miniatura|Extracció de làtex d'un Arbre del cautxú o Seringueira (en portuguès). La febre del cautxú va ser un període en el qual es va realitzar una extracció i comercialització massiva del cautxú a la regió amazònica entre 1879 i 1912. La transcendència econòmica i social a països amb territoris amazònics, com Brasil, Perú, Bolívia, Colòmbia i l'Equador van disparar el procés colonitzador, atraient riquesa i causant transformacions culturals i socials, a més de donar gran impuls a ciutats amazòniques com Iquitos al Perú, Belém do Pará al Brasil i en especial la ciutat brasilera de Manaus, fins avui la principal ciutat amazònica i capital de l'Estat d'Amazones (Brasil).
La febre del cautxú va atènyer l'auge entre 1879 i 1912 i va experimentar, temps després, un renaixement entre els anys de 1942 i 1945. El descobriment de la vulcanització i de la càmera pneumàtica a la dècada del 1850 va donar lloc a una «febre extractiva del cautxú»".
Es denomina cautxú al suc o làtex d'una varietat de plantes o arbres de grans dimensions. Hi ha diverses varietats de gomes, entre elles jebe, balata i gutaperxa. Els arbres que proveeixen aquesta substància són les Heveas, el guayule, el ficus elàstic, i la Castilloa Ulei, entre d'altres.
Va ser a la Selva amazònica on es va desenvolupar l'activitat extractora de cautxú a partir de l'arbre del cautxú, un arbre que pertany a la família de les Euphorbiaceae, també conegut com a arbre de la fortuna. De la tija d'aquest arbre és extret un líquid blanc, anomenat làtex, compost en un 35% d'hidrocarburs, dels quals destaca el 2-metil-1,3-butadiè (C ₅ H ₈), comercialment conegut com a isoprè o monòmer de cautxú.
Els indígenes centreamericans van ser els primers a aprofitar les particulars propietats del cautxú natural. La primera fàbrica de productes de cautxú (bandes elàstiques i suspensoris) va sorgir a París, l'any 1803.
El làtex és una substància pràcticament neutra, amb un pH de 7,0 a 7,2. Però quan es deixa exposada a l'aire per un període de 12 a 24 hores, el pH disminueix a 5,0 i pateix una coagulació espontània, formant un polímer que és el cautxú, representat per la Fórmula química (C₅ H₈) n, on n és de l'ordre de 10.000 i presenta una massa molecular mitjana de 600.000 a 950.000 g/mol.
El cautxú, obtingut d'aquesta manera posseeix una sèrie d'inconvenients: l'exposició a l'aire provoca que el líquid extret es contamini amb altres materials (detritus), el que el converteix en una substància perible i enganxosa causa de l'acció de la temperatura. mitjançant d'un procés industrial, el cautxú és tractat i s'eliminen les impureses, després se sotmet a un procés anomenat vulcanització, que dona com a resultat la desaparició de les propietats indesitjables del cautxú. D'aquesta manera, el cautxú es torna imperible, resistent als solvents i per a les variacions de temperatura, adquireix excel·lents propietats mecàniques i perd el caràcter enganxós.
Cicle del cautxú al Brasil miniatura|esquerra|Regió amazònica, escenari de la Febre del cautxú. La primera febre del cautxú al Brasil: 1879-1912 Després del descobriment d'Amèrica, l'Amazònia brasilera es va mantenir en estat d'aïllament durant els primers quatre segles i mig, ja que no posseïa importants vetes d'or o mineral que es van revaloritzar en el mercat mundial, generant guanys i dividends a qualsevol que s'aventurés en aquest negoci.
Des d'inicis de la segona meitat del segle XIX el cautxú va començar a exercir una forta atracció sobre emprenedors visionaris. L'activitat extractiva del làtex a l'Amazònia es va tornar immediatament en una activitat molt lucrativa. El cautxú natural conquistar un lloc destacat en les indústries d'Europa i Amèrica del Nord, arribant a un elevat preu. Això va desencadenar l'arribada d'estrangers al Brasil, que venien amb la intenció de conèixer el famós arbre del cautxú i els mètodes d'extracció, amb la finalitat d'obtenir guanys amb aquest nou negoci. A causa de l'extracció del cautxú, es van desenvolupar les ciutats de Manaus, Belém do Pará i altres poblacions brasileres, que en poc temps i degut a la riquesa que va portar el cautxú es van transformar en ciutats.
El projecte de la línia fèrria miniatura|La Febre del cautxú va justificar la construcció del Ferrocarril Madeira-Mamoré La idea de construir un ferrocarril als marges dels rius Madeira i Mamoré va sorgir a Bolívia el 1846. Com que aquest país no tenia vies per treure la producció de cautxú a través del seu territori, era necessari crear una alternativa que permetés exportar el cautxú cap a l'oceà Atlàntic. La idea inicial, optava per la via de la navegació fluvial, pujant pel riu Mamoré en territori bolivià i després pel riu Madeira al Brasil. Però el recorregut tenia grans obstacles naturals: vint cascades hi impedien la navegació. Llavors es va començar a pensar en la construcció d'una línia fèrria que cobrís per terra el tros fluvial problemàtic.
El 1867 els enginyers José i Francisco Keller van organitzar una gran expedició a la regió de les cascades del riu Madeira, per trobar el millor traçat per a una possible ferrovía. Encara que la idea de la navegació fluvial fos complicada, el 1869, l'enginyer nord-americà George Earl Church va obtenir del govern bolivià la concessió per crear una empresa que explorés les alternatives de navegació que lligués els rius Mamoré i Madeira. Però poc temps després i veient les dificultats d'aquest projecte, Church va canviar els plans centrant-se en el ferrocarril. La negociació van continuar, i el 1870 Church va rebre del govern brasiler el permís per construir una línia fèrria a la zona de les cascades del riu Madeira.
Qüestió d'Acre miniatura|Territori de l'actual estat d'Acre al Brasil. Però la desmesurada extracció descontrolada del cautxú estava en vies de causar un conflicte internacional. Els treballadors brasilers s'endinsaven cada vegada més en les selves del territori bolivià, a la recerca de nous arbres de cautxú per extreure el preciós làtex, generant conflictes i lluites per qüestions frontereres a finals del , que fins i tot van arribar a requerir la presència militar.
La República Brasilera-denominada actualment vella república-, recentment proclamada, treia el màxim profit de les riqueses obtingudes amb la venda del cautxú, però preocupava molt la Questão do Acre (Qüestió de l'Acre, com estaven sent coneguts els conflictes fronterers per causa de l'extracció del cautxú).
Va ser llavors quan la providencial i intel·ligent intervenció del diplomàtic Baró del Riu Branco i de l'ambaixador Assis Brasil, en part finançats pels magnats del cautxú, va culminar en la signatura del Tractat de Petrópolis, duta a terme el 17 de novembre de 1903 durant el govern del president Rodrigues Alves. Aquest tractat va posar fi a la contesa amb Bolívia, garantint el control i possessió per part de Brasil de les terres i selves de l'Acre.
Brasil va obtenir el domini definitiu de la regió, donant a canvi terres de l'estat de Mato Grosso i el pagament de dos milions de lliures esterlines, sota el compromís de construir una línia fèrria que superés el difícil tram del riu Madeira i que permetés el lliure accés de mercaderies bolivianes (sent el cautxú la principal), als ports brasilers de l'Atlàntic (inicialment Belém do Pará, a la desembocadura del riu Amazones).
A causa d'aquest episodi històric, resolt pacíficament, la capital d'Acre va rebre el nom de Rio Branco i dos municipis el nom de dos importants personatges: Assis Brasil i Plácido de Castro.
La qüestió de l'Acre des de la posició peruana El territori peruà s'estenia fins al riu Madeira al Brasil. No obstant això, entre 1867 i 1909, tot el territori de l'Acre va passar al Brasil sense lliurar batalla. Els presumptes drets del Brasil sobre aquesta extensa zona es remunten al fet que, el 1867, el president de Bolívia Mariano Melgarejo havia cedit territoris peruans al Brasil i ho va fer novament el 1889 pel Tractat de Petrópolis, després d'una llarga guerra fronterera de gairebé 30 anys. Des de llavors Brasil va voler posseir per la força aquestes terres, desitjant estendre inclusivament fins al riu Purús i el riu Yurúa.
El 25 d'octubre de 1902, la guarnició peruana de Amuheya va rebutjar un destacament brasiler que li exigia abandonar el seu lloc. El 1903, una llanxa amb personal peruà del comissariat de Chandles va ser tirotejada en l'Acre. El 1904, el coronel brasiler José Ferreira va arribar al riu Santa Rosa, afluent del Purús, i va saquejar cautxú i siringa a extractors peruans. En novembre d'aquest any, la guarnició de Amuheya es va rendir davant forces brasileres superiors després de dos dies de combats. Considerant impossible defensar militarment la regió, la pèrdua peruana es va fer efectiva pel Tractat Velarde-Rio Branco de 1909 i es va acordar una retallada territorial complementari amb el Tractat Pol-Sánchez Bustamante, també de 1909.
Construcció, auge i ocàs del ferrocarril Madeira-Mamoré La línia fèrria Madeira-Mamoré va ser construïda sota la gestió de l'empresari nord-americà Percival Farquhar. També és coneguda com el Ferrocarril del diable (Ferrovia do Diabo en portuguès), ja que durant la construcció va cobrar la vida de prop de sis mil treballadors. La construcció va començar el 1907 durant el govern d'Affonso Penna i va ser un dels episodis més significatius en la història de la colonització amazònica, mostrant la clara intenció d'integrar la regió al mercat mundial mitjançant la comercialització del cautxú.
El 30 d'abril de 1912 va ser inaugurat l'últim tram de la línia fèrria. Tal ocasió va registrar l'arribada del primer comboi a la ciutat de Guajarà-Mirim, fundada aquest mateix dia. No obstant això, la destinació del ferrocarril que va ser construït amb el propòsit de transportar el cautxú i altres productes de la regió amazònica-per part de Bolívia i Brasil-cap als ports de l'Oceà Atlàntic, va tenir un mal desenllaç que va desplaçar el transport de productes a través del ferrocarril Madeira-Mamoré: la caiguda vertiginosa del preu del làtex al mercat mundial, que va tornar irrentable el comerç del cautxú, l'entrada en servei de dues noves ferrovíes (una a Xile i altra a l'Argentina), i a l'entrada en servei del Canal de Panamà el 15 d'agost de 1914.
A aquests fets, es van sumar els factors ambientals: la mateixa selva amazònica, amb el seu alt índex de pluja es va encarregar de destruir trossos sencers de la via, terraplens i ponts, empassant, gran part del projecte que l'home insistia a obrir per continuar amb el funcionament d'aquest ferrocarril.
El ferrocarril va ser deshabilitat parcialment en la dècada de 1930 i totalment el 1972, quan va ser inaugurada la carretera Transamazònica. De 364 km de longitud que va arribar a tenir la línia fèrria, queden tan sols set actius, utilitzats per a fins turístics.
Apogeu, refinament i luxe miniatura|La febre del cautxú convertir les ciutats amazòniques en pròspers centres econòmics i culturals. Teatro Amazonas de la ciutat de Manaus. La ciutat brasilera de Manaus a l'Estat d'Amazones (Brasil), era considerada en aquesta època la ciutat més desenvolupada del Brasil i una de les més pròsperes del món. Era l'única ciutat d'aquest país a posseir llum elèctrica i sistema d'aqüeducte i clavegueram. Manaus va viure el seu apogeu entre 1890 i 1920, gaudint de tecnologies que altres ciutats del sud del Brasil no posseïen. Oferia més de quinze quilòmetres de tramvia elèctric, quan Nova York o Boston només oferia tramvies tirats per cavalls. Les avingudes van ser construïdes en pantans dessecats, es van aixecar edificis imponents i luxosos com el Teatro Amazonas, el qual va ser inaugurat el 6 de gener de 1897 amb una presentació de La Gioconda de Ponichelli, interpretada per la Gran Companyia d'Òpera Italiana. Per la seva banda, la construcció del Palau de Justícia va costar dos milions de dòlars. Gran part d'aquest desenvolupament es deu al governador Eduardo Ribeiro.