich, i amb qui es casaria el 5 de gener de 1782. Poc després de l'enllaç, potser atret per les oportunitats que oferia la gran activitat artística de la ciutat de Mataró, decidiren traslladar-s'hi. La primera obra documentada que se li coneix forma part de l'anomenat art barroc efímer, que hauria conegut el seu moment d'esplendor entre els segles i XVIII, i es tracta de plafons col·locats a sobre les pilastres de la nau central de Santa Maria; eren cartrons pintats destinats a decorar l'església en les festes de les santes patrones de la ciutat –Santa Juliana i Semprònia- i que tradicionalment haurien estat atribuïts a Carles Moretó, fins que Maria Garganté descobrí els documents originals de pagament a Joan-Carlos Penyó per las pilastres per lo adorno de la Igla en las Festas de las stas. Aquests cartrons es salvaren de la destrucció de la Guerra civil espanyola, donat que havien quedat guardats i oblidats. El 24 de novembre del mateix any és batejat Joan de la Creu, primer fill del matrimoni. Grabolosa, R. (1976), Joan Carles Panyó i Figaró, primer director de les Escoles de Dibuix d'Olot i de Barcelona.. p. 16–17. Girona.
Soler i Fonrodona R., (2010) Fulls del Museu de l'Arxiu de Santa Maria, Una obra de Joan Carles Panyó a Mataró, nº97, p. 9.
Garcia López, R., (2014), Una mostra d'arc barroc efímer a Mataró. Joan Carles Panyó (1755-1840) i el conjunt de cartrons decoratius de “les Santes” del 1779. Estudi i catalogació. UAB.
Olot i l'Escola de Dibuix Durant els darrers anys del i els primers del hi hagué una certa crisi, agreujada pels esdeveniments succeïts arran de la guerra de Successió; Olot vivia estigmatitzada i depauperada, però el pas dels anys i la recuperació natural feren que Olot, -que ja era pionera en artesania- es posicionés com un centre industrial de primera categoria esdevenint un nucli econòmic gens menyspreable basat en la creació de llanes “d'indianes” o pintats. Aquesta indústria propicià un gran creixement demogràfic i econòmic; la necessitat de professionalitzar i especialitzar la mà d'obra requerí una formació artística mitjançant la creació d'una Escola de Dibuix. No podem oblidar la intervenció de prohoms olotins –com el farmacèutic Fracesc Xavier de Bolós i Germà de Minuart- i, sobretot, del bisbe Tomàs de Lorenzana-Butron i Irauregui en la creació de l'Escola oficial de Dibuix. Joan Carles Panyó fou l'artista designat com a primer director de l'escola, ja que es coneixia la seva labor docent al Seminari de Girona.
El 1783, durant la oficialització de l'Escola d'Olot, Panyó és nomenat director sense limitació de temps, amb l'obligació d'ensenyar a casa seva, dibuix dues hores diàries. El sou assignat seria de 200 lliures catalanes anuals, a més de l'habitacle i el cos del desplaçament de Barcelona a Olot i la tornada, en cas de renúncia del càrrec. L'ensenyament era essencialment vespertí permetent-li aprofitar la jornada per assumir encàrrecs de particulars, sobretot relacionats amb pintures murals, la projecció de retaules i estructures efímeres, com monuments de setmana santa i novenaris.
Al vestíbul de l'Escolla de Belles Arts i Oficis es conservava la placa testimonial com a crònica de l'efemèride del dia de la inauguració del 15 de juliol de 1783. S'al·ludeix a la satisfacció pel nombre d'estudiants matriculats. No consten parlaments del director.
En l'exercici de les funcions, Panyó no mostra ambicions més enllà de l'exercici de la seva tasca pedagògica, ja que no era partidari de l'aprenentatge a partir de la còpia d'un model al natural sinó de la contínua imitació de gravats, segons edat i aptitud de l'alumne, centrant-se en la sensibilitat estètica del seu temps, tal com ell hauria aprés a l'escola de la junta de comerç de Barcelona; tampoc optà a cap beca per a formar-se a Madrid, París o Roma, a diferència dels seus condeixebles, i es mantindrà fidel a la manera de fer rutinària, tot i que dominava totes les tècniques habituals.
No obstant, Panyó hauria acumulat una quantitat important de gravats que l'actualitzarien a nivell artístic en les darreres tendències del que s'estava fent a Europa. Grabolosa, p. 24.
Miralpeix, F., Actes del IV Congrés d'Història de Girona. “La Girona del Barroc. El barroc català. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins (2012). Els últims barrocs. Les pintures de la congregació dels Dolors de Girona i el canvi d'atribució de J.C. Panyó a Marià Colomer. p. 375.
Estada i obra a Olot Fou un any després d'haver-se inaugurat l'escola, el 1784, que Panyó realitzà el monument de Dijous Sant, destinat a l'església de la Mare de Déu dels Dolors, avui desapareguda. Entre 1783 i 1785 hauria projectat el retaule major de l'església del Tura i els altars laterals del creuer. Aquesta església constava d'una sola nau i planta de creu llatina, amb interiors inacabats; en temps de Panyó es va pensar en modificar substancialment la fesomia interior del santuari adequant-la al gust de l'època. S'havia decorat l'altar major i es col·locaren les imatges de sant Joaquim i santa Anna, de Ramon Amadeu. Com s'havia previst, es suprimeix la petxina que ornava la volta de l'absis. Dissenya el retaule major que presideix el presbiteri, a l'arc del cambril hi va sobreposar dos ordres de columnes, situades damunt d'estilobats prou altes per permetre contemplar-ne els entaulaments d'escorç i en fuga convergent. El conjunt va coronar-lo amb un templet escortat per dos àngels i dues gerres; els àngels són de Ramon Amadeu. L'altar fou realitzat per l'escultor Ildefons Diví. Al centre de l'entaulament hi ha l'escut abarrocat, amb instruments musicals al sòcol i en el qual es llegeix la inscripció Causa Nostrae Laetitiae. Sembla que la inspiració per a tot això Panyó la treu del templet que presidia el retaule de l'església dels Josepets de Barcelona.
Hauria pintat al tremp la volta de l'absis i la cúpula però només ha arribat als nostres dies la pintura de la cúpula, amb clares influències de Giovanni Battista Tiepolo. La decoració de la volta de l'absis es va perdre el 1936, i fou repintada per J. Casas i Sargatal que n'hauria intentat executar una reconstrucció aproximada.
A la cúpula s'hi troba la Glòria, la Mare de Déu està asseguda entre els núvols –còpia exacta de la d'un gravat de Tiepolo. Es tracta de l'èxtasi de la Mare de Déu, contemplant la divinitat que és representada en símbols, i s'inspira en l'Evangeli segons Lluc (10,42), Maria va escollir la millor part, la qual no li serà arrabassada. A la dreta de la figura central hi ha l'arcàngel Gabriel, i en primer terme sant Josep, sant Joan, sant Francesc i sant Domènec.
Als peus de la Mare de Déu hi ha àngels i serafins que toquen instruments, a més de cantar himnes i lloances; en una filera secundària hi trobem a sant Roc, Bru, Esteve i Agustí que s'alternen amb àngels i patriarques de l'Església.
Pel que fa a les teles: la troballa de la Mare de Déu pel bou del mas Caritat, i l'altra el trasllat de la imatge, processionalment i sota tàlem. Aquests plafons olotins estaven encastats sota l'ordre de pilars, pintats en perspectiva. Els seus anys d'estada a Olot foren estables i relativament productius, ja que Panyó (el 1786 naixeria el seu segon fill, Llucià) desplegaria una forta activitat a la vila, tant en el camp de la docència com en el de la realització personal; ara bé, tenim notícia que el 1787, el bisbe Lorenzana hauria preparat la renúncia del pintor a Olot per traslladar-lo a l'escola de dibuix de Girona (també filial de la de Barcelona), sota el patrocini del mateix. Pel que fa a les causes de la partença, Ramon Grabolosa aventura que la retribució econòmica no seria tan alta com l'acordada i que no sempre es cobraria amb la puntualitat adequada; a més, la salut de la seva esposa i del fill petit semblava ressentir-se amb el pas dels mesos. Malgrat la deriva dels esdeveniments, Panyó romandria a Olot fins al 1790. Ara bé, Francesc Miralpeix complementa els arguments de Grabolosa inclinant-se per l'atractiu que podia oferir una ciutat més gran i les perspectives de treball a la capella de Sant Narcís de l'església de Sant Feliu de Girona, amb el seu mestre Manuel Tramulles. Miralpeix .F., ibídem.
Girona