miniatura|El déu Dionís amb Paideia i, de peu, tres actors El teatre de l'antiga Grècia és el conjunt d'obres dramàtiques, i d'arts escèniques en general, que es van crear a la cultura de l'antiga Grècia. És una cultura teatral que va florir en l'antiga Grècia entre 550 aC i 220 aC.
Pel que sembla el teatre grec, com a edificació on en una època es representaven les obres teatrals, es va originar en un espai circular a l'aire lliure (orchestra), en el qual s'executaven unes danses. Un lloc de terra llisa i compacta disposat per a la representació de cants corals. Una de les varietats, l'anomenat ditirambe, va ser d'acord amb la tradició, el progenitor de la tragèdia àtica. Tots els grans teatres es van construir a cel obert.
Primeres manifestacions dramàtiques a l'antiga Grècia Mites de l'antiga Grècia
Amb independència de quina sigui la definició que hàgim de donar a la paraula "mite", podem entendre que amb ella designem a una sèrie d'antics relats referits a il·lustres personatges, herois i fins i tot déus, dels quals es narren gestes espectaculars, i en els quals l'imaginari col·lectiu posterior d'un poble ha creat un conjunt de símbols culturals.
La literatura grega està des dels seus més remots orígens homèrics plena de personatges i sagues mítiques locals; així solem parlar del cicle troià (al voltant del qual s'agrupen els principals herois i famílies que van participar en l'expedició de la Guerra de Troia: Agamèmnon, Menelau, Electra, Orestes), del cicle tebà (en el qual apareixen les figures d'Èdip, Antígona (filla d'Èdip), Etèocles i Polinices, el déu Dionís i l'heroi local Hèracles, etc.) El teatre, i de manera especial la tragèdia atenesa, tindrà com a motiu principal de les seves obres alguns d'aquests grans personatges del mite i a partir d'ells va desenvolupant els seus arguments.
No obstant això, la postura que han mantingut davant el mite els diversos autors de tragèdies dista molt de ser homogènia. En una progressiva evolució s'observa com al principi Èsquil es mostra respectuós i crèdul davant el mite i la religiositat tradicional, mentre que no gaire anys més tard Eurípides assumirà una crítica revisionista dels personatges mítics i de les antigues creences religioses. Amb això, aquest últim no feia sinó seguir probablement els passos de filòsofs i pensadors com Xenòfanes de Colofó qui defensava la idea que els déus d'Homer no eren sinó una pura ficció. D'altra banda, si hi ha una característica singular del mite, és la seva anticanonicitat. No existeix una única versió d'un mite. En tot cas, per als antics grecs no estava tan nítida com per a nosaltres la contraposició entre mite i història, ni entre pensament mític i pensament racional. Els antics grecs creien que Agamèmnon va ser un antic rei que, amb tota certesa, havia anat a una antiquíssima Guerra de Troia, i seguien respectant i venerant les tombes dels «antics herois» als quals continuaven rendint culte com a criatures benèfiques, fins i tot després de morts, per a la comunitat.
Encara cal recordar que el mite és un producte d'una societat essencialment oral, un conjunt de relats que poden transmetre en un format múltiple: com a cant, com recitat poètic, com a representació plàstica i iconogràfica. El fet que els grecs no hagin tingut cap llibre sagrat sobre la veritat dels déus, equivalents al que són la Bíblia, la Torà o l'Alcorà per a altres cultures, conferia al mite una gairebé completa versatilitat i la possibilitat de ser una vegada i una altra revisat.
Rituals a l'antiga Grècia
El repertori mític entronca d'altra banda amb els rituals religiosos als quals també des d'antic va estar vinculat al teatre com a part d'una sèrie de celebracions o festes religioses inserides en la tradició d'antics rituals. Per als antics grecs, la base de la religió es troba més en el ritual que en un conjunt de creences. La societat atenesa estava més ritualitzada que l'europea moderna. D'altra banda, entre ritual i teatre antic existeixen una sèrie d'enllaços molt suggestius que interaccionen en un sentit i l'altre, del ritual al teatre i del teatre al ritual. Aquests són els elements: el ritual de súplica, els rituals funeraris, la purificació o catarsi de l'«oració».
En una societat primitiva en la qual no està institucionalment assegurada la protecció personal, els ritus del suplicant adquireixen una extraordinària importància. De fet s'interpreta com un abominable acte no proporcionar dret d'acollida a un suplicant o expulsar-lo del santuari on ha buscat asil. En el teatre abunden les escenes del suplicant que implora l'auxili del poderós, i és possible que els mateixos autors de tragèdia aprofitessin l'existència d'aquest ritual de súplica perquè van trobar en ell un mecanisme d'enorme impacte escènic i dramàtic. Així, en l'Orestea, Èsquil representa Orestes agafat al melic del santuari de Delfos, i al principi de l'Èdip Rei de Sòfocles es troba al poble sencer de Tebes en actitud de suplicants.
D'altra banda, els costums i ritus funeraris dels grecs van entrar igualment de ple en l'arquitectura dramàtica. La persona que mor no trobarà definitiu repòs fins que li hagin complert una sèrie de ritus religiosos relacionats amb el seu enterrament. La jove Antígona (filla d'Èdip) entén que ha de donar sepultura al seu germà Polinices, tot i l'expressa prohibició del rei Creont. En Les Coèfores d'Èsquil es troba un grup de persones enviades per Clitemnestra perquè aboquin unes libacions sobre la tomba d'Agamèmnon. Aquestes i altres pràctiques funeràries impliquen un ritual complicat: les dones ploren, es colpegen el pit, es tallen els cabells, s'estripen els seus vestits al mateix temps que entonen crits inarticulats de tipus «ió», «ai», «ai», « paián», « paián», mentre aboquen libacions i presenten les seves ofrenes al mort. En tot cas, la mort es presenta al grec com a font de contaminació «miasma» (gr. Μíασμα), de la qual tant l'individu com la col·lectivitat s'ha de netejar mitjançant un ritual de purificació. Així, quan Orestes arriba a Atenes després d'haver assassinat la seva mare, els atenesos li donen acollida però no li dirigeixen la paraula directament, perquè encara està contaminat per l'assassinat. I novament en l'Èdip Rei trobem tota una ciutat contaminada perquè hi habita un assassí que encara no s'ha sotmès al ritual de la purificació. Els ciutadans van al palau d'Èdip com suplicants amb una petició concreta: trobar el causant de la contaminació i expulsar-lo de la ciutat. És un tipus de súplica alhora política i religiosa, ja que no es tracta només d'aconseguir que torni la prosperitat a Tebes, sinó que té una càrrega de significació religiosa.
Principals festes i festivals miniatura|Màscara teatral que representa al déu Dionís El teatre va estar a l'Antiga Atenes, igual que en moltes altres cultures, vinculat des de sempre a la celebració de determinats festivals i rituals de caràcter religiós.
Segons les notícies que es disposa, un dels més antics i concorreguts va ser el que se celebrava en honor del déu Dionís a Atenes durant els dies 11 al 13 del mes anomenat en grec antesterios (mes de les flors) que correspon aproximadament al nostre mes de febrer. Hi ha un testimoni de Filòstrat dAtenes,Heroic 720, 6-12 on se'ns afirma que aquest nom d'Antestèria es refereix a un ritual en el qual una sèrie de nois i noies atenesos porten durant una processó uns rams de flors un cop arribats a la pubertat. Per la seva banda, la ceràmica grega testifica algunes representacions que semblen correspondre a aquestes celebracions. Les festes duraven cinc dies: En el primer, denominat Pithoigia, es procedia a obrir els càntirs (πίθοι, pithoi) en què s'havia conservat el most des del mes de setembre anterior, vi que previsiblement es consumia en part en honor del déu Dionís i en profit i gaudi dels participants. El segon dia, anomenat Choes, continuava la celebració festiva i se sortejava una pell de vi entre els que assistien a les festes. Els dies tercer, quart i cinquè rebien el nom de Chytroi («les olles») i en ell s'oferien al déu Hermes una espècie d'olles en què s'havia preparat un guisat a base de cereals.
Aquestes celebracions només tangencialment es relacionen amb els orígens del teatre grec, encara que sens dubte van ser el precedent d'altres festivals que es comenten més avall.
Les Lenees Aquestes festes se celebraven a Atenes durant el mes de gamelion (el mes dels casaments), que correspon aproximadament al nostre mes de març, mes que rebia el nom de leneu en l'àmbit de les ciutats jònies segons el testimoni d'AristòtilConstitució dels atenesos 57, 1-2
Aquestes lenees se celebraven a Atenes en un edifici anomenat el Leneu, encara que seguim sense tenir notícies clares sobre on va poder estar aquest emplaçament, si en la mateixa acròpoli o als afores. Es tracta d'una institució molt antiga, anterior a la de les Grans Dionísies, i és probable que al cap del temps la seva celebració es traslladés (entorn del 440 aC) al Teatre de Dionís. Sembla que la concurrència a aquestes festes era sol o majoritàriament atenès, sense la nombrosa presència d'estrangers característica d'altres celebracions. Així almenys sembla testificar, entre altres testimonis, el còmic Aristòfanes:Els acarnienses, 498-508
Les Lenees van ser el principal marc de representació de les comèdies d'Aristòfanes, segons se sap per les notícies (hipòtesi) que antecedeixen al text d'algunes de les seves obres. Així en la «hipòtesi» a Els acarnesos llegeix: «L'obra és una de les millors compostes i incita a la pau per tots els mitjans. La va fer representar en les Leneas, a nom de Calístrato, durant l'arcontado d'Eucino [426/425], i va quedar la primera». També a la segona hipòtesi a Els cavallers trobem noves al·lusions a les Lenees: «L'obra va ser representada a costa pública en l'arcontat d'Estratocles [425/424] en les Lenees sota la direcció del mateix Aristòfanes. Va quedar el primer. El segon premi el va guanyar Cratí amb Els Sàtirs i el tercer, Aristòmenes amb Els Llenyataires ».
Notícies similars trobem també en les hipòtesis de Les vespes i de Les granotes, així com en una sèrie d'inscripcions estudiades per Csapo.132-137, The Context of Ancient Drama, Ann Arbor, University of Michigan Press, 1995
Les dionísies rurals La celebració d'aquestes festes tenia lloc durant el mes Posidoni, que equival més o menys al nostre de desembre. Es tractava d'una processó al voltant d'un fal·lus amb la qual es buscava propiciar la fertilitat dels camps sembrats durant la tardor. No ens és donat precisar quan es va produir l'associació d'aquesta festa al déu Dionís, encara que d'acord amb el testimoni de PlatóLa República V, 475d sembla que van existir diverses celebracions, ja que hi havia gent que assistia consecutivament a més d'una d'elles:
Un nou testimoni sobre el contingut d'aquestes festes es pot veure en la comèdia Els acarnienses d'Aristòfanes,vv. 241-279 on el personatge Diceópolis paròdia la processó de la festa, mentre entona un cant a Fal·lus, personificació de la fertilitat, a qui el seu esclau Janti porta com a estendard. S'ha de suposar que passatges d'aquest tipus són els que va haver d'utilitzar Aristòtil quan en la seva PoèticaIV, 1449 ens parla que en els seus orígens la comèdia es remunta a aquestes comparses de cantants fàl·lics.
Especialment famoses van ser les celebracions que tenien lloc al Pireu. Tot i que la ciència epigràfica i filològica disposa d'algunes inscripcions trobades en el terreny, l'antic edifici del teatre del Pireo ha desaparegut per complet. En tot cas sembla que les Dionísies Rurals tenien un caràcter més agrari que els grans festivals de la ciutat, encara que precisament per això és possible que hagis conservat un caràcter més marcadament religiós i primitiu.
Les dionísies ciutadanes o "Grans Dionísies" miniatura|Escena d'una obra teatral satírica grega, cap a 370-360 aC