Oscar Emmanuel Peterson Oscar Peterson (Mont-real, 15 d'agost de 1925 - Mississauga, 23 de desembre de 2007)"Canadian jazz great Oscar Peterson dies". CBC News. desembre 24, 2007. Consultat desembre 24, 2007 va ser un pianista i compositor canadenc de jazz.
El seu estil, format durant els anys quaranta com en el cas d'altres pianistes com Erroll Garner i George Shearing, oscil·la entre el swing i el bop, i s'engloba dins de la tendència classicista o tradicional del jazz. Seguidor de Art Tatum, es tracta d'un pianista acústic de gran tècnica, amb una destacable capacitat per tocar amb velocitat i amb una gran habilitat pel swing, independentment del tempo d'execució. Són elogiades tant les seves interpretacions en grups petits com a acompanyant de cantants, encara que els seus millors moments siguin com a solista. Encara que subestimat, Peterson és també compositor: Per exemple, va escriure i va gravar la famosa "Canadian Suite" en 1964. Diverses de les seves pròpies obres les ha gravat amb piano elèctric. Excepcionalment vocalista, la seva veu recorda a la de Nat King Cole.
Biografia Joventut Peterson va néixer a Mont-real, Quebec, d'immigrants de les Índies Occidentals (Sant Kitts i les Illes Verges Britàniques);King, Betty Nygaard. "Oscar Peterson". The Canadian Encyclopedia. Consultat agost 11, 2022. el seu pare va treballar com a porter al Canadian Pacific Railway."Obituaries: Oscar Peterson". The Daily Telegraph. London. desembre 26, 2007. Archived from the original on gener 11, 2022. Consultat febrer 6, 2011Michelot, Pabli. "Le Jazz d'Oscar Peterson". L'Encre Noir, febrer 8, 2017. Peterson va créixer al barri de Little Burgundy a Mont-real. Va ser en aquest barri predominantment negre on va conèixer la cultura del jazz."Little Burgundy". McGill University. Consultat desembre 25, 2007. Als cinc anys, Peterson va començar a perfeccionar les seves habilitats amb la trompeta i el piano, però un atac de tuberculosi als set anys li va impedir tornar a tocar la trompeta, així que va dirigir tota la seva atenció al piano. El seu pare, Daniel Peterson, trompetista i pianista aficionat, va ser un dels seus primers professors de música, i la seva germana Daisy li va ensenyar piano clàssic. Peterson era persistent en la pràctica d'escales i estudis clàssics.
Quan era nen, Peterson va estudiar amb el pianista hongarès Paul de Marky, alumne d'István Thomán, que ell mateix va ser alumne de Franz Liszt, de manera que la seva formació inicial es va basar principalment en el piano clàssic. Però va quedar captivat pel jazz tradicional i el boogie-woogie i va aprendre diverses peces de ragtime. Va ser anomenat "el bombarder marró del Boogie-Woogie".J. D. Considine (December 26, 2007). "King of the keys made jazz a pleasure". The Globe and Mail. Toronto. Archived from the original on desembre 26, 2007. Consultat gener 12, 2008.
Als nou anys, Peterson tocava el piano amb un grau de control que va impressionar els músics professionals. Durant molts anys els seus estudis de piano van incloure entre quatre i sis hores de pràctica diària. Només en els seus últims anys va reduir la seva pràctica a una o dues hores diàries. El 1940, amb catorze anys, va guanyar el concurs nacional de música organitzat per la "Canadian Broadcasting Corporation". Després d'aquesta victòria, va abandonar la "High School of Montreal", on va tocar en una banda amb Maynard Ferguson.Maynard Ferguson (obituary) dated agost 26, 2006, at The Daily Telegraph online, consultat el desembre 30, 2017 Es va convertir en un pianista professional, protagonitzant un programa de ràdio setmanal i tocant a hotels i sales de música. En la seva adolescència va ser membre de la "Johnny Holmes Orchestra". De 1945 a 1949 va treballar en un trio i va gravar per a Victor Records. Va gravitar cap al boogie-woogie i el swing amb una afició particular per Nat King Cole i Teddy Wilson.Yanow, Scott. "Oscar Peterson". AllMusic. Consultat agost 14, 2018. Quan tenia 20 anys, ja havia desenvolupat una reputació com a pianista tècnicament brillant i melòdicament inventiu.John Chilton (August 5, 2002). Roy Eldridge, Little Jazz Giant. Bloomsbury Academic.
Duos, trios i quartets Segons una entrevista amb Granz al documental del 2021 Oscar Peterson: Black + White, en un taxi de camí a l'aeroport de Mont-real, Norman Granz va escoltar un programa de ràdio que emetia des d'un club local. Va quedar tan impressionat que va dir al conductor que el portés al club perquè pogués conèixer el pianista. Granz havia vist Peterson abans d'això, però estava decepcionat. El 1949 va presentar Peterson a la ciutat de Nova York en un concert de "Jazz at the Philharmonic" al Carnegie Hall. Va continuar sent l'entrenador de Peterson durant la major part de la seva carrera. Això va ser més que una relació directiva; Peterson va elogiar Granz per defensar-lo a ell i a altres músics de jazz negres al sud segregacionista dels Estats Units dels anys 50 i 60. Al vídeo documental "Music in the Key of Oscar", Peterson explica com Granz es va enfrontar a un policia del sud amb armes que volia impedir que el trio fes servir taxis "només per a blancs".View Video, 2004.
El 1950, Peterson va treballar en duo amb el contrabaixista Ray Brown. Dos anys després van afegir el guitarrista Barney Kessel. Aleshores, Herb Ellis va intervenir després que Kessel es cansés de girar. El trio va romandre junts de 1953 a 1958, sovint fent gires amb "Jazz at the Philharmonic".
"La manera de mirar aquesta nit" (1965) 0:31 Mostra de The Way You Look Tonight Teniu problemes per reproduir aquest fitxer? Consulteu l'ajuda dels mitjans. Peterson també va treballar en duos amb Sam Jones, Niels-Henning Ørsted Pedersen, Joe Pass, Irving Ashby,Dobbins, Bill; Kernfeld, Barry (2003). "Peterson, Oscar". doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.j352400. . Consultat gener 15, 2018. Count BasieKnauer, Wolfram (2013). "Basie, Count". doi:10.1093/gmo/9781561592630.article.a2240170. . Consultat gener 15, 2018. i Herbie Hancock.King, Betty Nygaard. "Oscar Peterson". The Canadian Encyclopedia. Consultat gener 15, 2018.
Va considerar el trio amb Brown i Ellis "l'escenari més estimulant" i productiu per a actuacions públiques i enregistraments d'estudi. A principis de la dècada de 1950, va començar a actuar amb Brown i el bateria Charlie Smith com a "Oscar Peterson Trio". Poc després Smith va ser substituït pel guitarrista Irving Ashby, que havia estat membre del "Nat King Cole Trio". Ashby, que era un guitarrista de swing, aviat va ser substituït per Kessel."A look at Oscar Peterson's career". oscarpeterson.com. Archived from the original on abril 28, 2007. Consultat maig 23, 2007. El seu darrer enregistrament, On the Town with the Oscar Peterson Trio, gravat en directe a la Town Tavern de Toronto, va capturar un grau notable d'entesa emocional i musical entre tres intèrprets.Nat Hentoff. Co-editor, The Jazz Review.
Quan Ellis va marxar el 1958, van contractar el bateria Ed Thigpen perquè consideraven que cap guitarrista es podia comparar amb Ellis. Brown i Thigpen van treballar amb Peterson als seus àlbums Night Train i Canadiana Suite. Tots dos van marxar el 1965 i van ser substituïts pel baixista Sam Jones i el bateria Louis Hayes (i més tard, el bateria Bobby Durham). El trio va actuar junts fins al 1970. El 1969 Peterson va gravar Motions and Emotions amb arranjaments orquestrals de "Yesterday" i "Eleanor Rigby" de The Beatles. A la tardor de 1970, el trio de Peterson va publicar l'àlbum Tristeza on Piano. Jones i Durham van marxar el 1970.
A la dècada de 1970 Peterson va formar un trio amb el guitarrista Joe Pass i el baixista Niels-Henning Ørsted Pedersen. Aquest trio va emular l'èxit del trio dels anys 50 amb Brown i Ellis i va fer actuacions aclamades en festivals. El seu àlbum The Trio va guanyar el premi Grammy de 1974 a la millor interpretació de jazz per un grup. El 22 d'abril de 1978, Peterson va actuar en l'acte d'interval per al Festival de la Cançó d'Eurovisió 1978 que es va retransmetre en directe des del Palais des Congrès de París. El 1974 va afegir el bateria britànic Martin Drew. Aquest quartet va fer gires i gravar àmpliament per tot el món. Pass va dir en una entrevista de 1976: White, Huy (2016). 25 Great Jazz Piano Solos : Transcriptions * Lessons * Bios * Photos. Hal Leonard. p. 96. . OCLC 974891066 Peterson estava obert a col·laboracions experimentals amb músics de jazz com el saxofonista Ben Webster, el trompetista Clark Terry i el vibrafonista Milt Jackson. El 1961, el trio Peterson amb Jackson va gravar l'àlbum Very Tall. Els seus enregistraments en solitari van ser rars fins a Exclusively for My Friends (MPS), una sèrie d'àlbums que van ser la seva resposta a pianistes com Bill Evans i McCoy Tyner. Va gravar per a Pablo, liderat per Norman Granz, després de la fundació del segell el 1973, inclosa la banda sonora del thriller de 1978 The Silent Partner.Yanow, Scott (2000). Bebop. Miller Freeman. p. 333–. . Consultat agost 14, 2018 A la dècada de 1980 va tocar en duo amb el pianista Herbie Hancock. A finals de la dècada de 1980 i 1990, després d'un ictus, va fer actuacions i enregistraments amb el seu protegit Benny Green. Als anys 90 i 2000 va gravar diversos àlbums acompanyats d'un combo per a Telarc.
Mala salut i anys posteriors Peterson tenia artritis des de la seva joventut, i en anys posteriors va tenir problemes per abotonar-se la camisa. Mai esvelt, el seu pes va augmentar fins a 125 kg (276 lliures), dificultant la seva mobilitat. Va tenir una cirurgia de reemplaçament de maluc a principis de la dècada de 1990."Peterson, Oscar". MusicWeb Encyclopaedia of Popular Music. Archived from the original on maig 22, 2006. Consultat desembre 25, 2007. Tot i que la cirurgia va tenir èxit, la seva mobilitat encara es veia obstaculitzada. L'any 1993, un ictus li va debilitar el costat esquerre i el va retirar de la feina durant dos anys. Durant el mateix any, el primer ministre entrant Jean Chrétien, el seu amic i fan, li va oferir el càrrec de tinent governador d'Ontario. Segons Chrétien, Peterson va declinar la feina a causa de la mala salut relacionada amb l'ictus.Alexander Panetta. "Chrétien calls Peterson 'most famous Canadian', says Mandela was moved to meet him". CANOE. The Canadian Press. Archived from the original on desembre 26, 2007. Consultat desembre 26, 2007.
Tot i que va recuperar una certa destresa a la mà esquerra, la seva manera de tocar el piano es va reduir i el seu estil es basava principalment en la seva mà dreta. El 1995 va tornar a espectacles públics puntuals i va gravar per a Telarc. El 1997 va rebre el "Grammy Lifetime Achievement Award" i un "International Jazz Hall of Fame Award". El seu amic, el polític canadenc i pianista aficionat Bob Rae, va dir que "Oscar Peterson Tribute - Simply The Best". Concerts On Demand. CBC Radio Two. gener 12, 2008. Archived from the original on gener 15, 2008. Consultat gener 13, 2008. El 2003, Peterson va gravar el DVD A Night in Vienna per a Verve amb Niels-Henning Ørsted Pedersen, Ulf Wakenius i Martin Drew. Va continuar de gira pels Estats Units i Europa, encara que com a màxim un mes a l'any, amb descans entre concerts.
El 2007, la seva salut va decaure. Va cancel·lar els seus plans per actuar al Festival de Jazz de Toronto i un concert d'estrelles al Carnegie Hall que s'havia de donar en honor seu. Peterson va morir el 23 de desembre de 2007 d'una insuficiència renal a la seva casa de Mississauga, Ontario.Levine, Doug (December 27, 2007). "Jazz World Mourns Oscar Peterson". VOA News. Voice of America. Archived from the original on gener 29, 2009. Consultat desembre 27, 2008.
El 2021, Barry Avrich va produir un documental sobre la vida de Peterson titulat Oscar Peterson: Black + White que es va estrenar al Festival Internacional de Cinema de Toronto."Canadian Pianist Oscar Peterson Receives the TIFF treatment". www.classicalfm.ca. Consultat desembre 29, 2021.
Vida personal