Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans. Procedents de l'est, es van anar traslladant al llarg del i IV per tot el sud d'Europa d'orient a occident, empesos pels huns i els francs.
Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana i foren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península Ibèrica durant el .
El regne de Tolosa
El 412 el cabdill visigot Ataülf, successor d'Alaric I, procedent del nord d'Itàlia (on ja havia saquejat la mateixa Roma), va ocupar Provença i Aquitània i cap al 413 ocupà Narbona, Tolosa de Llenguadoc i Bordeus, amb la major part de Septimània i bona part de tota Occitània. El 414 establí una cort a Narbona i es casà amb la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori, a qui Alaric havia pres com a ostatge l'any 410, quan saquejà Roma. Com a resposta, el general romà Constanci bloquejà els ports de la Narbonense, cosa que obligà Ataülf a traspassar els Pirineus i establir-se a Bàrcino, on fou assassinat per Sigeric (rei dels visigots), cap del partit antiromà, qui es proclamà rei dels visigots.
Sigeric (rei dels visigots) fou assassinat al cap de pocs mesos per Walia (415-419), qui establí un foedus amb el nou emperador Constanci III. Els tornà la princesa Gal·la Placídia i obtingué gairebé tota la Viennensis, la qual cosa implicava el domini efectiu de tota Aquitània, amb capitals alternants a Tolosa i Bordeus. També incorporà Agen, Angulema, Saintes, Perigús i Poitiers, i s'hi establiren uns 80.000 visigots.
El seu successor, Teodoric I de Tolosa (419-451) assentà les bases de l'estat visigot de Tolosa; va trencar el pacte amb Roma i assetjà sense èxit Arle (425) i Narbona (436), ben defensades pel romà Aeci, però dominà Tolosa (439) i recuperà la situació anterior. Mantingué una aliança amb el rei dels vàndals Genseric fins al 445, i amb els sueus fins al 449. Fou un dels pocs governants amb domini efectiu sobre la totalitat de l'actual territori occità. Al final del seu regnat s'alià un altre cop amb els romans i morí lluitant amb Aeci contra els huns d'Àtila als Camps Catalàunics.
Després del regnat del seu fill gran Turismon (451-453), el succeí el seu altre fill Teodoric II (453-466), qui renovaria el foedus amb el romà Avit. Atacà els bagaudes de la Tarraconensis el 454 i lluità contra els sueus el 456. Quan morí Avit trencà les relacions definitivament amb els romans i ocupà Narbona i tota la Narbonense, però no aconseguí d'incorporar Arelate malgrat un llarg setge. Fou assassinat pel seu germà Euric. L'any 476 el rei dels visigots Euric, que ja podia considerar-se independent des del 475, dominava les províncies Narbonense Prima, Viennensis, Narbonense Secunda (Provença) i Aquitània Prima (Alvèrnia i Berri), i el poble visigot estava assentat des del 418, nominalment com foederatis, a les províncies de Novempopulània i Aquitània Secunda. La seva capital era Tolosa. Els visigots havien anat estenent el seu poder. El 457 dominaven probablement les províncies de Novempopulània i Aquitània Secunda; el 462 ja dominaven la totalitat de la província Narbonense Prima; el 466 dominaven la província d'Aquitània Prima; vers el 470 dominaren la Viennense i la Narbonense Secunda i el 475 van veure reconegudes totes aquestes possessions i de fet la seva independència.
Províncies com la Tarraconense, que disposaven d'una independència de facto, amb febles vincles amb l'Imperi, van passar a autogovernar-se el 476.
El 478 Euric i els visigots van combatre contra els burgundis a l'Ardèche, i més tard (481 a 484) van ocupar la resta de Provença incloses Arles i Marsella.
L'entrada a Catalunya miniatura|esquerra|Els visigots entraren a Catalunya cap al final del No se sap exactament quin any va efectuar Euric la resta de conquestes, però sabem que cap a l'any 480 (abans del 481) el comte got Gauteric, enviat per Euric, travessà els Pirineus i ocupà Pamplona i Saragossa. Per la mateixa època Euric va enviar una altra expedició sota el comandament del comte Eldefred cap a la part costanera de la Tarraconense (es discuteix quina d'elles va ser primer, encara que en general es creu que va ser la dirigida per Eldefred). La conquesta de la Cartaginesa, Lusitània i Bètica no estan documentades.
Aquesta expedició cap a la Tarraconense va comptar amb la col·laboració del general romà Vicenç, que no se sap si era un general que havia passat al servei d'Euric, o era el governador militar provincial romà de la Tarraconense o de l'altra província d'Hispània (en les cròniques se'l titula "Dux Hispaniae"). Euric va haver de valer-se de la col·laboració d'un general romà (bé com a dirigent militar bé com a aliat polític) per assegurar-se la submissió dels hispanoromans de la Tarraconense, on pel que sembla va trobar resistència, probablement encapçalada pels grans propietaris romans o hispanoromans oposats al lliurament de dos terços de la terra als gots segons la llei de la hospitalitas modificada pels visigots (d'un terç passava a dos terços). Sí que se sap que Tarraco, la capital provincial, va haver de ser assetjada i presa violentament, i que s'inicià després la seva definitiva decadència en benefici de Bàrcino (Barcelona), decadència completada anys més tard, després de la invasió dels musulmans.
En canvi sembla que Gauteric no va trobar resistència, davant el temor que un nou buit de poder provoqués un nou període d'agitació similar a la Bagauda viscuda uns anys abans, o bé incursions dels salvatges muntanyencs aclaparats per la pressió demogràfica.
No se sap si tota la província Tarraconense es va sotmetre amb rapidesa (amb l'esmentada resistència a Tarraco i potser algunes altres zones), però el fet cert és que el 506 encara es lluitava per ocupar Tortosa. No se sap si va ser presa inicialment Tortosa i posteriorment es va rebel·lar en ocasió del repartiment de terres, o per contra la resistència dels hispanoromans es va anar desplaçant-se cap al sud, buscant el baluard defensiu de l'Ebre. Dirigia la resistència a Tortosa un hispanoromà anomenat Pere, al qual se li atorga el títol de "tiranus" (tirà, és a dir el que es titula rei sense títol legal per a ser-ho), i aquesta titulació suggereix que Pere es deuria haver proclamat sobirà en ocasió de l'extinció de l'Imperi i abans de l'entrada dels visigots (o en tot cas deuria haver succeït un Emperador o línia d'emperadors proclamats a la Tarraconense des d'aquesta data), encara que no sabem si es va proclamar únicament a la regió de Tortosa o les seves pretensions abraçaven tota la província, essent l'esmentada ciutat el seu últim baluard. Pere va ser vençut i mort el 506 i la ciutat de Tortosa ocupada, amb la qual cosa pràcticament en aquest moment els visigots dominaven la totalitat de la Tarraconense i probablement la Cartaginense.
Gauteric va conquerir la Tarraconense oriental i probablement va arribar a Lusitània, si bé se suposa que la zona era disputada també pels sueus, ara probablement molt identificats amb les poblacions locals, i que amenaçaven la rereguarda visigoda mitjançant les calçades romanes que anaven des de Bracara (Braga) a Cesaraugusta (continuant cap a Tarraco) passant per Asturica, Virovesca, Tritium, Vareia i Calagurris, i per la que anava des de Ocelum Durii fins a Cesaraugusta passant per Abucella, Clunia, Uxama, Turiasso i Belsione o Belsinum o Balsio, seguint en termes generals la línia del Duero. Probablement entre el 480 o 481 i el 490 la zona central d'Hispània va ser disputada ferotgement pels visigots i sueus, i els primers aconseguiren un domini precari. Sembla que els visigots van avançar sense trobar gaire resistència i van poder dominar tota la Cartaginense abans del 483, i també tota o part de Lusitània. El 483 el visigot Salla i el bisbe de Mèrida Zenó van reconstruir un pont romà sobre el Guadiana a la ciutat de Mèrida (Emèrita Augusta), capital provincial de Lusitània (que amb Requiari havia estat la capital del regne dels sueus), segurament després d'un període de lluites entre visigots i sueus, de bandidatge i de govern poc eficaç dels propietaris locals; aquesta inauguració demostraria que el domini visigot quedava ben assentat, i que potser no era mal acollit per la població. El domini visigot a la Bètica per la mateixa època, encara que alguns historiadors sostenen que va haver de produir-se abans de la mort de Euric el 484, no és segur i en tot cas no està documentat.
Simultàniament (període 476-510, encara que el gruix de l'emigració va haver d'arribar entre el 490 i el 510) un nombre relativament important de gots colonitzà les terres entre el Tajo i el Duero, i entre la frontera de Galícia (en poder dels sueus) i la Vall de l'Ebre. En aquesta regió s'han excavat nombroses necròpolis godes i probablement el percentatge de població goda en elles va ser sensiblement més alt que en altres terres de la península Ibèrica.
Tensions entre visigots i francs Euric va morir el setembre del 484 i el va succeir el seu fill Alaric II. El 486 els francs de Clodoveu (fill de Quilderic I i de la reina turíngia Bisina) van arrabassar a Siagri els seus dominis en la part septentrional de la Gàl·lia (al nord del Loire). Siagri es va refugiar a Tolosa, però Alaric II el va lliurar als francs, i va ser executat. Amb això visigots i francs van passar a ser veïns. L'obra de consolidació del domini a Hispània (inclosa una eventual dominació, a més de a la Lusitània i a la Cartaginesa, a la Bètica, la qual cosa no és segura) va ser feta en temps d'Alaric II. Potser va ser més problemàtica que no pogués pensar-se. Ocupat en aquesta tasca, Alaric II degué considerar imprudent enfrontar-se als francs per defensar Siagri.
Per defensar les zones conquistades a l'occident de la Tarraconense i de la Cartaginesa, pròximes a les posicions dels sueus, es traslladarien colonitzadors visigots des de la Gàl·lia, i es crearien els nombrosos assentaments a la regió, assentaments que les necròpolis excavades han donat a conèixer. El Cronicó Cesaraugustà situa una gran emigració de gots a l'última dècada del segle, i el fet és plenament confirmat per les excavacions realitzades a tota una extensa àrea entre Pamplona (al nord-est), el naixement del Tajo (al sud-est), Carpio de Tajo a l'oest de Toledo (al sud-oest), i la Tierra de Campos (al nord-oest). Precisament la comarca de la terra de Campos, a l'oest del Pisuerga, rep la seva denominació del nom que va portar antigament: Campi Gothorum (Camps dels Gots). Gairebé tota l'emigració es va establir a l'altre costat de l'Ebre. Aquests assentaments degueren sorgir doncs entre el 490 i el 500, i asseguraren tota la zona enfront del regne dels sueus, mentre les forces visigodes dirigien la seva activitat cap a la Lusitània i la Bètica.
El 489 l'emperador Zenó, per desviar els ostrogots que amenaçaven l'Imperi Romà d'Orient, va cedir al seu rei Teodoric el Gran, el govern sobre Itàlia.