miniatura|L'extensió de l'Imperi franc

La dinastia merovíngia és la família d'estirp germànica que va governar els territoris que comprenen l'actual França, Bèlgica i part d'Alemanya entre els segles V i VIII. Eren descendents de Meroveu, cap militar franc, fundador de la dinastia. Clodoveu I (466 ? - 511) va ser el primer monarca de la dinastia.

A la seva mort, el regne franc va ser dividit entre els seus fills, segons el costum dels merovingis. Un altre monarca destacat de la dinastia va ser Dagobert I (?- 639) que, després de molts anys de divisió territorial, va tornar a unir els regnes francs sota el seu govern.

Després de Dagobert I, el poder dels merovingis va disgregar i a mesura que va passar el temps, els majordoms de palau van esdevenir verdaders dirigents del regne franc. Els majordoms de palau Carles Martell, i el seu fill Pipí el Breu (fundador de la dinastia carolíngia), van posar fi al poder dels monarques merovingis i Pipí va destronar l'últim rei merovingi, Quilderic III, per proclamar-se rei dels francs. La dinastia merovíngia, va ser substituïda llavors per la dinastia carolíngia.

Cronologia dels reis merovingis Faramond circa 410 - 426 Clodió 426 - 447 Meroveu 447 - 458 Quilderic I 458 - 481 Clodoveu I 481 - 511

A la mort de Clodoveu, l'any 511, el regne es dividia entre els seus quatre fills, que van establir els seus respectius regnes amb capital a Reims (Teodoric I), Orleans (Clodomir I), París (Khildebert I), i Soissons (Clotari I).

Clotari I, conegut com el Vell, va obtenir el control dels altres tres regnes gràcies a la seva longevitat i a les morts dels seus germans o dels seus successors, algunes de propiciades pel mateix Clotari. En morir, Clotari va repartir un altre cop el regne entre els seus quatre fills: Caribert obtingué el Regne de París, Guntram el Regne d'Orleans (o Regne de Borgonya), Sigebert el Regne de Reims (la capital del qual es va traslladar a Metz, i esdevindria el Regne d'Austràsia), i Khilperic I el Regne de Soissons (futur Regne de Nèustria).

Els conflictes successoris i les guerres fratricides van continuar. En va derivar una guerra entre els regnes rivals de Nèustria i Austràsia. L'any 613, Clotari II de Nèustria va derrotar Bruniquilda i el seu besnet Sigebert II, i va reunificar així els regnes francs.

Tanmateix, el 623 donava el Regne d'Austràsia al seu fill Dagobert I per a apaivagar les demandes d'autonomia de la noblesa austrasiana i també assegurar les fronteres. En succeir el seu pare, Dagobert va seguir aquesta política i va crear virreinats a Aquitània el 629 i a Austràsia el 634.

Dagobert va incorporar a Nèustria el Regne d'Aquitània en morir el seu germanastre. Posteriorment hi va integrari el Regne de Borgonya, sota pressió dels nobles locals. El seu fill Clodoveu va heretar Nèustria i Borgonya, mentre que un altre dels seus fills, Sigebert, continuaria com a rei d'Austràsia.

Quilderic II, breument, i després Teodoric III van reunificar el regne dels francs, però el poder reial cada cop es veia més disminuït i augmentava el pes polític dels majordoms de palau. Els reis d'aquest període es deien «reis mandrosos» per la seva incapacitat en el govern. Van esdevenir titelles a les mans dels majordoms, i arribaren al punt que, a la mort de Teodoric IV, el majordom Carles Martell no va nomenar cap hereu. Va donar pas a un període de set anys d'interregne. El darrer rei, Quilderic III, va ser destituït definitivament el 751 per Pipí el Breu, primer monarca carolingi.

Genealogia dels reis merovingis

Cronologia i territoris Període Austràsia (Reims després Metz) Nèustria (Soissons) Borgonya (Chalon sur Saône) 481-511 Clodoveu I Gondebald 511-516 Teodoric I Clotari I 516-524 Sigismond 524-534 Godomar III 534-548 Teodobert I Teodebert I 548-555 Teodebald I Khildebert I 555-558 Clotari I 558-561 Clotari I 561-575 Sigebert I Khilperic I Guntram de Borgonya 575-584 Khildebert II 584-592 Clotari II 592-596 Khildebert II 596-612 Teodobert II Teodoric II 613 Sigebert II 613-622 Clotari II Clotari II 622-629 Dagobert I 629-639 Dagobert I 639-656 Sigebert III Clodoveu II 656-657 Khildebert III 657-662 Clotari III 662-673 Quilderic II 673 Teodoric III 673-675 Quilderic II 675-679 Dagobert II Teodoric III 679-691 Teodoric III 691-695 Clodoveu IV 695-711 Khildebert IV 711-715 Dagobert III 715-717 Khilperic II Khilperic II 717-719 Clotari IV 719-721 Khilperic II 721-737 Teodoric IV 737-741 Carles Martell (majordom del Palau d'Austràsia 741-743 Pipí el Breu (majordom del Palau de Nèustria i després d'Austràsia) 743-751 Quilderic III

Art merovingi La dinastia merovíngia va desenvolupar un art propi a l'actual França, un art preromànic caracteritzat per l'ús de la pedra i el maó (en arquitectura) amb construccions senzilles. L'art característic d'aquest període és l'orfebreria. També van desenvolupar la pintura mural sobre frescs i les miniatures. Se'n conserven molt pocs vestigis i mostres.

Descendència divina En diversos texts, s'ha especulat sobre l'origen dels merovingis. Certes llegendes parlen d'una descendència d'una presumpta filla de Jesucrist i Maria Magdalena. Aquestes llegendes i tradicions medievals del sud de l'actual França, van ser popularitzades en el best-seller Sang santa, sant greal, de Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln i, sobretot, per la novel·la de Dan Brown, El codi Da Vinci. També Umberto Eco la fa servir a la novel·la El pèndol de Foucault, encara que siguin només novel·les i texts de ficció.

Segons la llegenda Jesús hauria tingut una filla amb Maria Magdalena. Aquesta va migrar des de Judea al sud de França, des d'on s'hauria desenvolupat un llinatge l'estirp del qual va arribar al poder del regne franc amb els merovingis. Aquesta llegenda va néixer atribuir divinitat als merovingis, que com a reis dei gratia podien governar sense objeccions dels subdits, ja que tindrien un dret diví, dret al qual molts sobirans i dictadors van pretendre fins a ben entrat en el com per exemple el general insurrecte Francisco Franco que es va declarar modestament cabdill por la gracia de Dios en bescanvi de grans privilegis a l'església nacionalcatòlica.

Referències

Categoria:Merovingis