Els Fets del sis d'octubre van ser un moviment insurreccional del govern autònom de Catalunya contra la involució conservadora del règim republicà que tingueren lloc el 6 d'octubre de 1934, quan el president Lluís Companys proclamà l'Estat Català de la República Federal Espanyola. Aquest intent secessionista desembocà en l'empresonament dels membres del Govern de Catalunya i la suspensió de l'Estatut de Núria per part de l'estat espanyol.
Al mateix temps, a Astúries –en el que s'anomenà la Revolució d'Astúries– els fets foren molt més sagnants amb centenars de morts per l'enfrontament entre la Guàrdia Civil i l'exèrcit contra l'Aliança Obrera.
Antecedents Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923–1930), el rei Alfons XIII encapçalà la transició cap a la democràcia i el 12 d'abril de 1931 es convocaren unes eleccions municipals que donaren una victòria aclaparadora al líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Francesc Macià, que el 14 d'abril proclamà «la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica». Al cap d'unes hores, la Segona República Espanyola era proclamada a Madrid. Unes negociacions entre tots dos nous poders, de Madrid i Barcelona, desembocaren, el 17 d'abril, en el restabliment provisional de la Generalitat de Catalunya, amb Francesc Macià com a president de la institució restaurada.
El 9 de setembre de 1932 les Corts aprovaren després de fortes retallades l'Estatut d'Autonomia, i al cap de poques setmanes se celebraven eleccions al Parlament de Catalunya. La cambra legislativa es constituí el 6 de desembre amb Lluís Companys com a primer president. El dia de Nadal de 1933 morí el president Macià i el dia 1 de gener de 1934 Companys fou elegit per a succeir-lo.
El gener de 1934 Catalunya assumia facultats judicials amb la creació del Tribunal de Cassació i nous poders executius, incloent-hi els d'Ordre Públic en desaparèixer de l'estructura política la figura dels governadors civils, que representaven el govern espanyol a Catalunya.
Mentrestant, a Espanya, el novembre de 1933 se celebren les segones eleccions generals republicanes, que foren guanyades per la coalició del Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux i la CEDA de José Maria Gil Robles; comença així el que alguns han anomenat Bienni Negre.
Les diferències polítiques entre el govern d'esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid dificultaven les relacions entre ambdós poders i l'exercici normal de l'autonomia. Per exemple, l'aprovació l'abril de 1934 pel Parlament d'una Llei de Contractes de Conreu moderada obtingué l'oposició immediata de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris que, amb l'ajut del govern espanyol, n'aconseguiren l'anul·lació per anticonstitucional. Aquest fet obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona i una exacerbació nacionalista considerable que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes independentistes de les Joventuts d'Esquerra Republicana-Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. En aquells moments, després de la mort de Macià, dins el si d'Esquerra Republicana de Catalunya hi havia una gran conflictivitat entre els sectors clarament independentistes representats per la gent d'Estat Català (cal recordar que Estat Català ingressà amb Macià al capdavant dins d'ERC però comptava amb autonomia i controlava les Joventuts) i la resta de sectors més autonomistes representats per la gent del sector del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc.) i la del grup de l'Opinió (Lluhí i Vallescà, Josep Tarradellas, etc.).
Els dies anteriors Preparacions de la Generalitat miniatura|El President Lluís Companys Josep Dencàs, cap d'Estat Català des de la mort de Francesc Macià, assolí la conselleria de Governació el 28 de juny de 1934 enmig del conflicte de la Llei de Contractes de Conreu, i el president de la Generalitat li encarregà la formació d'un Comitè Revolucionari secret format per gent de diversos partits nacionalistes per tal de preparar una insurrecció armada. Miquel Badia fou nomenat cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat dins les reformes fetes per Dencàs dins els cossos policials per tal de restar poder als comandaments espanyolistes que hi havia fins aleshores. Miquel Badia, però, desenvolupà la seva tasca només durant set mesos i fou forçat a dimitir el mateix mes de setembre per l'afer que protagonitzà als jutjats de Barcelona durant el judici de Josep Maria Xammar. En lloc seu fou nomenada una persona propera a Lluís Companys, Coll i Llach; pel fet de no ser independentista (era antic militant de la Unión Patriótica), el seu nomenament en un lloc d'una importància tan cabdal fou causa de protestes dins el Comitè fins al mateix dia de la proclama. Companys insistí a ultrança a mantenir-lo al càrrec. El dia 2 d'octubre caigué el govern de Ricardo Samper i dos dies després Alejandro Lerroux formà un govern amb tres ministres de la CEDA, coalició no republicana alguns membres de la qual havien proclamat que substituirien el mateix Lerroux així que poguessin. Immediatament fou declarada una vaga general a tot Espanya.
El dia 4 d'octubre els Mossos d'Esquadra reberen l'ordre de concentrar-se a Barcelona i repartir-se pels diversos edificis de la Generalitat. El divendres 5 d'octubre, l'Aliança Obrera de Catalunya també declarà la vaga general amb el suport tàcit de la mateixa Generalitat però sense el suport de la CNT, i Barcelona queda paralitzada. Dencàs féu detenir alguns dirigents anarquistes. Els escamots d'Estat Català anaven mal armats, ja que Lluís Companys havia refusat sistemàticament totes les comandes d'armes que se li havien fet des del Comitè Revolucionari que ell mateix havia creat per preparar la revolta. Les forces d'ordre públic que podia utilitzar la Generalitat es limitaven a 400 Mossos d'Esquadra comandats per Enric Pérez Farràs i 3.200 Guàrdies d'Assalt comandats pel tinent coronel Joan Ricart (cos que estava a les ordres del CGOP Pere Coll i Llach). Cal afegir-hi també els escamots d'Estat Català amb 3.400 militants armats dirigits per Miquel Badia i Capell, els quals es van desplegar per Barcelona durant el dia 5. L'Aliança Obrera amb prou feines mobilitzà un miler de persones en no tenir el suport ni de la CNT i de la Unió de Rabassaires. L'Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius diferents (la revolució social els uns, la independència els altres) però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat que en aquells fets tingué una actuació molt irregular. Tots aquests ingredients feren que molts dels mobilitzats es dissolguessin la tarda-vespre del 6 d'octubre.
Preparacions del govern espanyol Setmanes abans que esclatés el conflicte, el general Batet ja era conscient que es podia produir un xoc entre les institucions. Com que malgrat la situació ell era lleial a les institucions republicanes de Madrid, Batet va intentar neutralitzar les forces d'ordre públic de la Generalitat confiant que el capità Bartomeu Muntané (cap d'una de les esquadres dels Mossos d'Esquadra) detingués llurs companys i superiors arribat el moment propici. Muntané es va negar a complir aquesta missió i va explicar les intencions del general al seu company, el capità Frederic Escofet, però tampoc no volia haver-se d'enfrontar a l'exèrcit, institució a la qual pertanyia com a militar: per això es va donar de baixa del cos català i va demanar ingressar a les tropes d'ocupació del Marroc, petició que fou concedida immediatament.
Malgrat tot, sembla probable que el govern de la Generalitat tingués l'esperança que Batet, arribat el moment, es posaria al costat de Catalunya. El cert és que el dia 5 d'octubre Batet i el president Companys s'entrevistaren a la Casa dels Canonges, fet que féu créixer aquestes esperances.
Els Fets del sis d'octubre miniatura|Seu del CADCI durant els fets del 6 d'octubre, a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, un dels llocs on hi va haver enfrontaments. Al llarg d'aquell dissabte dia sis, la vaga general es va desenvolupar com de costum, però gràcies a la protecció de la Generalitat no es va alterar l'ordre públic. Els carrers de Barcelona eren patrullats constantment pels escamots d'Estat Català, l'Aliança Obrera i la Guàrdia d'Assalt: aquesta última havia instal·lat ja metralladores a la plaça de Catalunya i l'Aliança va ocupar la seu de Foment del Treball Nacional a la Via Laietana (però sense armament, ja que Dencàs s'havia negat a proporcionar-los-en), mentre que els partidaris del PSOE es concentraren a la Casa del Poble al carrer Nou de Sant Francesc. Els partits independentistes havien preparat grups amb fusells als locals de La Falç (davant del Palau de la Virreina), la Sala Mozart (al carrer Canuda, a la qual hi havia els dirigents de Nosaltres Sols!), Partit Nacionalista Català, i el local del CADCI (a la rambla de Santa Mònica; al qual hi havia Jaume Compte amb 30 homes i 17 fusells). Els Mossos d'Esquadra tenien la missió de protegir els edificis de la Generalitat.
Al migdia el comandant Pérez Farràs va distribuir els mossos del Parlament en un dispositiu al llarg de la Via Laietana, el carrer Jaume I i la plaça Sant Jaume. En total per la defensa del Palau de la Generalitat i els seus voltants comptava amb uns 300 mossos.
A última hora de la tarda es va celebrar la manifestació anunciada d'Aliança Obrera. Va desfilar nombrosament però pacífica fins a la plaça Sant Jaume reclamant armes pel poble i la República Catalana, i s'acabà amb una petita comissió que s'entrevistà amb el president Companys al Palau.
Proclamació de l'Estat Català Entre les 20:10 i les 20:20 Lluís Companys aparegué al balcó de la Generalitat acompanyat dels consellers i proclamà l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola:
Després de l'eufòria inicial de la gent congregada a la plaça (i un intent d'hissar la bandera independentista), Pérez Farràs feu marxar aquells militants armats que volien quedar-se al palau. Mentrestant, la plaça Sant Jaume es va anar buidant tranquil·lament fins a restar deserta. Seguidament Companys es va comunicar amb el cap de l'exèrcit a Catalunya, el general Batet, tot demanant-li que es posés a les seves ordres, però aquest digué que no hi estava d'acord i va demanar-li una hora de temps. Durant aquest interval un ajudant de Batet va requerir per telèfon la presència del comandant Pérez Farràs, el cap dels Mossos d'Esquadra, a la seu de l'exèrcit, però aquest li respongué que no podia abandonar el seu lloc sense l'autorització del president de la Generalitat i que per tant li havia de fer aquesta petició a Companys. En aquesta trucada no es va informar en cap moment a Pérez Farràs de la declaració de l'estat de guerra.
Paral·lelament, a l'altre cantó de la plaça l'Ajuntament de Barcelona celebrava una sessió plenària però amb l'absència dels regidors lligaires i radicals, que feren boicot. L'alcalde Carles Pi i Sunyer hi presentava una moció en què s'exigia el retorn al tipus de república que s'havia proclamat a Barcelona el 14 d'abril del 1931. Duran i Ventosa va declarar que la Lliga hi estava en contra. Hi van votar a favor, doncs, els regidors dels partits nacionalistes d'esquerres: ERC, ACR, la breu escissió d'ERC PNRE, i la USC. Just quan l'alcalde i els regidors anaven a travessar la plaça es trobaren que l'exèrcit havia arribat i no pogueren sortir de l'ajuntament.
Inici de l'enfrontament