The Mamas & the Papas (o The Mama's and the Papa's de vegades abreujat com Mamas & Papas) van ser un grup musical nord-americà de la dècada de 1960, format per John Phillips (1935–2001), Denny Doherty (1940–2007), Cass Elliot (1941–1974), i Michelle Phillips (1944). Eren tots dels Estats Units llevat de Denny Doherty que era canadenc. Van ser un dels exponents més notoris de l'era hippie, el flower power i la generació de l'amor. Tenien un so basat en les harmonies vocals i l'adaptació del folk al nou estil pop de la primera meitat de la dècada dels 1960. Entre 1965 a 1968, amb una curta reunió el 1971, van realitzar nombroses actuacions i van gravar sis àlbums i onze Top 40 hit singles, amb unes vendes d'uns 40 milions de discos a tot el món.
Formació Els quatre membres procedien de grups folk centrats a Nova York, que s'havien dissolt com a conseqüència dels canvis radicals que el fenomen Beatle va representar en el panorama musical nord-americà, l'anomenada invasió britànica.
John Phillips havia sigut líder, compositor i arreglista del trio The Journeymen, del qual formava part també Scott McKenzie, i havien tingut un cert èxit a la primeria dels anys 1960. El 1962 John va conéixer la model californiana Michelle Gilliam, que aleshores feia disset anys i es va incorporar en el grup. Quan ella va fer els divuit es van casar, deixant John va divorciar-se de la seva esposa amb qui tenia dos fills. The Journeymen es van dissoldre i John, Michelle i Marshall Brickman van formar The New Journeymen, en la mateixa línia musical.
Cass Elliot, originària de Baltimore, era la més polifacètica dels quatre. Havia actuat al teatre musical i com a cantant en solitari de jazz i standards. El 1963 evolucionà cap al folk acompanyada d'un trio: Cass Elliot and the The Big 3. Van ser prou reconeguts, gravaren dos àlbums i participaren en shows de televisió. El grup va acabar incorporant els canadencs Denny Doherty i Zal Yanovsky, del dissolt trio The Halifax Three. L'any següent, però, la invasió britànica va decidir Cass a electrificar la seva música cercant una alternativa al folk. Van fitxar John Sebastian i es van anomenar The Mugwumps. La formació va anticipar el folk-rockJohn Phillips, Papa John, p. 127.Michelle Phillips, California Dreamin' , p. 52-54. però no va tenir èxit i va durar sols vuit mesos. Cass va reiniciar la carrera en solitari cantant jazz a Whashington, mentre Sebastian i Yanovsky van formar The Lovin' Spoonful. Denny, que havia coincidit amb els Phillips en una gira uns anys abans, va substituir Brickman a The New Journeymen.
Denny havia establert una profunda amistat amb Cass. Volia incorporar-la al grup i cercar noves vies musicals, però John s'hi resistia. Al·legava que tenia una veu massa greu per a ells, però en la seva negativa pesaven també la imatge (Cass patia obesitat), la forta personalitat d'ambdós i el disgust de John per deixar el folk i electrificar la seva música.John Phillips with Jim Jerome, Papa John: An Autobiography (Nova York: Dolphin Books / Doubleday, 1986), p. 130
El 1965 els New Journeymen se'n van anar cap a Los Angeles on retrobaren Cass. Ella i Denny insistien a John sobre el potencial del pop representat pels Beatles, però ell no volia seguir les petjades d'uns altres. Admetia la necessitat d'un canvi però volia trobar el seu propi estil. John es va convèncer quan, cantant tots quatre per passar l'estona, van trobar el so que els definiria: un so harmònic però contundent, potenciat per la gran veu de Cass i l'habilitat per a la composició i els arranjaments vocals de John. Gràcies als contactes de Cass van obtenir una audició amb Lou Adler i van signar un contracte amb Dunhill Records per gravar dos àlbums a l'any durant cinc anys.
La incorporació de Cass no va ser explícita fins al moment en què van formalitzar el contracte.Fiegel, Dream a Little Dream of Me, p. 164, 168. Amb el primer avançament de diners van comprar una casa per a tots quatre i un cotxe. El nom del grup es va decidir en els dies següents. John proposava The Magic Cyrcle, però un reportatge de televisió, on els Hell's Angels anomenaven «mamas» les dones membres, els va donar la idea de dir-se The Mamas and the Papas.Michelle Phillips, California Dreamin': The True Story of the Mamas and the Papas (Nova York: Warner Books, 1986), p. 72-73.John Phillips, Papa John, p. 139.
The Mamas and the Papas miniatura|The Mamas and the Papas, 1967
El primer èxit va ser el segon single, «California Dreamin'», de 1965. L'any següent van publicar If You Can Believe Your Eyes and Ears, l'únic àlbum que va arribar al primer lloc del Billboard 200. Contenia també la cançó «Monday, Monday», que com a single va ser al primer lloc a les llistes dels Estats Units. Aquest àlbum és un dels millors exponents del pop de l'era hippie. Però també marca el cim assolit pels Mamas & Papas, que amb els seus LP posteriors no van superar aquell nivell creatiu, ni comercial, i que es desintegrarien com a grup en dos anys.
A més la convivència es va complicar quan Michelle i Denny van començar a tenir una relació. Era l'època de l'amor lliure i John i Denny van mantenir la situació, no sense problemes. L'episodi va donar lloc a la composició per John i Denny de la cançó «I saw Her Again».Michelle Phillips, California Dreamin' , p. 80-81.John Phillips, Papa John, p. 136. No era el primer cop que passava una cosa així. «Go Where You Wanna Go» també era inspirada per una aventura de Michelle. Tanmateix, el juny de 1966 Michelle va tenir un afer amb Gene Clarke dels Byrds. John va trencar amb ella i el grup va expulsar-la. En el seu lloc van contractar Jill Gibson, que va començar a sobregravar la veu de Michelle al seu segon LP. Però la pressió del públic, que reclamava Mama Michelle a les seves actuacions, els va obligar a readmetre-la. No és clar si la veu a l'àlbum publicat és la de Jill, la de Michelle, o parcialment ambdues. El disc, The Mamas and The Papas (també conegut com a Cass – John – Michelle – Dennis ja que els noms apareixen impresos a la coberta) va assolir el quart lloc als Estats Units. John i Michelle es van reconciliar i es van comprar una casa. Denny i Cass es van instal·lar cadascun pel seu compte.
El 1967 van publicar el tercer àlbum, Deliver, més ben acollit que l'anterior. Cass va ser mare d'una nena, Owen Elliot. D'altra banda, John i Lou Adler, el seu productor, van tenir la idea de promoure un festival de música pop, inspirant-se en els festivals de jazz i de folk de Monterey (Califòrnia). Amb l'ajuda de Michelle, Al Kooper i altres van organitzar el Festival International de Música Pop de Monterey, que va ser el primer dels grans macroconcerts característics de l'època i que va esdevenir mític per la irrupció de figures com Jimi Hendrix, Otis Redding, Janis Joplin, Ravi Shankar o l'actuació estel·lar de The Who. Els Mamas and Papas van tancar el programa amb una actuació poc reeixida per la manca d'assaig, ja que John i Michelle s'havien abocat a l'organització i Denny, que portava malament la reconciliació del matrimoni Phillips, va arribar al darrer moment i no prou sobri, segons explica ell mateix.Rock Family Trees, Season Two, Episode One: California Dreamin' , first broadcast on BBC 2, September–October 1998. Retrieved 1 May 2013.
Seguidament van començar a preparar un quart àlbum, que gravaren a l'estudi que John i Michelle havien construït a casa seva. Això permetia a John treballar al seu ritme, però va dilatar el procés fins a resultar exasperant per als altres membres.
A la tardor de 1967 van decidir fer un viatge a Mallorca per recompondre la unitat del grup i cercar inspiració, amb escala a Londres i París per donar una sèrie de concerts al Royal Albert Hall i a l'Olympia. Però en arribar al Regne Unit, Cass va ser detinguda amb relació a una factura no pagada en una estada anterior amb un amic i a una acusació de tràfic de drogues que li pesava damunt."Pop Singer Cleared of Theft", The Times, 7 October 1967.Fiegel, Dream a Little Dream of Me, p. 244-245. Un cop va ser alliberada un incident amb John, que la va ridiculitzar davant Mike Jagger, va decidir Cass a deixar el grup. Els concerts es van cancel·lar i ella va anunciar unilateralment la ruptura en una entrevista.John Phillips, Papa John, p. 196.Fiegel, Dream a Little Dream of Me, p. 247.
Tanmateix, havien deixat prou material gravat per publicar l'àlbum, que va aparèixer el 1968 i només va assolir el número 84 als Estats Units. A més Dunhill, contra el parer de John, va extreure’n la cançó «Dream a Little Dream of Me», on Cass cantava la veu solista, i la va editar en single atribuit a «Cass Elliot i the Mamas and Papas». El disc va obtenir més èxit que els singles anteriors.
Cass va llançar-se en una carrera en solitari. John i Michelle van tenir una filla, Chynna Pillips, el 1968, però van divorciar-se el 1970. El mateix any John va treure un disc en solitari. Malgrat tot, els quatre van conservar l'amistat, tal com mostren les seves declaracions i memòries així com les col·laboracions posteriors.
El contracte amb Dunhill s'havia complert a mitges, ja que no havien tret els dos àlbums anuals pactats. La discogràfica ho havia compensat editant algunes seleccions, però la separació del grup impossibilitava finalitzar els cinc anys estipulats. Per evitar una demanda milionària el grup es va tornar a reunir el 1970 per gravar el seu darrer LP People Like Us (1971). L'àlbum mancava de la frescor i la inventiva dels anteriors i no va obtenir bons resultats. Amb aquest disc Dunhill va donar el contracte per extint.
La possibilitat d'una nova reunió va quedar tràgicament estroncada amb la mort de Cass per un atac de cor, el 29 de juliol de 1974.
Música i imatge El tret més destacat de la música dels Mamas and Papas són les quatre veus i l'harmonització molt treballada. En el pop-rock de mitjans ’60 això era molt rar, amb comptades excepcions com els Beach Boys. John s'havia iniciat en la música amb un grup de Doo-wop, gènere que dona molta importància a les harmonies vocals. A més tenia un dot per a la composició, i a Greenwich Village era dels pocs cantants que escrivia la majoria de les cançons que interpretava. El seu so es completava amb les grans veus de Cass i Denny. Tot plegat els donava un so particular i expressiu, a la frontera entre el folk-rock i el soul.
Un altre aspecte particular era llur forma de treballar, motivada principalment pel perfeccionisme gairebé obsessiu de John Phillips, segons reconeix ell mateix.John Phillips, Papa John, p. 141. Gravaven per separat cadascuna de les veus i dels instruments, interpretats per músics contractats, per mesclar-les posteriorment. Aquesta tècnica, capdavantera en el pop dels ’60, els donava un so molt compacte. Però no afavoria la cohesió del grup, que no cantava plegat (fins i tot en directe hi havia sempre una part important de playback)
El seu primer èxit, «California dreamin'», exaltava la terra promesa de la contracultura juvenil. Tant llur imatge com l'estil de vida van contribuir a fer-ne una icona. Part important de la imatge eren les personalitats diferenciades que mostraven: una noia grassa i magnètica, una bellesa rossa i dos nois atractius, un amb aire de geni i l'altre amb figura tímida i tendra. Portaven vestits i barrets estrafolaris, apareixien a les portades dels discos i actituds espontànies i informals, vivien junts en una festa contínua i consumien drogues. A més van ser «els primers hippies rics» i van relacionar-se amb les estrelles de Hollywood. La iniciativa del Festival de Rock de Monterey va ser el detonant de l'estiu de l'amor, clímax de la contracultura hippie. I va ser el motiu que John Phillips escrivís la cançó «San Francisco», que va cantar el seu amic Scott McKenzie i que va esdevenir l'himne del Flower power.
The Mamas and the Papas van ser introduïts al Rock & Roll Hall of Fame el 1998, el Vocal Group Hall of Fame el 2000 i el Hit Parade Hall of Fame el 2009.
El temps posteriors Cass Elliot