Rei d'Itàlia (llatí: Rex Italiae) és un títol adoptat per molts governants després de la caiguda de l'Imperi Romà, si bé entre la caiguda del regne ostrogot () i la unificació italiana (1870) cap Rei d'Itàlia va governar sobre la totalitat de la península Itàlica.

Reis Germànics Després de la caiguda de Ròmul Augústul en 476, el líder dels hèruls Odoacre era nomenat dux Italiae (governant d'Itàlia) per l'emperador Zenó. Més tard s'autonomenava rex Italiae (rei d'Itàlia), encara que sempre es presentava com a oficial del govern oriental.

En 483, el líder ostrogot Teodoric el Gran va derrotar Odoacre, i començava una nova dinastia de reis d'Itàlia. La implantació ostrogoda acabava amb la mort de Teias (552), quan Itàlia era reconquerida per l'Imperi Romà d'Orient.

Ostrogots Teodoric el Gran 476-526 Atalaric 526-534 Teodat 534-536 Vítiges 536-540 Ildibad 540-541 Eraric 541 Totila (Baduela) 541-552 Teia (Theia, Teja) 552-553

El Regne Ostrogot d'Itàlia és conquerit per l'Imperi Romà d'Orient.

Llombards Alboin va liderar el Llombards a Itàlia en 568 i instal·là un estat bàrbar.

Alboin (568 - 572) Helmichis (juliol-agost del 572) Clef (572 - 574) Govern dels Ducs (Interregne de deu anys) Autari (584 - 590), fill de Clef Agilulf (591 - vers 616), cosí d'Autari Adaloald (vers 616 - 626) Arioald (vers 626 - 636) Rotari (636 - 652) Rodoald (652 - 653) Aripert I (653 - 661) Pertari (Bertari) i Godepert (661 - 662) Grimoald (662 - 671) Garibald (671) Pertari (671 - 688) (restaurat des de l'exili) Alahis (688 - 689), rebel Cunnipert (688 - 700) Liutpert (700 - 701) Ragimpert (701) Liutpert (701-702) Aripert II (702 - 712) Ansprand (712) Luitprand (712 - 744) Hildeprand (744) Ratquis de Friül (744 - 749) Aistulf de Friül (749 - 756) Desideri d'Ístria (756 - 774)

Reis Francs Pipí d'Itàlia, tercer fill de Carlemany, és coronat Rei d'Itàlia pel papa Adrià I en 781. Regnava al nord d'Itàlia, mentre que Itàlia central es convertia en els Estats Pontificis.

Pipí: 781-810 Bernard: 810-818 Lotari I: 818-839 Lluís II el Jove: 839-875 Carles el Calb: 875-877 Carloman: 877-879 Carles III el Gras: 879-888 Entre 888 i 961, hi havia normalment més d'un sol·licitant al tron d'Itàlia, i fins i tot més d'un Emperador.

Berenguer de Friul: 888-924, rei rival; Emperador 915-924 Guiu de Spoleto: 889-894, rei rival; Emperador 891-894 Lambert: 894-898, rei rival, co-governant de 892; Emperador 894-898 Arnulf de Caríntia: 896-899, rei rival; Emperador 896-899 Lluís III el Cec: 900-905, rei rival; Emperador 901-905 Rodolf: 922-933, rei rival Hug: 926-947, rei rival fins a 933 Lotari II: 947-950 Berenguer II: 950-961, nominalment sub-rei sota Otó I el Gran després de 953 Adalbert: 950-963, co-rei

Reis sota el Sacre Imperi Romanogermànic Otó I el Gran: 962-973 Arduí d'Ivrea: 1002-1014

De 962 fins a 1806, el regne d'Itàlia s'incloïa al Sacre Imperi Romanogermànic, i els emperadors eren també reis d'Itàlia. L'únic sol·licitant independent que va accedir en aquest període va ser Arduin. Tanmateix, després del regnat de Frederic I Barba-roja (1152-1190), l'autoritat imperial a Itàlia era cada vegada més desafiada per les ciutats estat italianes i els emperadors havien de basar el seu govern en al cooperació amb alguns d'aquests estats.

Etapa Napoleònica Durant el període napoleònic, es forma un Regne d'Itàlia al nord d'Itàlia.

Napoleó I: 1805 - 1814 era coronat amb el Corona fèrria de Llombardia en la catedral del Duomo de Milà, el 26 de maig de 1805.

Dinastia Savoia Al final del procés d'Unificació italiana, Víctor Manuel II és coronat Rei d'Itàlia.

Víctor Manuel II: 1861-1878 Humbert I: 1878-1900 Víctor Manuel III: 1900-1946 Humbert II: 1946. Va ocupar el tron des de l'abdicació del seu pare el mes de maig de 1946 fins al referèndum constitucional que proclamà la República Italiana el 2 de juny del mateix any.

Referències

Vegeu també

Regne d'Itàlia (edat mitjana) Lotaríngia Regne napoleònic d'Itàlia Regne d'Itàlia (1861–1946) Regnes germànics

Itàlia, Reis