LAeroport Adolfo Suárez Madrid-Barajas,L'aeroport de Madrid passarà a denominar-se Adolfo Suárez, Madrid-Barajas més conegut com a Aeroport de Madrid-Barajas (en castellà: Aeropuerto de Madrid-Barajas), és al nord-est de la ciutat de Madrid, a dotze quilòmetres del centre. Va entrar en servei l'any 1928, i es va inaugurar oficialment el 1931. És gestionat per Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (Aena), empresa pública depenent del Ministeri de Foment espanyol.

L'aeroport de Madrid-Barajas és el principal aeroport d'Espanya, el cinquè d'Europa i el vint-i-quatrè del món, És un important centre de connexions per a les aerolínies Air Europa i Iberia, que representen més d'un 60% del tràfic actual. A més, l'aeroport és un punt d'unió per a les connexions aèries d'Europa amb l'Amèrica Llatina.

Història L'aeroport va ser construït el 1927, amb la intenció d'obrir-lo al trànsit aeri nacional i internacional el 22 d'abril de 1931, tot i així, les operacions comercials regulars es varen iniciar dos anys més tard. Una petita terminal va ser construïda amb una capacitat per a 30.000 passatgers l'any, a més de diversos hangars i l'edifici de Avión Club. El primer vol regular Madrid-Barcelona va ser creat per l'empresa Líneas Aéreas Postales Españolas (LAPE). Durant la dècada dels anys 30 van començar els vols internacionals cap a algunes destinacions europees i africanes.

Originàriament, el camp de vol va ser un gran cercle vorejat de blanc amb el nom de Madrid situat a l'interior i sense pavimentar, constituïda en terrenys coberts de gespa natural. A la dècada dels anys 40 el camp de vol va ser pavimentat i es varen dissenyar noves pistes. La primera pista d'aterratge es va estrenar el 1944. Feia 1.400 metres de llarg i 45 metres d'ample. A final de la dècada l'aeroport tenia tres pistes, tots desapareguts avui. A finals del 1940 es van començar alguns vols a les Filipines i l'Amèrica Llatina. miniatura|esquerra|Configuració de les pistes de l'aeroport després de la inauguració de la pista 18R-36L.

Durant la dècada dels anys 50, l'aeroport gestionava més de mig milió de passatgers. Va tenir cinc pistes d'aterratge. Van començar els primers vols comercials cap a Nova York. La Terminal Nacional (actualment la T2), va ser construïda el 1954 i inaugurada aquest mateix any. En el Pla d'Aeroports de 1957, l'aeroport de Barajas es classifica com un aeroport internacional de primera classe. Durant la dècada dels anys 60, els avions de grans dimensions van començar a aterrar a Barajas i el creixement del trànsit aeri com a conseqüència principalment del turisme va fer superar les previsions. A principi de la dècada, l'aeroport va arribar als 1,2 milions de passatgers, el doble del previst en el Pla d'Aeroports de 1957.

A la dècada dels anys 70, amb l'auge del turisme i l'arribada dels Boeing 747, l'aeroport va superar els quatre milions de passatgers i es va dur a terme la construcció d'una terminal internacional (actual T1). L'any 1974, Iberia LAE va introduir una nova línia regular entre Madrid i Barcelona, un servei amb diverses freqüències diàries.

El Mundial de futbol del 1982 va comportar importants reformes, es van adjudica les obres d'ampliació i reforma de les dues terminals existents.

Durant la dècada dels anys 90, l'aeroport va ser ampliat de nou. L'any 1994 es va construir la primera terminal de càrrega de l'aeroport i la torre de control va ser renovada. El 1997 es va obrir la Dàrsena Nord, que serveix com una terminal exclusiva per als vols Schengen de l'aerolínia Iberia. El 1998 es va inaugurar una nova torre de control de 71 m d'alçada. L'any 1999 la nova Dàrsena Sud va ser oberta al públic, el que implicava una expansió de la terminal internacional. Durant aquest temps, la distribució de les terminals ha canviat: La Terminal Sud i la part més grossa de la Terminal Internacional es diuen T1, la resta de la Terminal Internacional i de la Terminal domèstica es diuen T2 i la Terminal Nord s'anomena T3.

El novembre de 1998, la nova pista 18R-36L va entrar en servei i substitueix l'anterior pista 18-36). Fa 4.400 m de llarg i és una de les més llargues d'Europa inclosa dins els plans d'expansió anomenats Gran Barajas. Durant l'any 2000 va començar la construcció de les noves terminals T4 i la seva terminal satèl·lit, la T4S. Les dues fòren dissenyades pels arquitectes Antonio Lamela i Richard Rogers.

Les noves terminals de passatgers i les pistes d'aterratge es van acabar el 2004, però els retards administratius i d'equip, així com la controvèrsia sobre la reassignació de terminals, van retardar la posada en servei fins al 5 de febrer del 2006.

L'any 2007, l'aeroport va arribar al màxim històric dels 52 milions de passatgers anuals, però d'ençà, el nombre progressivament ha baixat fins als 45 milions

Infraestructures i serveis Edificis L'aeroport de Barajas consta de tres edificis terminals, un edifici satèl·lit i dues dàrsenes (una de les quals pot considerar-se gairebé una terminal). A més, disposa d'una terminal dedicada exclusivament a la càrrega. La divisió de la superfície utilitzada en la nomenclatura de l'aeroport (T1, T2, T3, T4 i T4-S) no coincideix exactament amb la divisió real arquitectònica de l'aeroport.

Terminal Nacional: És el més antic sempre en operació. Va ser unit al terminal nacional per un edifici d'interconnexió, que li va permetre quatre noves portes d'embarcament. Compta amb 22 portes d'embarcament (portes C43 a C50 i D53 a D66). Terminal Internacional: Pel que fa a l'àrea d'embarcament, compta amb 16 portes d'embarcament, però està dividit entre el T1 (portes B20 a B33, corresponents a la zona internacional) i T2 (portes C34 a C43, corresponent a la zona Schengen). Dic Nord: El T3 és un terminal integrat a l'edifici del dic nord, però que només es tracta d'una àrea de facturació separada (sense operacions en l'actualitat), ja que tant les sales d'embarcament com de recollida d'equipatges estan integrades en el T2. El dic nord es va plantejar com una externsión del terminal nacional, al qual aportava onze taulells de facturació, cinc cintes de recollida d'equipatges i vint portes d'embarcament. Dic Sud: És un edifici annex al Terminal Internacional. Té deu portes d'embarcament (portes A1 a A14), cinc amb fingers. Inclòs íntegrament dins el T1. Terminal 4: Denominat T4, té sis plantes, tres sobre rasant i tres sota rasant. A la primera planta té 22 cintes de recollida d'equipatges dividides entre 2 sales, 10 i 11, la primera destinada a arribades internacionals i la segona a arribades nacionals. Té dues cintes dobles i dues cintes per a recollida d'equipatges especials. A la primera planta hi ha 76 portes d'embarcament. Satèl·lit: Denominada T4-S. Té tres plantes sobre rasant. La primera està dedicada a sortides Schengen i té dinou portes d'embarcament. La segona té 48 portes d'embarcament per a sortides internacionals. La tercera rep els vols d'arribades internacionals i per això compta amb els filtres de seguretat adequats.

Terminals 25px|T1: Portes A i B. 25px|T2: Portes C i D. 25px|T3: Portes E i F. Té onze taulells de facturació, cinc cintes de recollida d'equipatges i vint portes d'embarcament (de la E68 a la E82 i del F90 a la F94, aquestes últimes destinades exclusivament a vols regionals). 25px|T4: Portes H, J i K. A la primera planta compta amb 22 cintes de recollida d'equipatges dividides entre 2 sales, 10 i 11, la primera destinada a vols d'arribada internacionals i la segona a vols d'arribada nacionals. Compta amb 2 cintes dobles i 2 cintes per a recollida d'equipatges especials. La primera planta disposa de 76 portes d'embarcament (de la H1 a la H37, de la J40 a la J59 i de la K62 a K98). 30px|T4S: Portes M, R, S i U. Compta amb 19 portes d'embarcament (portes M22 a M48) a la zona Schengen. La segona planta està dedicada a sortides internacionals, comptant amb 48 portes d'embarcament (portes R1 a R18, S20 a S51, i U55 a U74). La tercera està dedicada a rebre els vols d'arribades internacionals pel que compta amb els filtres de seguretat adequats per a tal fi.

Aerolínies i destinacions