El zugzwang (terme alemany per «obligació de moure») o atzucac és una situació que es dona de vegades en els escacs, i també en diversos altres jocs, i que es caracteritza pel fet que un jugador queda en desavantatge a conseqüència de la seva obligació de moure en el seu torn de joc, a despit que preferiria passar o no haver de moure. L'obligació de moure el perjudica, perquè si fa un moviment, la seva posició serà significativament més feble que la hipotètica posició que es donaria si fos el torn del seu rival.
El terme troba la seva definició formal en la teoria de jocs combinatòria, on específicament significa que canvia el resultat de la partida de victòria a derrota. El terme és usat de manera menys precisa en jocs com ara els escacs, per exemple, on no s'hi aplica la mateixa definició de la teoria de jocs , . Per exemple, podria definir-se imprecisament com a "el jugador que ha de moure no pot fer res sense fer una concessió important" . Posar l'oponent en zugzwang és una manera freqüent d'ajudar el bàndol superior a guanyar la partida. En algus casos és a més necessari per fer la victòria possible. .
El terme zugzwang s'empra sovint en els escacs: hom diu que el jugador que té el torn i no té cap moviment disponible que no empitjori la seva posició, es troba en zugzwang . Com que qualsevol moviment faria pitjor la seva posició, el jugador estaria millor si pogués passar, o no moure. De vegades, alguns escriptors d'escacs usen el terme zugzwang de diferents maneres .En alguns escrits s'utilitza de manera molt informal. Per exemple, a Understanding Chess Endgames, pàgina 200 John Nunn està parlant de la "defensa de la segona fila" al final de torre i alfil contra torre. Les blanques volen mantenir rei i torre a la segona fila. En un moment determinat, Nunn diu que el zugzwang força temporalment el rei a anar a la primera fila, però és només temporal, i això no trenca la defensa blanca. En algunes obres en anglès, el zugzwang recíproc (vegeu més avall) és anomenat zugzwang mentre que el zugzwang d'un sol bàndol s'anomena squeeze .
El terme zugzwang fou usat en la literatura d'escacs en alemany el 1858 (o abans) . Qui primer va fer servir la paraula en anglès fou el campió del món Emanuel Lasker el 1905 . El concepte de zugzwang (no la paraula) era de sobres conegut pels escaquistes des de molt abans, ja que és necessari per guanyar l'elemental final de rei i torre contra rei, entre d'altres. El concepte es veu en l'estudi de final publicat el 1604 per Alessandro Salvio, un dels més antics escriptors d'escacs. També apareixia en estudis de shatranj datats abans del , uns 1000 anys abans de la primera utilització coneguda del terme zugzwang.
En un final, quedar en zugzwang normalment significa passar de les taules a la derrota, o d'una posició guanyadora a unes taules, però també pot significar passar d'una victòria a una derrota, o a una substancial pèrdua de material que probablement afecti al resultat de la partida. Una posició de zugzwang recíproc o de zugzwang mutu és equivalent més precisa descripció de zugzwang en la teoria de jocs. L'oposició és una mena de zugzwang especial . El trébuchet és una altra mena de zugzwang especial discutida més avall.
Les posicions amb zugzwang ocorren amb bastanta freqüència en els finals d'escacs. Per exemple, dotze dels 105 finals del llibre Endgame Virtuoso Anatoli Kàrpov estan relacionats amb el zugzwang . El Mestre Nacional Alex Angos va escriure un llibre sencer sobre el zugzwang, You Move ... I Win! . Segons John Nunn, les posicions de zugzwang recíproc (vegeu més avall) són sorprenentment importants en l'anàlisi de finals , .
Zugzwang en escacs
Des del punt de vista de qui mou, hi ha tres tipus de posicions en escacs: qualsevol dels dos bàndols es beneficiaria si fos el seu torn de moure. només un dels jugadors estaria en desavantatge si fos el seu torn de moure. ambdós jugadors estarien en desavantatge si fos el seu torn de moure. La gran majoria de les posicions són del primer tipus. En literatura escaquística, molts escriptors anomenen les posicions del segon tipus zugzwang, i les del tercer tipus zugzwang recíproc o zugzwang mutu. Alguns escriptors en anglès anomenen les del segon tipus squeeze i només les del tercer tipus zugzwang .
Normalment en escacs, tenir un temps d'avantatge és desitjable, perquè el jugador a qui li toca moure té la disponibilitat de fer quelcom que millori la seva situació. El zugzwang ocorre, típicament, quan tots els moviments disponibles són "dolents", afebleixen tangiblement la pròpia posició (normalment passant de taules a derrota, o de victòria a derrota) .
El zugzwang ocorre amb una especial freqüència en els finals, quan el nombre de peces, i també el nombre de possibles jugades disponibles és més reduït, de manera que el moviment exacte que es triï és sovint crític. El diagrama a dalt a la dreta mostra l'exemple més simple possible de zugzwang. És el torn de les blanques, que han de triar entre ofegar el rei negre amb 1.Rc6 o abandonar el peó, permetent 1...Rxc7 amb taules per falta de material. Si fos el torn de les negres, l'únic moviment legal seria 1...Rb7, que permetria la victòria blanca amb 2.Rd7 seguit de la promoció del peó al següent moviment.
El diagrama de la dreta, a sota, és un altre exemple simple. Les negres mouen, i han de permetre que les blanques facin Rc5 o bé Re5, cas en el qual les blanques guanyarien com a mínim un peó i podrien avançar-ne un de propi fins a la promoció). Les blanques, que tenen el torn, han de retirar el seu rei, i les negres queden fora de perill . Les caselles d4 i d6 són caselles conjugades. Sempre que el rei blanc sigui a d4 essent el torn de les blanques, el rei negre ha de ser a d6 per evitar l'avenç del rei blanc.
En molts casos, el jugador que té el torn pot posar l'altre en zugzwang fent servir la triangulació. El zugzwang és molt comú en finals de rei i peó, on sovint es dona a causa de la triangulació. Altres peces diferents del rei poden triangular per assolir un zugzwang – per exemple, vegeu la posició de Philidor de dama contra torre. El zugzwang és també un tema principal de la composició d'escacs i ocorre sovint als estudis de final.
Andy Soltis fa notar que alguns jugadors no valoren el zugzwang, pensant que és un concepte obscur que mai passarà a les seves partides. De tota manera, sense el zugzwang, seria molt difícil de guanyar una partida d'escacs, fins i tot amb peça de més .
Història Segons l'historiador dels escacs Edward Winter , en alemany, el terme "zugzwang":era d'ús habitual el . Les pàgines 353-358 del Deutsche Schachzeitung de setembre de 1858 publicaven un article no signat Zugzwang, Zugwahl und Privilegien. F. Amelung feia servir els termes Zugzwang, Tempozwang i Tempozugzwang a les pàgines 257-259 del número de setembre de 1896 de la mateixa revista. Quan un cas clar de zugzwang va esdevenir-se a la tercera partida del matx pel Campionat del món de 1896-97 entre Steinitz i Lasker, després de 34...Tg8, la revista Deutsche Schachzeitung (desembre de 1896, pàg. 368) escrigué que 'les blanques han mort de Zugzwang'.
L'ús més antic conegut del terme "zugzwang" en anglès és a la pàgina 166 del número de febrer de 1905 del Lasker's Chess Magazine . El terme no va esdevenir freqüent a les fonts escaquístiques en anglès fins als 1930, després de la publicació de la traducció a l'anglès de El meu sistema de Nimzowitsch el 1929 .
El concepte de zugzwang, encara que no el terme, ha d'haver estat conegut pels escaquistes des de fa segles, ja que és necessari per guanyar l'elemental (i comú) final de rei i torre contra rei , i el rei i la torre (o diferents denominacions de peces amb els mateixos poders) han estat peces dels escacs des de les primeres versions del joc .
La utilització més antiga del zugzwang (diferent de la que se'n fa en els mats bàsics) és segurament en aquest estudi de Zairab Katai, que va ser publicat en algun moment entre el 813 i el 833. (Aquest estudi era en aquell moment del xatranj, joc predecessor dels escacs actuals, però els moviments del rei, torre, i cavall són els mateixos. Mestres d'aquella època compongueren molts estudis en els quals les negres eren en zugzwang de manera que qualsevol moviment afeblia la seva posició.) Després de 1. Te3! Cg1 2. Rf5! Rd4 3. Rf4 posa les negres en zugzwang, ja que 3... Rc4 4. Rg3! Rd4 5. Te1 i les blanques guanyen .
El concepte de zugzwang també es veu a l'estudi de final de 1585 de Giulio Cesare Polerio a la dreta, publicat el 1604 per Alessandro Salvio, un dels més antics escriptors d'escacs. dona la posició com si fos de Polerio de 1585. L'única manera de guanyar per les blanques és 1.Ta1!! Rxa1 2.Rc2!, posant les negres en zugzwang. El seu únic moviment legal és 2...g5, però llavors les blanques promocionen un peó primer, i a continuació fan mat amb 3.hxg5 h4 4.g6 h3 5.g7 h2 6.g8(D) h1(D) 7.Dg7# .
Joseph Bertin a The Noble Game of Chess (1735), obra que Hooper and Whyld consideren "el primer llibre de text sobre escacs en llengua anglesa", es va referir al concepte de zugzwang, tot i que sense emprar la paraula, quan va establir les seves divuit regles sobre el joc dels escacs, "Per jugar bé la part final de la partida, heu de calcular a qui li toca moure, i d'això depèn la partida." .
François-André Danican Philidor va escriure el 1777 sobre la posició de baix a la dreta que després que les blanques facin 36.Rc3, les negres "estan obligades a moure la torre separant-la del rei, cosa que dona l'oportunitat de prendre la torre amb un escac doble, o de fer mat" .Philidor analitzà 36.Rc3 Th2 37.Db5+ Ra1 38.Da6+ Rb1 39.Db6+ Ra2 40.Da7+ Rb1 41.Dg1+, guanyant la torre negra amb una forquilla (o "escac doble" en l'actualment obsoleta terminologia de Philidor). Lasker cità explícitament una imatge mirall d'aquesta posició (Blanques: rei a f3, dama a h4; Negres: rei a g1, torre a g2) com un exemple de zugzwang al Lasker's Manual of Chess . El mestre britànic George Walker analitzà una posició similar en el mateix final, donant una maniobra que resulta en el bàndol superior assolint la posició inicial, però amb el bàndol inferior amb el torn i en zugzwang. Walker va escriure sobre el moviment decisiu del bàndol superior: "passant el torn a les negres, a la posició inicial i, per tant, guanyant" .
El gran jugador estatunidenc Paul Morphy (1837–1884), com Salvio i Philidor un campió del món oficiós, compongué probablement la posició de la dreta "mentre encara era un xiquet". Després de 1.Ta6!, les negres ón en zugzwang i rebran mat en el següent moviment amb 1...bxa6 2.b7# o 1...A (mou) 2.Txa7# .
Exemples de partides Fischer contra Taimanov, segona partida del matx
Algunes posicions de zugzwang es varen donar a la segona partida del matx de candidats de 1971 entre Bobby Fischer i Mark Taimanov. A la posició del diagrama, les negres són en zugzwang perquè preferirien no haver de moure, però hi estan obligades: si mouen el rei, perden el cavall, mentre que si fan un moviment de cavall, permetran que el peó passat avanci . La partida va continuar:
85... Cf3 86. h6 Cg5 87. Rg6 i les negres són altre cop en zugzwang. La partida va acabar de seguida (perquè el peó avançarà fins a la promoció) : 87... Cf3 88. h7 Ce5+ 89. Rf6 1-0.
Fischer contra Taimanov, quarta partida del matx
A la posició del diagrama de la dreta, les blanques acaben de portar el seu rei a a6, on ataca el peó negre de b6, i lliga el rei negre a la seva defensa. Les blanques ara volen dur el seu alfil a f7 o e8 per atacar el peó de g6. La partida continuà: 57... Cc8 58. Ad5 Ce7 59. Ac4! Cc6 60. Af7 Ce7 Ara l'alfil pot fer un moviment d'espera, ja que és capaç de moure mentre encara ataca el peó de g6, i evitar que el rei negre mogui a c6. 61. Ae8 i les negres són en zugzwang. Els cavalls no poden perdre un temps , així que moure el cavall permetrà que l'alfil capturi els peons del flanc de rei. Per això, les negres mouen el rei. 61... Rd8 62. Axg6! Cxg6