miniatura|upright=1.5|L'execució d'Hug Le Despenser el Jove representada en una obra del cronista francès Jean Froissart
Penjat, arrossegat i esquarteratLa traducció de l'anglès té tradició d'ús en català. Vegeu per exemple: (en anglès hanged, drawn and quarteredEl terme anglès drawn inicialment es referia a l'arrossegament del reu per un cavall cap al patíbul abans de ser penjat. Com que això podia provocar que el presoner no arribés amb vida fins al botxí, cap al a Anglaterra el terme drawn es referia a l'extracció de les vísceres i altres mutilacions, en concret la castració, l'esventrament i, finalment, la decapitació; tot això després de ser penjat des d'una altura que no arribés a provocar la fractura del coll i durant un espai de temps que no provoqués la mort per sufocació. És per aquest motiu que Guy Fawkes va preferir suïcidar-se saltant de cap des del patíbul quan l'anaven a executar per haver instigat la conspiració de la pólvora. o, de vegades, hung, drawn and quartered) va ser una forma d'execució implantat a Anglaterra a partir de l'any 1351 que era aplicat als culpables d'alta traïció; aquestcàstig, tanmateix, fou registrat per primera vegada durant el regnat del rei Enric III (1216-1272) i del seu successor, Eduard I (1272–1307). Els convictes eren lligats a un panell de fusta i arrossegats per un cavall fins al lloc d'execució, on eren penjats (fins a estar a punt de morir), emasculats, eviscerats, decapitats i esquarterats (tallats en quatre parts). Les restes eren sovint exposades en llocs importants arreu del país, tals com el pont de Londres. Per raons de decència pública, les dones convictes d'alta traïció eren cremades a la foguera.
La severitat de la sentència es mesurava segons la serietat del crim. Com que es tractava d'un atac contra l'autoritat del monarca, l'alta traïció era considerada un acte prou deplorable com per demanar el càstig més extrem per l'infractor. Tot i que alguns convictes van aconseguir la commutació de pena i van finar d'una manera menys ignominiosa, durant els diversos segles que es va aplicar aquesta sentència molts homes culpables d'alta traïció van ser objecte d'aquesta pena capital. Entre ells s'hi troben sacerdots catòlics executats durant l'època elisabetiana i molts dels regicides de Carles I implicats en l'execució d'aquest monarca l'any 1649.
Tot i que la llei del Parlament anglès que defineix l'alta traïció encara roman en els llibres estatutaris del Regne Unit, en un llarg període de reforma legal del la sentència penjat, arrossegat i esquarterat (hanged, drawn and quartered) va ser canviada per arrossegat, penjat fins a la mort i decapitat i esquarterat pòstumament (drawing, hanging until dead, and posthumous beheading and quartering). El 1870 la llei va esdevenir obsoleta, i el 1998 el Regne Unit va abolir la pena de mort per traïció.
Traïció a Anglaterra miniatura|upright=1.5|Il·lustració de l'obra Chronica Majora de Matthew Paris en la qual William de Marisco és arrossegat cap al lloc d'execució per un cavall.
Durant la plena edat mitjana, aquells qui vivien a Anglaterra i eren culpats de traïció eren castigats de diverses maneres, entre les quals hi havia l'arrossegament i la forca. En el es van introduir càstigs més severs, tals com l'evisceració, la foguera, la decapitació i l'esquarterament. El cronista contemporani anglès Matthew Paris va descriure com el 1238 "un home armat, un home amb certa educació (armiger literatus)" va intentar assassinar Enric III. La seva història explica en detall com va ser executat: "fou arrossegat, decapitat i després el seu cos fou partit en tres parts: cada part fou després arrossegada pels carrers d'una de les principals ciutats d'Anglaterra i, finalment, penjada en una forca usada pels lladres".: Rex eum, quasi regiae majestatis (occisorem), membratim laniatum equis apud Coventre, exemplum terribile et spectaculum comentabile praebere (iussit) omnibus audentibus talia machinari. Primo enim distractus, postea decollatus et corpus in tres partes divisum est. El convicte fou presumptivament enviat per William de Marisco, un fora de la llei que alguns anys abans havia assassinat un home sota protecció reial abans d'escapar a l'illa de Lundy. De Marisco fou capturat el 1242 i, segons ordres del rei Enric, fou arrossegat des de Westminster fins a la Torre de Londres, on fou executat: fou penjat de la forca fins que morí. El cadàver fou eviscerat, les seves entranyes cremades i el cos esquarterat: les parts es distribuïren també per ciutats arreu del país. El càstig, però, està referenciat amb més freqüència durant l'època del regnat d'Eduard I. El gal·lès Dafydd ap Gruffydd va esdevenir el primer noble d'Anglaterra a ser penjat, arrossegat i esquarterat després que, en contra de la voluntat del rei, es proclamés a si mateix príncep de Gal·les i senyor de Snowdon. La rebel·lia de Gruffydd va fer enfadar tant el rei que va demanar un càstig original, per la qual cosa, després de la seva captura i posterior judici per traïció el 1283 va ser arrossegat amb cavall fins al seu lloc d'execució. Com que havia assassinat nobles anglesos fou penjat viu; per haver-los assassinat durant la Pasqua fou eviscerat i les seves entranyes foren cremades; i per haver conspirat contra el rei diverses vegades durant el seu regnat, el seu cos fou esquarterat i les parts foren enviades arreu del país: el seu cap el posaren dalt de tot de la Torre de Londres. El líder rebel escocès William Wallace va patir un destí similar: fou capturat i jutjat el 1305, i va ser forçat a dur una corona de llorer i arrossegat fins a Smithfield, on fou penjat i decapitat. Les seves entranyes van ser cremades i el seu cadàver esquarterat; el seu cap va ser col·locat al pont de Londres i les parts resultants de l'esquarterament van ser enviades a Newcastle, Berwick, Stirling i Perth.
miniatura|esquerra|El rei Eduard III d'Anglaterra, sota el regnat del qual s'aprovà la Treason Act de 1351: definia què constituïa una alta traïció al Regne Unit.
Aquestes i d'altres execucions, com la d'Andrew Harcklay, 1r comte de Carlisle, i la d'Hug Despenser el Jove (ambdues van tenir lloc durant el regnat d'Eduard II) es van dur a terme en una època que les lleis de traïció a Anglaterra –i els càstigs corresponents– no estaven clarament definits al dret anglosaxó.La traïció abans de 1351 estava definida al Codi legal d'Alfred el Gran. Tal com escrigué Patrick Wormald: "si algú trama un complot contra la vida del rei [senyor]... se'n farà responsable la seva vida i tot el que posseeix... o bé podrà quedar lliure de càrrecs pagant un rescat". La traïció es basava en la lleialtat cap al sobirà de tots els individus d'edat 14 anys o superior, i era potestat del rei i els seus jutges determinar si aquesta lleialtat havia estat trencada. Els jutges d'Eduard III havien fet algunes interpretacions una mica massa entusiastes de les activitats que constituïen traïció, cosa que feu que els parlamentaris demanessin clarificar la llei. Això dugué al reu Eduard a introduir la Treason Act de 1351, que fou introduïda en una època de la història d'Anglaterra en la qual el dret de govern del rei era indisputable; la llei fou, doncs, escrita principalment per protegir el tron i el sobirà. La nova legislació oferia una definició més concisa de la traïció que l'anterior, i dividia l'antiga ofensa feudal en dues classes. Es definí la petty treason ("petita traïció"), que es referia a l'assassinat d'un senyor per part del seu servent, d'un marit per part de la seva muller o d'un prelat per part del seu clergue. Els homes convictes de petty treason eren arrossegats i penjats a la forca, mentre que les dones eren cremades.Les dones eren considerades propietat legal dels seus marits, per la qual cosa una dona convicta de matar el seu marit no era culpable d'assassinat sinó de petty treason. Per haver trencat l'ordre públic es requeria un grau de retribució: l'execució a la forca era considerada insuficient per un crim tan atroç.
L'alta traïció era l'ofensa més atroç que podia cometre un individu. Qualsevol intent de soscavar l'autoritat del rei era considerat tan seriós com si se l'ataqués personalment: un assalt al seu estatus com a sobirà i una amenaça directa al seu dret de govern. Es considerava, doncs, que la pena era absolutament necessària i que el crim era mereixedor d'un càstig suprem. La diferència pràctica entre els dos delictes es trobava, per tant, en la conseqüència resultant de ser convicte: en comptes de ser arrossegats i penjats, els homes havien de ser penjats, arrossegats i esquarterats, mentre que les dones –per raons de decència pública– havien de ser arrossegades i cremades. La llei declarava que una persona havia comès alta traïció en els següents casos: si s'imaginava la mort del rei, de la seva muller o del seu fill més gran (i hereu); si violava la muller del rei, la seva filla més gran (si no estava casada), o la muller del seu fill més gran (i hereu); si iniciava una guerra contra el rei en el seu reialme; si s'adheria als enemics del rei en el seu reialme, donant-los ajuda i confort en el seu reialme o en qualsevol altre lloc; si falsificava el Gran Segell o el Segell Privat, o la moneda reial; si importava conscientment moneda falsificada; i, finalment, si assassinava el Lord canceller, el Lord tresorer o qualsevol dels jutges reials mentre es trobaven en el seu lloc de treball. De totes maneres, la llei no limitava l'autoritat del rei en la definició de l'abast de la traïció. Contenia una condició que conferia als jutges anglesos la discreció d'estendre aquest abast on fos necessari: aquest procés es coneix com a traïció constructiva. També s'aplicava als individus de les colònies britàniques a Amèrica i, encara que es van dur a terme algunes execucions per traïció a les províncies de Maryland i Virgínia, només dos colons van ser executats pel mètode de ser penjats, arrossegats i esquarterats: el 1630, William Matthews a Virgínia, i en els anys 1670, Joshua Tefft a Nova Anglaterra. Sentències posteriors van concloure amb el perdó o amb la condemna a la forca.
Només calia un testimoni per declarar culpable una persona de traïció; el 1552, però, el nombre fou incrementat a dos. Els sospitosos eren, en primer lloc, interrogats en privat pel Consell Privat abans que fossin processats. No se'ls permetia presentar testimonis ni disposar de cap mena d'ajuda per a la seva defensa i, generalment, es consideraven presumptes culpables ja des del principi. Això vol dir que, durant segles, qualsevol persona acusada de traïció es trobava en una situació de desavantatge legal molt acusada; això va durar fins a finals del , en els quals es va introduir la Treason Act de 1695 després que durant molts anys s'haguessin presentat càrrecs de traïció contra persones del Whig a causa de motius polítics. Aquesta esmena permeté als processats disposar d'un advocat (counsel), a presentar testimonis, a obtenir una còpia de la seva acusació i a ser jutjats per un jurat; a més, si el càrrec no era per un intent d'atemptar contra la vida del monarca, podien ser processats durant els tres anys següents des del presumpte delicte.
Execució de la sentència