miniatura|Moisès rebent les Taules de la Llei (pintat per João Zeferino da Costa, 1868) La doctrina catòlica sobre els Deu Manaments són els ensenyaments oficials que l'Església Catòlica recull al seu Catecisme sobre els manaments que figuren a l'Èxode 20:1-17 i al Deuteronomi 5:2-21. El catolicisme ensenya que els manaments són essencials per la millora personal i l'apropament a Déu. En aquest sentit «no són limitacions a la llibertat» sinó «signes de llibertat que integren una llei d'amor», segons el papa Francesc. Per a l'Església els manaments també formen la base de la justícia social. Revisar els Manaments és un dels tipus més comuns d'examen de consciència utilitzat pels catòlics abans de rebre el sagrament de la Penitència.
Els manaments apareixen en els primers escrits de l'Església. El catecisme indica que «han ocupat un lloc predominant» en l'ensenyament de la fe des dels temps de sant Agustí (354-430 dC). L'Església no disposava de cap model oficial per a l'ensenyament religiós fins que se celebrà el Quart Concili del Laterà el 1215. Hi ha indicis que els manaments s'utilitzaven en l'educació dels primers cristians i durant tota l'edat mitjana, tot i que amb poc èmfasi. La manca instrucció d'algunes diòcesis en aquest aspecte va ser la base d'una de les crítiques llançades pels reformadors protestants contra l'Església. El primer catecisme per a tota l'Església, del 1566, va incloure «discussions exhaustives de cada manament» però no els va donar més èmfasi que als set sagraments. En la versió del catecisme del 1993 s'inclou una extensa secció per a interpretar cadascun dels manaments.
L'ensenyament de l'Església dels manaments es basa principalment en l'Antic, el Nou Testament i els escrits dels Pares de l'Església. En el Nou Testament, Jesús va renovar l'Aliança reconeixent la validesa dels Manaments en el Sermó de la muntanya, i instruint els seus deixebles perquè els perfeccionessin, exigint una justícia superior a la dels escribes i fariseus. Resumits per Jesús en estimar Déu i el proïsme, la seva finalitat és instruir les persones en les seves relacions amb Déu i amb el proïsme. Els tres primers manaments exigeixen respecte al nom de Déu, l'observança del Dia del Senyor (diumenge) i la prohibició del culte a altres déus (idolatria). La resta s'ocupen de les relacions amb el proïsme, com per exemple el vincle entre pare i fill, i prohibeixen la mentida, el furt, l'assassinat, l'adulteri i l'avarícia.
Numeració L'Antic Testament es refereix als deu manaments individuals; tot i que hi ha més de deu oracions imperatives entre els dos textos més rellevants: L'Èxode 20:1-17 i el Deuteronomi 5:6-21. L'Antic Testament no deixa clar com s'han de dividir els textos per arribar als deu manaments. La divisió tradicionalment emprada per les esglésies catòlica i luterana fou elaborada originàriament per Agustí d'Hipona en el seu llibre Questions on Exodus. Altres esglésies cristianes, com els ortodoxos orientals i algunes esglésies protestants, utilitzen una forma establerta pels Pares Grecs. Ambdues formes tenen petites diferències de numeració, tot i que, malgrat que les crítiques dels protestants, són molt similars. La numeració jueva difereix de la cristiana, ja que considera que el que molts cristians anomenen pròleg en realitat és el primer manament.
Història miniatura|El Sermó de la muntanya és considerat per molts estudiosos cristians com la renovació de l'antiga Aliança entre Déu i Moisès. Els Deu Manaments són reconeguts com una base moral al judaisme, al cristianisme i a l'islam. Apareixen per primera vegada al llibre de l'Èxode, segons el qual Moisès, actuant sota les ordres de Déu, alliberà els israelites de l'esclavatge d'Egipte. Segons l'ensenyament de l'Església, Déu va oferir un pacte que incloïa els Deu Manaments, per a alliberar-los també de «l'esclavatge espiritual» del pecat. Alguns historiadors consideren que aquest fou «l'esdeveniment central de la història de l'Antic Israel».
La vinguda de Jesús és vista per l'Església Catòlica com el compliment del destí dels jueus, que van ser escollits, d'acord amb Peter Kreeft, per «mostrar el veritable Déu al món». Jesús va reconèixer els Manaments i va donar instruccions als seus seguidors a perfeccionar-los, exigint-los «més, no menys, en una justícia superior a la dels escribes i fariseus». Kreeft argumenta que «els Manaments són per a l'ordre moral el que la història de la creació al Gènesi és per a l'orde natural. Són la base de Déu per a ordenar el caos. No són les idees dels homes sobre Déu, sinó les idees de Déu sobre l'home.» L'Església ensenya que Jesús va alliberar a la gent de les 613 normes de la dura llei jueva (Torà), però no de l'obligació de guardar els Deu Manaments, ja que estan escrits «amb el dit de Déu», a diferència dels que van ser «escrits per Moisès». Aquesta doctrina va ser reafirmada als concilis de Trento (1545-1563) i Vaticà II (1962-65).
Tot i que no se sap amb certesa quin paper van tenir els Deu Manaments al cristianisme primitiu, alguns historiadors suggereixen que es recitaven en alguns actes i s'utilitzaven en l'educació cristiana. Per exemple, els Manaments estan inclosos a un dels primers escrits cristians que es coneix com l'«Ensenyament dels Dotze Apòstols» o la Didakhé. Els experts sostenen que els Manaments es consideraven un resum de la Llei de Déu pels primers cristians. L'erudit protestant Klaus Bockmuehl creu que l'Església va reemplaçar els manaments amb llistes de vicis i virtuts, com els set pecats capitals. Altres estudiosos sostenen que durant tota la història de l'Església els Manaments han estat utilitzats per a fer examen de consciència i que molts teòlegs han escrit sobre ells. Si bé existeixen proves que els Manaments eren part de la catequesi en monestirs i altres llocs, durant l'edat mitjana no hi havia una posició oficial de l'Església per promoure mètodes específics d'ensenyament de la religió. El primer intent per a solucionar aquest problema fou al Quart Concili del Laterà (1215). Per aplicar les resolucions del Consell hi ha evidències dels esforços d'alguns bisbes, que a partir d'aquest moment van posar un èmfasi especial en l'ensenyament dels manaments a les seves diòcesis. Segles més tard, la manca d'ensenyament dels Manaments a algunes diòcesis va ser una de les crítiques contra l'Església que van llançar els reformadors protestants.
Els catecismes elaborats en algunes diòcesis a mitjans del van donar més importància als Manaments i van ser la base per al primer catecisme oficial de l'Església, el Catecisme Romà de 1566. Encarregat pel Concili de Trento, proporcionava «un examen profund de cada Manament», però donava més importància als set sagraments per emfatitzar que la vida cristiana depenia de la gràcia, que només es podia obtenir a través de la vida sacramental dins l'Església Catòlica. Aquest èmfasi va entrar en conflicte amb les creences protestants, que van interpretar els Manaments com la font de la gràcia divina. Alguns estudiosos consideren que si bé les encícliques papals del fan interpretacions personals dels manaments, al llarg de la història ha estat habitual interpretar-los esmentant fragments de l'Antic i el Nou Testament, així com els escrits dels Pares de l'Església, com Ireneu i Agustí. Més tard, els teòlegs Tomàs d'Aquino i Bonaventura oferiren comentaris notables sobre els Manaments. Tomàs d'Aquino, doctor de l'Església, considera que els Manaments «són els principals preceptes de la justícia i de tota llei, i la raó natural els aprova de manera immediata com a principis clarament evidents».
El Catecisme de l'Església Catòlica del 1993 dedica una gran secció sobre els manaments, que es fa servir com a base de l'ensenyament de la doctrina social catòlica. Segons el Catecisme, l'Església els ha donat un lloc predominant a l'ensenyament de la fe d'ençà el . Kreeft explica que l'Església els considera com un «camí de vida» i un «camí de llibertat», així com «la tanca del pati de l'escola», que protegeix els nens dels «perills de la vida».
Valor doctrinal Segons la doctrina de l'església catòlica, els Deu Manaments (o Decàleg) són la síntesi de tota la Llei de Déu (o Llei Moral) i la base mínima i fonamental de la moral catòlica. Segons les paraules de Jesús, és necessari observar els Deu Manaments per entrar a la vida eterna. Per això, l'església exigeix als seus fidels el compliment obligatori d'aquestes normes. Qui no les segueix, comet un pecat i, segons la gravetat de la transgressió es desvia parcialment o totalment de Déu i del seu amor, rebutjant així la salvació i la felicitat eterna que Déu ofereix. Malgrat això, com que l'amor de Déu és infinit i Jesús va sacrificar-se a la creu, tots els homes poden ser perdonats per Déu des del moment en què es penedeixin d'una forma lliure i sincera i es comprometin a perdonar els seus enemics. Aquest perdó dels pecats pot ser atorgat per Déu per mitjà de l'Església, la primera vegada mitjançant el sagrament del baptisme i després, normalment, mitjançant la confessió.
Primer Manament «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he fet sortir de la terra d'Egipte, de la casa d'esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi. No en facis cap escultura, ni cap imatge de res del que hi ha a dalt del cel, a baix de la terra, o a les aigües de sota la terra. No les adoris ni els donis culte.»El primer Manament d'acord amb el Catecisme de l'Església Catòlica El primer manament, segons la doctrina de l'Església, significa que convé «pregar i adorar només a Déu, perquè Déu és l'únic». El Catecisme explica que això prohibeix la idolatria, i proporciona exemples de pràctiques prohibides, com l'adoració a qualsevol persona i als «dimonis... del poder, el plaer, la raça, l'Estat, els diners». Sant Agustí interpreta aquest manament com «Estima a Déu i fes el que vulguis«. Per a explicar-ho, Kreeft indica que qualsevol pecat «serveix algun altre déu, obeeix a algun altre mandat: del món, de la carn o del diable».
El Catecisme associa aquest manament amb les tres virtuts teologals. La primera virtut, la fe, instrueix als catòlics a creure en Déu i a evitar l'heretgia, l'apostasia i el cisma. La segona, l'esperança, adverteix als catòlics contra la desesperació i la manca d'humilitat. La darrera, la caritat, només pot assolir-se si els catòlics s'abstenen a la indiferència o la ingratitud vers Déu, i eviten la mandra espiritual i l'odi vers Déu que es deriva de l'orgull. El Catecisme enumera les faltes específiques contra aquest manament, incloent-hi la superstició, el politeisme, el sacrilegi, l'ateisme i totes les pràctiques de màgia i bruixeria. També es prohibeix l'astrologia, la quiromància i l'horòscop i altres maneres similars de predir el futur. En aquest últim cas considera que són accions que incorporen una «voluntat de poder sobre el temps, la història i, en última instància, altres éssers humans, així com un desig de conciliar els poders ocults».
Imatges miniatura|L'Arca de l'Aliança portada al Temple de Jerusalem.