miniatura|Banc Central Europeu Un banc central, banc federal, reserva federal o autoritat monetària és una institució que s'encarrega de la política monetària d'un Estat o d'un grup de nacions, com és el cas del Banc Central Europeu. La seva responsabilitat principal és mantenir l'estabilitat de la moneda i de l'oferta (quantitat) de moneda circulant; és a dir, té el monopoli de l'emissió de moneda dins un territori determinat. Altres tasques importants són el control dels tipus d'interès i el control de la inflació. És també l'últim recurs del sector bancari i les institucions bancàries privades i públiques en temps de crisi econòmica, actuant com a prestador en darrera instància. En alguns casos, un banc central també pot tenir poders de supervisió per verificar que les institucions financeres operin de manera honesta i legítima.
En la majoria d'Estats el banc central és una entitat del govern amb un cert grau d'autonomia, fet que permet la possibilitat d'intervenció governamental en la política monetària. Tanmateix, en alguns estats el banc central opera de manera independent del govern, sota lleis i reglaments que impedeixen o limiten la intervenció política. Alguns exemples són la Reserva Federal dels Estats Units, el Banc del Japó, el Banc d'Anglaterra, el Banc del Canadà, el Banc de Mèxic, el Banc de Reserva d'Austràlia i el Banc Central Europeu. Habitualment, un banc central és dirigit per un governador, o president com és el cas del Banc Central Europeu o per un director executiu com és el cas de l'Autoritat Monetària de Hong Kong i de la de Singapur.
Terminologia No existeix una terminologia universal per al nom d'un banc central. Els primers bancs centrals eren sovint l'única o la principal institució financera formal en la seva jurisdicció i, per tant, sovint s'anomenaven "banc de" seguit del nom de la ciutat o del país corresponent; per exemple, el Banc d'Amsterdam, el Banc d'Hamburg, el Banc d'Anglaterra o el Wiener Stadtbank. Les pràctiques de nomenclatura van evolucionar posteriorment a mesura que s'establien més bancs centrals. L'expressió "banc central" en si mateixa no va aparèixer fins a principis del , però en aquell moment es referia a la seu central d'un banc amb múltiples sucursals, i encara va ser utilitzada en aquest sentit per Walter Bagehot en el seu assaig fonamental de 1873 Lombard Street. Durant aquella època, el que ara es coneix com a banc central s'anomenava sovint banc emissor (, ). La referència a la banca central en el sentit actual només es va generalitzar a principis del segle XX.
Els noms dels bancs centrals individuals inclouen, amb referències a la data en què el banc va adquirir el seu nom actual:
Banc de País: p. ex. Banc dels Estats Units (1791), Banc de França (1800), Banc de Java (1828), Banc del Japó (1882), Banc d'Itàlia (1893), Banc de la Xina (1912), Banc de Mèxic (1925), Banc del Canadà (1934), Banc de Corea (1950). El Banc d'Anglaterra ha mantingut el seu nom original de 1694, tot i que l'Acta d'Unió de 1707 i les Actes d'Unió de 1800 van ampliar el seu àmbit d'actuació al conjunt del Regne Unit. Banc Nacional: p. ex. Banc Nacional de Bèlgica (1850), Banc Nacional de Bulgària (1879), Banc Nacional Suís (1907), Banc Nacional de Polònia (1945) o Banc Nacional d'Ucraïna (1991). Banc de l'Estat: p. ex. Banc de l'Estat de l'Imperi Rus (1860), Banc de l'Estat del Pakistan (1948), Banc de l'Estat del Vietnam (1951); també antics bancs centrals de països comunistes, p. ex. el Banc de l'Estat de l'URSS (o Gosbank, 1922) o el Banc de l'Estat de Txecoslovàquia (1950). Banc popular: aquest concepte, també associat al comunisme, és utilitzat pel Banc Popular de la Xina (1949). Banc de Reserva: als EUA la Reserva Federal (1913) i posteriorment en colònies o dominis britànics, p. ex. Banc de Reserva de Sud-àfrica (1921), Banc de Reserva de Nova Zelanda (1934), Banc de Reserva de l'Índia (1935), Banc de Reserva d'Austràlia (1960) o el Banc de Reserva de Fiji (1984). Banc Central: p. ex. Banc Central de la Xina (1924), Banc Central de la República de Turquia (1930), Banc Central de l'Argentina (1935), Banc Central d'Irlanda (1943), Banc Central de Sri Lanka (1950), Banc Central del Paraguai (1952), Banc Central del Brasil (1964), Banc Central de Rússia (1990) o el Banc Central Europeu (1998). Autoritat Monetària: p. ex. Autoritat Monetària de Singapur (1971), Autoritat Monetària de les Maldives (1981), Autoritat Monetària de Hong Kong (1993), Autoritat Monetària de les Illes Caiman (1997). L'Autoritat Monetària de l'Aràbia Saudita (1952) va ser rebatejada com a Banc Central de l'Aràbia Saudita el 2020, però encara utilitza l'acrònim SAMA.
En alguns casos, s'utilitza el nom en la llengua local en la pràctica internacional, p. ex. De Nederlandsche Bank (1814), (1957) o Bangko Sentral ng Pilipinas (1993).
Alguns bancs comercials tenen noms que suggereixen que són bancs centrals, encara que no ho siguin: en són exemples el State Bank of India i el Central Bank of India, el Banc Nacional de Grècia, el Banco do Brasil, el National Bank of Pakistan, el Bank of China, el Bank of Cyprus o el Bank of Ireland, així com el Deutsche Bank. Algunes d'aquestes institucions, però no totes, havien assumit funcions de banca central en el passat.
Història L'adopció generalitzada de la banca central és un fenomen bastant recent. A principis del segle XX, aproximadament dos terços dels estats sobirans no tenien un banc central. Les onades d'adopció de bancs centrals es van produir en el període d'entreguerres i després de la Segona Guerra Mundial.
Al segle XX, els bancs centrals es creaven sovint amb la intenció d'atreure capital estranger, ja que els banquers preferien prestar a països amb un banc central sota el patró or.
Antecedents L'ús dels diners com a unitat d'intercanvi és anterior a la història. El control governamental dels diners està documentat en l'economia de l'antic Egipte (2750–2150 aC). Altres cultures de l'Àsia Menor van materialitzar més tard les seves monedes en forma de monedes d'or i plata.Metcalf, William E. The Oxford Handbook of Greek and Roman Coinage, Oxford: Oxford University Press, 2016, p. 43–44
La simple emissió de paper moneda o altres tipus de diners per part d'un govern no és el mateix que la banca central. La diferència és que els diners financers emesos pel govern, com els presents, per exemple, a la Xina durant la dinastia Yuan en forma de paper moneda, normalment no eren lliurement convertibles i, per tant, de qualitat inferior, cosa que ocasionalment provocava hiperinflació.
A partir del segle XII, va sorgir una xarxa de bancs professionals principalment al sud d'Europa.Collins, Christopher. The Oxford Encyclopedia of Economic History, Volume 3. Banking: Middle Ages and Early Modern Period, Oxford University Press, 2012, p. 221–225 Els bancs podien utilitzar diners comptables per crear dipòsits per als seus clients. Així, tenien la possibilitat d'emetre, prestar i transferir diners de manera autònoma sense el control directe de les autoritats polítiques.
Primers bancs centrals municipals miniatura|Interior de la Llotja de Barcelona, on operava la Taula de canvi de la ciutat La Taula de Canvi de Barcelona, establerta el 1401, és el primer exemple de banc municipal, majoritàriament públic, que van ser pioners en establir una banca central a escala limitada. Aviat va ser emulada pel Banco di San Giorgio a la República de Gènova, establert per primera vegada el 1407, i molt més tard pel Banco del Giro a la República de Venècia i per una xarxa d'institucions a Nàpols que més tard es van consolidar en el Banco di Napoli. Al sud de França van sorgir els cahorsins. A partir del segle XVII, progressivament es van establir bancs centrals municipals en els principals centres comercials del nord-oest d'Europa, concretament el Banc d'Amsterdam el 1609 i l'Hamburger Bank el 1619.Quinn, Stephen; Roberds, William (2006), "An Economic Explanation of the Early Bank of Amsterdam, Debasement, Bills of Exchange, and the Emergence of the First Central Bank" , Federal Reserve Bank of Atlanta, Working Paper 2006–13 Aquestes institucions oferien una infraestructura pública per a pagaments internacionals sense efectiu.Collins, Christopher. The Oxford Encyclopedia of Economic History, Volume 3. Banking: Middle Ages and Early Modern Period, Oxford University Press, 2012, p. 223 Tenien com a objectiu augmentar l'eficiència del comerç internacional i salvaguardar l'estabilitat monetària, complint funcions comparables a les dels bancs centrals moderns.Kurgan-van Hentenryk, Ginette. Banking, Trade and Industry: Europe, America and Asia from the Thirteenth to the Twentieth Century, Cambridge University Press, 1997, p. 39
Primers bancs centrals nacionals miniatura|El Banc d'Anglaterra el 1791 El banc central suec, conegut des del 1866 com a Sveriges Riksbank, va ser fundat a Estocolm el 1664 a partir de les restes del fallit Stockholms Banco i responia davant el Riksdag, el parlament suec de l'edat moderna.History of Sveriges Riksbank Riksbank.com Una de les seves funcions era prestar diners al govern.Bordo, M. (December 2007), "A Brief History of Central Banks" , Federal Reserve Bank of Cleveland.
L'establiment del Banc d'Anglaterra va ser ideat per Charles Montagu, 1r comte de Halifax, seguint una proposta de 1691 de William Paterson. Es va crear mitjançant una carta reial el 27 de juliol de 1964, coneguda com la Tonnage Act.H. Roseveare, The Financial Revolution 1660–1760 (1991, Longman), p. 34 Al banc se li va donar la possessió exclusiva dels saldos del govern, i esdevingué l'única organització autoritzada a emetre bitllets. No tenia però totes les funcions dels bancs centrals actuals, com ara regular el valor de la moneda, finançar el govern o funcionar com a prestador en darrera instància per als bancs quan patien una crisi de liquiditat.
A principis del segle XVIII, a França va fracassar un experiment important de banca amb la Banque Royale de John Law. Més tard al mateix segle, França va tenir altres intents amb la Caisse d'Escompte, creada el 1767, i el rei Carles III d'Espanya va establir el Banc d'Espanya el 1782. El Banc d'Assignació Rus, establert el 1769 per Caterina la Gran, va ser una excepció al patró general dels primers bancs centrals nacionals, ja que era propietat directa del govern imperial rus, en lloc d'accionistes individuals privats. Als naixents Estats Units, Alexander Hamilton, com a secretari del Tresor, va crear el Primer Banc dels Estats Units a la dècada de 1790, malgrat la forta oposició dels republicans jeffersonians.
Expansió durant el segles XIX i XX miniatura|El Banc de Finlàndia a Helsinki miniatura|L'Edifici Eccles a Washington, D.C. acull les oficines principals de la Junta de Governadors de la Reserva Federal. miniatura|Seu central del Banc Popular de la Xina a Pequín Els bancs centrals es van establir en molts països europeus durant el . A França, després de diversos intents fallits, Napoleó va crear la Banque de France el 1800 per estabilitzar i desenvolupar l'economia francesa i millorar el finançament de les seves guerres. El Banc de França esdevindria el banc central més important de l'Europa continental durant tot el segle XIX. El Banc de Finlàndia va ser fundat el 1812, poc després que Finlàndia hagués passat de mans sueques a russes per convertir-se en el Gran Ducat de Finlàndia. Simultàniament, es van establir un petit grup de poderoses xarxes bancàries familiars, representades per la Casa Rothschild, amb sucursals a les principals ciutats d'Europa, així com Hottinguer a Suïssa i Oppenheim a Alemanya, exercint un paper de banca quasi central.Niall Ferguson, The House of Rothschild: Volume 1: Money's Prophets: 1798–1848 (1999).Gabriele Teichmann, "Sal. Oppenheim jr. & Cie., Cologne." Financial History Review 1.1 (1994): 69–78, online in English .