LOrde de Santa Cristina de Somport fou un orde de canonges regulars de tipus hospitaler vinculat a l'hospital de Santa Cristina de Somport. Constituït cap al començament del , desaparegué com a orde en 1607.
Història L'hospital de Somport (a Candanchú, terme municipal d'Aísa, Jacetània, Aragó) ja existia al , quan és citat al Codex Calixtinus, com Unum tribus mundi, "un dels tres del món", referint-se als tres grans hospitals de les vies de pelegrinatge: els de Jerusalem, el del coll del Gran Sant Bernat i aquest, a la Via Tolosana del Camí de Sant Jaume. Aquesta frase es convertí en el lema de la casa, inscrit a l'altar major de l'església. Un esment en un document de Sanç I d'Aragó i Pamplona de 1078 sembla ésser fals, per la qual cosa la menció més antiga conservada de l'establiment és la d'un diploma de Pere I d'Aragó, l'any 1100. L'hospital guardava com a relíquies la llengua de Santa Cristina de Tir, un os de Sant Joan Baptista i un Lignum Crucis.
Pot ser que l'hospital fos una fundació dels vescomtes de Bearn, i una tradició indica que fou Gastó IV de Bearn, per la ràpida difusió que l'orde de Santa Cristina tingué a les seves terres, però no se'n sap del cert. Els reis d'Aragó Pere I i Alfons I d'Aragó els atorgaren privilegis i drets sobre territoris seus.
Al començament va estar vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem, però en començar el ja n'és autònom i es vincula a un orde hospitaler nascut al mateix hospital.
Llegenda de la fundació Una tradició explica que dos cavallers que feien el Camí de Sant Jaume van acordar de fer un refugi per a pelegrins a Somport, lloc perillós del camí on sovint morien molts d'ells, que ja hi arribaven en males condicions, i on, per la neu i els llops que hi havia, estaven desemparats. Mentre pensaven quin era el millor lloc per bastir-lo, veieren un colom blanc que portava al bec una creu d'or: va deixar-la caure i en el lloc on la creu caigué, començaren a fer l'església i, a la vora, l'hospital. Quan la notícia s'estengué, hi arribaren donacions i llegats dels sobirans d'Aragó i el Bearn, i el refugi previst es convertí en un gran hospital.
La llegenda, segurament, explica l'emblema de l'hospital: el colom blanc amb la creu daurada al bec.
L'orde miniatura|esquerra|Ruïnes de l'hospital en l'actualitat L'hospital estava a càrrec d'una comunitat de canonges regulars des de la seva fundació. L'organització, similar a la dels ordes militars hospitalers, ha fet que s'hagi confós i anomenat, sovint com a orde militar, on els cavallers tindrien al seu càrrec la vigilància dels camins i la protecció dels pelegrins. Ja al , l'habitual als documents és parlar de lOrde de Santa Cristina, presidida per un prior, el de l'hospital de Somport, sota el qual hi ha els comanadors dels hospitals i cases dependents, i els frares de cadascuna.
El primer prior conegut fou Guilhem de Lafita, d'origen gascó o bearnès, i entre 1107 i 1141, dels deu canonges de l'hospital, set són bearnesos. La riquesa ramadera del terreny fa que l'hospital tingui en aquest sector la seva font de riquesa i que la comunitat compti amb un maior vaccarum, o majoral de vaques. En 1127, Alfons I d'Aragó concedí a Santa Cristina terres al sud del regne, en 1131 els donà l'església de Bisimbre i en 1132 terres a Sòria, on continuaren expandint-se els frares.
Al , l'hospital havia assolit molta importància. Innocenci III proclamà a Perusa una butlla, el 4 de juny de 1216 on cita les comandes, viles i esglésies que hi pertanyen, incloent altres hospitals de França: Aubertin, Gabas (Laruntz), Mieihaget… L'orde fundà altres monestirs-hospitals, sovint amb l'advocació de Santa Cristina: a Aragó (Calataiud, Castejón de Valdejasa, Tarassona, Secotor a Sallent de Gállego), Navarra (Tudela, Roncesvalls), Castella (Sòria, abans de 1129, i Conca) i el Bearn (Peyranera, Urdós, Aubertin), que depenien del priorat de Santa Cristina. Tots assistien i acollien malalts i pelegrins, serveis religiosos i canvi de moneda. Solien tenir un parell de sacerdots i cinc o sis germans llecs per atendre els malalts. A Aragó tenien, a més, el lloc d'Arañones i cases a Canfranc, Jaca, Bailo, Artieda, Tiermas i Saragossa.
Declivi i extinció El declivi començà cap al 1374, quan els priors començaren a residir lluny de l'hospital, deixant la comunitat de banda. Les guerres al sud de França provocaven que l'afluència de pelegrins baixés, i molts preferien, per escurçar el viatge, anar pel camí de Roncesvalls, deixant de banda Somport. Al , la pèrdua de les terres del Bearn i les guerres de religió amb els hugonots van provocar que els monjos abandonessin l'hospital i s'establissin a la comunitat de Jaca.
Blasco de Vera, últim prior, morí el 1595 mentre anava a Madrid per exposar els problemes de la comunitat al rei Felip II d'Espanya. El 1596 el rei nomenà el dominic Jerónimo Xavierre com a visitador apostòlic, que s'encarregà de traslladar els membres de la comunitat a altres establiments: Montearagón, Artieda i Jaca, quedant la comunitat dissolta. L'hospital de Somport quedà a càrrec d'un capellà i un administrador civil.
El 4 de maig de 1607, Pau V autoritzava, a instància de Felip III d'Espanya, patró del monestir, la supressió del clergat regular, i el pas de l'hospital a l'Orde de Predicadors, amb els béns del convent, mentre que els béns priorals passaven a la Seu de Saragossa. Fins al 1613 no hi arribaren els dominics, el 7 de desembre, però en maig de 1614 abandonaren Somport i s'establiren a Jaca. A l'hospital només restaren dos frares per atendre els pocs pelegrins que hi arribaven; amb el temps, només hi vivia un seglar amb el càrrec d'"hospitaler". En 1706, un escamot de miquelets el cremà i quedà en ruïnes.
Bibliografia AYALA, Carlos- Las órdenes militares hispánicas en la Edad Media (siglos XII-XV). Madrid: Marcial Pons Historia, 2007. ., p. 138-139. Hospital de Santa Cristina de Somport. J. Luis Ona González. "Fulgor y ocaso del Hospital de Santa Cristina", Trébede, 24 (marzo 1999).
Santa Cristina de Somport Santa Cristina de Somport Santa Cristina de Somport Santa Cristina de Somport Santa Cristina de Somport