La Revolució Nacional Indonèsia o Guerra de la independència d'Indonèsia (1945-49) fou un conflicte entre Indonèsia i els Països Baixos posterior a la declaració d'independència de l'antic territori colonial de les Índies Orientals Neerlandeses.
Antecedents El moviment per la independència d'Indonèsia va començar el 20 de maig de 1908, que es commemora com el Dia del Despertar Nacional (). El nacionalisme indonesi i els moviments que donaven suport a la independència del colonialisme neerlandès, com ara Budi Utomo, el Partit Nacional Indonesi (PNI), Sarekat islam i el Partit Comunista d'Indonèsia (PKI), van créixer ràpidament durant la primera meitat del segle XX. Budi Utomo, Sarekat islam i altres van seguir estratègies de cooperació unint-se al Volksraad ('Consell del Poble'), iniciat pels neerlandesos, amb l'esperança que Indonèsia obtingués l'autogovern. Altres van triar una estratègia no cooperativa que exigia la llibertat d'autogovern de la colònia de les Índies Orientals Neerlandeses.
L'ocupació d'Indonèsia pel Japó durant tres anys i mig durant la Segona Guerra Mundial va ser un factor crucial en la revolució posterior. Els Països Baixos tenien una capacitat mínima per defensar la seva colònia contra l'exèrcit imperial japonès, i en només tres mesos després dels seus atacs inicials, els japonesos havien ocupat les Índies Orientals Neerlandeses. A Java, i en menor mesura a Sumatra (les dues illes dominants d'Indonèsia), els japonesos van difondre i fomentar el sentiment nacionalista. Tot i que això es va fer més per un avantatge polític japonès que per un suport altruista a la independència indonèsia, aquest suport va crear noves institucions indonèsies (incloses les organitzacions veïnals locals) i va elevar líders polítics com Sukarno. Igualment significativament per a la revolució posterior, els japonesos van destruir i substituir gran part de la infraestructura econòmica, administrativa i política creada pels neerlandesos.;
El 7 de setembre de 1944, amb la guerra anant malament per als japonesos, el primer ministre Kuniaki Koiso va prometre la independència d'Indonèsia, però no va fixar cap data. Per als partidaris de Sukarno, aquest anunci es va veure com una vindicació de la seva col·laboració amb els japonesos.
Rendició japonesa Proclamació de la independència d'Indonèsia
La rendició incondicional del Japó el 15 d'agost de 1945 va ser rebuda amb entusiasme pels grups radicals i polititzats pemuda (indonesi per a joves masculins). Van pressionar Sukarno i Hatta perquè proclamessin la independència d'Indonèsia el 17 d'agost de 1945, dos dies després. L'endemà, el Comitè Preparatori per a la Independència d'Indonèsia (PPKI) va elegir Sukarno com a president i Hatta com a vicepresident.
Revolució i Bersiap miniatura|Proclamació de la Independència d'Indonèsia el 17 d'agost de 1945. miniatura|El Bendera Pusaka, la primera bandera indonèsia, es va hissar el 17 d'agost de 1945. A mitjans de setembre quan la notícia de la declaració d'independència es va estendre a les illes perifèriques, i molts indonesis lluny de la capital, Jakarta, no s'ho van creure. A mesura que la notícia es va estendre, la majoria dels indonesis van arribar a considerar-se prorepublicans, i un ambient revolucionari es va estendre pel país. El poder extern havia canviat; passarien setmanes abans que els vaixells dels aliats de la Segona Guerra Mundial entressin a Indonèsia (en part a causa dels boicots i les vagues, a Austràlia, sobre el transport de carbó, la càrrega i la tripulació de vaixells holandesos des d'Austràlia, on tenia la seu el Govern de les Índies Orientals Neerlandeses a l'exili). Aquestes vagues només es van trencar completament el juliol de 1946. Els japonesos, en canvi, estaven obligats pels termes de la rendició a deposar les armes i mantenir l'ordre; una contradicció que uns quants van resoldre lliurant armes a indonesis entrenats pels japonesos.
Els buits de poder resultants a Java i Sumatra durant les setmanes posteriors a la rendició japonesa van crear una atmosfera d'incertesa, però també d'oportunitats per als republicans. Molts pemuda es van unir a grups de lluita pro-República (badan perjuangan). Els més disciplinats eren els soldats dels grups Giyūgun (PETA, exèrcit voluntari) i Heiho (soldats locals empleats per les forces armades japoneses), formats però dissolts pels japonesos. Molts grups eren indisciplinats, tant a causa de les circumstàncies de la seva formació com del que percebien com a esperit revolucionari. Durant les primeres setmanes, les tropes japoneses sovint es van retirar de les zones urbanes per evitar enfrontaments.
El setembre de 1945, el control de les principals infraestructures com les estacions de ferrocarril i els tramvies de les ciutats més grans de Java havia estat assumit pels pemuda republicans, com ara la Força Juvenil Ferroviària, que van trobar poca resistència japonesa. Per difondre el missatge revolucionari, els pemuda van crear les seves pròpies emissores de ràdio i diaris, i els grafits proclamaven el sentiment nacionalista. A la majoria de les illes, es van crear comitès de lluita i milícies. Els diaris i revistes republicans eren habituals a Jakarta, Yogyakarta i Surakarta, cosa que va fomentar una generació d'escriptors coneguda com a angkatan 45 ('generació del 45'), molts dels quals creien que la seva obra podia formar part de la revolució.
Els líders republicans van tenir dificultats per acceptar el sentiment popular; alguns volien una lluita armada apassionada; altres un enfocament més raonat. Alguns líders, com l'esquerres Tan Malaka, van difondre la idea que aquesta era una lluita revolucionària que havia de ser liderada i guanyada pels pemuda indonesis. Sukarno i Hatta, en canvi, estaven més interessats en planificar el govern i les institucions per aconseguir la independència a través de la diplomàcia. Manifestacions prorevolució van tenir lloc a les grans ciutats, inclosa una a Jakarta el 19 de setembre amb més de 200.000 persones, que Sukarno i Hatta, per por a la violència, van reprimir amb èxit.
El setembre de 1945, molts dels autoproclamats pemuda, que estaven disposats a morir per la llibertat al 100%, s'estaven impacientant. Era habitual que els grups marginals ètnics (internats holandesos, euroasiàtics, ambonesos i xinesos) i qualsevol persona considerada espia fossin objecte d'intimidació, segrest, robatori, assassinat i massacres organitzades. Aquests atacs continuarien al llarg de la revolució, però van ser més presents durant el període 1945-46, que es coneix com el Bersiap.
Les estimacions del nombre de morts del període Bersiap varien de 3.500 a 30.000. L'Institut Neerlandès de Documentació de la Guerra ( NIOD) va concloure una xifra de baixes holandeses d'aproximadament 5.500, amb possibles xifres superiors, però no superiors a 10.000. Les estimacions del nombre de combatents indonesis morts en el període previ i durant la batalla de Surabaya oscil·len entre 6.300 i 15.000. Les forces japoneses van perdre al voltant de 1.000 soldats i les forces britàniques van registrar 660 soldats, majoritàriament de l'exèrcit indi britànic, com a morts (amb un nombre similar de desapareguts en acció).
Formació del govern republicà A finals d'agost de 1945, s'havia establert un govern republicà central a Jakarta. Va adoptar una constitució redactada durant l'ocupació japonesa pel Comitè Preparatori per a la Independència d'Indonèsia. Com que encara no s'havien celebrat eleccions generals, es va nomenar un Comitè Nacional d'Indonèsia Central (KNIP) per ajudar el president. Es van establir comitès similars en l'àmbit provincial i de regència.
Immediatament, van sorgir qüestions de lleialtat entre els governants indígenes. Els principats javanesos centrals, per exemple, es van declarar immediatament republicans, mentre que molts rajas ('governants') de les illes exteriors, que s'havien enriquit amb el seu suport als holandesos, eren menys entusiastes. Aquesta reticència entre moltes illes exteriors es va aguditzar per la naturalesa radical, no aristocràtica i, de vegades, islàmica del lideratge republicà centrat en Java. Tanmateix, el suport va arribar del sud de Sulawesi (inclòs el rei de Bone, que encara recordava les batalles contra els holandesos de principis de segle), i dels rajas makassaresos i bugis, que van donar suport al governador republicà de Jakarta, un cristià menadonès. Molts rajas balinesos van acceptar l'autoritat republicana.
Tement que els holandesos intentessin restablir la seva autoritat sobre Indonèsia, el nou govern republicà i els seus líders van actuar ràpidament per enfortir l'administració incipient. Dins d'Indonèsia, el govern recentment format, tot i que entusiasta, era fràgil i centrat a Java (on ja no es concentrava). Rarament i de manera fluixa estava en contacte amb les illes exteriors, que tenien més tropes japoneses (sobretot a les zones navals japoneses), comandants japonesos menys comprensius i menys líders i activistes republicans. El 14 de novembre de 1945, es va establir una forma de govern parlamentària i Sjahrir va ser nomenat/batejat primer ministre.
La setmana següent a la rendició japonesa, els grups Giyūgun (PETA) i Heiho van ser dissolts pels japonesos. En conseqüència, es van desmantellar les estructures de comandament i la composició vitals per a un exèrcit nacional. Així, en lloc de formar-se a partir d'un exèrcit entrenat, armat i organitzat, les forces armades republicanes van començar a créixer al setembre a partir de grups generalment més joves i menys entrenats construïts al voltant de líders carismàtics. Crear una estructura militar racional que obeís l'autoritat central a partir d'aquesta desorganització va ser un dels principals problemes de la revolució, un problema que persisteix fins als temps contemporanis. A l'exèrcit indonesi autocreat, els oficials indonesis entrenats pels japonesos van prevaler sobre els entrenats pels holandesos. Un exmestre d'escola de trenta anys, Sudirman, va ser elegit comandant en cap a la primera reunió de comandants de divisió a Yogyakarta el 12 de novembre de 1945.
La revolta L'1 de juny de 1945, Sukarno va pronunciar un discurs que esbossava el Pancasila, els cinc principis rectors de la nació indonèsia: la creença en Déu, l'humanitarisme, la unitat nacional, la democràcia i la justícia social. Dos dies després de la rendició del Japó el 1945, Sukarno un líder nacionalista influent, declarà la independència de la nació (Revolució Nacional Indonèsia) i en fou designat president. Els Països Baixos provaren de reinstaurar el seu govern. La situació era extremadament complexa, els pemuda amenaçaven les elits locals que havien col·laborat tant amb els japonesos com amb els holandesos. A mesura que es trencava la llei i l'ordre, es complicava distingir les activitats revolucionàries de les il·legals i es van accentuar les antigues divisions socials entre musulmans nominals i compromesos, grups lingüístics i ètnics i classes socials tant a les zones rurals com a les urbanes. Els líders republicans de les zones locals van lluitar desesperadament per sobreviure als atacs holandesos, les tendències separatistes i les insurreccions d'esquerres. Les reaccions als intents holandesos de refermar la seva autoritat no van reeixir, i pocs volien tornar a l'antic ordre colonial.
El 28 d'octubre de 1945 va esclatar la violència a Surabaya, a l'est de Java, quan les tropes britàniques ocupants combateren als pemuda i altres grups armats, donant com a resultat un desastre militar per als britànics en què el seu comandant, A.W.S. Mallaby i centenars de tropes van morir, i els britànics van llançar un dur contraatac. La batalla de Surabaya va suposar el combat més cruent de la lluita per la independència, i v obligar els aliats a pactar la república.