El teatre d'operacions de l'Orient Mitjà de la Primera Guerra Mundial va veure acció entre el 29 d'octubre de 1914 i el 30 d'octubre de 1918, durant la Primera Guerra Mundial.
Els combatents eren, d'una banda, l'Imperi Otomà (incloent-hi kurds i algunes tribus àrabs), amb certa ajuda de les altres Potències Centrals; i de l'altra, els britànics (amb l'ajuda de jueus, grecs, assiris i la majoria dels àrabs, juntament amb els indis sota el seu imperi), els russos (amb l'ajuda dels armenis) i els francesos d'entre les potències aliades.
Hi va haver cinc campanyes principals: la campanya del Sinaí i Palestina, la campanya de Mesopotàmia, la campanya del Caucas, la campanya de Pèrsia i la campanya de Gallipoli. També hi va haver diverses campanyes menors: Campanya Àrab i Campanya d'Aràbia del Sud. Aquest teatre d'operacions va cobrir el territori més gran de tots els teatres de la Primera Guerra Mundial.
Ambdós bàndols van utilitzar forces asimètriques locals a la regió. Al bàndol Aliat hi havia àrabs que van participar en la revolta àrab i la milícia armènia que va participar en la Resistència armènia durant el genocidi armeni; juntament amb les unitats de voluntaris armenis, la milícia armènia va formar el Cos armeni de la Primera República d'Armènia el 1918. A més, els assiris es van unir als Aliats després del genocidi assiri, instigant la guerra d'independència assíria.
La participació russa al teatre d'operacions va acabar com a conseqüència de l'armistici d'Erzincan (5 de desembre de 1917), després del qual el govern revolucionari rus es va retirar de la guerra segons els termes del Tractat de Brest-Litovsk (3 de març de 1918). Els armenis van assistir a la Conferència de Pau de Trebisonda (14 de març de 1918) que va resultar en el Tractat de Batum el 4 de juny de 1918.
Els otomans van acceptar l'armistici de Mudros amb els Aliats el 30 d'octubre de 1918. Van signar el Tractat de Sèvres el 10 d'agost de 1920 i més tard el Tractat de Lausana el 24 de juliol de 1923
Objectius Imperi Otomà i les Potències Centrals L'Imperi Otomà es va unir a les Potències Centrals a través d'una aliança secreta otomà-alemanya, que es va signar el 2 d'agost de 1914. L'objectiu principal de l'Imperi Otomà al Caucas era la recuperació dels seus territoris que s'havien perdut durant la guerra russo-turca (1877-1878), en particular Artvin, Ardahan, Kars i el port de Batum. L'èxit en aquesta regió obligaria els russos a desviar les tropes dels fronts polonès i de Galítsia.
Els assessors alemanys van donar suport als exèrcits otomans en aquesta campanya per aquest motiu. Des d'una perspectiva econòmica, l'objectiu estratègic otomà, o més aviat alemany, era tallar l'accés rus als recursos d'hidrocarburs al voltant de la mar Càspia.
Alemanya va establir una Oficina d'Intel·ligència per a l'Orient (Nachrichtenstelle für den Orient) la vigília de la Primera Guerra Mundial. L'oficina va participar en la recollida d'intel·ligència i missions subversives a Pèrsia, Egipte, i a l'Afganistan, per desmantellar l'Entente anglo-rus. El ministre de la Guerra otomà Enver Paixà va afirmar que si els russos poguessin ser vençuts a les ciutats clau de Pèrsia, podria obrir el camí cap a l'Azerbaidjan, així com la resta de l'Orient Mitjà i el Caucas.
Si aquestes nacions havien de ser allunyades de la influència occidental, Enver va imaginar una cooperació entre aquests estats turcs recentment establerts. El projecte d'Enver va entrar en conflicte amb els interessos europeus que es van desenvolupar com a lluites entre diverses potències imperials clau. Els otomans també van amenaçar les comunicacions de Gran Bretanya amb l'Índia i l'Est a través del Canal de Suez. Els alemanys esperaven apoderar-se del canal per a les Potències Centrals, o almenys negar als Aliats l'ús de la ruta marítima vital.
Aliats Britànics Els britànics temien que els otomans poguessin atacar i capturar els camps petroliers de l'Orient Mitjà (i més tard de la Càspia). La Marina Reial Britànica depenia del petroli dels jaciments de petroli del sud de Pèrsia, als quals la Companyia Anglopersa de Petroli controlada pels britànics tenia accés exclusiu.
L'historiador d'Oxford (i diputat conservador) J. A. R. Marriott resumeix els debats britànics sobre l'estratègia per al Pròxim Orient i el teatre dels Balcans:
Rússia Els russos consideraven el Front del Caucas com a secundari del Front Oriental. Temien una campanya al Caucas destinada a recuperar Kars que havia estat pres de l'Imperi Otomà durant la guerra russo-turca (1877-1878) i el port de Batum.
El març de 1915, quan el ministre d'Afers Exteriors rus Sergei Sazonov es va reunir amb l'ambaixador britànic George Buchanan i amb l'ambaixador francès Maurice Paléologue, va declarar que un assentament durador de postguerra exigia la plena possessió russa de la capital de l'Imperi Otomà (Constantinoble), l'estret del Bòsfor i els Dardanels, la mar de Màrmara, el sud de Tràcia fins a la línia Enos-Midia, així com parts de la costa de la mar Negra d'Anatòlia entre el Bòsfor, el riu Sangari i un punt indeterminat prop de la badia d'İzmit. El govern imperial rus va planejar substituir la població musulmana del nord d'Anatòlia i Istanbul per colons cosacs més fiables.
Armenis El Moviment d'Alliberament Nacional Armeni pretenia establir un estat armeni a l'Altiplà d'Armènia. La Federació Revolucionària Armènia (Daixnak) va aconseguir aquest objectiu més tard durant la guerra, amb l'establiment de la Primera República d'Armènia reconeguda internacionalment el maig de 1918. Ja el 1915, l'Administració d'Armènia Occidental i posteriorment la República de l'Armènia Muntanyosa eren entitats controlades pels armenis, mentre que es va establir la Dictadura de la Càspia Central amb participació armènia. Cap d'aquestes entitats va ser de llarga durada.
Àrabs L'actor principal era el rei Hussein, cap del Regne de Hijaz. Va dirigir el que ara s'anomena la revolta àrab, els objectius principals de la qual eren l'autogovern i la fi del control otomà de la regió.
Assiris Primer els oficials russos van prometre als assiris una nació assíria sota protecció britànica i russa, i després va ser confirmada pel capità Gracey del Servei d'Intel·ligència Britànic.
En reacció al genocidi assiri i atrets per les promeses britàniques i russes d'una nació independent, els assiris liderats per Agha Petros dels Bit-Bazi, Malik Khoshaba de la tribu Bit-Tiyari i altres caps tribals de la regió de Hakkâri sota el líder nacional Mar Shimun XXI Benyamin «van decidir posar-se al costat dels Aliats, primer amb Rússia, i després amb els britànics, amb l'esperança que es poguessin assegurar després de la victòria, un autogovern per als assiris», i van lluitar al costat dels Aliats contra les forces otomanes. Els assiris eren coneguts com els voluntaris assiris o el «nostre aliat més petit». Els francesos també es van unir a l'aliança amb els assiris, oferint-los 20.000 rifles, i l'exèrcit assiri va créixer fins a 20.000 homes codirigits per Agha Petrus i Malik Khoshaba, segons Joseph Naayem (un testimoni clau, el relat del qual sobre les atrocitats va ser prologat per Lord James Bryce).
Durant les conferències de pau de París l'any 1919, la delegació assíria va demanar un estat al valiat de Diyarbekir i al nord de Mesopotàmia, a l'Iraq. Altres van demanar un protectorat britànic a l'Alta Mesopotàmia, al nord de Mossul i a Urmia. Tanmateix, això va ser rebutjat per la Gran Bretanya i els delegats dels Estats Units d'Amèrica. L'any 1924 els assiris van intentar recuperar les seves terres ancestrals a Hakkâri donant lloc a una rebel·lió assiria que va fracassar, després que Turquia ocupés formalment Hakkâri van expulsar els últims habitants cristians que encara quedaven a la regió.
Kurds A principis del , els kurds, igual que els àrabs, eren una població diversa, dispersa per una àrea àmplia i lluny de ser homogènia en l'estatus social o en la perspectiva geopolítica. Tot i que molts eren defensors compromesos del nacionalisme kurd, aquesta visió estava lluny de ser omnipresent. El 1914, molts kurds pertanyien a l'elit otomana i sovint ocupaven càrrecs d'alt rang i destacats dins de l'estat otomà.
Els nacionalistes kurds esperaven que els Aliats de la Primera Guerra Mundial els ajudessin a crear una nació kurda independent si lluitaven contra els otomans, i van emprendre diversos aixecaments al llarg de la guerra. La majoria d'aquests, excepte els aixecaments d'agost de 1917, no van comptar amb el suport de cap de les potències aliades.
A més, molts kurds rebutjats es van mantenir lleials i van lluitar en nom de l'Imperi Otomà. L'exemple més notori és el Hamidiye, una divisió de cavalleria d'elit majoritàriament kurda de l'exèrcit otomà. Els Hamidiye van lluitar pels otomans tant a la campanya del Caucas com la campanya de Pèrsia, i van tenir un paper important en el genocidi armeni. Les regions amb altes accions revolucionàries armenies van ser objectiu dels Hamidiye, que van crear una «conspiració armenia» per justificar les seves raons per matar els armenis. Segons algunes estimacions, entre deu i vint mil armenis van ser massacrats per les unitats Hamidiye.
En altres casos, els kurds locals es van unir a les forces turques no per lleialtat, sinó per compartir el botí pres als civils armenis. Segons l'historiador Raymond Kévorkian, mentre que moltes tribus nòmades kurdes van participar activament en el genocidi, els kurds assentats poques vegades ho feien.
Molts kurds també es van oposar al genocidi i van fer esforços personals per rescatar civils armenis.
Àrea d'operacions
La Campanya del Caucas va incloure conflictes armats entre l'Imperi Otomà i els Aliats, les forces d'aquests últims incloent Azerbaidjan, Armènia, la Dictadura de la Càspia Central i el Regne Unit com a part del teatre de l'Orient Mitjà, o, alternativament, com a part de la Campanya del Caucas durant la Primera Guerra Mundial.
La campanya del Caucas es va estendre des del Caucas fins a l'est d'Àsia Menor, arribant fins a Trebisonda, Bitlis, Muş i Van. La guerra terrestre va anar acompanyada d'accions realitzades per l'armada russa (Российский императорский флот) a la regió de la mar Negra de l'Imperi Otomà.
El 23 de febrer de 1917, l'avanç rus es va aturar arran de la Revolució Russa, i posteriorment el desintegrat Exèrcit rus del Caucas va ser substituït per les forces del nou Estat armeni, que comprenia les anteriors unitats de voluntaris armenis i les unitats irregulars armènies. Durant 1918 la regió també va veure l'establiment de la Dictadura de la Càspia Central, la República de l'Armènia Muntanyosa i una força aliada anomenada Dunsterforce que estava composta per tropes d'elit extretes dels fronts de Mesopotàmia i Occidental.
L'Imperi Otomà i l'Imperi Alemany van lluitar junts a Batum després de l'arribada de l'Expedició alemanya al Caucas, l'objectiu principal de la qual era assegurar el subministrament de petroli. El 3 de març de 1918, el conflicte entre l'Imperi Otomà i Rússia va acabar amb el Tractat de Brest-Litovsk, i el 4 de juny de 1918, l'Imperi Otomà va signar el Tractat de Batum amb Armènia. Tanmateix, els conflictes armats es van estendre a mesura que l'Imperi Otomà va continuar enfrontant-se amb la dictadura de la Càspia Central, la República de l'Armènia Muntanyosa i les forces de l'Imperi Britànic de la Dunsterforce fins que es va signar l'armistici de Mudros el 30 d'octubre de 1918.
Otomans al Front oriental europeu