La conquesta àrab de Pèrsia (en , Tajāvoz arab, ‘l'atac dels àrabs’, o zohur-i eslam, ‘les albors de l'islam’) va conduir a la fi de l'Imperi Sassànida el 644, a la caiguda de la dinastia sassànida i a l'eventual declivi del zoroastrisme, la religió de l'Iran.
Els àrabs van entrar per primera vegada a territori sassànida el 633, quan el general Khàlid ibn al-Walid va envair el que avui és l'Iraq. Després del trasllat de Khàlid al front romà del llevant, els musulmans finalment van perdre les seves possessions enfront dels contraatacs iranians. La segona invasió va començar l'any 636 sota Sad ibn Abi-Waqqàs, quan una victòria clau en la batalla d'al-Qadisiyya va donar lloc a la fi permanent del control sassànida a l'oest de l'Iran. Després, el Zagros va esdevenir una barrera natural i la frontera entre el primer califat i l'Imperi Sassànida i la causa de contínues incursions dels perses a la zona. Aleshores, el califa Úmar va ordenar una invasió de l'Imperi Sassànida iranià l'any 642, que es va completar amb la conquesta completa dels sassànides a mitjans de 644. La conquesta ràpida de l'Iran en una sèrie de ben coordinats atacs més diversificats, dirigits pel califa Úmar de Medina, a diversos milers de quilòmetres dels camps de batalla a l'Iran, va esdevenir el seu major triomf, cosa que contribueix a la seva reputació com un gran estrateg militar i polític.
Historiadors iranians han tractat de defensar els seus avantpassats mitjançant l'ús de fonts àrabs per a il·lustrar que «contràriament al que afirmen alguns historiadors, els iranians, de fet, va lluitar llargament i dura en contra dels àrabs invasors».A. Milani, Lost Wisdom. 2004 pàg. 15. Pels volts del 651, la majoria dels centres urbans en terres iranianes, amb la notable excepció de les províncies del Caspi i Transoxiana, havien caigut sota el domini dels exèrcits àrabs. Moltes localitats a l'Iran van dur a terme una defensa contra els invasors, però al final cap va ser-ne capaç de repel·lir la invasió. Fins i tot, després que els àrabs haguessin dominat el país, moltes ciutats es van aixecar en rebel·lió, matant el governador àrab o atacant les seves casernes, però els reforços dels califes van aconseguir sufocar totes aquestes rebel·lions i imposar l'imperi de l'islam. La subjugació violenta de Bukharà, després de molts aixecaments, n'és un exemple.
La conversió a l'islam va ser gradual, i durant aquest procés es van produir molts actes de violència. Diverses escriptures zoroastrianes van ser cremades i molts mobads executats. Un cop conquerits políticament, els perses van reafirmar-se, mantenint la llengua persa i la cultura, però l'islam va ser adoptat per molts, per raons polítiques, socioculturals o espirituals, o simplement per la persuasió, i va esdevenir la religió dominant.Mohammad Mohammadi Malayeri, Tarikh-i-i Farhang Iran. 4 volums. Teheran. 1982
Historiografia i estudis recents Quan els acadèmics occidentals van investigar per primera vegada la conquesta musulmana de Pèrsia, només disposaven dels registres del bisbe cristià armeni Sebeos, i dels registres en àrab escrits després dels esdeveniments que descriuen. L'obra més important va ser probablement L'Iran sous les Sassanides d'Arthur Christensen, publicat a Copenhaguen i París el 1944.Christensen Arthur, L'Iran sous les Sassanides, Copenhaguen, 1944
Però estudis recents, tant iranians com occidentals, han començat a qüestionar la narrativa tradicional. Parvaneh Pourshariati, en la seva obra Decline and Fall of the Sasanian Empire: The Sasanian-Parthian Confederacy and the Arab Conquest of Iran, publicada el 2008, proporciona una descripció detallada de la naturalesa problemàtica de tractar d'establir exactament el que va passar, i una gran quantitat d'investigació original que qüestiona els fets fonamentals de la narrativa tradicional, incloent-hi la cronologia i les dates específiques.
La tesi central de Pourshariati és que, contràriament al que se suposa comunament, l'Imperi Sassànida era molt descentralitzat, i de fet va ser una "confederació" amb els parts, que mantingué un alt nivell d'independència.Parvaneh Pourshariati, Decline and Fall of the Sasanian Empire, (I.B.Tauris, 2009), 3 Malgrat les seves recents victòries sobre el romans d'Orient, i que per causa de l'amenaça dels romans d'Orient, es veieren obligats a convertir-se en un estat vassall dels sassànides, els parts inesperadament es va retirar de la confederació, i els sassànides es van trobar així mal preparats i mal equipats per organitzar una defensa eficaç i coherent contra els invasors musulmans.Parvaneh Pourshariati, Decline and Fall of the Sasanian Empire: The Sasanian-Parthian Confederacy and the Arab Conquest of Iran, I.B. Tauris, 2008 D'altra banda, les poderoses famílies de parts del nord i de l'est, el kust-i khwarasan i el kust-i adurbadagan, es van retirar a les seves respectives fortaleses, van fer la pau amb els àrabs, i es van negar a lluitar al costat dels sassànides.
Un altre tema important d'estudi de Pourshariati és una reavaluació de la cronologia tradicional. Pourshariati argumenta que la conquesta àrab de Mesopotàmia "va tenir lloc, no com s'ha cregut tradicionalment, en els anys 632-634, després de l'arribada de l'últim rei sassànida Isdigerdes III (632-651) al poder, sinó durant el període de 628-632".Parvaneh Pourshariati, Decline and Fall of the Sasanian Empire: The Sasanian-Parthian Confederacy and the Arab Conquest of Iran, I.B. Tauris, 2008. (p. 4)
Una conseqüència important d'aquest canvi en la línia de temps vol dir que l'agressió àrab va tenir lloc precisament quan els sassànides i els parts es trobaven immersos en una guerra intestina sobre qui havia de succeir al tron sassànida.
Imperi Sassànida abans de la conquesta Des del , la frontera entre l'Imperi Romà i l'Imperi part (més tard Imperi Sassànida) havia estat el riu Eufrates. La frontera va ser impugnada constantment. La majoria de les batalles i, per tant, la majoria de les fortificacions, es van concentrar a les regions muntanyoses del nord, així com al vast desert àrab o sirià (Aràbia romana) separava els imperis rivals al sud. Els únics perills que s'esperaven del sud eren incursions ocasionals de tribus nòmades àrabs. Tots dos imperis, doncs, es van aliar amb els petits i semiindependents principats àrabs, que van servir com a estats tap i protegiren els romans d'Orient i els perses dels atacs beduïns. Els vassalls dels romans d'Orient van ser els gassànides, mentre que els vassalls dels perses van ser els làkhmides. Els gassànides i els làkhmides lluitaven constantment, la qual cosa els mantenia ocupats, però no afectava en gran manera els romans d'Orient o perses. En els segles i , diversos factors destruïren l'equilibri de poder que s'havia mantingut durant tants segles.
Revolta dels estats vassalls àrabs (602) miniatura|Els antics iranians concedien gran importància a la música i a la poesia, tal com ho fan encara actualment. Aquesta placa del descriu músics de l'era sassànida Els vassalls romans d'Orient, els àrabs gassànides, es van convertir a la forma monofisita del cristianisme, cosa que va ser considerada com a herètica per la dominant Església Ortodoxa romana d'Orient. Els romans d'Orient van tractar de suprimir l'heretgia, van hostilitzar els gassànides i van provocar rebel·lions a les seves fronteres del desert. Els làkhmides també es va rebel·lar contra el rei persa Còsroes II. An-Numan III ibn al-Múndhir (fill d'Al-Múndhir (IV) ibn Qabus ibn Ma-as-Samà), el primer rei cristià làkhmida, va ser deposat i assassinat per Còsroes II el 602, pel seu intent de treure's del damunt la tutela persa. Després de l'assassinat de Còsroes, l'Imperi persa es va fracturar i els làkhmides van ser efectivament semiindependents. En l'actualitat, es creu que l'annexió del Regne làkhmida va ser un dels factors principals que hi va haver darrere de la caiguda de la dinastia sassànida, davant els àrabs musulmans i la conquesta islàmica de Pèrsia, així com l'acord dels làkhmides per a actuar com a espies per als musulmans, després d'haver estat derrotats en la batalla d'Al-Hira, per Khàlid ibn al-Walid.Iraq After the Muslim Conquest per Michael G. Morony, pg. 233
Guerra romano-sassànida (602-628)
El governant persa Còsroes II va esclafar una perillosa rebel·lió dins del seu propi imperi, la de Vararanes VI. Amb posterioritat, va enfocar les seves energies cap als seus enemics tradicionals romans d'Orient, amb la qual cosa va donar lloc a la guerra romano-sassànida del 602-628. Durant uns pocs anys, va aconseguir importants èxits. Entre 612-622, va ampliar les fronteres perses gairebé en la mateixa mesura que estaven sota la dinastia aquemènida (550-330 aC), va conquerir estats occidentals com ara Egipte, Terra Santa i més.
Els romans d'Orient es van reagrupar i van retrocedir l'any 622 sota el govern de l'emperador Heracli. Còsroes va ser derrotat en la batalla de Nínive el 627 i els romans d'Orient van recapturar tot Síria i van penetrar profundament en les províncies perses de Mesopotàmia. El 629, el general de Còsroes Sarbar signà la pau, i la frontera entre els dos imperis va tornar a ser la mateixa que era el 602.
Assassinat de Còsroes II miniatura|El rei sassànida Còsroes II se sotmet a l'emperador romà d'Orient Heracli, en una placa d'una creu francesa del Còsroes II va ser assassinat l'any 628 i, com a resultat d'això, hi va haver nombrosos pretendents al tron; entre el 628-632, hi ha haver deu reis i reines de Pèrsia. L'últim, Isdigerdes III, era net de Còsroes II i es diu que era només un nen. No obstant això, la seva data de naixement és desconeguda.
Durant la vida de Mahoma Després del tractat d'al-Hudaybiyya al 628, la tradició islàmica sosté que Mahoma va enviar moltes cartes als prínceps, reis i caps de les diverses tribus i regnes de l'època, en què se'ls convidava a convertir-se a l'islam. Aquestes cartes van ser portades per ambaixadors a Pèrsia, l'Imperi Romà d'Orient, Etiòpia, Egipte, el Iemen i Hira (l'Iraq) el mateix dia. Aquesta afirmació ha estat posada en qüestió per alguns historiadors moderns de l'islam -en particular Grimme i Caetani.Leone Caetani, Annali dell' Islam, vol. 4, p. 74 En particular, es discuteix l'afirmació que Còsroes II va rebre una carta de Muhàmmad, ja que el protocol de la cort sassànida era notòriament complicat, i és poc probable que una carta del que llavors era una potència regional menor hagués arribat a mans del xahanxa.Caetani Leone, Annali dell' Islam, vol. 2, capítol 1, paràgraf 45-46
Pel que fa a Pèrsia, les històries musulmanes només relaten l'inici del setè any de la migració; Muhàmmad va designar un dels seus oficials, Abdul·là Huzafah Sahmi Qaraixi, per portar la seva carta a Còsroes II, en què el convidava a convertir-se:
"En el nom d'Al·là, el Compassiu, el Misericordiós.
De Muhàmmad, el Missatger d'Al·là, al Gran Kisra de l'Iran. La pau sigui amb ell, que busca la veritat i expressa la creença en Al·là i en el seu Profeta i dona testimoni que no hi ha més déu que Al·là i que ell no té igual, i que creu que Muhàmmad és el seu servent i Profeta. Sota l'ordre d'Al·là, et convido a Ell. M'ha enviat per guiar tota la gent perquè pugui advertir a tots de la seva ira i que es pot presentar als incrèduls amb un ultimàtum. Abraça l'islam perquè puguis romandre fora de perill. I si et negues a acceptar l'islam, seràs responsable pels pecats dels reis Mags."Tabaqat-i Kubra, vol I, pàgina 360; ... Tarikh-i Tabari, vol II, p 295, 296, .. Tarikh-i Kamil, vol II, pàgina 81 i Anwar Biharul, vol XX, pàgina 389
Existeixen diferents versions de la reacció de Còsroes II. Gairebé totes afirmen que va destruir la carta amb ira.
L'ascens del califat