Lestrilda blava galta-roja Rev. 20/01/2022 (Uraeginthus bengalus) és un ocell passeriforme de la família dels estríldids (Estrildidae). Es distribueix per l'Àfrica subsahariana.

Descripció Com altres membres del gènere Uraeginthus, l'estrilda blava galta-roja és un ocell molt petit, que només mesura entre 12,5 i 13 cm de llargada. Pesa 9,9 g de mitjana, amb extrems coneguts en poblacions salvatges que oscil·len entre 8,9 i 11 g. El mascle adult té les parts superiors uniformement marrons, el pit, els flancs i la cua de color blau pàl·lid i el ventre groc. Té una taca vermella a cada galta, però rarament pot aparèixer taronja o fins i tot groga. Les femelles són similars, però més apagades i no tenen la taca a la galta. Els ocells immadurs són com la femella, però amb el blau restringit a la cara i la gola.

Distribució i hàbitat L'estrilda blava galta-roja és comú i està estès per gran part de l'Àfrica central i oriental. L'àrea de distribució s'estén des dels països de l'Àfrica occidental, del Senegal, Gàmbia i el sud-oest de Mauritània cap a l'est, passant pel sud de Mali, el sud del Níger, el sud del Txad i el sud del Sudan fins a Etiòpia i el nord-oest i sud-oest de Somàlia, i després cap al sud, fins al sud de la República Democràtica del Congo, l'est d'Angola, el nord i l'oest de Zàmbia, el sud de Tanzània i el nord de Moçambic. També s'ha introduït a les illes hawaianes de Hawaii i Oahu. Es va trobar una vegada (el 1924) a Cap Verd i es va registrar a la zona de Maadi, al nord d'Egipte, a mitjan dècada de 1960; aquests últims ocells poden haver estat ocells de gàbia que es van escapar, ja que no hi ha hagut registres des de llavors.

Es troba en tots els hàbitats, excepte en els interiors dels boscos, a altituds que van des del nivell del mar fins als 2.430 m.

Comportament Es veu amb freqüència en hàbitats de prats secs, oberts i sabanes, així com al voltant dels hàbitats humans.

Alimentació L'estrilda blava galta-roja és un granívor, que s'alimenta principalment de llavors de gramínia, però també de mill i altres llavors petites. També se sap que s'alimenta esporàdicament de cera d'abella. Els granívors més grossos, com la vídua cua d'agulla (Vidua macroura), persegueixen l'estrilda blava galta-roja en el punt d'alimentació, limitant les oportunitats d'alimentació dels ocells més petits i afectant l'èxit en la cerca d'aliment.

Reproducció El niu és una gran estructura d'herba amb forma de cúpula i una entrada lateral en un arbre, arbust o palla on ponen de quatre a cinc ous blancs.

Vocalitzacions El crit de contacte és curt i agut, sovint repetit i transcrit de diverses maneres, com a "siii siii" o "tsii tsii". El cant és més complex, i consta de quatre a sis notes agudes, l'última de les quals és més llarga, més greu i més sorollosa. Descrit com a "rítmic però mandrós", s'ha transcrit com a "uit-sit-diddli-diddli-ii-ii. A diferència de molts altres passeriformes, però com totes les espècies de Uraeginthus, les femelles d'estrilda blava galta-roja canten; també ajuden a defensar una petita zona al voltant del niu. El cant és menys complex que el dels mascles i canten amb menys freqüència. El cant de les femelles arriba al punt àlgid, principalment abans de la posta d'ous, i es creu que ajuda al manteniment del vincle de parella o a la sincronització de la cria.

Avicultura Es diu que l'estrilda blava galta-roja és "un dels pinsans exòtics més populars". Tot i que no té requisits especials d'habitatge, l'hàbit de descansar a les branques obertes (en lloc d'en un niu o una altra zona protegida) el fa sensible a les baixes temperatures. Durant la temporada de reproducció, els mascles captius es tornen molt agressius entre ells, i els ocells molestats durant la incubació solen abandonar el niu.

Taxonomia El 1760, el zoòleg francès Mathurin Jacques Brisson va incloure una descripció de l'estrilda blava galta-roja a la seva obra Ornithologie basada en un exemplar que creia erròniament que havia estat recollit a Bengala. Va utilitzar el nom francès "Le Bengali" i el llatí Bengalus. Tot i que Brisson va encunyar noms llatins, aquests no s'ajusten al sistema binomial i no són reconeguts per la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica. Quan el 1766 el naturalista suec Carl Linnaeus va actualitzar el seu Systema Naturae per a la dotzena edició, va afegir 240 espècies que havien estat descrites anteriorment per Brisson. Una d'aquestes va ser l'estrilda blava galta-roja. Linnaeus va incloure una breu descripció, va encunyar el nom binomial Fringilla bengalus i va citar l'obra de Brisson. La localitat tipus va ser posteriorment designada com a Senegal.

Fenologia L'espècie ara es troba dins del gènere Uraeginthus, introduït per l'ornitòleg alemany Jean Cabanis el 1851.

L'estrilda blava galta-roja, l'estrilda blava bec-roja (U. cyanocephalus) i l'estrilda blava d'Angola (U. angolensis) formen un complex d'espècies dins del gènere. A més, l'estrilda blava galta-roja pot formar una superespècie amb la d'Angola, amb qui comparteix hàbitats similars.

Etimologia El nom genèric Uraeginthus prové del grec antic «ουρα/oura» que significa “cua”; i «αιγινθος/aiginthos» que fa referència a un ocell desconegut, potser un pinsà. El nom específic bengalus es basa en la creença errònia que l'espècie provenia de Bengala.

Subespècies Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025) es reconeixen quatre subespècies que difereixen principalment en la quantitat de blau a la cara i les parts inferiors de les femelles.

U. b. bengalus (Linnaeus, 1766) ─ des del sud de Mauritània fins a Guinea i a l'est fins a Etiòpia, Uganda i l'oest de Kenya. U. b. brunneigularis (Mearns, 1911) ─ sud de Somàlia, centre i est de Kenya i nord-est de Tanzània. U. b. ugogensis (Reichenow, 1911) ─ sud de Kenya i nord, oest i centre de Tanzània. U. b. katangae (Vincent, 1934) ─ nord-est d'Angola, sud de la República Democràtica del Congo i nord de Zàmbia.

Referències

Categoria:Estríldids Categoria:Ocells d'Àfrica