La Declaració d'Independència de Lituània (lituà: Lietuvos Nepriklausomybės Aktas), també anomenada Declaració del 16 de febrer, fou signada pel Consell de Lituània el 16 de febrer de 1918. Mitjançant aquesta declaració es proclamà la restauració d'una Lituània sobirana i democràtica amb capital a Vílnius. La declaració fou signada pels 20 signataris presents a la reunió, presidida per Jonas Basanavičius. La declaració va ser el resultat final d'un seguit de resolucions internacionals, incloent-hi l'emesa per la Conferència de Vílnius i la declaració del 8 de gener. Fins a la declaració, el camí que es va haver de seguir va ser llarg i complex, ja que l'Imperi Alemany no va deixar de pressionar en cap moment al Consell amb la finalitat de formar una aliança. El Consell va haver de maniobrar amb cura entre els alemanys, les tropes dels quals estaven presents a Lituània, i les exigències del poble lituà.
Els efectes immediats de l'anunci de la restauració de Lituània foren limitats. Les autoritats alemanyes van prohibir-ne la sortida a la llum, de manera que el text es va publicar i distribuir de forma clandestina, cosa que va obstaculitzar el progrés del Consell; mentrestant, els alemanys van mantenir el control sobre el país. La situació canvià després de la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial. El novembre de 1918 els lituans van formar el seu primer govern i el Consell de Lituània prengué el control sobre el territori lituà.Vardys, Vytas Stanley. Lithuania: The Rebel Nation. p. 22-23. Tot i que el país aviat hauria d'enfrontar-se a múltiples conflictes, la Independència de Lituània es feu realitat.
Per bé que la declaració original s'ha perdut, el seu llegat persisteix. Aquesta breu declaració és l'arrel legal de l'existència de Lituània en l'actualitat, tant durant el període d'entreguerres com des del 1990. Maksimaitis, Mindaugas. Lietuvos valstybes konstituciju istorija (XX a. pirmoji puse). Vilnius: p. 36-44. La declaració formulà els principis bàsics que seguiren totes i cadascuna de les constitucions de Lituània. La declaració, per si sola, va ser la clau per al restabliment de la independència el 1990. Lituània, en separar-se de la Unió Soviètica, afirmà que només es restablia formalment l'Estat independent dels anys vint, ja que la declaració mai no havia perdut la seva validesa legal. Les persones que van participar en la signatura del document van quedar gravades en la memòria del poble lituà, sobretot Antanas Smetona i Aleksandras Stulginskis. Tots dos van ser amb posterioritat presidents d'aquesta nació.
Antecedents
miniatura|Els 20 membres del Consell de Lituània després de signar la Declaració del 16 de febrer de 1918. Després de la partició de Polònia i Lituània del 1795, Lituània fou annexada per l'Imperi Rus.Grenoble, Lenore. Language Policy in the Soviet Union. p. 104. Durant el , lituans i polonesos tractaren de restaurar la seva independència. Ho van intentar amb els aixecaments de novembre de 1830 i de gener de 1863, però la primera oportunitat amb possibilitats d'èxit es presentà durant la Primera Guerra Mundial amb el debilitament d'Alemanya i Rússia.
El 1915, Alemanya prengué el control d'alguns territoris occidentals de Rússia. Després de la Revolució russa de 1917, Alemanya donà forma a Mitteleuropa, una estratègia geopolítica basada en la creació de governs titella, i permeté la Conferència de Vílnius, tot esperant que Lituània expressés els seus desitjos d'independitzar-se de Rússia i establís una relació més propera amb Alemanya. "Council of Lithuania". Encyclopedia Lituanica I. (1970–1978). Ed. Simas Sužiedelis. Boston, Massachusetts: Juozas Kapocius. 581–585. 74-114275. No obstant això, aquesta estratègia fracassà: la conferència, organitzada del 18 al 22 de setembre de 1917, adoptà la resolució que s'havia d'establir una Lituània independent i que una relació propera amb Alemanya estaria supeditada al reconeixement formal de Lituània com a nou estat. Kulikauskiene, Lina. Lietuvos istorijos vadovelis/1917 metu Lietuvos Taryba. Vilnius. El 21 de setembre, els 214 assistents a la conferència formaren un Consell de 20 membres perquè materialitzessin la resolució. Les autoritats alemanyes no van permetre la seva publicació, però veixaren an deixar que el Consell continués amb la seva tasca. La Conferència de Vílnius també va resoldre que s'havia d'escollir una assemblea constituent mitjançant votació popular al més aviat possible.
El camí cap a la Declaració del 16 de febrer Declaració de l'11 de desembre La declaració de l'11 de desembre fou el segon pas en el camí cap a la declaració d'independència. L'esborrany inicial, fet a petició del canceller Georg von Hertling, va ser elaborat pel Ministeri alemany de Relacions Exteriors l'1 de desembre. Eidintas, Alfonsas; Vytautas Žalys, Alfred Erich Senn (septiembre de 1999). "Chapter 1: Restoration of the State". a Ed. Edvardas Tuskenis. Lithuania in European Politics: The Years of the First Republic, 1918–1940 (Ed. llibre de butxaca). Nova York: St. Martin's Press. p. 24–31. Es van dur a terme canvis subseqüents conjuntament entre la cancelleria alemanya i una delegació del Consell de Lituània formada per Antanas Smetona, Steponas Kairys, Vladas Mironas, Jurgis Šaulys, Petras Klimas i Aleksandras Stulginskis.Klimavičius, Raimundas (17-2-2004). "Vasario 16-osios aktas: teksto formavimo šaltiniai ir autorystės problema ". History. A Collection of Lithuanian Universities' Research Papers (Universitat Pedagògica de Vílnius) (59–60): 57–66. Després de debat entre les dues faccions, s'assolí un consens. El representant alemany Kurt von Lersner insistí que s'hauria de respectar el text intacte i demanà que tot el Consell signés el document.
Un cop la delegació retornà a Vílnius, es dugué a terme una reunió del Consell l'11 de desembre amb la finalitat de debatre sobre la declaració, la qual va ser acceptada sense cap variació. Quinze membres votaren a favor, tres en contra, un s'abstingué i un no participà. No és clar si els vint van signar la declaració. El document estava escrit en alemany i sembla que no es va preveure una traducció oficial al lituà: és per això que les diferents fonts varien una mica respecte a la traducció del text. La declaració de l'11 de desembre proclamava la independència de Lituània, però també sol·licitava la protecció del Govern alemany (clàusula 2) així com l'establiment d'«una aliança sòlida i permanent» amb Alemanya. Com que la declaració especificava que els termes de l'aliança estarien basats en convencions sobre aspectes militars, transport, comerç i divisa, molts lituans pensaren que el Consell s'havia extralimitat en les seves funcions: la resolució de setembre adoptada per la Conferència de Vílnius havia establert clarament que aquests crucials assumptes d'Estat eren responsabilitat de l'Assemblea Constituent.
Declaració del 8 de gener miniatura|Jonas Basanavičius, president del Consell que signà la Declaració del 16 de febrer. Quan van començar les converses de pau entre Alemanya i Rússia el 1918, les autoritats alemanyes van encarregar als representants lituans preparar dues notificacions d'independència: una destinada als russos, en la qual es condemnaria la influència russa sobre Lituània i s'ometria la clàusula de l'aliança amb Alemanya, i una altra destinada als alemanys, la qual era, en la pràctica, una còpia de la declaració de l'11 de desembre. El Consell va decidir esmenar la primera part de la declaració: Petras Klimas va incloure una frase que donava inici a la formació de l'Assemblea Constituent.Skirius, Juozas (2003). "Lietuvos istorijos vadovėlis/Lietuvos nepriklausomybės akto paskelbimas ". Vilnius: Elektroninės leidybos namai. Un altre canvi important va ser l'especificació que el nou estat es fundaria sota principis estrictament democràtics, cosa que s'acordà a la Conferència de Vílnius però que s'ometé en la declaració.Kirvelis, Dobilas (2001). "Jonas Vileišis ir Vasario 16-osios Aktas ". Mokslas ir gyvenimas 12 (528). La segona part, que mencionava «una aliança sòlida i permanent amb Alemanya», fou completament eliminada. La versió final va ser aprovada el 8 de gener de 1918, el mateix dia que el president dels Estats Units, Woodrow Wilson, presentà els seus Catorze Punts. En essència, la declaració del 8 de gener no es diferenciava de la declaració del 16 de febrer.
No obstant això, l'Ober Ost (l'administració militar alemanya) rebutjà els canvis. El 26 de gener, d'acord amb el pactat anteriorment, van ser aprovades les dues versions de la notificació i no es van incloure els canvis del 8 de gener; els texts es van preparar basant-se en la declaració de l'11 de desembre. Les concessions a Alemanya foren motiu de tensions entre els membres del Consell. Gerutis, Albertas (1984). "Independent Lithuania". a Ed. Albertas Gerutis. Lithuania: 700 Years. Traduït per Algirdas Budreckis (6a ed.). Nova York: Manyland Books. p. 151–162. LCC 75-80057. Quatre membres (Mykolas Biržiška, Steponas Kairys, Stanislovas Narutavičius i Jonas Vileišis) l'abandonaren en senyal de desacord. El seu president, Antanas Smetona, que havia donat suport a la declaració de l'11 de desembre, va dimitir; Jonas Basanavičius, que amb el temps seria considerat el pare de la pàtria, el succeí en el càrrec.Nezabitauskas, Adolfas (1990). Jonas Basanavičius. Vilnius: Vaga. p. 6.
Declaració del 16 de febrer Alemanya no reconegué Lituània com a estat independent i la delegació lituana no fou convidada a les negociacions de Brest-Litovsk, les quals començaren el 22 de desembre de 1917 entre les Potències Centrals i Rússia amb l'objectiu de satisfer les reclamacions territorials. Durant la primera i única reunió que van mantenir el Consell i les autoritats alemanyes va quedar palès que el Consell lituà només seria un òrgan consultiu, cosa que reforçà la posició d'aquells membres del Consell que optaven per la independència sense lligams amb altres països. En aquest punt, l'objectiu principal era convidar de nou tots aquells membres que havien abandonat el Consell. Diverses negociacions posteriors portaren a la reformulació de les versions prèvies de la declaració.
Els quatre membres que havien abandonat el Consell van demanar que es retornés a la declaració del 8 de gener i s'ometés la menció de qualsevol aliança amb Alemanya. Després d'intensos debats que s'estengueren durant setmanes, el 15 de febrer, a les deu del matí, la nova revisió de la declaració quedà enllestida. Incloïa, amb alguns canvis estilístics menors, els continguts de la declaració del 8 de gener i la seva promulgació i notificació, redactada l'1 de febrer. La promulgació i notificació no tenen cap pes legal i no canvien el significat d'un document legal. El Consell, incloent-hi els membres que havien renunciat, fou convidat a tornar l'endemà per acabar la declaració. El 16 de febrer de 1918, a dos quarts d'una del migdia, els vint membres del consell es reuniren al saló del Comitè Lituà d'Ajuda a les Víctimes de Guerra, al número 30 del carrer Didzioji de Vílnius, en un edifici conegut des de llavors com a Casa dels Signataris (en lituà: signatarų namai). El Consell, en primer lloc, va votar per aprovar la primera part de la declaració (els dos primers paràgrafs, fins a la paraula «drauge») per unanimitat. A la segona part, tanmateix, no hi donaren suport els quatre membres dissidents perquè no estaven d'acord amb l'expressió «finalment», la qual descrivia els deures de l'Assemblea Constituent (a «[…] la fundació de l'Estat Lituà i les seves relacions amb altres països serà finalment establerta per l'Assemblea Constituent [...]»). Temien que aquesta expressió fos un pretext del Consell per usurpar els poders de l'Assemblea Constituent, mentre que la majoria sostenia que només es pretenia deixar constància del sentit inapel·lable i innegociable de les futures decisions de l'Assemblea. Per tant, la declaració fou aprovada en bloc però sense el suport incondicional dels vint membres.