miniatura|Símbol del transfeminisme. El transfeminisme és un dels corrents existents del feminisme; defensa i lluita pels drets de les persones transgènere, alhora que qüestiona el binarisme de gènere. Ha estat definit per l'estudiosa i activista Emi Koyama com «un moviment de i per a dones trans que veuen que el seu alliberament està intrínsecament lligat a l'alliberament de totes les dones i més enllà». Koyama assenyala que «també està obert a altres persones queer, persones intersexuals, homes trans, dones no trans, homes no trans i altres que simpatitzin amb les necessitats de les dones trans i consideren que la seva aliança amb les dones trans és essencial per al seu propi alliberament.»
Segons Emi Koyama, hi ha dos "principis primaris del transfeminisme" segons els quals cada transfeminista viu i desitja seguir, així com desitja per a tots els individus. En primer lloc, Koyama afirma que totes les persones no només haurien de poder viure la seva pròpia vida de la manera que escollissin i es defineixin com considerin que és correcte, sinó que també haurien de ser respectades per la societat per la seva individualitat i singularitat. S'hi inclou el dret a l'expressió de gènere individualitzada sense por de represàlies. El segon principi de Koyama estableix que cada individu té tot el dret, i és l'únic que hi té dret, a tenir un control total sobre el seu propi cos. No hi haurà cap forma d'autoritat —política, mèdica, religiosa o d'una altra manera— que pugui anul·lar les decisions d'una persona sobre el seu cos i el seu benestar, i la seva autonomia està plenament en mans d'aquest únic individu.
El 2006, el primer llibre sobre transfeminisme, Trans/Forming Feminisms: Transfeminist Voices Speak Out, editat per Krista Scott-Dixon, va ser publicat per Sumach Press.
Història miniatura|Kate Bornstein a Seattle el 2010. miniatura|Sandy Stone el 2011. miniatura|Julia Serano llegint del seu llibre Outspoken durant un esdeveniment a San Francisco el 2017. miniatura|S. Bear Bergman parlant al Center for Sex and Culture de San Francisco el 2016. Les primeres veus del moviment inclouen Kate Bornstein, autora de Gender Outlaw: On Men, Women, and the Rest of Us de 1994,Bornstein, Kate (1994). "Gender Outlaw: On Men, Women, and the Rest of Us." i Sandy Stone, autora de l'assaig The Empire Strikes Back: A Posttranssexual Manifesto, que incloïa un resposta directa als escrits de Janice Raymond sobre la transsexualitat.Stone, Sandy (1991). The Empire Strikes Back: A Posttranssexual Manifesto . In Body Guards: The Cultural Politics of Gender Ambiguity. Al , Krista Scott-Dixon i Julia Serano han publicat obres transfeministes. Bornstein també ha publicat nous treballs, com Gender Outlaws: The Next Generation el 2010 amb S. Bear Bergman. Susan Stryker i Talia M. Bettcher també han fet recentment una publicació sobre el transfeminisme.
Transfeminism.org es va crear l'any 2000 per promoure el Projecte d'Antologia de Transfeminisme de Diana Courvant i Emi Koyama. El lloc es va dedicar principalment, però, a introduir el concepte de transfeminisme en l'àmbit acadèmic i a trobar i connectar persones que treballen en projectes i temes de transfeminisme a través d'una antologia homònima. Koyama i Courvant van buscar altres transfeministes i van augmentar la seva exposició. L'antologia pretenia donar a conèixer el moviment a un gran públic. En un esdeveniment de Yale i en les biografies associades amb ell, l'ús de Courvant de la paraula (ja l'any 1992) i la implicació a Transfeminism.org, potser l'hagin convertit en l'inventora del terme. Courvant va acreditar el coneixement d'Internet de Koyama al motiu pel qual Transfeminism.org i la paraula «transfeminisme» van aconseguir el reconeixement i l'atenció que van aconseguir. Aquest lloc ja no està actiu a l'adreça web transfeminism.org, ja que des de llavors s'ha arxivat.
Patrick Califia va utilitzar la paraula impresa l'any 1997, i aquest segueix sent el primer ús conegut fora d'una publicació periòdica. És possible o fins i tot probable que el terme fos encunyat de manera independent repetidament abans de l'any 2000 (o fins i tot abans del primer ús reivindicat per Courvant el 1992). El terme va guanyar força només després de 1999. Jessica Xavier, una coneguda de Courvant, pot haver encunyat el terme de manera independent quan el va utilitzar per presentar els seus articles, "Passing As Stigma Management" i "Passing as Privilege" a finals de 1999. Emi Koyama va escriure "Transfeminist Manifesto", molt llegit, pels volts del llançament del lloc web que, amb la seva participació activa en discussions acadèmiques a Internet, va ajudar a difondre el terme.
En les últimes dècades, la idea que totes les dones comparteixen una experiència comuna ha estat objecte d'escrutini per dones de color, lesbianes i dones de classe treballadora, entre d'altres. Moltes persones transgènere també s'estan qüestionant què significa el gènere i qüestionen el gènere com a fet biològic. Les transfeministes insisteixen que les seves experiències úniques siguin reconegudes com a part de l'esfera feminista.
El transfeminisme incorpora tots els temes principals del feminisme de la tercera onada, incloent la diversitat, la imatge corporal, l'autodefinició i l'agència de les dones. El transfeminisme no consisteix només en fusionar les preocupacions trans amb el feminisme; també inclou l'anàlisi crítica del feminisme de la segona onada des de la perspectiva de la tercera onada. Com tots els feminismes, el transfeminisme critica les nocions principals de masculinitat i defensa que les dones mereixen la igualtat de drets. Finalment, el transfeminisme comparteix el principi unificador amb altres feminismes que el gènere és un constructe social patriarcal utilitzat per oprimir les dones. Per tant, per molts, el "trans" en transgènere ha estat utilitzat per implicar transgressivitat.See the subtitle of the trans community periodical "Chrysalis," which is "The Journal of Transgressive Gender Identities," transfeminism should not be seen as an anti-feminist movement Nicholas Birns classifica el transfeminisme com «un feminisme que defineix el terme 'trans-' d'una manera màximament heterogènia».Birns, Nicholas, "The Earth's Revenge: Nature, Transfeminism and Diaspora in Larissa Lai's Salt Fish Girl", in Lee, A. Robert (ed.), China Fictions, English Language: Literary Essays in Diaspora, Memory, Story, Rodopi, 2008, p. 161.
El camí cap a la legitimitat del transfeminisme com a concepte ha estat diferent i més molest que per a altres feminismes. Les dones marginades d'origen i afecte trans han hagut de demostrar que les seves necessitats són diferents i que el feminisme dominant no necessàriament parla per elles. Koyama es fa ressò d'això al començament del "Manifest Transfeminista", dient que cada vegada que un grup de dones marginades es pronuncia, altres feministes comencen a qüestionar qui representen i quines són les seves creences. Al contrari, les dones trans han de demostrar que la seva feminitat és igual de vàlida que la de les altres dones, i que el feminisme pot parlar per elles sense deixar de ser feminisme. La resistència de la feminista radical Janice Raymond a considerar les dones trans com a dones i com a participants del feminisme és representativa d'aquest obstacle. La seva carrera va començar amb The Transsexual Empire (un llibre d'anàlisi de dones transsexuals) i sovint ha tornat a aquest tema.
Comparació amb altres feminismes Fonaments comuns Un principi bàsic del feminisme és que la biologia no iguala ni ha de ser igual al destí.Simone de Beauvoir, El segon sexe La idea que les dones no han de ser reprimides pels rols de gènere tradicionals té un paper important en tots els feminismes. El transfeminisme amplia aquesta premissa per argumentar que la gent en general no s'hauria de limitar per les normes de sexe/gènere.
Les feministes han explorat tradicionalment els límits del que significa ser dona. Les transfeministes argumenten que les persones trans i les feministes cisgènere s'enfronten a les opinions convencionals de la societat sobre el sexe i el gènere de manera similar. La teoria de l'alliberament transgènere ofereix al feminisme un nou punt de vista des del qual veure el gènere com una construcció social, fins i tot oferint un nou significat de gènere.
Els crítics transfeministes del feminisme dominant diuen que com a moviment institucionalitzat, el feminisme ha perdut de vista la idea bàsica que la biologia no és el destí. De fet, argumenten, moltes feministes semblen perfectament còmodes equiparant sexe i gènere i insistint en un destí determinat per a les persones trans basat en res més que la biologia.Courvant, Diana "Thinking of Privilege" a El transfeminisme té com a objectiu resistir i desafiar la fermesa del gènere de la qual, com creuen molts dels seus partidaris, depenen els enfocaments tradicionals dels estudis de les dones.Salamon, Gayle (2008). "Women's Studies on the Edge", p. 117. Duke University Press, Durham.
Les persones transgènere són sovint objectiu de la violència anti-trans. Tot i que les dones cis també s'enfronten habitualment a la violència, les transfeministes reconeixen la violència anti-trans com una forma de policia de gènere.
Diferències Malgrat les similituds, també hi ha diferències entre el transfeminisme i moltes altres formes de feminisme. Per exemple, el transfeminisme contrasta amb el feminisme de segona onada dominant. Les transfeministes sovint critiquen les idees d'una germanor universal, alineant-se més amb la interseccionalitat i amb l'apreciació de la tercera onada principal per la diversitat de l'experiència de les dones. Citant la seva experiència comuna, moltes transfeministes desafien directament la idea que la feminitat és una construcció totalment social. En canvi, veuen el gènere com un conjunt polifacètic de diverses qualitats intrínseques i socials. Per exemple, hi ha persones tant trans com cis que s'expressen d'una manera diferent de les expectatives de la societat de femení i masculí. Com que això afecta fortament la manera com la persona experimenta i articula el seu gènere, i també la seva posició dins del patriarcat, aquestes transfeministes argumentarien que l'expressió femenina/masculina és un concepte important digne d'investigació feminista, que cal comparar i contrastar tant amb el sexe assignat com amb la identitat de gènere.
Germanor La germanor (sisterhood) és un terme principal que separa el transfeminisme del feminisme de segona onada. Segons els crítics, «germanor» com a terme evoca la idea que el patriarcat i les seves tàctiques són tan universals que les experiències més importants de les dones a tot arreu són equivalents. No obstant això, les dones en societats culturalment, ètnicament i/o econòmicament diverses, les noies i les nenes, les dones amb discapacitat i altres, s'oposen a la idea de la germanor universal i les seves extensions lògiques, incloses dues idees: primer, si es treballa en benefici de qualsevol dona, es treballa en benefici de totes per igual; segon, que en una societat masclista totes les dones tenen el mateix nivell (mínim) de poder.Brendy Lyshaug, Solidarity Without "Sisterhood"? Feminism and the ethics of Coalition Building, Politics & Gender(2006), 2: 77–100 Cambridge University Press.
Aquestes objeccions al concepte de germanor han estat part del feminisme no convencional des de la segona onada, i es van enfrontar de moltes formes abans que s'encunyés el terme «transfeminisme». Killing the Black Body, va il·lustrar com els moviments de drets reproductius liderats per les feministes blanques van funcionar de vegades en detriment de les dones pobres i/o minoritàries. This Bridge Called My Back és una antologia d'escriptura feminista del tercer món que va desafiar la idea de la igualtat de poder entre les dones.