LImperi Alemany, , es va construir al i va ser la culminació d'un procés d'unificació en un sol estat dels diversos estats alemanys, tret d'Àustria. Es refereix a Alemanya des de la unificació alemanya i la proclamació de Guillem I d'Alemanya com a emperador, el 18 de gener de 1871 fins al 1918, quan va esdevenir una república després de la derrota a la Primera Guerra Mundial i l'abdicació de Guillem II d'Alemanya (9 de novembre de 1918). El terme Deutsches Reich es va mantenir com a nom oficial d'Alemanya durant la República de Weimar i la major part del període nazi fins al 1943, quan va ser canviat a Großdeutsche Reich «Gran Imperi Alemany». Durant els seus 47 anys d'existència, l'Imperi Alemany va esdevenir una de les economies industrials més poderoses del món i una gran potència, fins que es va ensorrar després de la seva derrota militar a la Primera Guerra Mundial. Els estats fronterers més importants eren l'Imperi Rus a l'est, França a l'oest i l'Imperi Austrohongarès al sud.
Geografia Les possessions de l'antic Imperi Alemany (tret d'Alemanya) es reparteixen avui en dia entre els següents països:
Nom alemany Estat Regió Eupen i Malmedy Bèlgica Eupen i Malmedy, dues ciutats a la província de Lieja Hultschiner Ländchen República Txeca L'àrea de Hlučín Südjütlands Amt Dinamarca Comtat de Sønderjyllands Amt Elsaß-Lothringen França Els departaments de Bas-Rhin i Haut-Rhin (Alsàcia), i Moselle Memelland, Memel Lituània Regió de Klaipėda Pommern, Schlesien, Land Lebus, Ermland, Masuren (Ostpreußen) Polònia Les parts nord i oest, incloent Pomerània, Silèsia, Lubusz i Warmia i Mazury Königsberg Rússia Óblast de Kaliningrad al Bàltic
Antecedents Des de mitjan , els pobles germànics es trobaven agrupats dins de l'anomenat Sacre Imperi Romanogermànic, que va ser una entitat política peculiar que agrupava sota un emperador (amb la inclusió d'altres territoris) a tots els pobles on avui es parla alemany.
Encara que aquest imperi va durar formalment fins a la seva dissolució per Napoleó el 6 d'agost de 1806, quan Francesc II renuncià al títol d'Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, la seva existència real va acabar el 1648, quan el tractat de Westfàlia va dividir l'imperi en 350 petits estats molt autònoms i amb l'autoritat imperial pràcticament nul·la a la major part del territori.
El 1701, es va crear dins del Sacre Imperi el regne de Prússia, que acabaria convertint-se en el capdavanter del procés unificador. Els filòsofs de finals del i principi del com Herder, Hegel i Fichte elaboraren les bases ideològiques del nacionalisme alemany i estengueren els conceptes de Volksgemeinschaft (comunitat nacional) com a organisme biològic mogut pel Volksgeist (esperit nacional o ànima col·lectiva).
La història alemanya del s'ha caracteritzat fins a la formació de l'estat nació per múltiples canvis polítics i territorials que es van produir després del col·lapse del Sacre Imperi Romanogermànic de 1806 en una nova fase. L'Imperi Antic, mantingut pels emperadors del Sacre Imperi Romanogermànic antigament i en estructures supranacionals, es va caracteritzar cada vegada més pels interessos conflictius de les seves dues grans potències: l'Imperi Austríac i la potència ascendent de Prússia. A través de les guerres napoleòniques, la fundació es va iniciar per part de França, a la Confederació del Rin.
Després d'un temps d'intensificació, causat per l'exemple de la Revolució Francesa i la guerra d'alliberament contra l'hegemonia de la Gran Nació en temps de Napoleó Bonaparte, en la majoria d'Europa, inclosos els moviments de país de parla alemanya amb la idea de nació com a base de construcció. Com es tractava d'una sola solució de Gran Reich Alemany, entre ells Àustria, a la qual anomenaven «la solució d'un petit regne alemany sense Àustria».
Després de la victòria de França davant els principats d'Europa (que eren especialment els del Regne Unit, Prússia, Rússia i Àustria) sobre els exèrcits de Napoleó, els prínceps alemanys, però, no es van interessar en un poder central que erosiona la seva autonomia. Al Congrés de Viena va ser fundada el 1815 la Confederació Germànica, una confederació de les zones que havien format part abans del 1806 al Sacre Imperi Romanogermànic pertanyents a la nació alemanya. A continuació al Congrés de Viena, que es descriu en la història més tard com el Vormärz, Alemanya va estar marcada per una política de restauració, el superior va ser el canceller austríac, el príncep que va dominar va ser Klemens Wenzel von Metternich. Com a part de l'anomenada Santa Aliança, es va fer un primer acord d'aliança entre Àustria, Prússia i Rússia, la restauració va haver restablir les relacions de poder entre estats nacionals i de l'Antic Règim a Europa, ja que havien existit abans de la Revolució Francesa el 1789. miniatura|esquerra|La Revolució de març a Berlín, 1848 Aquesta política d'oposar-se a la nació i als moviments democràtic-burgesos va portar a nombroses protestes en moltes parts d'Europa central, que finalment van incloure la Revolució alemanya de 1848-1849, la Revolució de març el 1848 en els estats alemanys. Els membres de la revolució per la recentment formada Alemanya van crear el primer parlament democràticament, l'Assemblea Nacional de Frankfurt. Al rei prussià Frederic Guillem IV de Prússia se li va lliurar la corona imperial alemanya. A causa d'això, però apel·lant al seu "dret diví", es va negar a l'intent fallit, la majoria dels estats alemanys van decidir unir-se en una base constitucional.
El govern federal alemany va continuar existint després de la supressió violenta del moviment revolucionari de 1848-1849 sota la direcció del bàndol austríac. Es va suprimir una dècada de la reacció política (Reaktionsära), en què les aspiracions democràtiques i liberals van ser creades de nou. Des del començament de la dècada de 1860 en els estats alemanys es van formar els primers partits polítics en el sentit modern.
El 1864 el govern federal havia arribat a una aliança unificada de gran importància amb Àustria, com en la qüestió de Schleswig-Holstein de la guerra alemanya-danesa, en la qual Prússia i Àustria a causa d'una aplicació federal estaven una al costat de l'altra. No obstant això, aquest consens entre les dues potències va durar poc. En la disputa sobre el Schleswig-Holstein el 1866 van ser els alemanys els que van iniciar la Guerra Austroprussiana en la qual els austríacs van lluitar contra els exèrcits de Prússia i alguns estats del nord d'Alemanya, al costat d'Itàlia i els estats del sud, incloent-hi Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg. Després de la derrota d'Àustria, al final de la Confederació Germànica, la Confederació Alemanya del Nord va ser establerta sota el lideratge de Prússia.
Accionada per una disputa entre Prússia i França a la Successió Espanyola el 1870 va començar la Guerra francoprussiana. La declaració de guerra va arribar des del costat francès, després que Bismarck, el primer ministre de Prússia, publiqués una versió editada del «Telegrama d'Ems», de manera que França estava compromesa políticament. Els estats del sud d'Alemanya es van annexionar a Prússia. Bismarck va utilitzar aquest acte per conduir la coronació del rei de Prússia com a emperador d'Alemanya i, per tant, la integració dels estats del sud com a part d'una "petita solució alemanya" en el regne unit. Les tres guerres que van durar des del 1864 fins al 1871, també es van conèixer com les guerres de la unificació alemanya.
Procés unificador Entre el 1803 i el 1806, més d'un centenar d'estats alemanys foren incorporats a entitats polítiques de més llarg abast geogràfic i el nombre d'estats alemanys quedà reduït a 38. El 1806, els principats alemanys del marge dret del Rin i del Sud d'Alemanya constituïren la Confederació del Rin, de la qual Napoleó fou nomenat Protector.
Un primer pas vers la unitat política va ser la unió duanera (Zollverein) de 1834, on participaven 33 estats, entre ells la mateixa Prússia. Àustria, en canvi, no s'hi va incorporar.
El 1848, després dels fets revolucionaris, es va autoritzar l'Assemblea de Frankfurt, amb diputats escollits per elecció popular directa els quals oferiren a Frederic Guillem IV de Prússia el títol d'emperador d'Alemanya, però aquest no ho acceptà.
El 1862, el rei Guillem I de Prússia encomanà la direcció del govern a Otto von Bismarck, el qual en el seu llarg mandat de 30 anys s'encarregà de portar a terme totes les mesures d'unificació política d'Alemanya. Entre el 1864 i el 1871, Bismarck va realitzar la unitat política d'Alemanya a través de tres guerres:
Guerra dels Ducats (1864). Bismarck guanyà la guerra contra Dinamarca i s'annexionà els territoris de parla alemanya situats a la península de Jutlàndia: Slesvig-Holstein. Guerra austroprussiana (1866). Després de la derrota d'Àustria, va ser dissolta la Confederació Germànica i el 1867 es va establir la Confederació d'Alemanya del Nord sense integrar a Àustria. Guerra francoprussiana (1870-1871). Després de vèncer el 1870 la guerra contra França i d'incorporar a l'imperi els territoris germanoparlants, fins aleshores francesos, d'Alsàcia i Lorena, el 1871 Guillem I fou proclamat emperador d'Alemanya. També van passar a l'imperi els territoris alemanys de Baden, Baviera, Hessen-Darmstadt i Württemberg.
L'imperi Alemany miniatura
Amb la creació de lImperi Alemany o Segon Reich s'inicia un període de gran desenvolupament de la nació alemanya en tots els camps; econòmicament, geogràficament, políticament i militarment. A partir d'aquest moment Alemanya es transforma juntament amb el Regne Unit en una de les dues grans potències mundials, si bé la presència colonial d'Alemanya és molt inferior a la de l'Imperi Britànic.
A partir d'aquest punt i durant les següents dues dècades s'estableixen els anomenats "sistemes bismarckians", que dominen la política europea en aquest període. Entre 1884 i 1885 Bismarck convoca la Conferència de Berlín en la qual les potències estableixen les pautes pel repartiment colonial d'Àfrica.
Amb la coronació de Guillem II com a Kàiser, s'inicia un enfrontament entre aquest i Bismarck, el qual provoca la caiguda del canceller. L'emperador serà incapaç de continuar amb les polítiques implantades per Bismarck i Alemanya es veu a poc a poc en la incapacitat de mantenir l'equilibri europeu que llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial.
El 1914 esclata la Primera Guerra Mundial que, en provocar la derrota d'Alemanya el 1918, marca la fi de la dinastia dels Hohenzollern i de l'Imperi Alemany. Les nacions vencedores imposen el Tractat de Versalles. miniatura|Segon Reich (1871-1918)
Fundació de l'Imperi Alemany
miniatura|esquerra|Bismarck (dreta) amb Napoleó III, després de la Batalla de Sedan. miniatura|Guillem I d'Alemanya miniatura|esquerra|Die Proklamation des Deutschen Kaiserreich, 3a versió, regalat per l'Emperador Guillem I d'Alemanya a Otto von Bismarck pel seu setantè aniversari (1885). Bismarck es va preparar un ampli esquema, la Constitució alemanya del nord de 1866, va esdevenir la Constitució alemanya de 1871, amb alguns ajustaments. Alemanya va adquirir alguns trets democràtics. En el nou imperi hi havia un parlament amb dues cambres. La cambra baixa, o el Reichstag, va ser elegida per sufragi universal masculí. No obstant això, les circumscripcions originals elaborades el 1871 mai es van tornar a dibuixar per reflectir el creixement de les zones urbanes. Com a resultat, en el moment de la gran expansió de les ciutats alemanyes en els anys 1890 i 1900, les zones rurals estaven excessivament representades.