Els lutici (coneguts per diverses variants ortogràfiques) en català lútics o luticis foren una federació de tribus de la família dels eslaus occidentals del grup dels eslaus polabis, successors dels velets (veleti), que entre els segles X i vivien en el territori que és ara l'Alemanya del nord-est. Quatre tribus formaven el cor de la federació: els redars o redaris (Redari, Redarii), els circipans (circipani), els quessins o kessins (kessini, kycini, chizzini) i els tollensis (tholenzi). Si més no, en part, els lutici foren una continuació del veltes. Per contrast amb aquestos i a les poblacions veïnes, el lutici no era dirigits per un monarca cristià o duc, més aviat el poder s'afirmava per mitjà del consens format en assemblees centrals de les elits socials, i els lutici veneraven la natura i algunes divinitats. El centre polític i religiós era Rethra (també referit com a Riedegost o Radgosc).
Els lutici foren esmentats pel primer cop per fonts escrites en el context de la revolta eslava del 983, per la qual van aniquil·lar el govern del Sacre Imperi Romanogermànic en la Marca Billunga i la Marca del Nord. Les hostilitats van continuar fins al 997. Després, les tensions amb l'imperi es van alleujar i el 1003 els lutici van fer aliança amb l'emperador contra el duc Boleslau I de Polònia. Una vegada que el successor de Boleslau, Miecislau II Lambert fou derrotat el 1033, l'aliança es va trencar i va esclatar una guerra germànica-lutícia que va durar fins al 1035, quan els luticis van esdevenir tributaris de l'imperi altra vegada, però altrament retenien llur independència. Una guerra civil entre les tribus principals va encetar la decadència dels lutici el 1056/1057. Els veïns obodrites intervingueren i van sotmetre a la facció nord-occidental dels lutici.
El 1066, els lutici reeixiren a provocar una rebel·lió en contra de les elits obodrites, durant les quals Joan Scotus, el bisbe de Mecklemburg, fou capturat i sacrificat a Rethra. Com a conseqüència, el bisbe d'Halberstadt i l'emperador van saquejar i destruir Rethra en subsegüents campanyes, i el seu paper com a lloc de culte pagà principal va passar al temple de Swantewit a Arkona. Una altra guerra civil durant els anys 1070 conduïa a una major decadència de la federació lutícia, que llavors fou incapaç de resistir a les conquestes i saqueig comesos pels seus veïns en les dècades següents.
Durant la primera part del , l'àrea d'assentament dels lutici estava dividida entre els principats obodrites, el posterior ducat de Mecklemburg (a l'oest) i la reconstituïda Marca del Nord que va esdevenir el marcgraviat de Brandenburg (al sud), i al ducat de Pomerània (a l'est). Els lutici es convertiren al cristianisme, i al foren assimilats pels pobladors alemanys i passaren a ser part del poble alemany durant l'Ostsiedlung.
Orígens velets miniatura|Àrea d'assentament i diferenciació dels pobles eslaus després del , els veltes o veleti hi estan indicats
Almenys en part, els lutici foren una continuació dels veleti (wilzi, wilci), que s'esmenten a les fonts de la fi del i primera part del i es diu que habitaven la mateixa regió, i segons el Geògraf Bavarès estaven organitzats de la mateixa manera en quatre tribus (regiones). Si els lutici eren ètnicament idèntics amb les restes dels veleti encara s'ha demostrar.Lübke (2001), Reallexikon der germanischen Altertumskunde XIX p. 51 Les cròniques contemporànies de vegades connecten els lutici i els veleti, per exemple Adam Von Bremen (Gesta II, 22) que es refereix a ells com a "Leuticios, qui alio nomine Wilzi dicuntur", i Helmold Von Bosau (Chronica Eslavorom I, 2) que diu "Hii quatuor populi a fortidudine Wilzi sive Lutici appellantur". Els moderns historiadors de vegades es refereixen a les dues entitats per un nom doble, per exemple "Wilzen-Lutizen" en alemany o "Wieleci-Lucice" en polonès.
En la segona meitat del S. IX, els veleti desapareixerien dels registres escrits.Fritze (1982), pàg. 138. Les tribus lutici apareixen per la primera vegada en documents escrits després d'aquest buit: els redarii s'esmenten el 928 per Widukind de Corvey,Fritze (1982), pàg. 135–;136. que els llistava en el context de les tribus eslaves sotmeses per Enric II. Tanmateix aquesta llista també conté la primera menció dels veleti després del buit esmentat, i els redaris es consideren com a entitat separada dels veleti. El 955, el tollensis i circipanis s'esmenten primer als Annals de St. GallenFritze (1982), pàg. 136. de la mateixa manera els veleti, en el context de la batalla de Recknitz (Raxa).
Aquest doble nom de veleti i redari, tollensi i/o circipani no es va repetir tanmateix en subsegüents registres, per exemple els documents de la Dinastia Otoniana que no mencionen els velets, mentre repetidament fan referència a redaris, tollensis, circipans i altres tribus en l'àrea respectiva.Fritze (1982), pàg. 139. A més, hi ha molt poques mencions dels veleti en fonts de segle X: a més a més dels registres esmentats, els veleti són referenciats solament als annals de Saint Gall el 995 i als annals de Quedlinburg el 995 i 997. Segons Fritze (1982), això reflecteix la nomenclatura incerta després de la decadència dels velets, almenys com a entitat política, a la meitat del . Una variant de la designació "lutici" s'enregistrava pel primer cop als annals de Hildesheim el 991, i, començant al ducat de Saxònia, aquest nom fou gradualment adoptat per altres cronistes.Fritze (1982), pàg. 140. La primera menció del kessini és una entrada en l'obra d'Adam de Bremen Gesta Hammaburgensis Ecclesiae Pontificum, referida a l'any 1056.. Fritze (1982), pàg. 135.
Noms i variants d'ortografia El nom de lutici ha sobreviscut en les seves moltes variants d'ortografia llatina utilitzades per cronistes contemporanis, la majoria de les quals són encara utilitzades en la historiografia moderna (a més a més a les seves adaptacions angleses, alemanyes i poloneses). L'etimologia d'aquests termes no és segura, s'ha proposat que es derivin de l'arrel eslava ljut, significant "salvatge", "feroç", o de l'arrel eslava lut o el seu equivalent llatí lutum, significat "aiguamoll".. Lübke (2001), pàg. 51 L'original en polabi podria haver estat L'utici.. Herrmann (1985), pàg. 14
Taula: Variants d'ortografia de "Lutici"Forma llatinitzada * Forma anglitzadaForma germanitzadaForma polonitzada LuticiLuticians-Lucice LuticiLuticians-Lucice LeuticiLeuticians-- LiuticiLiuticians-- Lyutici--- LutitiiLutitians-- -Liutitians-- LutiziLutiziansLutizen- LeutiziLeutiziansLeutizen- LiutiziLiutiziansLiutizen-
anglosaxona
Els noms de les quatre subtribus es refereixen a les seves àrees d'assentament respectives: els kessini al voltant del seu baluard principal Kessin en el baix Warnow els circipani se centraven en el Peene superior,.Herrmann (1985), pàg. 13 els tollensi al Tollensesee, i els redari vivien al sud del llac Tollensesee al voltant de Rethra. En l'últim cas tanmateix, és desconegut si el nom de la divinitat és el nom de l'arrel del baluard i la tribu o és d'una altra manera, i les teories alternatives connecten el seu nom a un riu hipotètic "Rada" o proposen una traducció com "gent de pèl roig". S'han refutat teories anteriors que tradueixen "redarii" com "pagesos", "llauradors" o "guerrers".
Els noms d'aquestes tribus va existir en diverses variants d'ortografia, incloent-hi tolensane i tholenzi per als tollensi;. circipani, zcirizspani i zerezpani per als circipans;. així com riaderi, redarii, i rederi per als redars.
Història Rebel·lió de 983 En 983, els lutici iniciaven una rebel·lió oberta, i en la subsegüent guerra (983-995) van tenir èxit en eliminar el control imperial sobre la majoria de la Marca del Nord i Marca del Billungs, on els bisbats corresponents de Brandenburg i Havelberg foren de facto anihilats.. Lübke (2002), pàg. 99 La rebel·lió afectava no solament territoris luticis, sinó també als dels veïns obodrites (també abodriti) i hevelli (també stodorani). L'estratègicament important Brandenburg dels hevelli fou saquejada amb èxit per forces dels lutici i defensada reeixidament dels atacs dels marcgravis saxons i dels prínceps dels hevelli. Els lutici pagans van nomenar a Kizo, un cristià saxó, comandant de Brandenburg.Lübke (2002), pàg. 103 El cronista alemany contemporani Thietmar de Merseburg (VI, 25) culpa de la revolta al maltractament dels lutici pels marcgravis: "els guerrers, que solien estar al nostre servei, ara s'alliberen a conseqüència de les nostres injustícies ['iniquitates'].".. Hengst (2005), pàg. 501
miniatura|Federació Lutícia (983-1056/57) En el principat obodrita, els lutici iniciaren una rebel·lió que apuntava a l'abolició del govern feudal i del cristianisme, rebent un suport considerable del poble obodrita.Lübke (2002), pàg. 97 En part, la rebel·lió obrodita va tenir èxit: La família principesca, encara que en part romania cristiana, va dissoldre les institucions cristianes, i el bisbe d'Oldenburg va haver d'abandonar el seu bisbat. Els rebels obodrites van destruir la seu a Oldenburg i també la seu de la diòcesi, a Hamburg.. Petersohn (2003), pàg. 102 La subsegüent guerra amb els saxons tanmateix va culminar amb el saqueig del baluard obodrita de Mecklenburg per l'emperador Otó III el 995.. Petersohn (2003), pàg. 136
La revolta havia començat quan l'Imperi Romà Sagrat estava debilitat per la derrota de l'emperador Otó II contra els sarraïns en la batalla de Stilo (982).Petersohn (2003), p. 101 Otó II va morir a Roma en breu després que la rebel·lió comencés, i tres setmanes més tard, el seu fill de tres anys Otó III fou coronat i ungit com a rei d'Alemanya pels arquebisbes de Magúncia i Ravenna a Aquisgrà (Aix-la-Chapelle/Aachen) el Nadal de 983. La coronació no fou indiscutida: un grup d'oposició s'havia format a l'imperi que donava suport per la reialesa al duc de Baviera Enric el Barallós, i els ducs eslaus occidentals cristians Boleslau II de Bohèmia i Miecislau I de Polònia així com el príncep obodrite cristià Mstivoj van estar entre els seguidors del bavarès.. Petersohn (2003), pàg. 108, 111 Tots ells havien acceptat la reclamació d'Enric al tron al Hoftag de Pasqua 984 a Quedlinburg. Petersohn (2003), pàg. 108 i només al Hoftag de Pasqua del 986 també a Quedlinburg, Otó III fou acceptat com a rei per l'oposició, incloent-hi els ducs de Bohèmia i Polònia.Petersohn (2003), pàg. 109 Encara que ni Mstivoj (també Mistui, mort entre 992 i 995), ni el seu fill i successor Mstislav no eren presents a la reunió del 986, continuaren mantenint lligams estrets amb l'imperi, malgrat la seva participació en campanyes a les regions saxones de Nordalbínga i Altmark (Vella Marca) en l'etapa inicial de la revolta.
Dominar la rebel·lió dels lutici va esdevenir objectiu central del jove rei i unes quantes campanyes dels lutici i obodriti a la part oriental del ducat de Saxònia i d'altra banda campanyes alemanyes als seus territoris, foren una constant durant gairebé tots els anys del seu regnat. Així, els saxons experimentaven unes quantes dificultats que resultaven de l'organització descentralitzada dels lutici.. Petersohn (2003), pàg. 103 A banda de la reconquesta intentada de les seus perdudes dels bisbats,. Petersohn (2003), pàg. 101ff els exèrcits saxons van enfrontar muntanyes, llacs i boscos però faltaven els objectius adequats per decidir la guerra. Segons els Annales Quedlinburgensis, la primera campanya saxona del 985 va seguir una tàctica de terra cremada: "amb foc i massacre, devastaven la regió sencera" (totam terram illam incendiis et caedibus devastaverunt), una característica que s'aplicaria també a les següents campanyes. Segons una hipòtesi de la historiografia moderna, per exemple Gerd Althoff, aquestes campanyes no tenien el propòsit primari d'una reconquesta, sinó més aviat de venjança i de saqueig.