, fou tsar de Rússia entre 1801 i 1825, rei de Polònia des de 1815 i primer gran duc de Finlàndia.
Va néixer el dia 23 de desembre de 1777 a Sant Petersburg essent fill del futur tsar Pau I de Rússia i de la duquessa Sofia de Württemberg. Alexandre era net del tsar Pere III de Rússia i de la tsarina Caterina II de Rússia per via paterna; mentre que per via materna era net del duc Frederic II Eugeni de Württemberg i de la marcgravina Frederica Dorotea de Brandenburg-Schwedt.
Alexandre va succeir el seu pare al tron després que aquest fos assassinat, i va dirigir Rússia durant el període caòtic de les Guerres Napoleòniques. El seu regnat es divideix en dues gran etapes, mentre que en un primer període intentà la introducció de reformes de caràcter liberal, després de 1815 fou el principal defensor de l'absolutisme a Europa. Referent a la política exterior, Alexandre incrementà i consolidà definitivament el poder de Rússia en el concert internacional. Concretament, sota el seu regnat, Rússia va conquerir Finlàndia i part de Polònia. Les estranyes contradiccions del seu caràcter converteixen Alexandre en un dels tsars més interessants de Rússia.
Biografia Poc després del seu naixement, la seva àvia paterna, la tsarina Caterina la Gran, l'apartà dels seus pares per tal de guiar personalment la instrucció del futur tsar. Algunes veus al·leguen que ella volia proclamar Alexandre com a hereu del tron en detriment del seu pare.
Alexandre fou utilitzat tant per la tsarina com pel tsarèvitx en les seves personals lluites de poder a la Cort. Aquest fet condicionà de forma important el caràcter d'Alexandre que aviat es convertí en una persona amb un caràcter difícil, amb grans dots per a la manipulació de les persones i amb una facilitat d'exercir el poder remarcable. Educat sota l'atmosfera lliberal de la cort de Caterina, va ser instruït, per un tutor suís, Frederic Cesar de Laharpe, en els principis de Rousseau. A part de la formació intel·lectual, Alexandre fou instruït en els coneixements militars pel Nikolai Saltikov que l'introduí en els costums de la noblesa russa.
Inicialment, el jove Alexandre simpatitzava amb els revolucionaris francesos i polonesos. Malgrat tot, aviat s'intuí que el seu pare li va ensenyar a combinar un teòric amor per la humanitat amb un menyspreu pràctic per l'home. Aquestes tendències contradictòries van mantenir-se en el seu caràcter durant tota la seva vida, revelant-se en les fluctuacions de la seva política, tant interna com exterior.
El 1793 es casà amb la princesa Lluïsa de Baden, que només tenia 14 anys en aquell moment. La mort de Caterina, el novembre de 1796, va portar el seu pare, Pau I de Rússia, al tron. Aviat, el nou tsar es guanyà les enemistats de la noblesa i l'església russa que veia amb mals ulls les reformes iniciades pels governs de Pau. Així, el tsar fou assassinat el març de 1801. Del seu matrimoni amb Lluïsa de Baden tan sols va tenir dues filles que van morir de petites.
Arribada al tron Alexandre I va arribar al tron el 23 de març de 1801 i va ser coronat al Kremlin el 15 de setembre del mateix any 1801. Els historiadors encara debaten sobre el paper que va jugar Alexandre en l'assassinat del seu pare. L'opinió més estesa és que ell estava a favor d'aconseguir prendre el tron al seu pare però que va insistir que el seu pare no havia de morir. Al principi, de fet, això va exercir una petita influència en la vida de l'emperador.
El jove tsar estava determinat a reformar el sistema de govern obsolet i centralitzat que Rússia tenia. Al mateix temps que retenia per un temps alguns dels vells ministres que havien servit a l'emperador Pau, un dels primers actes del seu regnat va ser el nomenament del Comitè Privat, també anomenat irònicament "Comite du salut public", format per joves i entusiastes amics seus -Victor Kochubey, Nikolay Novosiltsev, Pavel Stroganov i Adam Jerzy Czartoryski- per donar forma a uns esquemes de reformes internes que pretenien aconseguir l'establiment d'una monarquia constitucional. Alexandre intentà elaborar una constitució i grans polítiques lliberals. També volia resoldre un altre problema rus -el futur dels serfs. El règim va considerar la possibilitat d'emancipació dels serfs encara que això no es va aconseguir fins al 1861. Russia no estava preparada per a una societat més lliberal; i Alexandre, va ser tal com ell mateix va dir, "un feliç accident" al tron dels tsars. Alexandre es queixà amargament de l'«estat de barbarisme en què havia quedat el país a causa del tràfic d'homes».
Alexandre també es queixà de la corrupció generalitzada i el fet que aquesta l'havia deixat sense homes. En conseqüència, hagué de cobrir els llocs administratius governamentals amb alemanys i altres estrangers cosa que accentuava la resistència dels vells russos a les reformes. Aquest regnat que havia començat amb grans promeses de reformes i que va acabar enfortint encara més les cadenes que oprimien el poble rus va ser conseqüència més aviat dels defectes del tsar que de la corrupció i de l'endarreriment de la manera de viure russa.
El seu amor per la llibertat es va demostrar irreal, tot i semblar sincer. La seva vanitat augmentava al presentar-se davant el món com el benefactor del seu poble, però al seu teòric liberalisme s'hi afegia un caràcter autòcrata sense que això li representés cap contradicció.
«Sempre vols instruir-me!», exclamava davant Derzhavin, el seu ministre de justícia, «Però jo sóc un emperador autòcrata i ho seré, i res més!». El príncep Czartoryski va escriure: «Podria haver acordat graciosament que tothom fos lliure, si cada un escollís lliurement ser-ho».
Malgrat tot el seu temperament, unit a la falta de fermesa dels seus propòsits, li van fer posposar aquelles mesures els principis de les quals havia recolzat públicament.
Guerra del Caucas
Annexió de Geòrgia El 1783, Irakli II del regne de Kartli i Kakhètia de Geòrgia oriental va forjar una aliançaAnchabadze, George, Ph.D. History of Georgia. Georgia in the Beginning of Feudal Decomposition. (XVIII cen.) (anglès) amb l'Imperi Rus, convertint el regne en un protectorat rus, abjurant de la sobirania persa. Pau I de Rússia no estava disposat a complir els termes del tractat i va promulgar un decret el 18 de desembre de 1800 pel qual annexava Kartli-Kakhètia a l'Imperi Rus i deposava als bagràtides, fet confirmat per Alexandre el setembre de 1801. El 1810, el regne de Geòrgia occidental d'Imereti també fou annexionat.
Guerra russo-persa
El nou rei persa, Fat·h-Alí Xah Qajar, volia consolidar les regions més septentrionals de la seva dinastia Qajar per assegurar la terra prop de la costa sud-oest de la mar Càspia (actuals Azerbaidjan) i Transcaucàsia (actuals Geòrgia i Armènia). Igual que el seu homòleg persa, Alexandre també era nou en el tron i igualment decidit a controlar els territoris en disputa. La guerra va acabar amb el Tractat de Gulistan, que va cedir la gran majoria dels territoris prèviament en disputa a la Rússia Imperial.
Aleksei Iermolov L'estiu de 1816 Aleksei Iermolov va ser nomenat comandant del Cos Separat de Geòrgia, gerent de la unitat civil al Caucas i la província d'Astrakhan i ambaixador extraordinari a Pèrsia, on va viatjar el 1817 concloent un tractat russo-persa.
Al Caucas, el flanc dret estava ocupat pels circassians transkubans, el centre pels kabardians, i més enllà del riu Sunzha els txetxens, que gaudien d'una gran reputació i autoritat entre les tribus muntanyenques. Els circassians estaven afeblits per les lluites internes, els kabardians havein estat escombrats per la pesta, i l'amenaça principalment eren els txetxens. Després d'haver-se familiaritzat amb la situació, Yermolov va esbossar un pla d'acció que consistia en tallar clarianes en boscos impenetrables, construir carreteres i construir a la línia del Sunzha les fortificacions de Grozni (1818), al centre de territori txetxè, Vnepnaya (1819) y Burnaya al Xamkhalat de Tarki (1821), sense deixar impune cap atac dels muntanyencs.
Iermolov va envair el 1817 el kanat de Mekhtuli i va fer fugir el kan cap a les muntanyes i el 1818 va annexionar una part del kanat i la resta el va incorporar al Xamkhalat de Tarki, l'únic dels estats del Daguestan que romania lleial a Rússia (tota la resta havia estat ja annexionat a Rússia). El 1819 Iermolov va seguir avançant i va derrotar Ahmad Khan del Kanat Àvar, i tot seguit van assaltar l'usmiat dels Kaytaks, i l'usmi va fugir i el seu domini fou abolit i annexionat; tot seguit es va enfrontar a la poderosa Akusha, a la que va derrotar en la batalla de Lavashi el 31 de desembre de 1819. El vell qadi d'Akusha fou deposat i substituït per un qadi molt favorable als russos. El Xamkhalat dels Kazi Kumuk fou conquerit en 1820, i els kubatxis es van sotmetre voluntàriament. Únicament el txetxens seguien resistint, i els shapsug van envair l'octubre de 1821 les terres del mar Negre, però foren derrotats pel general Vlasov a la batalla de Kalaus i entre 1823 i 1824 es van dur a terme diverses expedicions punitives. El 1823 va esclatar un aixecament al Xamkhalat sota el lideratge d'Umalat-bek Buynaksky.
A Abkhàzia, a la mort de Jordi Xarvaixidze es va escampar una revolta anticolonial encapçalada per Aslan Beg Xarvaixidze, però fou eliminada pel general Pyotr Gorchakov, imposant el príncep Demetri Xarvaixidze en 1821. Aslan Beg Xarvaixidze es va rebel·lar en 1824 contra el successor de Demetri Xarvaixidze, Miquel Xarvaixidze, però va ser sotmès.
El 1825 va començar un aixecament a Txetxènia i el 8 de juliol, els muntanyencs van capturar Amiradzhiyurt i van intentar prendre la fortificació de Gerzel, que el 15 de juliol va ser socorreguda pel tinent general Dmitry Lisanevich. El 18 de juliol, durant unes converses amb els Kumyks i txetxens a Gerzel, on Lisanevich i el general Grekov van ser morts i en resposta, les tropes van matar tots els ancians Kumyk convidats a la conversa.
Guerra russo-turca (1806-1812)
miniatura|Batalla d'Atos de 1807 L'Imperi Otomà, encoratjat per la derrota russa a la batalla d'Austerlitz, va deposar Alexandru Moruzi de Moldàvia i Constantine Ypsilanti de Valàquia mentre els seus aliats van ocupar Dalmàcia i amenaçaven els principats danubians. Per salvaguardar la frontera d'un atac francès, els russos van avançar a Moldàvia i Valàquia i Selim III va reaccionar amb un bloqueig dels Dardanels declarant la guerra a Rússia. El tsar es mostrava reticent a concentrar un gran nombre de tropes contra Turquia mentre les relacions amb la França napoleònica eren encara incertes i la major part del seu exèrcit lluitava contra Napoleó a Prússia. Un ofensiva otomana massiva cap a Bucarest va ser ràpidament aturada a Obilesti per Mikhaïl Miloràdovitx el 2 de juny de 1807 mentre l'Armada russa sota el comandament de Dmitri Seniavin va destruir la flota otomana en les batalles dels Dardanels i Atos establint la supremacia russa al mar.
Signat el Tractat de Tilsit, Alexandre, forçat per Napoleó a signar un armistici amb els turcs, va transferir més soldats russos des de Prússia a Bessaràbia però el comandant Aleksandr Prozorovski va fer molt pocs avenços en més d'un any i l'agost de 1809 va ser finalment substituït per Piotr Bagration, que ràpidament va creuar el Danubi i envair Dobrudja i assetjar Silistra però, en sentir que s'acostava a la ciutat un fort contingent de 50,000 soldats de l'exèrcit otomà, va decidir d'evacuar Dobrudja i retirar-se a Bessaràbia.