miniatura|Mapa de l'expansió islàmica, 622-750 (marró cap a 622-632; taronja fosc 632-661; taronja clar 661-750) Ledat d'or islàmica està tradicionalment datada entre la meitat del i la meitat del .Matthew E.Falagas Effie A. Zarkadoulia George Samonis 2006 Arab science in the golden age (750–1258 C.E.) and today The Federation of American Societies for Experimental Biology Journal 20 1581–1586.Ahmad Y Hassan, Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century Durant aquest període, els artistes, enginyers, erudits, poetes, filòsofs, geògrafs i comerciants del món islàmic van contribuir en gran manera a l'agricultura, les arts, l'economia, a la indústria, al dret, la literatura, la navegació, la filosofia, les ciències, la sociologia i la tecnologia, a la vegada que conservaven les tradicions i aportaven invents i innovacions pròpies. Howard R. Turner va escriure que els artistes i científics musulmans, els prínceps i els treballadors van fabricar junts una cultura única que va influenciar les societats dels altres continents.
Es considera que aquest període s'inicià durant el regnat de Harun ar-Raixid del Califat Abbàssida (786-809), amb la inauguració de la Casa de la Saviesa de Bagdad, on els acadèmics de diferents cultures d'arreu del món es reunien per a traduir tot el coneixement clàssic a l'àrab.Medieval India, NCERT, Vartan Gregorian, "Islam: A Mosaic, Not a Monolith", Brookings Institution Press, 2003, pg 26–38 Aquesta esplendor arribà a la fi amb la caiguda del califat abbàssida arran de les invasions mongòliques i el Setge de Bagdad de 1258.Islamic Radicalism and Multicultural Politics. Taylor & Francis. 2011-03-01. p. 9. . Retrieved 26 August 2012. Alguns acadèmics contemporanis, però, marquen la fi de l'Edat d'Or de l'Islam a les darreries dels segles i .George Saliba (1994), A History of Arabic Astronomy: Planetary Theories During the Golden Age of Islam, p. 245, 250, 256–7. New York University Press, King, David A. (1983). "The Astronomy of the Mamluks". Isis. 74 (4): 531–555. doi:10.1086/353360Hassan, Ahmad Y (1996). "Factors Behind the Decline of Islamic Science After the Sixteenth Century". In Sharifah Shifa Al-Attas. Islam and the Challenge of Modernity, Proceedings of the Inaugural Symposium on Islam and the Challenge of Modernity: Historical and Contemporary Contexts, Kuala Lumpur, August 1–5, 1994. International Institute of Islamic Thought and Civilization (ISTAC). p. 351–399. Archived from the original on 2 April 2015.
Història dels conceptes La metàfora d'«edat d'or» apareix per primer cop al en els textos orientalistes que parlen sobre la història de l'Islam. Qualsevol definició del terme és ambigua, i depenent si s'hi fa èmfasi en les gestes culturals o militars, es pot fer referència a intervals de temps molt diferents. Per aquesta raó, un autor pot afirmar que l'Edat d'Or de l'Islam coincideix amb la durada del califat, o "fins a sis segles i mig","For six centuries and a half, through the golden age of Islam, lasted this Caliphate, till extinguished by the Osmanli sultans and in the death of the last of the blood of the house of Mahomet. The true Caliphate ended with the fall of Bagdad". New Outlook, Volume 45, 1892, p. 370. mentre un altre diria que la seva fi té lloc no més tard que unes dècades després de les conquestes del Primer califat, amb la mort d'Úmar ibn al-Khattab i la Primera fitna."the golden age of Islam, as Mr. Gilman points out, ended with Omar, the second of the Kalifs." The Literary World, Volume 36, 1887, p. 308.
Causes Influència religiosa Els diversos mandats alcorànics i els hadit, que donen valor a l'educació i subratllen la importància d'adquirir coneixements, van tenir un paper vital a l'hora d'influir en els musulmans d'aquesta època en la seva recerca de coneixement i el desenvolupament del cos de la ciència.
Patrocini del govern Els governants musulmans va patrocinar molt els estudiosos, i els millors erudits i traductors notables, com Hunayn ibn Ishaq, tenien sous que s'estima que són l'equivalent als atletes professionals actuals. La Casa de la Saviesa va ser una biblioteca establerta a la Bagdad abbàssida pel califa al-Mansur l'any 825, inspirada en l'Acadèmia de Gundixapur.
Obertura a influències diverses Durant l'Edat d'or de l'islam, els musulmans van mostrar un fort interès per assimilar el coneixement científic de les civilitzacions que havien estat conquerides. Moltes obres clàssiques de l'antiguitat que d'altra manera es podrien haver perdut van ser traduïdes del grec, el siríac, el persa mitjà i el sànscrit al siríac i l'àrab, algunes de les quals posteriorment es van traduir a altres idiomes com l'hebreu i el llatí.
Els cristians, especialment els nestorians, van contribuir a la civilització islàmica durant el govern dels omeies i els abbàssides traduint obres de filòsofs grecs i de la ciència antiga al siríac i després a l'àrab. També van destacar en molts camps, en particular la filosofia, la ciència (com Hunayn ibn Ishaq, Yusuf al-Khuri, Al Himsi, Qusta ibn Luqa, Joan Mesué el Vell, el patriarca Eutiqui d'Alexandria i Jabril ibn Bukhtishu) i la teologia. Durant molt temps els metges personals dels califes abbàssides havien estat cristians assiris, i entre les famílies cristianes més destacades que van servir com a metges dels califes hi havia els Bukhtishu. Entre els segles i , es va traduir l'obra conservada des del període hel·lenístic i l'erudita cristiana en les llengües grega i siríaca. Entre els centres destacats d'aprenentatge i transmissió de la saviesa clàssica hi havia col·legis cristians com l'Escola de Nisibis i l'Escola d'Edessa, el centre d'aprenentatge pagà a Harran i el famós hospital i Acadèmia de Gundixapur, que era el centre intel·lectual, teològic i científic de l'Església d'Orient. Molts estudiosos de la Casa de la Saviesa eren de procedència cristiana i va ser dirigida pel metge cristià Hunayn ibn Ishaq, amb el suport de la medicina romana d'Orient. Es van traduir moltes de les obres filosòfiques i científiques més importants del món antic, incloent l'obra de Galè, Hipòcrates, Plató, Aristòtil, Claudi Ptolemeu i Arquimedes.Hyman and Walsh Philosophy in the Middle Ages Indianapolis, 1973, p. 204' Meri, Josef W. and Jere L. Bacharach, Editors, Medieval Islamic Civilization Vol. 1, A–K, Index, 2006, p. 304. Els perses van tenir una notable contribució a l'edat d'or islàmica en tots els camps de l'esforç cultural.Lewis, Bernard (2004). From Babel to Dragomans: Interpreting the Middle East. Oxford University Press. p. 44.
La influència cultural es va irradiar cap a l'exterior des de Bagdad, però amb la conquesta de Bagdad en 1258 i la destrucció mongola del califat abbàssida, la influència àrab va disminuir, en Iran i l'Àsia central, que es van beneficiar de l'augment de l'accés intercultural a l'Àsia oriental sota el Pax Mongolica, van florir i es van desenvolupar de manera més distintiva a partir de la influència àrab sota la dinastia timúrida.
Nova tecnologia Amb un sistema d'escriptura nou i més fàcil, i la introducció del paper, la informació es va democratitzar fins al punt que, probablement per primera vegada a la història, es va poder viure només d'escriure i vendre llibres. L'ús del paper es va estendre des de la Xina a les regions musulmanes al després de la batalla del Talas, on una força formada per àrabs i kirguisos van derrotar els xinesos frenant la seva expansió cap a l'oest, els vencedors van fer presoners nombrosos xinesos dels quals van aprendre les tècniques de la fabricació del paper. Samarcanda esdevindria el primer centre productor de paper del món musulmà millorant el procediment de fabricació i també fou important el Khorasan, arribant a la península Ibèrica al . El paper era més fàcil de fabricar que el pergamí, amb menys probabilitats de trencar-se que el papir, i podia absorbir la tinta, dificultant l'esborrat i fent-lo ideal per portar registres. Els fabricants de paper islàmics van idear mètodes en línia de muntatge de còpia manual de manuscrits per produir edicions molt més grans que les disponibles a Europa durant segles. Va ser d'aquests països on la resta del món va aprendre a fer paper amb lli.
L'educació
La centralitat de les Escriptures i el seu estudi en la tradició islàmica van ajudar a fer de l'educació un pilar central de la religió sempre i arreu de l'Islam. La importància de l'aprenentatge en la tradició islàmica es reflecteix en una sèrie dhadiths atribuïts a Mahoma, inclòs un que diu "Buscar el coneixement és obligatori per a tots els musulmans". Es considerava que s'aplicava especialment als estudiosos, però també fins a cert punt al públic musulmà més ampli, com s'exemplifica amb el dictum de Burhan al-Din al-Zarnuji, "l'aprenentatge està prescrit per a tots nosaltres". Tot i que és impossible calcular les taxes d'alfabetització a les societats islàmiques premodernes, és gairebé segur que eren relativament altes, almenys en comparació amb les seves contraparts europees.
L'educació començava a una edat jove amb l'estudi d'àrab i l'Alcorà, a casa o en una escola primària, sovint annexa a una mesquita. Alguns estudiants després procedien a la formació en tafsir (exegesi alcorànica) i fiqh (jurisprudència islàmica), que es considerava especialment important. L'educació es centrava en la memorització, però també va formar els estudiants més avançats per participar com a lectors i escriptors en la tradició del comentari dels textos estudiats. També va implicar un procés de socialització dels aspirants a estudiosos, que provenien de pràcticament tots els orígens socials, a les files dels ulemes.
Durant els primers segles de l'Islam, els entorns educatius eren totalment informals però als segles i les elits governants van començar a establir institucions d'aprenentatge religiós superior conegudes com a madrasses en un esforç per aconseguir el suport i la cooperació dels ulemes. Les madrasses aviat es van multiplicar per tot el món islàmic ajudant a difondre l'aprenentatge islàmic més enllà dels centres urbans i a unir diverses comunitats islàmiques en un projecte cultural compartit. Tot i això, la instrucció es va mantenir centrada en les relacions individuals entre els estudiants i el seu professor. L'acreditació formal de l'assoliment educatiu, ijazah, era atorgada per un erudit en particular més que per la institució, i va situar el seu titular dins d'una genealogia d'estudiosos, que era l'única jerarquia reconeguda en el sistema educatiu. Mentre que els estudis formals a les madrasses estaven oberts només als homes, les dones de famílies urbanes destacades eren habitualment educades en entorns privats i moltes d'elles rebien i més tard emetien ijazahs en estudis de hadith, cal·ligrafia i recitació de poesia. Les dones treballadores aprenien textos religiosos i habilitats pràctiques principalment les unes de les altres, encara que també rebien una mica d'instrucció amb homes a les mesquites i cases particulars.
Les madrasses es dedicaven principalment a l'estudi del dret, però també oferien altres assignatures com la teologia, medicina i matemàtiques. El complex de la madrassa consistia generalment en una mesquita, una pensió i una biblioteca, estaven mantingudes per un waqf (dotació caritativa), que pagava els sous dels professors, les despeses dels estudiants i sufragava els costos de construcció i manteniment. La madrassa era diferent d'una universitat moderna perquè no tenia un pla d'estudis estandarditzat o un sistema de certificació institucionalitzat.