Belarús és un dels últims estats d'Europa que s'ha constituït com a nació, atès que els mateixos belarussos no han estat considerats més que a partir del segle XX com un vertader poble. Així, les diferents denominacions usades en el transcurs dels segles (Rutènia, Rússia blanca i Belarus, entre altres) indiquen una incertesa d'identitat i d'estatut del país, incertesa sempre sensible.
Per bé que el Principat de Polotsk medieval pot ser considerat com la primera forma d'estat belarús, des de llavors sempre ha estat incorporat a grans potències que li han imposat sovint la seva cultura de manera autoritària: el Gran ducat de Lituània, després l'Imperi Rus i finalment la Unió Soviètica. Des de la caiguda d'aquesta el 1991, Belarús és independent i la seva sobirania és reconeguda mundialment.
Dels orígens al Principat de Polotsk miniatura|esquerra|El Principat de Polotsk (en taronja), dins de la Rus de Kíev Els historiadors fan començar la història del país al .Que-sais-je? - La Biélorussie, Bruno Drweski, 1993, pàg. 20. Des d'aquesta època i fins al , el territori del que esdevindrà Belarús és envaït per tribus protoeslaves,France-Bélarus - Histoire rebutjades per invasors orientals com ara els mongols.L'Europe. Histoire de ses peuples, Jean-Baptiste Duroselle, París, Perrin, 1993, pàg. 122. Les tribus autòctones bàltiques, finoúgriques i nòmades que ocupen les planures són ràpidament assimilades. Els primers eslaus viuen de l'agricultura i del comerç dels seus productes agrícoles, de la pell, la cera, la mel i l'ambre. Són pagans.Bruno Drweski op. cit., pàg. 22.
Les principals tribus, els krivitxos, els dregovitxos i els radimitxos, creen del al diversos estats primitius. Aquests estats comercien amb els vikings, que instal·len del al X colònies comercials entre Escandinàvia i l'Imperi Romà d'Orient.Jean-Baptiste Duroselle, op. cit., pàg. 122.
En aquesta època () neix en la part sud un nou estat que augmenta ràpidament el seu poder, la Rus de Kíev. Aquesta domina més o menys les tribus belarusses, però els vastos aiguamolls de Pinsk mantenen l'aïllament de les tribus dels kievians.
Les tribus belarusses, sota la influència kieviana, s'organitzen en diversos estats, com els principats de Vítsiebsk, de Minsk o de Mstsislaw. El Principat de Polotsk, que emergeix al ,La Biélorussie, Philippe Marchesin, edició Karthala, 2006, pàg. 13. esdevé ràpidament l'estat més important de la zona. S'estén en principi al voltant de la ciutat de Polotsk, al nord del país, i pren llavors a poc a poc, quan sotmet els altres principats, la forma aproximada de Belarús. Els prínceps de Polotsk, que s'havien convertit en poderosos, accepten progressivament, en el curs dels segles i , la suzerania feudal de la Rus de Kíev. Web de l'ambaixada de França a Minsk - Història de Belarús. No obstant això, els aiguamolls de Pinsk els garanteixen sempre una certa autonomia.
miniatura|El segrest de Rogneda vist per un artista del Els esdeveniments més notables de la història del principat tenen lloc després de la mort de Sviatoslav I de Kíev, príncep de Kíev, el 972. Aquest deixa dos fills, Vladímir I de Kíev i Iaropolk I, que s'enfronten en una guerra de successió. Busquen tots dos el suport de Polotsk, i el seu exèrcit. Així Vladímir demana la mà de la seva filla, Rogneda.Bruno Drweski, op. cit., pàg. 23. Havent refusat aquesta, el príncep kievià torna a Polotsk per prendre-la; mata la seva família i crema la ciutat. Rodnega s'ha de casar llavors amb ell i seguir-lo a Kíev.
miniatura|esquerra|Santa Eufrosina de Polotsk
Alguns anys més tard, el desig del príncep de casar-se amb una cristiana l'obliga a convertir-se, la qual cosa fa al 987. Es divorcia de les seves precedents esposes i Rogneda es refugia en un convent; després torna amb el seu fill a Polotsk, on converteix els seus súbdits al cristianisme oriental, tal com l'encoratja el seu antic espòs.
Durant la segona meitat del , sota el regnat del príncep Vsieslav, el Principat de Polotsk arriba al seu apogeu i s'allibera de la influència de Kíev. Aquesta prosperitat es tradueix en una àmplia autonomia i una obertura cultural i religiosa i farà néixer la catedral de Santa Sofia de Polotsk, que rivalitza amb les esglésies més boniques de la seva època, així com els manuscrits de santa Eufrosina de Polotsk i del bisbe Ciril de Turaŭ.
A partir de 1139, el principat i la Rus de Kíev es divideixen en una multitud de feus, els senyors dels quals es llancen a una lluita feroç pel control de les principals ciutats. El declivi que en resulta s'agreuja per la invasió de la Rus de Kíev per part dels cavallers alemanys i, encara que el principat no es veurà afectat per les invasions mongoles que afligeixen l'est d'Europa de 1232 a 1242,Bruno Drweski, op. cit., pàg. 24.Jean-Baptiste Duroselle, Op. cit., pàg. 137. l'amenaça de nous atacs obliga els senyors a demanar la protecció del Gran ducat de Lituània el 1240.
El domini lituà miniatura|Els voivodes del Gran ducat de Lituània El Principat de Polotsk és unit definitivament al Gran ducat de Lituània el 1307, després és reemplaçat pels voivodes de Polotsk, Minsk, Vítsiebsk, Smolensk, Mstsislaw, Brest i Navahrudak. Aquests voivodes són l'origen de la retallada administrativa i fronterera de Belarús.
Lluny d'oprimir els seus pobles vassalls, els grans ducs lituans, que regenten igualment la major part d'Ucraïna, deixen molts drets als eslaus.Philippe Marchesin, op. cit., pàg. 15. Així, la religió ortodoxa continua escampant-se dins del gran ducat, mentre que aquest roman principalment catòlic; les llengües eslaves, llavors anomenades rutenes, són utilitzades per l'administració i evolucionen fins al belarús i ucraïnès actuals.
miniatura|esquerra|Tapa de la Bíblia de Francysk Skaryna
El reconeixement d'aquests drets és motivat sobretot pel fet que els eslaus són majoritaris al gran ducat i que el seu pes no és negligible en la dissuasió dels potencials invasors. Prova de la igualtat dins de l'estat és que els eslaus de Belarús eren generalment considerats com lituans plenament. D'altra banda, la primera capital del gran ducat és una ciutat eslava, Navahrudak.
El 1385, la Unió de Krewo signada per Jogaila, gran duc de Lituània, i la reina Eduvigis de Polònia, és segellada pel matrimoni dels dos interessats. Jogaila, després de ser convertit al catolicisme, esdevé rei de Polònia sota el nom de Ladislau II Jagelló. Els dos estats s'acosten llavors sensiblement.
Francysk Skaryna, home de lletres belarús, publica el 1567 a Praga el primer llibre en belarús imprès amb la primera premsa en ciríl·lic; es tracta d'una Bíblia. Més tard, cap a 1522, instal·la una impremta a Vílnius, la primera d'Europa de l'Est.
Unió de Polònia i de Lituània miniatura|upright=1.5|La Unió de Lublin, Jan Matejko, 1869 El tractat de Lublin, signat el 1569, segella la unió entre el Regne de Polònia i el Gran ducat de Lituània. Els dos estats, tot conservant una administració pròpia, es reuneixen dins de la República de les Dues Nacions, llavors el major estat multinacional d'Europa i una potència de primer ordre.Philippe Marchesin op. cit., pàg. 16.
Els polonesos dominaven amb tot la república, en raó sobretot de la seva preponderància quantitativa. Posseïen 134 escons al Parlament, mentre que els lituans no en tenien més que 46.Bruno Drweski, op. cit., pàg. 35. El domini polonès es manifestava a Belarús, i les ciutats atreien nombrosos artesans polonesos, que acabaven generalment fent-se amos dels consells. Van atreure també jueus i alemanys; els belarussos, anomenats llavors «rutens», van continuar estant, per contra, lligats a l'agricultura, treballant generalment a les terres d'un szlachta, originari de Polònia o de Lituània, o d'un boiar vingut de Rússia.
Alguns senyors eren, no obstant això, d'origen rutè, com les famílies Sapieha i Radziwiłł, de vegades molt riques i posseïdores de terres fora de la república. Altres rutens, els pagesos, que enyoraven la seva antiga llibertat sota el Gran ducat de Lituània, van marxar del seu país i s'instal·laren prop de Zaporíjia, al sud d'Ucraïna, amb els cosacs.
El polonès se'n convertí en l'única llengua oficial el 1696,Bruno Drweski, op. cit., pàg. 36. per ser llavors la llengua de les classes benestants lituanes i belarusses. Les llengües minoritàries van ser, amb tot, protegides i la seva perennitat preservada per la creació de l'Acadèmia de Vilna el 1579 i per l'establiment de nombroses impremtes.
miniatura|La república el 1618 i les nacions actuals
El domini polonès va influir molt també en les pràctiques religioses dels rutens. En efecte, mentre que aquests són tradicionalment ortodoxos, van experimentar la influència de la Reforma al i molts es van convertir al protestantisme.
La ràpida expansió de la Contrareforma catòlica es va fer sentir ràpidament en la Confederació de Polònia i Lituània i la religió esdevingué una important font de conflictes. El rei polonès Segimon III animà fortament els jesuïtes, que, en fer abjurar els protestants i convertint també els ortodoxos, li permeten d'imposar la seva pròpia religió.Bruno Drweski, op. cit., pàg. 37.
El suport per part del poder polonès del catolicisme a Rutènia comporta un conflicte entre catòlics i ortodoxos. Per remeiar aquesta situació, els responsables religiosos rutens es reuneixen a Brest el 1594, després el 1596, i signen la Unió de Brest. Aquesta determina la fi de l'autoritat del patriarca de Constantinoble i la submissió de les esglésies rutenes ortodoxes al govern de l'Església catòlica romana; la Unió consagra finalment la creació de l'Església grecocatòlica ucraïnesa. La decisió no arregla, tanmateix, més que una part dels conflictes i troba l'oposició de notables, rutens fidels a l'Església oriental, i sobretot cosacs.Bruno Drweski, op. cit., pàg. 38. Aquests últims van llançar diversos atacs a través de Rutènia que tractaven de reduir l'autoritat polonesa.
miniatura|esquerra|La batalla de Varsòvia el 1659
La prosperitat de la república quedà profundament afectada a mitjan per la Primera Guerra del Nord, també anomenada «Diluvi», o sigui una continuació de conflictes i d'invasions començada per una agressió sueca el 1655. Aquesta tenia per objectiu defensar els polonesos enfront dels russos, que havien trobat en les lluites cosaques l'oportunitat per intentar envair la república. Però el rei de Suècia, Carles X Gustau, volgué en compensació fer de la Confederació de Polònia i Lituània la seva vassalla i col·locar al capdavant de la unió lituanopolonesa la família Radziwiłł.
El vertader rei de Polònia, Joan II Casimir, considerat tanmateix feble i de mala reputació, aconseguí oposar una gran resistència i, el 1657, els suecs marxaren del territori. Els russos són derrotats en 1662 gràcies a la intervenció otomana. Els altres enemics de la república, Transsilvània i Prússia, són vençuts poc de temps després, però Prússia aconsegueix la seva llibertat enfront de Polònia, de la qual era vassalla.
Pel tractat de Hadiatx, Polònia reconeix el 1658 els drets de les seves minories i la Confederació de Polònia i Lituània esdevé la Mancomunitat de Polònia, Lituània i Rutènia. El nou estat comprèn el ducat de Rutènia, creat per a l'ocasió. Aquest acord tenia com a objectiu de satisfer els cosacs que s'havien batut per Joan II Casimir, durant la guerra, i compensar les terribles pèrdues ocasionades pel conflicte, sobretot a Belarús.
El tractat, tanmateix, mai no va ser aplicat, ja que, poc de temps després, el país hagué d'experimentar la Gran Guerra del Nord entre l'Imperi Rus i Suècia, després la Guerra de Successió de Polònia, que oposà la majoria de les potències europees. Els russos van aprofitar l'afebliment de la república per a instal·lar-hi exèrcits i augmentar-hi la seva influència.