Jan Mayen és una illa que es troba al límit entre l'oceà Atlàntic i l'oceà Àrtic, part del Regne de Noruega i administrada des del comtat de Nordland. Descoberta a principis del per baleners holandesos, l'illa només va servir com a base per a la caça de balenes o la guineu àrtica perquè no va ser reclamada per cap nació. L'hivern del 1882 al 1883, al primer any polar internacional, es va convertir en un centre d'estudis científics. No serà fins al 1929 quan Noruega en pren la possessió exclusiva i passa a utilitzar-la primer com a base meteorològica i a partir del 1959 com a centre de radionavegació.
L'illa es troba sota la influència del clima polar, i la seva única formació vegetal és la tundra. Pel que fa a la fauna predominen els ocells marins. Jan Mayen és el cim emergit d'un volcà format en un punt calent que culmina al Beerenberg, a 2.277 metres. La gran distància de l'illa respecte les terres més properes, juntament amb la duresa del clima, no n'han afavorit l'assentament humà, que es limita als equips científics i tècnics que periòdicament es traslladen a Olonkinbyen.
Geografia Localització miniatura|esquerra|Situació de l'illa de Jan Mayen a l'oceà Atlàntic Nord. Jan Mayen és una illa europea relativament aïllada, puix es troba al nord de l'oceà Atlàntic, en el seu límit amb l'oceà Àrtic. Més concretament, l'illa delimita amb el mar de Groenlàndia a l'oceà Àrtic al nord-oest, i amb el mar de Noruega a l'oceà Atlàntic al sud-est.
L'illa no forma part de cap arxipèlag i no l'acompanya cap altra illa secundària o illot. És per això que la terra més propera és a les costes orientals de Groenlàndia, a uns 500 kilòmetres a l'oest. Islàndia es troba a 550 quilòmetres al sud-oest, Noruega a 950 quilòmetres al sud-est i Svalbard al nord-est.
L'illa està situada més enllà del paral·lel 66° 33' 39" de latitud nord que delimita el cercle polar àrtic i lluny de qualsevol ruta comercial important.
Geografia física miniatura|esquerra|Imatge de satèl·lit de l'illa durant l'estiu. Jan Mayen és una illa de forma allargada orientada de nord-est a sud-oest i amb una superfície de 377 km². L'illa fa 53,6 quilòmetres de llargada per 15,8 km d'amplada com a màxim i es compon de dues àrees geogràfiques connectades per un estret istme de 2,5 quilòmetres. El punt més septentrional de l'illa és el Nordkapp, en català 'Cap Nord', format durant l'erupció al 1985 del Beerenberg, i el més meridional és el Sørkapp, en català 'Cap Sud'. miniatura|esquerra|Mapa topogràfic de Jan Mayen, amb el Beerenberg a la dreta. La part nord-est de l'illa és de forma el·líptica i s'anomena Nord-Jan, i està constituïda pel punt culminant de l'illa i del Beerenberg; el Haakon VII Toppen, que s'eleva a 2.277 metres d'altitud, i està format per l'acumulació de lava durant les diferents erupcions volcàniques. La part sud-oest de l'illa s'anomena Sør-Jan, i es tracta d'un massís allargat que s'eleva fins als 769 metres al Rudolftoppen i forma un continu de cràters, cons i doms volcànics i dels respectius materials eruptius, com lava i tefres. A banda i banda de l'istme hi ha dues badies: l'Engelskbukta, encarada al nord-oest, al mar de Groenlàndia i formant part de l'oceà Àrtic; i la Rekvedbukta, oberta al sud-est, cap al mar de Noruega, a l'oceà Atlàntic.
La línia costanera fa 124,1 quilòmetres de llargada i és formada majoritàriament per penya-segats i costes rocalloses. Sols l'istme es compon per dipòsits marins, que han creat dos cordons litorals que delimiten dues llacunes: Nordlaguna, a la costa nord i Sørlaguna, la més gran, a la costa sud. Altres petites badies, com Guinea-bukta o Kvalrossabukta, es troben a les costes de Sør-Jan. Jan Mayen es troba al límit de la banquisa d'hivern que envolta Groenlàndia. Amb tot, a causa de l'escalfament climàtic del planeta, cada vegada és més rar veure la banquisa des de l'illa.
Si bé l'illa no té cap curs d'aigua permanent, l'aigua dolça hi és ben present en forma de llacs petits, i sobretot pel casquet glacial que recobreix fins a 115 km² del Beerenberg, quasi una tercera part del total de l'illa. Durant els mesos més càlids les part menys gruixudes d'aquesta capa de gel es fonen, formant diferents llengües glacials, cinc de les quals arriben al mar. Aquest casquet glacial ha vist reduïda la seva extensió en els darrers anys a causa de l'escalfament climàtic de la Terra.
Geologia miniatura|esquerra|El Beerenberg i una de les seves glaceres vista des de l'oest. Jan Mayen és una illa volcànica en activitat que està situada a la placa Euroasiàtica. És una illa relativament jove, ja que té menys de 700.000 anys d'antiguitat, i és formada per un punt calent situat pràcticament al centre de la dorsal mesoatlàntica. Una secció d'aquesta dorsal, la dorsal Mohns, orientada de nord-est a sud-est, que acaba en les proximitats de la costa nord de l'illa, és continuada per la zona de fractura de Jan Mayen, una falla transformant orientada de nord-oest a sud-est, que a la vegada continua uns 170 quilòmetres al nord-oest de Jan Mayen per la dorsal Kolbeinsey, orientada de nord-oest a sud-oest. miniatura|esquerra|Mapa geològic de l'illa. Un centenar de boques eruptives, sis cúpules de traquita i una dotzena de fissures eruptives es reparteixen pel conjunt de l'illa, resultat de les erupcions hagudes des de la fi del Plistocè. Les laves basàltiques alcalines i traquites componen la majoria de les roques presents a la superfície de l'illa. La resta de roques de la superfície són compostes per materials volcànics erosionats pels corrents oceànics que formen platges i cordons litorals al fons d'algunes badies de l'illa o immobilitzades per les glaceres.
El Beerenberg, un estratovolcà que s'eleva fins als 2.277 msnm i que es troba cobert per 115 km² de gel, forma el Nord-Jan, la part nord de l'illa. És el principal volcà de Jan Mayen i el situat més al nord de la Terra. Al vessant nord-est, les erupcions volcàniques del 1970 i el 1985 van provocar el creixement de l'illa quan les colades arribaren al mar. miniatura|Imatge de satèl·lit de l'illa de Jan Mayen i diversos tornados de Karman, materialitzats en forma de núvols, en direcció sud-est. El Sør-Jan, la part sud de l'illa, conté el nombre més gran de boques eruptives representades per un conjunt de cràters, cons d'escòria, cúpules de traquites i restes d'erupcions compostos per lava i tefra.
Clima L'illa de Jan Mayen es troba en latituds elevades i està en contacte amb dos corrents oceànics i les seves masses d'aire associades: des del nord, el corrent fred de la Groenlàndia oriental asseca l'aire i el carrega d'icebergs al març, xoca amb el corrent de l'Atlàntic Nord, provinent del sud, molt més humit. Aquesta situació fa que l'illa tingui un clima polar suavitzat per les influències marítimes que ocasionen freqüents tempestes i boires persistents, similar a la Terra de Francesc Josep i Trondheim. La insolació també es veu afectada per la posició septentrional d'illa, situada per sobre del cercle polar àrtic amb l'aparició de la nit polar (amb foscor completa) de mitjan novembre a finals de gener, i del sol de mitjanit (amb disc solar complet) de mitjans de maig a finals de juliol.
Les mitjanes mensuals de temperatures (corba vermella del diagrama climàtic de la dreta) varien des dels +4,9 °C a l'agost fins als -6,1 °C del febrer i març, amb una mitjana anual d' -1,4 °C. Les temperatures extremes registrades a l'illa són de -28,4 °C (al febrer del 1965) i de +18,1 °C (al juny del 1953). Les precipitacions (corba blava del diagrama climàtic de la dreta) són relativament escasses, amb una mitjana anual de 613 mm. Les precipitacions mensuals varien dels 36 mm del juny als 83 mm de l'octubre. Aquestes precipitacions, juntament amb les baixes temperatures, són propícies per a la formació i manteniment dels camps de gel presents al Beerenberg.
Aïllada enmig de l'oceà, l'illa de Jan Mayen no està protegida del vent catabàtic que arriba directament de les zones àrtiques del nord de Groenlàndia, situada a l'oest d'aquesta. Sovint, la temperatura es ressent a causa d'un fenomen de sensació tèrmica, disminuint la temperatura uns 20 °C amb un vent de 102,6 km/h. Aquest vent del nord pot ser l'origen d'un núvol orogràfic que forma núvols lenticulars i sobretot pot provocar un carrer de vòrtex de von Karman en topar amb el Beerenberg. Les cel·les arremolinades formades per aquest fenomen poden arribar fins a 25 km de diàmetre i persistir sobre centenars de quilòmetres, fent llavors perillosa l'aproximació a Jan Mayen pels avions que venen del sud.
Fauna miniatura|Xatrac àrtic de Svalbard al juliol de 2004. A Jan Mayen no hi ha cap mamífer terrestre des del 1990. Les guineus àrtiques van ser exterminades de l'illa mitjançant paranyers noruecs a principis del i els ossos polars no s'aventuren tant al sud a causa de la disminució de la banquisa hivernal.
Les aigües costaneres de l'illa són riques en peixos i atrauen nombrosos cetacis, com la balena de Groenlàndia, la iubarta, el rorqual d'aleta blanca, el rorqual comú, el rorqual blau, el rorqual boreal, el zífid cap d'olla boreal, l'orca i el dofí de musell blanc, així com morses i nombroses aus marines que, amb prop de 500.000 parelles reproductores, són els animals més abundants a l'illa. En total, hi ha 120 espècies d'ocells censats.
Els ocells més comuns són l'èider, el xatrac àrtic, el somorgollaire alablanc, el gavotí, el fraret atlàntic, el fulmar, la gavineta i el somorgollaire de Brünnich, aquestes tres últimes espècies són les principals que nidifiquen a l'illa.
Flora miniatura|Salze nan a les muntanyes de Tatra, a Polònia. A causa del seu clima polar, l'única formació vegetal presenta a Jan Mayen és la tundra, formada principalment d'herbes i molses. Està composta de 74 espècies vegetals; 4 de falgueres, 53 de dicotiledònies i 17 de liliòpsides, així com de 3 espècies de Taraxacum endèmiques, que són Taraxacum brachyrhynchum, Taraxacum recedens i Taraxacum torvum, i de 9 espècies de fongs.
Entre les espècies vegetals presents a l'illa hom troba una subespècie boreal de cua de cavall petita, càrex, luzules, poes, ceràsites, potentil·les, ranuncles (que comprèn el ranuncle glacial), ròmec, saxífragues, silenes, taraxacum, veròniques, etc.
Jan Mayen no té boscos però malgrat això a l'illa hi ha una espècie d'arbre. Es tracta d'una espècie de salze nan, amb una alçada compresa entre 1 i 6 centímetres i amb fulles que mesuren d'1 a 2 centímetres de llarg.
Les autoritats noruegues tenen una especial cura per la protecció del medi ambient de l'illa, restringint molt les activitats permeses.
Història Descobriment miniatura|Gravat del que mostra escenes de caça de balenes de Groenlàndia duta a terme per holandesos prop de Jan Mayen i Beerenberg. El descobriment de Jan Mayen encara és motiu de controvèrsia. El monjo irlandès Brandan de Conflert va relatar al que durant el transcurs d'un dels seus viatges es va apropar a una illa negra que escopia foc i produïa un soroll eixordador. Pensant que havia arribat a les portes de l'infern, no va desembarcar. L'illa de Jan Mayen és volcànica, i és possible que la descobrís durant alguna de les seves erupcions, però no n'hi ha cap prova. Tanmateix és possible que els vikings coneguessin l'existència de l'illa, ja que van ser presents a Noruega, les illes Fèroe, Islàndia, Groenlàndia i Terranova.