El Bisbat d'Augsburg fou un dels bisbats sobirans del Sacre Imperi Romanogermànic, que pertanyia al Cercle de Suàbia.
Història La ciutat actual d'Augsburg apareix a Estrabó com Damasia, un baluard dels Licatii; l'any 14 es convertia en una colònia romana coneguda com a Augusta Vindelicorum, i rebia els drets d'una ciutat d'Hadrià i aviat fou de gran importància com un arsenal i el punt d'encreuament d'unes quantes rutes comercials importants.
Encara que els començaments de Cristianisme dins dels límits de l'actual diòcesi està envoltat d'obscuritat, els ensenyaments cristian foren probablement portats allà per soldats o comerciants. Segons les actes del martiri d'Afra d'Augsburg, existia a Augsburg ben d'hora una comunitat cristiana sota el bisbe Narcís. El després Papa Dionís I, oncle de Sant Afra, s'esmenta com el seu successor.
Res autèntic se sap sobre la història de l'Església d'Augsburg durant els segles que segueixen, però va sobreviure a l'esfondrament de poder romà a Alemanya i la turbulència de les grans migracions. És veritat que dos catàlegs dels bisbes d'Augsburg, que daten dels segles onzè i dotzè, esmenten uns quants bisbes d'aquest període primitiu, però el primer al registre del qual hi ha corroboració històrica indubtable és Sant Wikterp (o Wicbpert), que era bisbe aproximadament vers 768. Va participar en uns quants sínodes convocats per Sant Bonifaci a Alemanya; en companyia de Sant Magnus de Füssen va fundar el monestir de Füssen; i amb Sant Bonifaci fundava el monestir de Benediktbeuern.
Sota Sant Wikterp o el seu successor, Tazzo (o Tozzo), sobre qui se sap ben poc, molts monestirs foren fundats, per exemple les abadies de Wessobrunn, Ellwangen, Polling i Ottobeuren. En aquesta temps, el bisbat, fins aquí sufragani del Patriarcat d'Aquileia, era posat com a sufragani de la nova arxidiòcesi de Magúncia fundat el 746). Sant Simpert (vers 810), fins llavors abat de l'Abadia de Murbach, i un parent de Carlemany, va renovar moltes esglésies i monestirs devastats en les guerres del francs i bavaresos, i durant les incursions dels àvars; va construir la primera catedral d'Augsburg en honor de la Verge Més Beneïda; i obtenia de l'Emperador Carlemanye una definició exacta dels seus límits diocesans. La seva jurisdicció s'estenia en aquell temps del Iller cap a l'est sobre el Lech, i del nord del Danubi a l'Alb, i cap al sud als esperons dels Alps. A més, diverses propietats i pobles a la vall del Danubi, i a Tirol, pertanyien a la diòcesi.
Entre els bisbes del següent període un cert nombre són especialment prominents, alguns a causa dels càrrecs que exercien a l'Imperi, o per a les seves qualificacions personals; així Witgar (887-87), canceller i capellà de Lluís el Germànic; Adalberó (887-910), de la línia dels comtes de Dillingen, confident i amic d'Arnulf de Caríntia, que va designar a Adalberó com educador del seu fill el futur rei alemany Lluís IV d'Alemanya, que es va distingir per a la generositat amb els monestirs. La seu d'Augsburg va tenir el període d'esplendor més gran sota sant Ulric (923-973); augmentava el nivell de formació i disciplina entre el clergat al costat de la reforma d'escoles existents i l'establiment de nous, i per canòniques visites i sínodes; proporcionava suport als pobres, i reconstruïa esglésies en ruïnes i monestirs. Durant la incursió dels magiars i el setge d'Augsburg (955), sostenia la resistència dels ciutadans, imposava els hongaresos la retirada, i col·laborava amb molt a la victòria decisiva del Lechfeld (955). Construïa esglésies en honor de sant Afra i sant Joan, Fundava el monestir de Sant Esteve per a monges benedictines, i emprenia tres pelegrinatges a Roma.
La diòcesi va patir molt durant l'episcopate del seu successor, Enric I (973-82), perquè estava entre els enemics de l'Emperador Otó II, i va romandre durant uns quants mesos a la presó. Després del seu alliberament renunciava a les seves anteriors polítiques i llegava a la seva església les seves possessions a Geisenhausen. La diòcesi assolia gran esplendor sota el bisbe Bruno (1006-20), germà d'Enric II el Sant; restaurava un cert nombre de monestirs arruïnats, fundava l'església i col·legi de sant Maurici d'Agaunum, col·locava monjos benedictins a la col·legiata de Sant Afra, i sumava a les possessions episcopals els territoris de la seva pròpia herència de Straubing. Sota el bisbe Enric II (1047-63), el guardià d'Enric IV el Sali, la diòcesi assegurava el dret d'encunyació i fou enriquida per moltes donacions; sota Embricó (o Emeric, 1063-77) la catedral fou dedicada (1065) i es construïen la canongia i església de Sant Pere i Felicitas de Roma.
Durant els darrers anys del seu episcopate la baralla de l'Emperador Enric IV amb el papa en la qual Embricó va prendre part del costat imperial, va haver de cedir, temporalment, el bisbat al legat papal. La lluita va continuar sota els seus successors; quatre antibisbes s'establiren en oposició a Siegfried II (1077-96). Herman comte de Vohburg (1096 o 1097-1132) amb traïció i sagacitat, feia valer la seva reclamació a la seu que havia comprat, i perseguia violentament a l'Abat de Sant Afra al que va expulsar de la ciutat. Només després de la conclusió del Concordat de Worms (1122) Herman obtenia la confirmació del pape i se lo aixecava l'excomunicació. Els disturbis polítics que resultaven de les dissensions entre els papes i els emperadors alemanys repercutien en l'Església d'Augsburg.
Hi havia períodes curts de treva, durant el qual la vida eclesiàstica rebia un impuls, com, per exemple, sota el bisbe Walther II comte palatí de Dillingen (1133-52), sota qui les possessions de la diòcesi es consolidaren una altra vegada i s'augmentaren de la seva pròpia herència; sota Udalskalk (1184-1202), que amb gran cerimònia posava els ossos últimament descoberts de sant Ulric a l'església nova dedicada a aquest sant i a Afra. Aquests dies de pau alternaven amb períodes de conflicte en el qual els bisbes d'Augsburg es comportaven, sovint en contra de la seva voluntat, en la seva capacitat com a prínceps de l'Imperi, i la vida de l'Església consegüentment patia certa decadència. Sota Siboto von Lechfeld (1227-47) els monestirs dels ordes mendicants novament fundades s'establien per primer cop a Augsburg.
Un membre cèlebre dels franciscans fou David d'Augsburg, i dels dominicans, Albertus Magnus de Lauingen. Causes addicionals de conflicte eren els problemes que es manifestaven entre els bisbes d'Augsburg i les autoritats de la ciutat. Durant les lluites entre els papes i els emperadors, Augsburg com altres ciutats grans per tota Alemanya, va assolir una riquesa enorme a causa de l'activitat industrial i comercial dels ciutadans. De tant en tant es feien esforços per restringir tant com possible els drets civils antics dels bisbes i els seus administradors, i fins i tot abrogar-los totalment. Des d'un estat de disgust els ciutadans passaven a actuar amb violència sota el bisbe Hartman de Dillingen (1248-86), i obtenien dels bisbes moltes llibertats municipals i avantatges.
Un exemple característic és la confirmació per Rodolf I d'Alemanya al Reichstag aguantat a Augsburg (1276) del Stadtbuch, o registre municipal, contenint la duana antiga, drets episcopals i municipals, etc., especificat en detall; en la mateixa ocasió Augsburg era reconeguda Ciutat Lliure Imperial. Hartman llegava a l'Església d'Augsburg la seva herència paternal, incloent-hi la ciutat i castell de Dillingen. La pau va regnar sota els bisbes que segueixen, entre els que Frederic I (1309-31) adquiria per la seu el castell i baluard de Füssen; Ulric II de Schönegg (1331-37), i el seu germà Lluís IV de Schönegg (1337-48) romanien fidels a l'emperador Lluís IV de Baviera; Marquard I de Randeck (1348-65), una altra vegada redimia la propietat hipotecada de la diòcesi, i amb el favor de l'Emperador Carles IV va esdevenir Patriarca d'Aquileia el 1365.
Noves dissensions entre el bisbe i la ciutat sorgiren sota Burcard d'Ellerbach (1373-1404), l'accessió del qual fou marcada per la greu discòrdia que havia portat a l'enderrocament del patrici i del govern aristocràtic, i la pujada al poder municipal dels oficis o gremis. Irritat pel suport de Burcard a la noblesa en la seva lluita amb les ciutats suabes, els habitants d'Augsburg saquejaren les cases dels canonges i expulsaren de la ciutat alguns del clergues(1381), i després d'un interval de calma, la fortalesa episcopal fou destruïda (1388), el deganat i la seca, i la ciutat esdevenia gairebé completament independent del bisbe. Burcard continuava amb gran energia contra l'heretgia dels Wyclifites que havia guanyat posicions a Augsburg i va condemnar a l'estaca a cinc persones que es negaven a abjurar.
Després de la mort d'Eberard II (1404-13), un conflicte sorgia el 1413 perquè la ciutat d'Augsburg declinava reconèixer al bisbe legítim, Anselm de Nenningen (1413-23), i establia en l'oposició a Friedrich de Grafeneek qui havia estat presentat per Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquests problemes eren resolts pel papa Martí V qui imposava la dimissió dels dos bisbes, i per la seva pròpia autoritat els canviava per Peter de Schauenberg, canonge de Bamberg i Würzburg (1423-69). Peter fou dotat pel papa amb facultats extraordinàries, fet cardenal i llegat ad latere per a tota Alemanya. Treballava amb zel i energia per a la reforma de la seva diòcesi, convocava sínodes i feia visites episcopals per alçar la vida moral i intel·lectual decadent del clergat; restaurava la disciplina i renovava l'esplendor caigut de molts monestirs, canongies i col·legiates. Completava la reconstrucció de la catedral en l'estil gòtic i la consagrava el 1431 i el 1457 posava la pedra angular de l'església nova dels sants Ulric i Afra.
Els prelats que reeixien s'ocuparen de la reforma de la diòcesi amb la mateixa sol·licitud i zel. Entre ells estava Joan II comte de Werdenberg (1469-86), tutor del fill de l'emperador i futur Maximilià I del Sacre Imperi Romanogermànic, que va convocar un sínode a Dillingen, i fomentava l'art últimament inventat de la impressió; Friedrich von Zollern (1486-1505) alumne del gran predicador Geiler de Kaysersberg, i fundador d'un col·legi a Dillingen, que va organitzar un sínode a la mateixa ciutat, promovia la impressió de llibres litúrgics, i en gran manera enriquien les possessions de la diòcesi; Enric IV de Lichtenau (1505-17) fou un gran amic i benefactor de monestirs i dels pobres, i patró de les arts i ciències.
Durant l'episcopat d'aquests bisbes, Augsburg va adquirir a través de la indústria dels seus ciutadans, un comerç estès arreu del món. Alguns membres de les seves famílies, per exemple els Fuggers i el Welsers, eren els comerciants més importants del seu temps; donaven grans sumes de diners als emperadors i als prínceps d'Alemanya, dirigien les empreses financeres del papat, i fins i tot estenien les seves operacions al continent novament descobert d'Amèrica. Entre els ciutadans d'Augsburg famosos en aquell temps en la literatura i art es compten l'humanista Conrad Peutinger; els germans Bernard i Conrad Adelmann von Adelmannsfelden; Matthäus Lang von Wellenburg, secretari de Frederic III del Sacre Imperi Romanogermànic i després cardenal i arquebisbe de Salzburg; els pintors distingits eren Hans Holbein el Vell, Burgkmair i altres. Amb la riquesa, tanmateix, venia un esperit de limitació i d'excesiu gaudiment de la riquesa. L'orgull i un superrefinament de cultura preparaven el camí a la imminent revolució religiosa que havia de trobar el terreny adobat.
període de la Reforma