Larquebisbat de Besançon és una seu metropolitana de l'Església Catòlica a França. Al 2012 tenia 533.000 batejats sobre una població de 583.729 habitants. Des del 2013 està regida per l'arquebisbe Jean-Luc Marie Maurice Louis Bouilleret.
Territori L'arxidiòcesi comprèn el departament francès del Doubs (llevat el país de Montbéliard i de l'Alt Saona (excepte Héricourt). La seu arxiepiscopal és la ciutat de Besançon, on es troba la catedral de Sant Joan. El territori s'estén sobre 9.732 km², i està dividit en 67 parròquies i 13 diaconats.
La província eclesiàstica de Besançon comprèn les següents diòcesis sufragànies: bisbat de Belfort-Montbéliard bisbat de Nancy bisbat de Saint-Claude bisbat de Saint-Dié bisbat de Verdun
Història miniatura|esquerra|Arquebisbat de Besançon 120px|miniatura|esquerra|André Lacrampe Vesontio era la capital i el principal centre de la població dels sequans; en l'època que Dioclecià es va convertir en la metròpolis de la província romana de Maxima Sequanorum, com ho demostra la Notitia Galliarum de principis del .Monumenta Germaniae Historica, Chronica minora , I, p. 557.
Cap a finals del el bisbe Ireneu de Lió envià dos evangelitzadors, el prevere sant Ferriol i el seu germà el diaca sant Ferruci (originaris d'Atenes) a fundar l'església de Besançon. Tots dos van ser martiritzats cap el 212 i es convertiren en els patrons de Besançon.
L'existència d'una diòcesi és testificada per primera vegada amb el bisbe Pancario, el nom del qual s'esmenta a les actes del pseudo concili de Colònia del 346. Després d'aquest està testimoniat, al voltant del 444, el bisbe Chelidonio. Amb l'afirmació de l'organització eclesiàstica, Vesontio es va convertir en seu metropolitana de la província eclesiàstica, inspirat en la civil, que incloïa les diòcesis sufragànies d'Avenches (posteriorment Lausana) i Basilea, al qual es va afegir la de Belley.
La diòcesi va ser destruïda durant el període de les grans invasions bàrbares (els borgonyons i els alamans envaïren la Sequània) des del després de la caiguda de l'Imperi Romà, però després es reorganitza a principis del amb els reis catòlics francs merovingis que combateren o integraren durant diversos segles els bàrbars de França sota la direcció dels papes catòlics d'occident.
Cap al final del sant Columbà va fundar l'abadia de Luxeuil, un dels més importants i més conegudes de França. Saquejada pels sarraïns el 732, va ser reconstruïda per Carlemany i confiada als benedictins.
Durant el període carolingi feudal, els comtes de Borgonya tenien el poder temporal i exercitaren una àmplia influència sobre els arquebisbes, que no obstant això van tenir un paper important.
Al la diòcesi donà a l'Església un gran papa, Calixt II, originari de Quingey (a uns 20 km al sud de Besançon) elegit a l'abadia de Cluny a la Borgonya, instigador del pelegrinatge a Sant Jaume de Compostel·la.
Les noves abadies, especialment les cistercenques, es multiplicaren: eren els principals focus de la resistència davant del cisma episcopal de l'emperador alemany Frederic Barba-roja, sobirà del Franc Comtat i l'arquebisbe de Besançon .
Des del i fins al , quan esclatà la reforma protestant, les institucions catòliques s'anaren deteriorant. El sobirà polític i el Parlament ajudà a mantenir la fe tradicional. En aquella època difícil per a les comunitats cristianes, l'arxidiòcesi va ser el refugi de molts catòlics que va fugir de Suïssa i en especial dels bisbats sufraganis de Lausana i Basilea, expulsats de la seva seus episcopals per la victòria dels reformistes.
El 1742 Besançon va cedir una part del seu territori per a la creació de la diòcesi de Saint-Claude. El territori de l'arxidiòcesi va coincidir durant tot l'Antic Règim i fins al amb Comtat de Borgonya (o Franc Comtat, incloen el comtat de Montbéliard), i estava dividit en 16 diaconats i 900 parròquies. Abans de la revolució, l'arxidiòcesi estava entre les diòcesis deToul i Saint-Dié al nord, la diòcesi de Basilea, a l'est, la de Lausana al sud-est, i les diòcesis de Saint-Claude i Langres a l'oest.
Per la constitució civil del clergat, decretat per l'Assemblea Nacional Constituent del 12 de juliol de 1790, Besançon va esdevenir la seu de la diòcesi del departament del Doubs i la metròpoli de la ciutat metropolitana d'Orient incloent les diòcesi departamentals de l'Alt Rin, del Baix Rin, dels Vosges, de la Haute-Saône, de l'Alt Marne, de la Costa d'Or i del Jura. Encara que sancionat per Lluís XVI el 24 de d'agost següent, la Constitució civil del Clergat no va ser reconeguda per la Santa Seu.
Després del concordat del 1801, la butlla Qui Christi Domini del 29 de novembre de 1801 el papa Pius VII va mantenir l'arxidiòcesi de Besançon per als tres departaments de Doubs, Haute-Saône i Jura, annexionant-se el territori de la diòcesi de Saint-Claude, que va ser suprimida.
Per la butlla Caritatis Paternae del 6 d'octubre de 1822 Pius VII va restaurar la diòcesi de Saint-Claude en el departament de Jura. L'arxidiòcesi de Besançon llavors tenia com a sufragànies Dijon i Autun (anteriorment dependent de Lió, a la que van tornar sota de la Restauració), Metz, Nancy, i Estrasburg, aquests tres últims amb anterioritat sufragànies dels arquebisbats de diòcesis de Trier o de Mainz.
Després de la Guerra Francoprussiana de 1870-1871, el Territori de Belfort, va romandre francès i separat del bisbat d'Estrasburg, va ser integrat a l'arxidiòcesi de Besançon. Això comprenia els tres departaments de Doubs, l'Haute-Saône i el Territori de Belfort.
Per la butlla del papa Joan Pau II del 3 de novembre de 1979, el territori de Belfort, Montbéliard i el municipi d'Héricourt (Alt Saona) es van separar de la diòcesi de Besançon i van formar una nova diòcesi autònoma, la diòcesi de Belfort-Montbéliard.
Episcopologi El catàleg episcopal de Besançon més antics són bastant antics i tots van acaben, de primera mà, amb el bisbe Hugues de Salins († 1067). Louis Duchesne distingeix aquests catàlegs en tres tipologies diferents, cadascuna amb les seves variants i documentades per còpies diferents. Curiosament, la tipologia B omet aquells bisbes que, al , eren considerats intrusos o de dubtosa vida moral: aquest és un clar indici que el catàleg tenia un ús litúrgic.
Sant Lino †Després de san Lino, alguns catàlegs, posteriorment a aquells primitius del , posen a san Ferreolo, que mai no va ser un bibse; el seu insert al catàleg és un indici del seu ús litúrgic. (cfr. Gallia christiana). Sant Massimino † Sant Paolino † Sant Eusebio † Sant Ilario † Sant Pancario † (citat el 346) Sant Giusto † Sant'''Aniano † Sant Fronimio † Sant Desiderio † Sant Germano †Segons Duchesne (op. cit., p. 208), probablement aquest san Germano és l'homònim abat de Granval, assassinat el 677. Sant Leonzio † Sant Chelidonio † (citat el 444 aproximadament) Importuno † (il·legítim)Doesprés de Chelidonius, els catàlegs antics insereixen aquests bisbe, que per un cert període ocupà la seu de Besançon, quan Chelidonio ja no hi era. El catàleg ajunten la següent nota vers Importuno: pseudoepiscopus receptus sed turpiter eiectus. Gelmeisilo †El bisbe Chelmegiseus és omès en alguns catàlegs a causa de la seva "vida reproba" (cfr. Duchesne, op. cit., p. 200 e 207). Sant Antidio † (segona meitat del )Segons la seva biografia, hauria patit el martiri durant la invasió dels vàndals de Croco (). Alguns autors (cfr. Gams), reconeixent com una veritable llegenda de la invasió del Croco, duplicà la figura de sant'Antidio, una màrtir en i un altre confessor en segle VCfr. Gustave Bardy, Recherches sur un cycle hagiographique. Les martyrs de Chrocus, in Revue d'histoire de l'Église de France, 90 (1935), p. 10-12 e 22-23. Amanzio † (finals del o inicis del VI) Claudio I † (citat el 517)Els catàlegs episcopals mencionen un únic Claudius, després de Gervasius (finals del ), mentre és ignorat aquest bisbe Urbico † (citat el 549) Sant Tetradio I † (inicis de 552 - finals de 570) Sant Silvestro † (inicis de 573 - finals de 585)El fragment d'un epitafi li dona 22 anys d'episcopat. Alguns catàlegs encaixen San Silvestro després sant'Aniano (); Això ha portat a alguns historiadors a arrodonir la figura d'aquest sant Sant Protadio † (citat el 614) Sant Donato † (inicis de 627 - finals de febrer de 658) Sant Nicet † (citat el 670)Els antics catàlegs posen Nicetius (Nizier en llengua francesa) abans de Protadio temps després d'inscriure Donato Migetius . D'acord amb Louis Duchesne, Migezio podria ser una cacografia per Nicecio, que d'aquesta manera apareixerien dues vegades en la llista episcopal. Tingueu en compte que una Migetius, precedit per un Tarniscus, també es troben en els antics catàlegs de Belley. Ternisco (o Ternazio) † (citat el 679 o 680) Gervasio † Sant Claudio II † (685 – finals del mort) Felice † Tetradio II †Els bisbes Felice i Tetradio II són omesos en alguns catàlegs a causa de la seva vida reprobada (cfr. Duchesne, op. cit., p. 200 e 206). Abbone † Waldelberto † Euroldo † Arnolfo ? †Alguns catàlegs ignoren aquest bisbe (anomenat Aruleus en altres catàlegs). Duchesne (op. cit., p. 206) s'especula que l'omissió a causa del fet que els seus compiladors han interpretat Aruleus com una variant de Arueus o Erueus , identificant així Arnolfo amb el seu successor Erveo. Aquesta hipòtesi és elegible per Duchesne. Erveo † (inicis de 757 - finals de 762) Sant Gedeone †Va esmentar, com un antic bisbe de Besançon, en un document de Lotari II '869. En el mateix document, però, assenyala un altre bisbe de Besançon, Adonis o Adam, desconegut per a totes les fonts. Bernoino † (inicis de 811 - finals de 828) Amalvino † (inicis de 838 - finals de 840) Arduico † (vers 843En un document d'aquest any és indicat com vocatus archiepiscopus. - agost de 870) Teodorico † (inicis de 875 - finals de 895) Berengario † (inicis de 927 - vers 928 mort) Aymino † (citat el 915) (anti-bisbe)En morir Teodorico, al bisbe legítim Berengario li havien arrencat els ulls propter Hayminum hereticum. Aymino tenia bones relacions amb el papa Joan X que li encarregà una missió el 914 vers i que participà en un concili el 915. Conterio † (bisbe electe)Els catàlegs antics recoden que vocatus episcopus, morte praeventus, o sigui morir a inicis de la consagració o de l'aprovació. Gerfroi † (inicis de 932 - finals de 953) Guy † Guichard † (en temps d'Otó III) Liétaud † (inicis de 993 - finals de 994) Hector † (citat el 1008 aproximadament)Duchesne situa la seva mort vers el 1010. Berthald † (bisbe electe)Els catàlegs només indiquen que no pseudoepiscopus receptus. En 1049 van tractar de prendre possessió del càrrec, però el Sínode de Mainz condemnat el seu intent (Duchesne, op. cit., p. 205). Gauthier † (inicis de 1016 - 2 d'octubre de vers 1031 mort) Hugues de Salins † (7 de novembre de 1031 - 27 de juliol de 1067 mort) Hugues de Montfaucon † (1067 - 28 de setembre de 1085 mort) Hugues de Bourgogne † (1085 - 13 de setembre de 1100 mort) Hugues (Ponce) † (abans de gener de 1101 o 1102 - 1107 mort) Guillaume d'Arguel † (abans de novembre de 1108 - 1117 renuncià) Anseric de Montréal † (finals de juny de 1117 - 20 d'abril de 1134 mort) Humbert de Scey † (1134 - 1 d'octubre de 1161 renuncià) Gauthier de Bourgogne † (abans de setembre de 1162 - 1163 nomenat bisbe de Langres) Herbert † (1163 - 1170 deposat) Eberard de Saint-Quentin † (1171 - 3 d'octubre de 1180 mort) Thierry de Montfaucon † (1180 - 23 de novembre de 1191 mort) Etienne de Vienne † (1191 - 11 de juny de 1193 mort) Amédée de Tramelay † (inicis de 1197 - 28 de maig de 1220 renuncià) Gérard de Rougemont † (26 de març de 1221 - 15 de març de 1225 mort) Joan d'Abbeville, O.S.B.Clun. (19 d'octubre de 1225 - 23 de desembre de 1226 nomenat patriarcat de Costantinoble) Nicolas de Flavigny † (1227 - 7 de desembre de 1235 mort) Geoffroy † (1236 - 2 de maig de 1241 mort) Jean de Franciogia † (1242 - 1244 renuncià)