El Concert per a piano núm. 2 en sol menor, op. 16, va ser compost per Serguei Prokófiev entre 1912 i 1913, dedicada a la memòria de Maximilian Schmidthof, amic del compositor al Conservatori de Sant Petersburg que es va suïcidar el 1913 després de deixar una carta de comiat a Prokófiev.Steinberg, M. The Concerto: A Listener's Guide, p. 344–347, Oxford (1998).Naxos.com: online liner notes L'estrena va ser al Palau Pàvlovsk, prop de Sant Petersburg, amb Aleksandr Aslanov dirigint i el compositor com a solista.

Com que la partitura original es va perdre en un incendi, Prokófiev la va reconstruir o reescriure el 1924. Aquesta versió es va reestrenar el 8 de maig de 1924 a París, amb Serge Koussevitzky dirigint i el compositor al piano. Es va produir entre l'audiència una gran polèmica pel seu suposat barbarisme i la seva escriptura avantguardista.

Moviments Andantino - Allegretto (10-14 minuts) Scherzo: Vivace (2-3 minuts) Intermezzo: Allegro moderato (5-9 minuts) Allegro tempestoso (10-13 minuts)

Origen i context Els dos primers concerts per a piano de Serguei Prokófiev pertanyen als anys de formació al Conservatori de Sant Petersburg, on va estudiar entre 1904 i 1914. Va cloure aquesta etapa interpretant el seu Primer Concert —que ja havia estrenat dos anys abans— en l’acte de graduació, on va obtenir la màxima distinció i el Premi Anton Rubinstein, que incloïa un piano de cua. A partir d’aquí va iniciar una trajectòria doble com a compositor i pianista, que va saber compaginar amb notable habilitat. Com a intèrpret, destacava per un estil molt personal: el crític Boris de Schloezer el definia com a «brillant, una mica auster, però d’una gran precisió, netedat i acabament», unes qualitats que s’adequaven perfectament a la naturalesa de la seva música.

Prokófiev admetia que les crítiques que havia rebut el seu Primer Concert —massa brillant i amb un cert aire “acrobàtic”— el van empènyer a explorar una escriptura més profunda en el Segon, tal com recull en el seu Diari soviètic de 1927. Tot i el valor indiscutible del Primer —especialment tenint en compte la joventut del compositor—, el Segon representa un pas endavant clar, encara que només el separin uns pocs mesos del seu inici. Es tracta d’una obra molt més ambiciosa: mentre que el Primer, amb els seus tres moviments enllaçats, supera lleugerament el quart d’hora, el Segon, amb quatre moviments independents, gairebé en duplica la durada.

Durant els primers anys del segle XX, el jove compositor orientà la seva activitat creativa cap a una renovació profunda de l’escriptura pianística, caracteritzada per un llenguatge temàtic i harmònic d’elevada audàcia, grans exigències tècniques i una marcada concepció percussiva del teclat. Aquest enfocament s’articula mitjançant una energia rítmica contundent i un ús sistemàtic de textures abruptes, però sense deixar de banda episodis de cantabilitat refinada i una voluntat expressiva que confereix equilibri a l’arquitectura global de les seves primeres obres.

Molts pianistes consideren que, tècnicament, aquest és el més difícil de tots els seus concerts per a piano. Curiosament, tot i que Prokófiev no l'havia concebut amb aquesta intenció, durant els preparatius de l’estrena es lamentava del temps i l’esforç que li exigia dominar la part solista que ell mateix havia escrit —i això ho deia algú que estava a punt de guanyar el primer premi del Conservatori de Sant Petersburg.

Recepció L’estrena va suscitar una resposta molt viva i una clara divisió entre els crítics. Els sectors més conservadors la van rebre amb hostilitat: Iuri Kurdiúmov, a Peterburgsky Listok, la va descriure com una mena de «caos sonor sense cap lògica», mentre que Nikolai Bernstein, a Peterburgskaya Gazeta, ironitzava dient que les seves cadències semblaven el resultat d’haver vessat tinta a l’atzar sobre el paper. En canvi, el crític Vyacheslav Karatygin, escrivint a Rech, va oferir una visió més oberta:

Tanmateix, ni tan sols una dècada després molts aficionats encara no havien pogut escoltar l’obra. El 1918, Prokófiev havia abandonat Rússia en plena convulsió revolucionària per establir-se a París, i el manuscrit del concert —encara inèdit— es va perdre en un incendi. No va ser fins al 1924 que el compositor en va reconstruir la partitura a partir dels esbossos conservats, aprofitant l’ocasió per revisar-la i enriquir-la amb noves idees sorgides de la seva experiència posterior.

El 7 de febrer de 1927, Prokófiev es trobava a Moscou, on va interpretar el seu Segon Concert per a piano sota la direcció de Lev Moiséievitx Tseitlin. En el seu diari, va deixar constància de l’estat d’ànim que el dominava abans de sortir a l’escenari i de les impressions que va experimentar durant la interpretació:

Instrumentació Piano solista, quintet de cordes, dues flautes, dos oboès, dos clarinets, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, tuba, timbales, bombo, tambor de caixes, platerets i panderos.

Enregistraments Vladímir Aixkenazi va gravar al costat de l'Orquestra Simfònica de Londres la integral dels Concerts per a Piano de Prokófiev amb el segell Philips. Destaca per la seva fidelitat al caràcter original de l'obra i la velocitat d'algun dels seus moviments.

El pianista xinès Yundi Li va realitzar una gira al costat del director japonès Seiji Ozawa, on algun dels fragments van ser gravats pel segell Deutsche Gramophon per a un vídeo promocional.

Yefim Bronfman va gravar al costat de Zubin Mehta i l'Orquestra Filharmònica d'Israel tots els concerts per a piano de Prokófiev, i és considerat per molts crítics de la música una de les millors versions d'aquest concert.

Referències

Bibliogtrafia

Piano 2 Prokofiev 02 Categoria:Composicions musicals del 1913 Concert Piano Prokofiev