miniatura|Bandera republicana hissada en el 77 aniversari de la proclamació de la República a Eibar. La proclamació de la Segona República Espanyola és la instauració el 14 d'abril de 1931 del nou règim polític republicà que va succeir la Monarquia restauracionista d'Alfons XIII, que havia quedat deslegitimada en haver permès la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i que havia fracassat en el seu intent de tornada a la "normalitat constitucional" amb la Dictablanda del general Dámaso Berenguer (1930-1931).
Antecedents La "Dictablanda" del general Berenguer
La "dictablanda" del general Berenguer va ser l'últim període de la Restauració caracteritzat pel govern del general Dámaso Berenguer nomenat pel rei Alfons XIII el gener de 1930 perquè restablís la "normalitat constitucional" després de la Dictadura de Primo de Rivera i al que va seguir el breu govern de l'almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, entre febrer i abril de 1931, que donaria pas a la Segona República Espanyola. El terme "dictablanda" va ser utilitzat per la premsa per referir-se a la indefinició del govern de Berenguer que ni va continuar amb la Dictadura anterior, ni va restablir plenament la Constitució espanyola de 1876, ni de bon tros va convocar eleccions a "Corts Constituents" com exigia l'oposició republicana.
El dia 17 d'agost de 1930 va tenir lloc l'anomenat Pacte de Sant Sebastià en la reunió promoguda per l'Aliança Republicana en la qual, pel que sembla (ja que no se'n va estendre acta escrita) es va acordar l'estratègia per posar fi a la Monarquia d'Alfons XIII i proclamar la Segona República Espanyola. A la reunió van assistir segons consta en la "Nota oficiosa" feta pública l'endemà, per l'Aliança Republicana, Alejandro Lerroux, del Partit Republicà Radical, i Manuel Azaña, d'Acció Republicana; pel Partit Radical-Socialista, Marcel·lí Domingo i Sanjuán, Álvaro de Albornoz i Ángel Galarza; per la Dreta Liberal Republicana, Niceto Alcalá-Zamora i Miguel Maura; per Acció Catalana, Manuel Carrasco i Formiguera; per Acció Republicana de Catalunya, Macià Mallol i Bosch; per Estat Català, Jaume Aiguader; i per la Federació Republicana Gallega, Santiago Casares Quiroga. A títol personal també van assistir Indalecio Prieto, Felipe Sánchez Román, i Eduardo Ortega y Gasset, germà del filòsof. Gregorio Marañón no va poder assistir, però va enviar una "entusiàstica carta d'adhesió".
L'octubre de 1930 es van sumar al Pacte, a Madrid, les dues organitzacions socialistes, el PSOE i la UGT, amb el propòsit d'organitzar una vaga general que fos acompanyada d'una insurrecció militar que fiqués "la Monarquia en els arxius de la Història", tal com es deia en el manifest fet públic a mitjan desembre de 1930. Per dirigir l'acció es va formar un comitè revolucionari integrat per Niceto Alcalá-Zamora, Miguel Maura, Alejandro Lerroux, Diego Martínez Barrio, Manuel Azaña, Marcel·lí Domingo, Álvaro de Albornoz, Santiago Casares Quiroga i Lluís Nicolau d'Olwer, pels republicans, i Indalecio Prieto, Fernando de los Ríos Urruti i Francisco Largo Caballero, pels socialistes.
Insurrecció de Jaca
El comitè revolucionari republicà-socialista, presidit per Alcalá Zamora, que celebrava les seves reunions a l'Ateneo de Madrid, va preparar la insurrecció militar que seria abrigallada al carrer per una vaga general. Aquest recurs a la violència i a les armes per aconseguir el poder i canviar un règim polític l'havia legitimat el mateix cop d'estat de 1923 que va portar la Dictadura de Primo de Rivera amb l'aprovació del rei.
No obstant això, la vaga general no va arribar a declarar-se i el pronunciament militar va fracassar fonamentalment perquè els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández van revoltar la guarnició de Jaca el 12 de desembre, tres dies abans de la data prevista. Els dos capitans insurrectes van ser sotmesos a un consell de guerra sumaríssim i afusellats. Aquest fet va mobilitzar extraordinàriament a l'opinió pública en memòria d'aquests dos "màrtirs" de la futura República.
Les eleccions municipals del diumenge 12 d'abril de 1931
Al febrer de 1931 el rei Alfons XIII posava fi a la "dictablanda" del general Berenguer i nomenava nou president a l'almirall Juan Bautista Aznar-Cabañas, que va proposar un nou calendari electoral: se celebrarien primer eleccions municipals el diumenge 12 d'abril, i després eleccions a Corts que tindrien el caràcter de Constituents, per la qual cosa podrien procedir a la revisió de les facultats dels Poders de l'Estat i la precisa delimitació de l'àrea de cadascun (és a dir, reduir les prerrogatives de la Corona) i a una adequada solució al problema de Catalunya. Tothom va entendre que les eleccions eren un plebiscit sobre la Monarquia.
En acabar el Consell de Ministres el rei Alfons XIII crida al seu despatx al ministre Gabriel Maura Gamazo, duc de Maura, perquè intenti contactar amb el seu germà Miguel Maura, que és membre de comitè revolucionari republicà-socialista, per saber quines són les pretensions exactes dels republicans. El marquès de la Cañada Profunda serà el que acudeixi a casa de Miguel Maura qui es manté ferm en la seva postura de demanar l'abdicació del rei. Segons els resultats electorals que van arribant al Ministeri de la Governació, a la Puerta del Sol de Madrid, les candidatures republicà-socialistes guanyen a 41 de les 50 capitals de província, encara que a les zones rurals són els monàrquics els que triomfen perquè el vell caciquisme seguia funcionant, per aquest motiu en total hi hagués més regidors monàrquics que republicans. Però estava clar que allí on el vot havia estat lliure la victòria havia estat per als partidaris de la República. Era la primera vegada en la història d'Espanya que un govern era derrotat en unes eleccions.
A Madrid, els regidors republicans triplicaven als monàrquics, i a Barcelona els quadruplicaven. Si les eleccions s'havien convocat com una prova per sospesar el suport a la monarquia i les possibilitats de modificar la llei electoral abans de la convocatòria d'eleccions Generals, els partidaris de la república van considerar tals resultats com un plebiscit a favor de la seva instauració immediata. El marquès de Hoyos arribaria a dir que "les notícies dels pobles importants eren, com les de les capitals de província, desastroses." Depenent d'autors, hi ha diferents interpretacions dels resultats.
El dilluns 13 d'abril A dos quarts d'onze del matí el president Aznar entrava al Palau d'Oriente de Madrid per celebrar el Consell de Ministres. Preguntat pels periodistes sobre si hi hauria crisi de govern, Aznar va contestar:
En la reunió del Govern el ministre de Foment Juan de la Cierva y Peñafiel defensa la resistència: "Cal constituir un govern de força, implantar la censura i resistir". Rep el suport de dos altres ministres, Gabino Bugallal Araujo, comte de Bugallal, i Manuel García Prieto, marquès d'Alhucemas. La resta de ministres, encapçalats pel comte de Romanones, pensen que està tot perdut, sobretot quan es van rebent les respostes vacil·lants dels capitans generals al telegrama que els ha enviat hores abans el ministre de la guerra, el general Dámaso Berenguer, i en el qual els ha aconsellat seguir "el curs que els imposi la suprema voluntat nacional".
En acabar el Consell de Ministres el rei Alfons XIII crida al seu despatx al ministre Gabriel Maura Gamazo, duc de Maura, perquè intenti contactar amb el seu germà Miguel Maura, que és membre de comitè revolucionari republicà-socialista, per saber quines són les pretensions exactes dels republicans. El marquès de la Cañada Honda serà el que vagi a casa de Miguel Maura, qui es manté ferm en la seva postura de demanar l'abdicació del rei.
Aquesta mateixa tarda el comitè revolucionari republicà-socialista fa públic un comunicat en el qual diu que el resultat de les eleccions ha estat "desfavorable a la Monarquia [i] favorable a la República" i anuncia el seu propòsit d'"actuar amb energia i prestesa a fi de donar immediata efectivitat a[els] afanys [d'aquesta Espanya, majoritària, anhelant i juvenil] implantant la República".
A la nit corre el rumor per Madrid que Alfons XIII havia abandonat la capital per dirigir-se a la frontera i es formen algunes manifestacions espontànies per festejar la marxa del rei. En la matinada del dilluns al dimarts el comte de Romanones envia una nota al rei en la qual li demana que al matí reunixi al Consell de ministres i "rebi la renúncia del Rei". Aquesta mateixa matinada el rei telefona al sotssecretari del Ministeri de la Governació, Mariano Marfil i li exigeix que dissolgui la concentració que s'ha format en la Puerta del Sol però aquest li contesta que el capità al comandament li ha dit que no "pot ordenar per força que surti, perquè els soldats no li obeirien". "És el que em quedava per saber", li respon el rei. A l'estona el torna a cridar perquè li busqui una ruta de sortida segura per abandonar Espanya (que serà la de Cartagena) i li prepari un cotxe d'escorta per a la tarda. A continuació Marfil parla amb el general José Sanjurjo, director general de la Guàrdia Civil.
El dimarts 14 d'abril La proclamació de la República a Eibar Eibar va ser la primera ciutat a alçar la bandera tricolor, la matinada del dimarts 14 d'abril de 1931, a dos quarts de set del matí. La corporació municipal recentment escollida en les eleccions del diumenge (10 regidors socialistes, 8 republicans i 1 del PNB) va proclamar a Eibar la Segona República Espanyola. La bandera tricolor va ser hissada pel regidor més jove de la nova corporació, Mateo Careaga, que era militant d'Acció Republicana. Aquest fet suposava una profunda transformació de la distribució del poder, ja que per primera vegada van accedir-hi les classes mitjanes i els treballadors. Quan es va confirmar la proclamació a Barcelona, el poble es va concentrar enfront de l'ajuntament per retirar la placa amb el nom de Plaça d'Alfons XIII i col·locar la nova placa de Plaça de la República, improvisada en cartró.
L'escriptor eibarrés Toribio Etxebarria redacta, en el seu llibre Viaje por el país de los recuerdos la proclamació de la Segona República Espanyola a Eibar d'aquesta forma:
La proclamació de la República a València Després d'Eibar, al llarg del dimarts 14 d'abril es va proclamar la República des de les balconades dels ajuntaments de les principals ciutats ocupats pels nous regidors. Un exemple del que va ocórrer aquell dia pot ser València.
Al llarg del matí del 14 d'abril els carrers de la ciutat es van anar omplint de gent que celebrava el triomf de la candidatura republicana-socialista, anonenada Aliança Antidinàstica, que estava liderada pel blasquista Partit d'Unió Republicana Autonomista (PURA) el màxim dirigent de la qual era Sigfrido Blasco-Ibáñez, fill del fundador del partit, el conegut polític i escriptor Vicent Blasco Ibáñez, que havia mort tres anys abans. Els altres partits que integraven l'Aliança Antidinàstica, que havia obtingut 36.738 vots i 32 regidors (enfront dels 12.420 vots i 18 regidors dels monàrquics), eren el PSOE, la Dreta Liberal Republicana, el Partit Reformista Democràtic, i el partit valencianista Agrupació Valencianista Republicana. Una novetat que s'apreciava aquell matí era que, a diferència del dia anterior en què la guàrdia civil havia dissolt als manifestants que cridaven “Visca la República!” causant diversos ferits, ara es limitava a mirar sense intervenir. Els partits de l'Aliança Antidinàstica, que van formar una Junta Provisional Republicana, van repartir octavetes anunciant que la República era ja un “fet definitiu” i demanant que si l'Exèrcit apareixia als carrers fos vitorejat, perquè “ja no és la milícia de pretor, és l'Exèrcit de la Nació i mereix tots els respectes”.