El Dust Bowl (lit. «conca de pols»), o els Dirty Thirties (lit. «els bruts anys trenta»), va ser un període de fortes tempestes de pols que van danyar molt l'ecologia i l'agricultura de les praderies estatunidenques i canadenques durant la dècada del 1930.
Aquest fenomen va ser causat per una sequera greu junt amb dècades en què s'havia practicat l'agricultura extensiva sense rotació de conreus, guarets, conreu de cobertora o altres tècniques per evitar els processos d'erosió eòlica. La llaurada profunda de les terres verges de les Grans Planes havia desplaçat les herbes naturals que arrelaven profundament i que normalment mantenien el sòl en el seu lloc i atrapaven humitat fins i tot en períodes de sequera o de vents forts.
La sequera es va produir en tres onades: 1934, 1936 i 1939-1940, però algunes regions de les Planes altes van experimentar condicions de sequera durant fins a vuit anys.
Durant la sequera de la dècada del 1930, sense tenir ja l'ancoratge natural de les herbes que mantenien el sòl immòbil, si aquest sòl s'assecava es tornava pols, i es desplaçava de l'est cap al sud en grans núvols de pols. De vegades aquests núvols enfosquien el cel i arribaven fins a la costa est, a ciutats com Nova York i Washington DC. Gran part del sòl fèrtil acabava dipositat a l'oceà Atlàntic, portat allà pels vents dominants. Aquests immensos núvols de pols van rebre el nom de «black blizzards» (tempestes sobtades negres) i «black rollers» (corrons negres) i sovint reduïen la visibilitat a un metre o menys. El Dust Bowl va afectar 400.000 km², centrat en els «panhandles» de Texas i Oklahoma, i les parts adjacents de Nou Mèxic, Colorado i Kansas.
Moltes persones, centenars de milers, es van veure forçades a abandonar les seves cases; moltes d'aquestes famílies (sovint coneguts com a «Okies», ja que molts provenien d'Oklahoma) migraren a Califòrnia i altres estats, on van trobar millors condicions de vida durant la Gran Depressió. El Dust Bowl va multiplicar els efectes de la Gran Depressió a la regió i va provocar el desplaçament de població més gran hagut en un curt espai de temps en la història dels Estats Units d'Amèrica. Tres milions d'habitants van deixar les granges durant la dècada del 1930, i més de mig milió va emigrar a altres estats, especialment cap a l'oest. Diverses fonts calculen 5 milions de morts a causa de la fam.
El Dust Bowl ha estat objecte de moltes obres culturals, en particular la novel·la The Grapes of Wrath (1939) de John Steinbeck, la música popular de Woody Guthrie i les fotografies que representen les condicions dels migrants de Dorothea Lange, en particular la Migrant Mother (Mare Migrant). Posteriorment, el 2014, la pel·lícula Interstellar (dirigida per Christopher Nolan) recupera un Dust Bowl futurista com a signe de l'extenuació d'una Terra ja gairebé inhabitable.
Factors climàtics i humans Els períodes recurrents de sequera són una característica comuna a les latituds mitjanes, i són modulats pel fenomen ENSO (El Niño–Oscil·lació de Sud). A Amèrica del Nord, les condicions de forta sequera ocorren al sud dels Estats Units d'Amèrica quan les temperatures a la superfície del mar al Pacífic tropical oriental són més baixes del normal (com correspon a La Niña, una fase de l'ENSO). Aquesta sequera es veu reforçada quan coincideixen a l'Atlàntic nord temperatures a la superfície del mar més altes del normal.
Les condicions en què es va presentar el Dust Bowl a la dècada del 1930 resulten atípiques, ja que la sequera es va centrar no al sud sinó a les àrees central i septentrional de les Grans Planes. Els canvis provocats per l'expansió de l'agricultura a la dècada prèvia podrien ser la causa d'aquesta anomalia.
Les gramínies resistents a la sequera de l'ecosistema original de les praderies van ser reemplaçades pels cultius de blat que, en fallar per la sequera, van deixar el terra nu, originant tempestes de pols d'una magnitud sense precedents.
Utilitzant un Model de Circulació General de l'Atmosfera (MCG), un estudi recent conclou que les anomalies tant espacials com d'intensitat (en temperatura i precipitació) podrien haver estat degudes a aquests canvis a la vegetació del sòl i als aerosols de pols a l'atmosfera. La humitat reduïda del sòl provocada per la sequera, les deficients pràctiques agrícoles i la substitució de les pastures natives pels cultius de blat sensibles a la sequera serien la causa del gran augment experimentat per la taxa d'erosió eòlica.
Encara que són escasses les dades sobre la magnitud de la pèrdua de collites o la càrrega d'aerosols injectada a l'atmosfera, l'estudi esmentat estima en 369 milions de tones per any l'emissió neta (emissió menys deposició) durant el Dust Bowl a les Grans Planes.
Antecedents històrics
L'extensió de la frontera agrícola
«La pluja segueix l'aixada». La idea que el clima de les Grans Planes (Great Plains) estava canviant en resposta a l'activitat humana, fent-se més favorable als objectius econòmics dels colons, es va popularitzar enormement a l'última meitat del coincidint amb l'onada colonitzadora que va assaltar l'últim gran ecosistema durant la conquesta de l'Oest.
Un segle abans, el responsable de la corona espanyola als territoris patagònics, Francisco de Viedma, argumentava sobre els efectes benèfics de poblar la Patagònia: «Els climes deserts varien pel concurs de gent i bestiar: amb els focs, hàlits i calor dels vivents a poc a poc es va temperant l'atmosfera, i produeix a la terra vapors que el fan més benigne i li porten una altra fertilitat». (Dissertació de Francisco de Viedma, 1 de maig de 1784).
L'assentament d'aquesta idea es va traduir en lleis com la Timber Culture Act del 1873, que mantenia la il·lusió que, si els colons plantaven arbres a les seves terres, podrien augmentar les pluges. Encara que els recurrents períodes de sequera a les Grans Planes eren reconeguts pels planificadors, la coincidència d'un llarg període plujós va contribuir a mantenir aquesta il·lusió que la «tasca civilitzadora» era recompensada amb pluges.
Expansió i èxode miniatura|Família índia alarmada davant l'aproximació d'un foc de praderia. Quadre de George Catlin, 1846-1848 Emerich de Vattel, teòric de Dret Internacional, va idear l'aplicació del terme Terra nullius a aquelles terres no cultivades pels pobladors indígenes. Suposant que una terra no cultivada no té bon ús, qualsevol que es dediqués a cultivar-la tindria dret sobre ella. La conclusió va ser declarar els pobles indígenes com a salvatges en un estat previ a la civilització: sense llei, ni drets de propietat, ni sobirania.
A diferència d'Austràlia (on la invenció de la Terra nullius va legitimar la colonització sense necessitat d'una guerra de conquesta o d'acudir a un tractat), als Estats Units d'Amèrica el reconeixement de la sobirania de les tribus índies va fer possible la signatura de tractats amb els Estats Units d'Amèrica, que comportaven la progressiva cessió de terres a canvi de diferents sumes de diners. A canvi d'aquestes cessions (aconseguides mitjançant engany, pressió o suborn), cherokees, chickasaws, choctaws i altres tribus del sud-est serien civilitzades i admeses a la societat blanca.
No obstant això, aquesta política civilitzadora va entrar en crisi a partir de la dècada del 1820. Els cherokees i altres tribus van intentar fer valer aquesta sobirania per evitar les «cessions» obligades de terra. Però el racisme i la ideologia productivista van cimentar el consens nacional i social al voltant del dret d'expansió de la «república blanca», i els pobles indígenes van ser empesos progressivament cap a l'oest i aniquilats (vegeu el Camí de les Llàgrimes o la Llarga marxa dels navahos).
El Gran Desert Americà miniatura|Mapa del Gran Desert Americà elaborat per Stephen S. Long el 1823 Durant la Guerra Civil estatunidenca, els generals van aprendre que atacar els recursos de l'enemic anava més enllà de la simple destrucció de productes materials, ja que els sistemes socials i econòmics de l'enemic també resultaven destruïts. Exemple d'aquesta estratègia van ser les campanyes a la Vall de Shenandoah, on es va fer ús del concepte de guerra total emprant tàctiques de terra cremada per destruir les fonts d'aprovisionament de l'enemic i la resistència de la població.
Convertit en cap de l'exèrcit, el general W. T. Sherman va proposar destruir els ramats de búfals dels quals depenien els indígenes de les planes. Derrotar les nacions índies destruint els seus mitjans de supervivència era una opció molt accessible gràcies al ferrocarril, que permetia als caçadors arribar als seus objectius i embarcar les pells cap als mercats lucratius de l'est.
El Tractat de Medicine Lodge, signat el 1867 pel president dels Estats Units d'Amèrica amb les nacions comanxe, kiowa, apatxe kiowa i altres tribus, reconeixia drets de caça sobre la major part del territori conegut com a «Gran Desert Americà» (Great American Desert), les pastures àrides de l'Oest que ningú no volia. El cor de tal àrea era coneguda com Llano Estacado (Plana Estacada) a causa de les estaques que la gent clavava per orientar-se en la immensitat de la plana.
Pocs anys després, els caçadors blancs van envair les terres del tractat i van matar bisons per milions, apilant les pells per vendre-les amb gran benefici a l'Est. «Set milions de lliures de llengües de bisó van ser embarcades a Dodge City (Kansas) el 1872-1873, un període de dos anys en què agents del govern van calcular la matança en vint-i-cinc milions de bisons. Els seus ossos, blanquejats pel sol, s'apilaven en grans piles a les estacions del ferrocarril per ser venudes per fins a deu dòlars la tona. Un caçador professional anomenat Tom Nixon deia haver matat 120 animals en quaranta minuts».
Una de les últimes batalles a les Grans Planes, la Guerra del Riu Roig (1874), va suposar la derrota de la nació comanxe. L'exèrcit dirigit per Philip Sheridan va sacrificar més de mil cavalls a la batalla del canò de Palo Duro, deixant als guerrers sense muntures. Els supervivents van ser conduïts a camps del Territori Indi (Oklahoma), i alguns líders van ser empresonats a Florida.
La Llei Homestead, aprovada pel Congrés el maig de 1862, va oferir parcel·les gratuïtes als colons que s'establissin a les Grans Planes un mínim de cinc anys, cultivessin la terra i construïssin una casa. Les vaques van substituir el búfal, i van ser reemplaçades més tard per ovelles.
El gran desenvolupament de les màquines de cultivar i, en concret, la introducció de la fulla d'acer substituint els estris de ferro que realitza John Deere a partir de 1837, van facilitar el cultiu del sòl de les Grans Planes, difícil de llaurar pel seu caràcter argilós.
La tasca de l'aixada va ser tan intensa que quan els conservacionistes van mirar cap al territori de les grans praderies, el triangle amb base a Indiana i Texas que es projecta fins a Manitoba pel nord, l'ecosistema original de les praderies pràcticament havia desaparegut. A l'espai d'una vida humana un paisatge edènic va ser pres pel sistema productivista i liquidat.
La destrucció de les comunitats de gramínies, que mantenien el sòl cohesionat i atrapaven humitat, va deixar el sòl sense protecció. La sequera va reduir les capes superiors de terra a pols que va ser desplaçat cap al sud i l'est, formant núvols gegantins que van acabar dipositant gran part del terra a l'Atlàntic.
Característiques geogràfiques i inicis del Dust Bowl