Carles el Gras o Carles III —Carolus Pinguis — (Neudingen, 13 de juny de 839 - ídem, 13 de gener de 888) va ser rei carolingi de Frància Oriental des de 876, emperador d'Occident des del 881 i rei de la Frància Occidental des de 884.
Fill de Lluís el Germànic, va rebre el Regne d'Alamània en herència. Amb l'abdicació del seu germà Carloman obtingué el regne d'Itàlia, i fou coronat emperador el 881 pel papa Joan VIII. L'any següent morí el seu altre germà Lluís, i amb els seus territoris reunificà el regne de la Frància Oriental del seu pare. Al morir sense descendència el seu cosí Carloman II, va heretar també tota la Frància Occidental, reunificant d'aquesta manera (encara que per poc temps) l'Imperi Carolingi.
La tradició historiogràfica el considera un monarca incapaç i despreocupat. Patia malalties constants i se sospita que podria haver estat epilèptic. Va ser deposat el 887 a la dieta de Trebur i va morir unes setmanes més tard.
Malnom i número El malnom de «Carles el Gras» (llatí Carolus Crassus) no és contemporani. Va ser utilitzat per primera vegada per l'Annalista Saxo (l'annalista saxó anònim) al segle XII. No hi ha cap referència contemporània a la mida física de Carles, però el malnom s'ha mantingut i és el nom comú en la majoria de llengües europees modernes (francès Charles le Gros, alemany Karl der Dicke, italià Carlo il Grosso).
El seu numeral és aproximadament contemporani. Reginó de Prüm, un contemporani de l'enregistrament de la seva mort de Carles, l'anomena Emperador Carles, tercer d'aquest nom i dignitat (en llatí Carolus imperator, tertius huius nominis et dignitatis).
Biografia Joventut i herència Carles era el més jove dels tres fills de Lluís el Germànic, primer rei de la Frància Oriental, i Emma de Baviera de la Casa de Welf. Es registra un incident de possessió demoníaca en la seva joventut, en què es diu que treia escuma per la boca abans de ser portat a l'altar de l'església. Això el va afectar molt a ell i al seu pare. Va ser descrit com: "... un príncep molt cristià, temorós de Déu, amb tot el cor guardant els seus manaments, obeint molt devotament les ordres de l'Església, generós en l'almoina, practicant incessantment l'oració i el cant, sempre intentant celebrar les lloances de Déu".
El 859, Carles va ser nomenat comte de Brisgòvia, una marca alamànica que limitava amb el sud de Lotaríngia. El 863, el seu germà gran, Carloman, es va revoltar contra el seu pare. L'any següent, Lluís el Jove va seguir Carloman en la revolta i Carles s'hi va unir. Carloman va rebre el govern sobre el Ducat de Baviera. El 865, Lluís el Vell es va veure obligat a dividir les terres que li quedaven entre els seus hereus: el Ducat de Saxònia (juntament amb el Ducat de Francònia i el Ducat de Turíngia) va anar a parar a Lluís, Alamània (el Ducat de Suàbia juntament amb Rècia) va anar a parar a Carles, i Lotaríngia es dividiria entre els dos més joves.
Quan, el 875, l'emperador Lluís II, que també era rei d'Itàlia, va morir després d'haver acordat amb Lluís el Germànic que Carloman el succeiria a Itàlia, Carles el Calb de la Frància Occidental va envair la península i es va fer coronar rei i emperador. Lluís el Germànic va enviar primer Carles i després el mateix Carloman, amb exèrcits que incloïen forces italianes sota el comandament de Berenger de Friül, el seu cosí, al regne italià.AF, 875 (p. 77 i n8). Aquestes guerres, però, no van tenir èxit fins a la mort de Carles el Calb el 877.
El 876, Lluís el Germànic va morir i l'herència es va dividir tal com s'havia previst després d'una conferència a Ries, tot i que Carles va rebre menys de la seva part de Lotaríngia del que estava previst. En les seves cartes, el regnat de Carles a Germània es data a partir de la seva herència el 876.
Adquisició d'Itàlia miniatura|Carta de Carles III, 2 de desembre de 882 Tres germans van governar en cooperació i van evitar guerres per la divisió del seu patrimoni: un fet poc freqüent a l'alta edat mitjana. El 877, Carloman finalment va heretar Itàlia del seu oncle Carles el Calb. Lluís va dividir Lotaríngia i va oferir un terç a Carloman i un terç a Carles. El 878, Carloman va retornar la seva part de Lotaríngia a Lluís, que la va dividir a parts iguals amb Carles. El 879, Carloman va quedar incapacitat per un ictus i va dividir els seus dominis entre els seus germans: Baviera va anar a parar a Lluís i Itàlia a Carles. Carles va datar el seu regnat a Itàlia a partir d'aquest punt, i des de llavors va passar la major part del seu regnat fins al 886 al seu regne italià.
El 880, Carles es va unir a Lluís III de França i Carloman II, els reis conjunts de la Frància Occidental, en un setge fallit de Bosó de Provença a Vienne d'agost a setembre. La Provença, legalment part del regne italià des del 863, s'havia rebel·lat sota Bosó. L'agost del 882, Carles va enviar Ricard, duc de Borgonya i comte d'Autun, a prendre la ciutat, cosa que finalment va fer al setembre. Després d'això, Boso va quedar restringit a la rodalia de Vienne.
Coronació imperial miniatura|L'Imperi sota Carles el 887
Guiu II de Spoleto va envair els Estats Pontificis en 880 i el 18 de juliol el Papa Joan VIII va demanar auxili a Carles el Gras, que va respondre a la crida de socors del Papa i va marxar cap a Itàlia rebent la corona de ferro de Llombardia i va negociar el suport total de l'Església a canvi de defensar els Estats Pontificis. Guiu III va donar suport militar en 881 al seu nebot Guiu II i el papa va coronar Carles el Gras com a emperador del Sacre Imperi el 12 de febrer de 881. El 882 Guiu III va heretar el Ducat de Spoleto a la mort del seu nebot Guiu II que només deixava fills infants. A finals de maig de 883, durant un sínode imperial convocat per Carles el Gras a Nonantula, Guiu de Spoleto va ser acusat formalment d'alta traïció per incomplir les promeses fetes a la dieta de Ravenna de 882 de retornar les terres que havia usurpat als Estats Pontificis. En veure's perseguit per l'emperador, Guiu va fugir de nou cap al sud, es va rebel·lar obertament i va traçar una aliança militar amb els sarraïns per protegir el seu territori. Carles el Gras va ordenar a Berenguer de Friül que prengués els feus de Guiu per la força i va llançar una ofensiva militar reeixida contra Spoleto, però la campanya es va haver d'avortar bruscament a causa d'una gran epidèmia de pesta que va delmar greument tant l'exèrcit de Berenguer com el mateix seguici de l'emperador i finalment, l'any 884 es va veure obligat a signar la pau amb ell i restaurar-li oficialment els seus títols de Carmerino i Spoleto.
Com a emperador, Carles va començar la construcció d'un palau a Sélestat, a Alsàcia. El va modelar a partir del Palau d'Aquisgrà, construït per Carlemany, a qui conscientment va intentar emular, tal com indica la Gesta Karoli Magni de Notker el Tartamut. Com que Aquisgrà estava situada al regne del seu germà, Carles va haver de construir un nou palau per a la seva cort a la seva pròpia base de poder a l'oest d'Alamània. Sélestat també estava més cèntrica que Aquisgrà.
El febrer del 882, Carles va convocar una dieta a Ravenna. El duc, l'emperador i el papa van fer la pau i Guiu i el seu oncle, Guiu III de Spoleto, van jurar retornar les terres papals. En una carta a Carles el març, Joan va afirmar que els vots no es van complir. El 883, Guiu de Camerino, ara duc de Spoleto com a Guiu III, va ser acusat de traïció en un sínode imperial celebrat a Nonantola a finals de maig. Va tornar a Spoleto i va fer una aliança amb els sarraïns. Carles va enviar Berenguer I d'Itàlia contra Guiu III. Berenger va tenir èxit inicialment fins que una epidèmia de malaltia, que va assolar tota Itàlia, afectant l'emperador i el seu seguici, així com l'exèrcit de Berenger, el va obligar a retirar-se.AF(B), 883 (p. 107 i nn6–7).
El 883, Carles va signar un tractat amb Giovanni II Participazio, dux de Venècia, que garantia que qualsevol assassí d'un dux que fugis al territori de l'Imperi seria multat amb 100 lliures d'or i desterrat.
Govern a la Frància Oriental miniatura|Carles en un relleu de gres del segle XIV, flanquejat per un escuder i un cavaller A principis de la dècada del 880, les restes del Gran exèrcit pagà, derrotat per Alfred el Gran a la batalla d'Ethandun el 878, van començar a establir-se als Països Baixos. El germà de Carles , Lluís el Jove, s'hi havia oposat amb cert èxit, però va morir després d'una curta campanya el 20 de gener de 882, deixant el tron a Carles, que va reunificar tot el regne franc oriental.
Després de tornar d'Itàlia, Carles va celebrar una assemblea a Worms amb l'objectiu de tractar amb els vikings. Exèrcits de tota la Frància Oriental es van reunir a l'estiu sota el comandament d'Arnulf, duc de Caríntia, i Enric, comte de Saxònia. El principal campament viking va ser assetjat a Asselt. Carles va iniciar llavors negociacions amb els caps vikings Godfrid i Sigfred. Godfrid va acceptar el cristianisme i es va convertir en vassall de Carles. Estava casat amb Gisela, filla de Lotari II de Lotaríngia. Sigfred va ser subornat. Malgrat les insinuacions d'alguns historiadors moderns, cap relat contemporani va criticar les accions de Carles durant aquesta campanya. El 885, per por de Godfrid i del seu cunyat, Hug, duc d'Alsàcia, Carles va organitzar una conferència a Spijk, prop de Lobith, on el líder viking va caure en el seu parany. Godfrid va ser executat, i Hug va ser cegat i enviat a Prüm.
Del 882 al 884, la Guerra de Guillem va engolir la Marca de Panònia (més tard Marca Oriental de Baviera). Arnulf de Caríntia, nebot il·legítim de Carles, va fer una aliança amb el rebel Engelschalk II contra Aribó d'Àustria, el marcgravi nomenat per Carles per a la regió. Svatopluk I, governant de la Gran Moràvia, va acceptar ajudar Aribo i el 884 a Kaumberg va jurar fidelitat a Carles. Tot i que l'emperador va perdre els seus vassalls de la família Wilhelminer i la seva relació amb el seu nebot es va trencar, va guanyar nous aliats poderosos en el dux de Moravia i altres duces eslaus de la regió.
Govern a la Frància Occidental miniatura|Carles el Gras rep l'oferta de regnat de dos ambaixadors de la Frància Occidental (de les Grans Cròniques de França, il·lustració de c. 1375–1379).
Quan Carloman II de Frància Occidental va morir el 12 de desembre de 884, els nobles del regne van convidar Carles a assumir el regnat. Carles va acceptar de bon grat, ja que era el tercer regne que queia a les seves mans. Segons la Crònica anglosaxona, Carles va succeir a tot el regne de Carloman excepte Bretanya, però això no sembla haver estat cert. És probable que Carles fos coronat per Geilo, bisbe de Langres, com a rex a la Gàl·lia el 20 de maig de 885 a Grand, als Vosges, al sud de la Lorena. Tot i que Geilo fins i tot va desenvolupar un segell especial dels francs occidentals per a ell, el govern de Carles a Occident sempre va ser molt distant i va deixar la majoria dels assumptes quotidians a l'alta noblesa.