Locell del paradís fastuós (Epimachus fastosus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels paradiseids (Paradisaeidae) que habita els boscos de les muntanyes del centre i oest de Nova Guinea.
Descripció Com a segona espècie d'ocell del paradís més llarga (després de l'ocell del paradís de cintes, Astrapia mayeri), l'ocell del paradís fastuós mesura uns 110 cm de llargada si s'hi inclou la cua, i uns 61 cm sense la cua. La femella fa uns 53 cm de llargada. És una espècie d'ocell del paradís molt estranya. El mascle té el cap negre amb el bec llarg, platejat i lleugerament corbat cap avall (no tan corbat cap avall com el dels Drepanornis), la boca groga brillant i ulls de color vermell escarlata envoltats de plomes escamoses iridescents d'un color típicament blau-verdós que cobreixen la major part de la part frontal de la cara. La resta del cap, inclòs el coll, és de color negre carbó. L'esquena és de color negre, però està coberta majoritàriament de plomes iridescents semblants a escates de color blau metàl·lic, però es pot considerar blau verdós en alguns colors. Les ales són de color negre carbó, amb una iridescència blavosa, menys conspícua. La cua, molt exagerada, també és de color negre carbó amb una iridescència blava més visible, més notable al centre. A la part inferior, té un plomatge marró-negre molt suau, gairebé sedós, que acaba en plomes al flanc relativament allargades que s'estenen lleugerament més enllà de la cua, però aquestes plomes són més pronunciades en el bec falciforme marró. Normalment amagades quan resten posats, els ornaments més esplèndids dels mascles són dos ventalls pectorals a cada costat del pit. Aquests, formats per plomes, són gairebé completament negres, però una característica destacada és que cada ploma té una punta intricada i és de color blau verdós iridescent. Aquests ventalls s'utilitzen en les exhibicions de festeig quan els porten per sobre del cap per formar una forma de cometa vorejada per una línia blava estreta. La femella, però, és genèricament poc impressionant. És d'un color marró oliva clar a la part superior amb una corona més aviat marró ataronjat. Té el ventre de color crema, cobert de franges negres. Té la cua llarga, però no tant com la del mascle. Es diferencia de la femella de l'ocell del paradís de Meyer (E. meyeri) pels ulls marrons, en comparació amb els ulls blancs de l'última espècie. La cua és d'un color oliva apagat. Tots dos sexes tenen les potes i els peus grisencs i negres.
Ecologia i comportament Alimentació L'ocell del paradís fastuós, com molts dels seus parents, són principalment omnívors i s'alimenten de fruites, insectes i altres preses animals. A diferència de la majoria dels seus cosins, majoritàriament frugívors, tendeix a alimentar-se d'ambdós elements en una proporció semblant. Normalment s'alimenta en solitari, però veure'l en estols mixtos d'alimentació no són inhabitual. miniatura|Il·lustració de mascle i femella.
Festeig i cria Els mascles s'exhibeixen des de setembre fins a octubre i des de febrer fins a abril. Com gairebé tots els membres de Paradisaeidae, són polígins i s'aparellen amb diverses femelles en una sola temporada. El mascle tria una branca vertical, semblant a un pal, per a exhibir-se. Pot practicar durant dies i dies; un cop és a punt per, ho anuncia amb un fort crit per atraure una femella. Quan una femella aterra al mateix pal, obre els ventalls pectorals per formar una forma de cometa, inclinant-se i doblegant-se horitzontalment. Després de la introducció, s'eleva cap amunt i perpendicular a terra i frega repetidament els raquis de les plomes de vol per fer sons de batec semblants als d'un picot, tot mentre orbita lentament al voltant de la cara curiosa de la femella. Un cop ha quedat impressionada, els dos ocells copulen. La femella s'encarrega de totes les tasques parentals; construeix el niu i cuida els ous i els pollets. Tanmateix, com és costum a la família, se sap molt poc sobre el procés de cria real d'aquesta espècie.
Vocalització Tenen crits molt poc propis dels ocells. El mascle d'aquesta espècie produeix un potent "quit-it quit-it" que audible des de força distància, un so característic en l'àrea de distribució. El veritable crit inusual es troba en l'ocell del paradís de Meyer (E. meyeri). Escolteu el crit aquí.
Hibridació En estat salvatge, l'ocell ha hibridat amb l'ocell del paradís dels Arfak (Astrapia nigra) per crear descendència que abans es considerava dues espècies diferents, Epimachus ellioti (Epimachus fastosus × Paradigalla carunculata) i Astrapimachus astrapioides (Astrapia nigra × Epimachus fastosus). La majoria d'ornitòlegs convencionals consideren generalment ambdues espècies com a híbrides, però una minoria creuen que E. ellioti podria ser una espècie vàlida. També hi ha hagut registres d'híbrids amb Lophorina superba i potser Lophorina niedda.
Estat i conservació Té una una població estimada d'uns 2.000-10.000 d'individus. A causa de la pèrdua contínua d'hàbitat, la petita mida de la població i la caça en algunes zones per obtenir aliment i les plomes de la cua, l'ocell del paradís fastuós està disminuint en una part relativament important en l'àrea de distribució. Està classificat com en risc mínim a la Llista Vermella d'Espècies Amenaçades de la UICN.
Taxonomia L'ocell del paradís fastuósva ser descrit per primer cop l'any 1783 pel naturalista francès Jean Hermann amb el nom binomial Promerops fastuosus i la localitat tipus "New Guinea" que posteriorment, l'any 1930, Hartet va ser restringir a les muntanyes d'Arfak.
Fenologia L'ocell del paradís fastuós s'ha classificat com a Promerops fastuosus, i inicialment es va pensar que era una espècie Promerops (de la família Promeropidae) quan es va descobrir; és clar, això es va demostrar que era fals i ara es troba a la família Paradiseidae. En realitat no està estretament relacionats amb els ocells de "cua curta" del mateix gènere, Drepanornis; de fet, pertanyen a un clade que inclou Paradigalla i Astrapia. Per descomptat, el parent més proper és l'ocell del paradís de Meyer (E. meyeri).
Etimologia El nom genèric Epimachus prové del grec antic «επιμαχος/epimakhos» que significa “equipat per a la batalla” i alhora deriva de «επιμαχεω/epimakheō», “per defensar” i «μαχομαι/makhomai», “per lluitar”. Fa referència als crits d'aquest gènere que sonen com de metralladora.
El nom específic, fastuosus, prové del llatí «fastuosus» i significa “orgullós”, “altiu”, “exaltat”.
Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es no es reconeixen subespècies, és una espècie monotípica si bé, anteriorment es considerava que n'eren tres de subespècies (E. f. fastosus, E. f. atratus i E. f. ultimus).
Referències
fastuós Categoria:Ocells d'Oceania